La indecència de la "realpolitik" al Sàhara Occidental

 Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/   (28-11-2020)

El 21 d'octubre un centenar de refugiats sahrauís residents als campaments de Tinduf van iniciar pacíficament el bloqueig –exercint el dret humà a la manifestació i a la protesta- del pas fronterer entre el Sàhara Occidental i Mauritània. En el Guerguerat, el Marroc ha construït una entrada il·legal per la qual circulen en direcció a Àfrica Occidental, fonamentalment, recursos naturals il·legalment espoliats al Poble Sahrauí. La protesta sahrauí aconsegueix un gran col·lapse de les il·legals mercaderies. La reivindicació dels manifestants és un crit -que ens recorda al d'un altre octubre geogràficament més proper, el de 2017- de "volem votar!".

Davant la paralització sine die del compliment de la Resolució 690 del Consell de Seguretat de l'ONU, que estableix l'obligació de l'organització del Referèndum d'Autodeterminació acordat en l'alto-el-foc signat pel Regne del Marroc i el Front POLISARIO (Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra y Río de Oro) en 1991, i la permanent i creixent conculcació dels Drets Humans dels i les sahrauís per part del Marroc, s'exerceix el dret a la protesta. I es fa en una zona que, d'acord amb les resolucions de l'ONU, és un territori lliure d'armes, en el qual no està permesa la presència d'efectius militars.

Malgrat això, el 13 de novembre l'exercit del Marroc hi fa presència, i ataca als manifestants sahrauís. És una clara transgressió de l'alto-el-foc, a la qual el POLISARIO no pot més que contestar, donant per trencat aquest cessament de la utilització de les armes. Des de llavors l'escenari és de guerra. Ja se sap que, quan esclata la guerra, una de les primeres víctimes és la veritat, i per això el Marroc es permet negar l'existència d'aquest nou i lamentable conflicte bèl·lic. És molt útil per a entendre millor la situació llegir aquesta "Nota explicativa de la representació del Front Polisario en les Nacions Unides".

A partir d'aquí, hi hauria molt a dir d'aquesta llarga lluita, que s'acosta al mig segle, per la llibertat del Poble Sahrauí: de les torrentades de solidaritat d'arreu del món amb la seva causa; del cúmul de traïcions; dels flagrants incompliments de la legalitat internacional, europea, i espanyola; del vergonyós menfotisme en l'aplicació dels Drets Humans quan es tracta de mantenir el business as usual; dels lligams, encara ara, existents -recordeu allò de "atado y bien atado"- de l'anomenada "transició espanyola a la democràcia" (cada vegada està més de demostrat [gràcies, CIA per desclassificar papers!] que Joan Carles I va malvendre el Sàhara Occidental al Marroc a canvi de garantir-se la restauració borbònica), etc. Però em detindré en dos aspectes que van més enllà del conflicte sahrauí, i em permeten plantejar una discussió sobre el que entenc dues peces claus de la "realpolitik" que en els nostres dies han tingut una impressionant embranzida. Cal recordar que la "realpolitik" va ser així definida per Otto von Bismarck en la segona meitat del segle XIX, i la traducció de l'alemany voldria dir "política realista", però, veritablement, significa fer la política que l'establishment considera que s'ha de fer. Sense embuts: política sense ideologia, sense ètica, sense principis, sense valors...

Dos són, al meu entendre, els assumptes de debat entorn d'aquesta "realpolitik del segle XXI" a col·lació de la lluita per un Sàhara Lliure: La llei de renúncia per aproximació al poder formal, i la conceptualització de la societat de l'externalització en què vivim.

La llei de renúncia per aproximació al poder formal és aquella que provoca que, quan s'aconsegueixen posicions institucionals en les què es podrien fer –o almenys intentar-lo-, no es facin polítiques coherents amb el que s'ha defensat abans d'arribar a tals posicions. Hi ha molts exemples d'aquesta aparentment inexorable llei: La defensa de la Renda Bàsica Incondicional i Universal, del decreixement, de les mesures per fer front a l'emergència climàtica, de la radical defensa dels Drets Humans, de la fiscalitat veritablement justa i de la lluita contra els paradisos fiscals, etc., defensa que perd intensitat en la mesura que l'apropament a aquest poder formal és major.

En el cas del procés de descolonització del Sàhara Occidental l'efecte d'aquesta llei és paradigmàtic, des de la traïció històrica de Felipe González, fins a l'actual Govern de Coalició. La llei de renúncia per aproximació al poder formal opera només en els àmbits en els quals realment s'haurien d'executar les polítiques. En altres àmbits és possible la, diguem-ho així, politiqueria. A tall d'exemple, és possible que els partits polítics que signen, posem per cas, la Declaració de partits polítics que formen part de l'Intergrup "Pau i Llibertat per al Poble Sahrauí" en suport al Poble Sahrauí davant l'escalada de la tensió a la zona del Guerguerat, o la Declaració de la Junta de Portaveus sobre la situació al Sàhara Occidental" del Parlament de Catalunya, dos textos realment compromesos, i que van al moll de l'os de l'assumpte, no subscriguin una cosa semblant quan són ells mateixos qui han d'executar el que es proposa.

Tant és així que el Govern de Coalició espanyol ha eliminat de les seves declaracions qualsevol referència al dret a l'autodeterminació del poble sahrauí, al mateix temps que pràctica una equidistància netament esbiaixada als interessos del Marroc. Un exemple és una piulada del passat 25 de novembre de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament instant a reprendre "el procés negociador i s'avanci cap a una solució política mutuant acceptable" (sic). L'AECID sap que dient això, no sols practica un lamentable llenguatge diplomàtic, sinó que és un missatge al Regne del Marroc de suport al manteniment de l'actual statu quo. En el cas del Sàhara Occidental, la llei de renúncia per aproximació al poder formal és molt cruel. Ho és tant que el delegat del Front Polisario per a Espanya, Abdulah Arabi, no es va poder estar de declarar: "D'Espanya no esperem res; que no ens faci més mal".

La societat de l'externalització en què vivim és el segon assumpte de l'actual "realpolitik" relacionat amb la causa del poble sahrauí que vull plantejar. Va al dir que manllev el terme a Stephan Lessenich –autor del llibre "La sociedad de la externalización"- que explica que les societats de capitalisme democràtic són societats externalitzadores, que la seva reproducció opera a través d'un conjunt complex de mecanismes, començant per l'apropiació dels recursos, particularment, recursos humans i naturals, a costa d'expropiar pobles i terres d'altres parts del món.

Ras i curt: Aquesta és la perversa lògica de la brutal espoliació de recursos naturals (minerals, energètics, pesquers...) que practiquen el Marroc i la UE al Poble Sahrauí. En aquest sentit, ve a tomb citar unes paraules de Lessenich força rotundes: "La perversió de la nostra societat de l'abundància és que, per mantenir les condicions de vida, es fa necessari danyar a uns altres". Pot ser, doncs, interessaria contenir l'irrefrenable consumisme, i, per una altra banda, fer un pensament sobre la contradicció entre la gran i persistent solidaritat dels pobles de les Illes Balears amb el del Sàhara Occidental, i, alhora, viure consumint acríticament productes procedents d'aquest espoli, com, entre altres coses, construir amb sorra robada als germans i les germanes sahrauís.

En qualsevol cas, malgrat la maleïda "realpolitik", tard o d'hora, el Sàhara Occidental serà lliure. Personalment, m’identific molt amb les següents paraules escrites per Maider Saralegi Gutierrez en un extraordinari article: "En mi primer viaje allí descubrí como al pueblo saharaui podrían robarle muchas cosas, pero jamás podrán robarle soñar. Una sociedad que sueña con recuperar lo que les arrebataron de la noche a la mañana; sus tierras y sus derechos humanos".

Mentrestant, i ara més que mai: Marroc culpable, Espanya  (UE, i ONU)  responsable!