Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (08-10-2021)
Fa
molt temps que no es pot al·legar ignorància. Especialment, des de la
publicació, el 1972, del celebèrrim informe "Els límits del
creixement" sabem que no podem seguir creixent de manera infinita en un
planeta finit. Foren uns advertiments que, amb les successives actualitzacions
d'aquest informe -"Més enllà dels límits del creixement", de 1992, i
"Els límits del creixement: 30 anys després", de 2004- i el pas dels
anys, van derivar en alarma.
Mentrestant,
la inserció de les Illes Balears en la globalització neoliberal es va fer a cop
de considerar com una bogeria qualsevol estratègia de desenvolupament que posés
de debò límits al creixement turístic. Ans al contrari, durant dècades les
elits no es van estar de considerar, panxacontents, els hotels com les
"nostres fabriques sense fum"; de desestacionalitzar obviant tota
consideració als límits ecològics; d'abandonar quelcom semblant a programes
estèticament decreixentistes d'esponjaments (enderrocar hotels per guanyar
espais públics) i, per contra, abraçar
el sant adveniment de les polítiques de "creixement modernitzant";
d'enviar a norris el consens explícit de no barrejar espai turístic amb espai
residencial; d'obviar qualsevol aniversari rodó [enguany és el 85è] de
l'aprovació del Conveni núm. 52 de l'Organització Internacional del Treball
(OIT) sobre el dret a les vacances pagades, mentre s'impulsa la indústria del
luxe per terra, mar i aire. El cas és que el monocultiu turístic esdevingué en
una mena de "too big to fail", és a dir, massa gran per fer fallida,
sense greus efectes econòmics i socials sistèmics.
I,
tanmateix, la pandèmia de la covid-19 el va situar, de sobte, en fallida. Però,
tampoc es podia al·legar que l'esdeveniment pandèmic fora del tot imprevist.
Posem per cas els advertiments successius dels informes de l'Intergovernmental
Panel on Climate Change (IPCC), o el de l'Organització Mundial de la Salut
(OMS) intitulat "Un món en perill" que, el setembre de 2019, ens
advertia que, a conseqüència de l'estrès climàtic, de biodiversitat, i d'espais
naturals, "el món corre greu perill de patir epidèmies o pandèmies d'abast
regional o mundial, i de conseqüències devastadores, no sols en termes de
pèrdua de vides humanes, sinó de desestabilització econòmica i caos
social". Encara més: El fet que el Govern de les Illes Balears declarés,
el 8 de novembre de 2019, l'emergència climàtica, portava implícit un missatge
que, al marge de la sinceritat o la politiqueria de qui la va aprovar, venia a
dir que el punt intel·ligent era decréixer turísticament per anar cap a un
model econòmic més equilibrat.
Durant
l'entotsolament pandèmic forçós en circularen a balquena d'advertiments. Des
dels que eren pura porqueria, fins als més provocadors –i alhora més
suggerents- com, a tall d'exemple, el que feia Owen Jones tot apuntant que
"la crisi climàtica mata molta més gent a tot el món que no pas el
coronavirus", passant pels que, amb el pas de les onades de la covid-19, han
esdevingut en cosa contrastada. D'aquests darrers, el que em sembla més
rellevant són les paraules de Daniel Innerarity a "Pandemocracia. Una
filosofía de la crisis del coronavirus", en escriure que "puede
ocurrir que sea más fácil encontrar una vacuna, que aprender de una crisis como
esta".
En
aquestes estam. Mentre a casa nostra, maldestrament, s'aposta substancialment per
tornar a la situació del monocultiu turístic "too big to fail"
d'abans de la pandèmia, el secretari general de l'ONU, el Sr. Antonio Guterres,
obrí l'Assemblea General de Nacions Unides del proppassat setembre advertint
que el recent informe de l’IPCC indica que no estam en camí de complir els
objectius de l'Acord de París i mantenir la temperatura mitjana de la Terra en
1,5 graus centígrads per sobre de l'era preindustrial, la qual cosa "és un
codi vermell per a la humanitat". I, per una altra banda, l'Informe
Mundial sobre la Protecció Social 2020–2022 de l'Organització Internacional del
Treball (OIT), recentment publicat sota el títol de "La protecció social
en la cruïlla: a la recerca d'un futur millor", conclou afirmant que
"la finestra política excepcional oberta per la covid-19 hauria d'encoratjar als països
a prendre mesures decisives sobre el futur de la protecció social i a adoptar
amb fermesa un enfocament de les polítiques en el camí òptim. D'aquesta manera,
les societats podran fer front a futures crisis i als reptes que plantegen el
canvi demogràfic, l'evolució del món del treball, les migracions, els
desafiaments ambientals i l'amenaça existencial del canvi climàtic".
Moltes
veus, doncs, que ens adverteixen que l'aposta per tornar a l'(a)normalitat
d'abans de la covid-19 significa que el xoc pandèmic –amb els seus impactes
econòmics i social- actua com a un límit imposat per les elits a pensar un
altre model de desenvolupament possible. Tanmateix, cal no tancar aquesta
finestra política excepcional que ha significat aquesta pandèmia per impulsar
canvis de debò. Potser, com mai, cal reivindicar el People Have The Power (La
gent té el poder) de la gran Patti Smith.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada