Un conte de Nadal

Publicat originalment a dBalears (21-12-2020) 

L'any següent al de la primera pandèmia global de l'època de l'antropocè, coincidint amb la commemoració del cinc-cents aniversari de la Germania, a Mallorca va haver-hi un potentíssim aixecament social. Els governants es veren obligats a crear una assemblea popular per acordar una autèntica planificació d'una transició ecosocial que, una vegada acordat i practicat, ho capgirà gairebé tot.

Començà la desturistització del model econòmic illenc; el futur econòmic es dissenyà amb la lògica –absolutament imprescindible per afrontar amb èxit la situació de crisi climàtica- "de menys mercat i més estat"; tot d'una es començaren a veure significatius tangibles de diversificació econòmica. El turisme, és clar que va seguir sent important, però no ho era tot. Es va acabar gairebé definitivament amb la dependència dels Tours Operadors Turístics. L'economia social i solidària va tenir un impressionat estirabot. Mai més -com sí que va succeir en el pressupost autonòmic de 2021- es van retallar les partides pressupostàries en R+D+i, ans al contrari, les Illes Balears i Pitiüses iniciaren un camí que les convertí en pocs anys en un referent mundial en recerca, desenvolupament, i innovació de tot allò que té a veure amb el "bé comú", i, per tant, amb el bé del planeta. No va haver-hi un cèntim públic més al "business as usual" de la R+D+i.

L'aixecament social va ser tan fort que a la metròpoli (Madrid) no li quedà més remei que acordar amb els i les representants dels pobles de les Illes Balears un sistema de finançament de l'autonomia ben igual que el del concert que tenen a Euskadi. Alhora, la immensa majoria de les persones superriques varen seguir l’exemple dels "Milionaris per la humanitat", i, a partir d'això, tothom, excepte qui no era expressament ric, començà a pagar més impostos.

Totes les administracions varen iniciar polítiques de mobilitat no subjugades als interessos de la indústria de l'automoció; el transport col·lectiu -especialment el tren-, la bicicleta, i caminar, esdevingueren en els elements hegemònics de la mobilitat. Ben aviat s'iniciaren les obres per desfer les, en paraules de l'enyorada Xesca Ensenyat, "protuberàncies del paisatge" de les més recents infraestructures viàries, com ara l'autopista Llucmajor-Campos, o la Variant Nord d'Inca a Mallorca, i d'altres ferides dels territoris insulars. L'alçament popular post pandèmia de la covid-19 no s'aturà fins que els aeroports i ports passaren a dependre exclusivament de les administracions insulars.

Es posaren en marxa un seguit de mesures econòmiques, socials i laborals que van aconseguir aturar de soca-rel el declivi de la classe mitjana; minvaren les grans desigualtats; i el risc de pobresa es reduí com mai s'havia vist. L'estratègia va ser la de posar la vida al centre de totes les polítiques amb garantia incondicional i universal de drets a l'existència material, a l'habitatge digne, a l'autonomia personal de les persones en situacions de dependència. Es va deixar d'avaluar-ho tot en termes de PIB. El nou indicador per mesurar el tarannà econòmic va passar a ser el trident de desenvolupament, petjada ecològica, i igualtat.

La insurrecció popular fou cosa de dones i d'homes, a parts iguals, i, en un tres i no res, les bretxes salarials de gènere, els "sostres de vidre", i "els sols enganxosos" minvaren. La coresponsabilitat en les tasques de cures i de la llar es convertí en quelcom normal. Una impressionant munió d'homes varen dir "ja n'hi ha prou" de violència masclista, i aquesta començà –massa a poc a poc, és cert- a convertir-se en una pandèmia d'un temps passat. En aquesta, diguem-li, "Germania triomfant del segle XXI" hi participaren activament ciutadanes i ciutadans procedents d'arreu, de tota forma d'estimar, i amb qualsevol de les capacitats diferents que us pugueu imaginar. Mallorca, Eivissa, Menorca i Formentera esdevingueren en illes lliures de racisme i xenofòbia, exemple mundial d'acolliment de persones d'arreu del món, on l'ILGTBIfobia s'aproximava a zero, i la discriminació a qualsevol àmbit o les barreres de qualsevol mena eren gairebé inexistents.

Els governats deixaren d'anar -i gastar recursos públics- a fires turístiques. I, no obstant això, no s'estaven d'assistir a tots els fòrums –inclús els impulsaven- on es debatés sobre temes crucials, com ara la justícia fiscal i el combat contra l'evasió, i els paradisos fiscals; la implantació d'una Renda Bàsica Universal i Incondicional; la reducció de la jornada laboral; la democratització de les empreses mitjançant la participació dels treballadors i treballadores en les decisions empresarials estratègiques; les formes practicables de decreixement econòmic per a preservar el planeta amb justícia social..., en definitiva, en  tot allò que tenia a veure amb garantir que les generacions actuals siguem bons ancestres per a les generacions futures.

Tot plegat fou possible per un conjunt de factors. Un dels principals va ser que, després de la pandèmica coronavírica de la covid-19, es practicaren unes polítiques educatives i culturals desindustrialitzades que aconseguiren baixar espectacularment la taxa d'abandonament primerenc i fracàs escolar, un escreix en l'hàbit de lectura, i, òbviament, de comprensió lectora. Qui més qui manco havia llegit "Història de dues ciutats". La comprensió del començament de la novel·la, és a dir, quan Charles Dickens escriu "era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l'era de la saviesa, l'era de l'estupidesa", fou diàfana: Malgrat la duresa de la pandèmia, calia optar per la saviesa i rebutjar l'estupidesa, que, tard o d’hora, tornaria a conduir a la ciutadania illenca al pitjor dels temps.