Pàgines

diumenge, 29 de maig del 2022

Sobre l'Impost Mínim Mundial (IMM) per a les empreses

Publicat originalment a dBalears (22-05-2022)

És molt recomanable seguir el compte de Twitter de Julen Bollain (@JulenBollain). Bollain és d'aquests economistes als quals, fins i tot els qui no tenim coneixements acadèmics d'economia, entenem a la perfecció. Fent gala del seu interès pedagògic –i de l’oportunitat de fer-ho en plena campanya de la declaració de renda, i de la visita d’un defraudador fiscal coronat d’impunitat-, fa uns dies piulà: "Mentre la recaptació per Impost de societats s'ha reduït un 40,59% en quinze anys, els recursos recaptats per IRPF i IVA han augmentat un 30,27% i un 29,79%".

Julen Bollain posava el dit en una de les nafres més indecents del neoliberalisme globalitzat. El moviment social a favor d'una fiscalitat justa fa anys que assenyala la gravetat de l'enfonsament de l'impost de societats. Atenció: aquest impost, especialment per la competència tributària transnacional dels primers anys del segle XXI, s'ha reduït de mitjana global a la meitat des dels anys vuitanta del segle passat. Evidentment, a aquesta "desfiscalització de les empreses" ha contribuït en gran manera -i continua fent-ho- la tramposa "enginyeria fiscal" de moltes multinacionals, amb les grans tecnològiques al capdavant, però on no falten algunes multinacionals turístiques molt conegudes per aquestes contrades, o les operadores de megacreuers que visiten el Port de Palma.

El cas és que l'octubre de 2021 l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) va aconseguir teixir un acord entre 137 estats, que representen al voltant del 90% del PIB del planeta, per a la implantació d'un Impost mínim mundial (IMM). Un acord que, dit sigui de passada, semblava impossible abans dels efectes en l'economia mundial de la pandèmia de la covid-19.

Les previsions són que la nova taxa entre en funcionament en 2023. Aquest IMM suposaria una reforma de l'impost de societats en dos aspectes fonamentals: a) fixaria una taxa mundial mínima del 15% per als guanys a l'estranger de les empreses multinacionals amb almenys 750 milions d'euros de facturació global. b) la taxa mínima passaria del 15% al 25% per als guanys de les empreses que superessin el 10% dels seus ingressos.

Veurem si aquest acord es posa en pràctica sense subterfugis ni interpretacions retorçades. La cosa no pinta bé, com ho demostra que la Unió Europea no hagi aconseguit, avui dia, aprovar una directiva que reflecteixi l'acord i que els estats membres hagin d'integrar en les seves regulacions fiscals. Val dir que, d'aplicar-se el citat acord de manera total, seria un modest pas cap a una mínima justícia fiscal.

Ara bé, en el millor dels casos, i en la perspectiva d'una justícia fiscal global serà insuficient. L'IMM no acaba amb els paradisos fiscals, entre altres coses perquè els estats que encara no s'han adherit a l'acord representen el 10% del PIB mundial. Queda, doncs, molt d'espai per a l'evasió fiscal.

Les incerteses en la implementació de l'IMM, i les seves insuficiències haurien de ser un esperó per a reviscolar la lluita per a una justícia fiscal de debò. Per a fer-ho des de Mallorca cal parafrasejar una famosa preocupació de Trotsky sobre l’abast del socialisme: és possible la justícia fiscal en un sol país?

dijous, 26 de maig del 2022

Geòrgia i Armènia

 

El Gran Caucas

El viatge a aquestes dues repúbliques del Caucas el teníem planejat per a les vacances de Pasqua de 2020. Va ser una de tantes coses anul·lades per mor de la pandèmia de la Covid-19. En aquest cas va ser un assumpte posposat. El 2022 n'està ple de recuperacions d'ajornaments del bienni pandèmic. Gràcies, amics de Tourart Travel per la vostra paciència en aquests anys (anul·lacions, noves demandes, etc.) i, òbviament, per la vostra bona feina.

I. Geòrgia

Tenia relativament poques referències d'aquest territori caucasià, que no és Àsia ni és Europa. Tanmateix, havent sigut un territori pel qual passava l'antiga Ruta de la Seda, estava bastant segur que no em decebria. Sabia, això si, de la merescuda fama dels vins georgians. Una fama què hi té molt a veure amb la planificació de l'economia soviètica, que va assignar a la República Socialista Soviètica de Geòrgia la producció de gairebé tot el vi de l'URSS, i, és clar, es varen especialitzar. Ara, la indústria vinícola georgiana és una munió de petites explotacions amb produccions encara força artesanals, amb dificultats d'exportació, però d'una qualitat molt acceptable. No anava mal encaminat Stalin –que, com és sabut, era georgià de naixement- en les seves preferències vinícoles.

També sabia de la seva història convulsa. El petit territori georgià des de fa mil·lennis ha estat testimoniatge de la pulsió guerrera entre alguns dels més grans imperis de la història. El control d'aquestes terres de frontera va ser cosa difícil per a tots. Ho continua sent ara. Els països creuats per la serralada mítica del Gran Caucas han protagonitzat anys de conflictes, i anys de desconcert després del buit de poder causat per la desintegració de la Unió Soviètica. I, no obstant això, ara mateix es pot viatjar amb tota tranquil·litat.

Havia llegit alguna cosa sobre la religiositat de  Geòrgia. Em tem, així i tot, que aquesta fama té bastant a veure amb la promoció turística. No debades un dels reclams turístics de Geòrgia és el seu gran patrimoni religiós (monestirs, esglésies, catedrals...) però, com ens va comentar Vladímir -el nostre guia acompanyant-, la ciutadania georgiana –molt majoritàriament ortodoxa- és més de "viure per la fe, i no tant de morir per la fe".

Per tant, ni religiositat, ni vinicultura, ni història convulsa (l'actualitat encara ho és convulsa car les disputes territorials amb Rússia pels territoris d'Ossètia del Sud i d'Abjasia continuen amb més o menys intensitat) no em varen sorprendre massa. Les tres grans sorpreses van ser: Els paisatges, la gastronomia, i la capital del país, Tbilissi. Anem a pams.

Els paisatges.

Església de Javari

Vladímir, uns dels millors guies que hem conegut, és molt donat a explicar llegendes. En un moment del viatge ens explicà la següent: “Quan Déu va repartir la terra, els georgians van arribar tard. Déu els demanà el motiu d'aquesta tardança. Van contestar que estaven bevent vi, i que s'havien entretingut fins al bon punt de brindar, precisament, per Déu. Tot seguit Déu els va dir: "Se m'ha acabat la terra que tenia per a repartir, però, com heu arribat tard per brindar per mi, no us deixaré sense res. Farem el següent: Per a vosaltres serà la terra que m'havia reservat per a mi, i jo viuré en el cel".

Més enllà de llegendes, anar i venir entre el Gran Caucas i el Petit Caucas t'ofereix paisatges força suggerents, moltes esglésies –la meva preferida la de Javari–, i monestirs força interessants, entre el que destaca, a parer meu, el de Gelati. T'ofereix, també, ciutats interessants, com ara Kutaisi (amb un gran mercat on, per cert, em vaig haver de comprar un "pijama" d'estiu per a poder suportar el pack de calefacció+flassada nòrdica dels hotels), i indrets (ciutats, esglésies, i temples) excavats en la roca. A la visita a la "ciutat tallada en roca" d'Uplistsikhe plogué a bots i barrals, i, així i tot, va ser una visita de gran interès. Tanmateix, el que és veritablement espectacular és el conjunt (primer fortalesa i després monestir) de Vardzia.

La tornada cap a Tbilissi té una propina: Els paisatges de l'altiplà nevat, i les vistes del llac Paravani. Una manera molt bella d'acabar un perible en el qual només ha mancat una caminada en direcció a un monestir situat a certa altura en el Gran Caucas.

La gastronomia.

Khinkalis

Una de les sorpreses de Geòrgia ha sigut la seva gastronomia. Hi ha tres tòtems: El Khachapuri (un pa de formatge tradicional elaborat sense llevat i amb iogurt, que s'emplena amb diferents formatges ratllats); el Satsivi (una pasta feta de nous que s'utilitza en diferents receptes. Exquisit embolicat amb albergínia fregida!), i, el gran dels grans de la tradició gastronòmica georgiana: el Khinkali. Aquesta mena de mandonguilla o ravioli de massa amb formes de nòduls fets amb farina, llet, oli, mantega, i ou, farcit de carn picada, formatge ... i amb gran quantitat d'espècies orientals. Sens dubte, els millors Khinkalis al restaurant Maspindzelo de Tbilissi.

L'única decepció del menjar tradicional de Geòrgia va ser la popularíssima Churchkhla, un dolç, fet de nous torrades i mullades en un suc de raïm, i penjades per a assecar. De Churchkhla se'n veuen arreu, però, tot allò de fotogèniques que tenen –i en tenen molt-, ho perden al paladar.

Tbilissi.

Tbilisi

La capital de Geòrgia va ser, amb tot, l'autèntica sorpresa. No m'esperava l'encant de Tbilissi. Imprescindible el Georgian National Museum, i, sobretot, passejar per una ciutat plena de racons –i capamuntes- per a fotografiar, de zones del centre històric que enamoren, de curiositats que palesen el tarannà georgià, com ara el fet que a Tbilissi hi hagi la que diuen és l'única mesquita del món on comparteixen culte la comunitat sunnita i xiïta.

En sortir de Geòrgia, i en els no massa més de deu minuts per creuar el pas fronterer i entrar a Armènia, es produeixen alguns canvis radicals: La primavera, que feia dies s'insinuava, esclata. Els arbres fruiters, especialment albercoquers (el "prunus armeniaca" és una mena de símbol nacional a Armènia), estan en plena floració. Sembla un paisatge nevat. Per una l'altra banda, de sobte, va desaparèixer qualsevol mostra visible de la pandèmia. Les mascaretes, bastant presents entre la població georgiana, esdevingueren inexistents. I encara n'hi ha un altre de canvi radical: Desaparegué qualsevol signe (banderes, llaços, etc.) de solidaritat amb Ucraïna, que sovintejava Geòrgia. El comiat de  Vladímir i Jorge (el guia acompanyat, i el xofer) i el pas fronterer  de Sadakhlo ens  endinsàa la turmentada i espectacular Armènia.

II. Armènia

Mont Ararat

Els tràmits a la frontera  em recordà una pel·lícula d’espies. De forma accelerada passam de les mans de Vladímir i Jorge, a les de Ruzanna i un altre Jorge. La benvinguda, i, sobretot, les primeres explicacions de la guia acompanyant ja em van fer sospitar que, en arribar a casa, escriuria aquest article titulat "L'Ararat i els 107 anys del genocidi armeni".

Però quedava molt viatge que necessitaria queviures. La gastronomia armènia no és, ni prop fer-hi, tan exquisida com la georgiana (en això anàrem de més a menys); no obstant això, tinc molt bon record d'un pollastre fumat, unes truites de riu cuinades de diverses maneres, els formatges, generalment bastant salats, el pa, sobretot acabat de fer, i d’una cosa ben curiosa: A totes les taules, l'hora de dinar i sopar, hi ha un plat amb diverses herbes aromàtiques (julivert, coriandre, etc.) que, al principi, no sabíem què fer amb elles. El misteri durà poc. Damunt un tros de pa armeni s'hi posa formatge -que sempre hi és present- i les herbes aromàtiques. Tot seguit –cosa ben senzilla amb la textura del pa- es fa un rotllo. La combinació de sabors és fantàstica. Si ho acompanyes amb una cervesa "Ararat" ben fresca, la festa és completa!

I ara, parlem de l’itinerari: De la frontera, per una carretera que deixa veure un territori muntanyós ple de ruïnes d'indústries abandonades des del col·lapse de l'URSS, directament als primers monestirs patrimoni de la humanitat. Amb la visita als monestirs Haghpat i Sanahín inaugurarem l'itinerari per tot un seguit de temples veritablement extraordinaris construïts en uns indrets espectaculars. En els pròxims dies a Haghpat i Sanahín li seguiran Sevanavank (que abans estava a una illa, però que ara, per mor d'una presa, ha esdevingut en una petita península); Tatev (on s'arriba amb un telefèric, i és regentat per un popular monjo que, malgrat el nostre ateisme militant, no s'està de beneir-nos); Noravank, situat en ple canó de Gnishik, rodejat d'una natura espectacular, i construït sobre roques roges, és sens dubte, el nostre preferit. A tocar d'Everan férem parada al famós monestir Khor Virap. La fama d'aquest monestir té a veure amb una qüestió històrica, car és el bressol del cristianisme ortodox armeni, i amb la seva ubicació. D'allà hi ha la millor panoràmica per a fotografiar, quan es deixa veure, el Mont Ararat. Nosaltres, tot i que amb bastant boira, tinguérem la sort de poder-lo fotografiar i contemplar-lo.

Monastir Noravank

Des d'Everán segueix la ruta de monestirs: Geghard (rodejat de penya-segats); Echmiadzin (el "Vaticà dels armenis") on poguérem visitar el "Museu del Tresor", amb relíquies força benvolgudes a Armènia (la punta de la llança que va punxà les costelles de Jesús a la creu, un trosset de fusta que, diuen, pertany a l'Arca de Noè, etc.); Església de Santa Hripsimé (on, després de deixar alguna roba, rebem una segona benedicció); Saghmosavan, Hovhanavank, i una de les més petites esglésies d'Armènia, la de Karmravor.

Ara bé, no tot són monestirs i Iglesias: A Dilijan l'únic interesant és –a banda de la parada i fonda- un carrer de què Xavier Moret, al llibre "La memoria del Ararat. Viaje en busca de las raíces de Armenia", diu: "En la parte alta de Dilijan hay una calle tradicional empedrada, con casas construidas al estilo antiguo: muros de piedra, balcones de madera y tejado tradicional. Para mantener el espíritu del pasado, no pueden circular coches. De todos modos, hay algo que chirría: todo es como antes, pero demasiado nuevo". Coincidesc amb aquesta descripció, no obstant això, alguns artesans hi fan coses interessants. En el camí de  Dilijan a Goris  fem una parada, per a mi extraordinària, al Caravanserrall de Orbelian (anteriorment conegut com a Caravanserrall de Sulema i Caravanserrall de Selim). 

Un obrador de pa a Goris 

Deambulant per la ciutat de Goris el millor que es pot fer –a més a més de mirar la quantitat de cotxes Lada antics que recorden el passat soviètic de la ciutat- és una immersió en la indústria de la preparació del pa armeni. Gairebé hi ha un obrador a cada dues o tres cantonades on es pot veure una preparació del pa ben curiosa i força artesanal en la que les dones són les protagonistes absolutes. A pocs kilòmetres de Goris, cal fer una visita imprescindible a Zorats Karer, un jaciment arqueològic prehistòric, que és considerat el Stonehenge d'Armènia.

Zorats Karer

També des de Goris convé reservar un matí per visitar Khndzoresk. Una xarxa de coves artificials que, fins al segle XX, era el poble més gran de l'est d'Armènia. El paisatge és preciós, hi ha molta escala, i un impressionant pont penjant que cal creuar. El senyor que regenta una cova-museu és un excel·lent fotògraf amb el mòbil (se les sap totes per aconseguir bons plans!). Val a dir que anar a Khndzoresk és acostar-se a la frontera amb Nagorno Karabakh. D'anada al monestir de Noravank, paga la pena visitar una excavació arqueològica d'interès que l'hi diuen "Cova de vins Areni".

Des d'Erevan, endemés dels monestirs i esglésies abans esmentades, fem escapades a Garni on es visita el Temple del Sol. La veritat és que aquest temple -únic clàssic i dels Estats del Caucas- és una atracció turística bastant descontextualitzada. Però, les tres cançons interpretades al seu interior amb la flauta armènia (el duduk) ho arreglen bastant. Per una altra banda, la visita a les ruïnes (del segle VII) de la Catedral de Zvartnots és tot una sorpresa. Queda poca cosa del que fou una gran catedral en forma circular. Però allò que queda és molt bell ... Una de les darreres visites pels voltants d'Erevan és al "Monument de l'alfabet armeni". Es tracta d'un conjunt, construït el 2005, de 39 escultures de les lletres armènies, en honor el 1600 aniversari de l'alfabet armeni. Record el monument, que no té gran interès artístic, quan, al llibre abans esmentat, Moret explica que Haig –un home d'uns seixanta anys que es trobà mentre l'escriptor català visitava Armènia- l'hi va comptar la següent història: "Muchos años atrás, antes de viajar a Armenia [Haig formava part de la immensa diàspora armènia], su padre les preguntó a sus tres hijos qué querían que les llevara de la tierra madre. El mayor pidió una estatuilla, el mediano, sellos, y el pequeño (que era él, Haig, que por entonces tenía cuatro años) pidió la llave de Armenia. Cuando su padre le comentó a un amigo escritor, Avelik Isahakyan, que no sabía cómo llevar al Líbano lo que le había pedido su hijo menor, Isahakyan le dijo «La llave de Armenia es el idioma. Cuando aprenda armenio, el país se le abrirá». Y Haig aprendió armenio, por su puesto, y quedó comprometido para siempre con la causa de su pueblo". Això és l'armenitat!

I Erevan? Tot no ser una ciutat amb un gran encant, hi ha coses amb encant i algunes de gran interès: Encantador és el Museu de Matenadaran (el museu de manuscrits antics). Interessants  són el Museu Serguéi Paradzhánov (cineasta i artista d'avantguarda perseguit i represaliat pel règim soviètic), la Fàbrica de Conyac Ararat, el centre de la ciutat amb la Plaça de la República, l'Avinguda Abovyan, l'Opera i la Cascada com a epicentre, amb petjada soviètica, de tot plegat… Malgrat la immensa estàtua de la Mare Armènia (que substitueix la d'iguals dimensions de Stalin de l'etapa soviètica) sembla vigilar tot el que passa a la ciutat, el gran contrast entre les construccions modernes i les restes de l'antic (per exemple el barri Kond) fa olor d'especulació i corrupció ...

Els contrastos d'Erevan

Per acabar, m'he reservat dos comentaris sobre dos indrets d'Erevan: El Museu d'Història, que només començar l'itinerari exhibeix un mapa de la Gran Armènia. Del que fou i ara és, i que il·lustra la convulsa i tràgica història d'Armènia. A un llibre essencial per a entendre la desintegració de l'URSS –"Imperi"- el gran Ryszard Kapucinski escriu: "Al sud, l'altiplà limita amb els dos imperis més poderosos de l'època: l'Iran i Turquia. Agreguem el Califat Àrab. I a més, Bizanci. Quatre colossos polítics, ambiciosos, tremendament expansius, fanàtics, àvids i cobejosos". Armènia mai ha tingut possibilitats de debò de relacions de bon veïnatge!”.

Val a dir que el museu té interès, però amb un contingut modest. Especialment modest en un país que és un museu a l'aire lliure de creus-pedra. La creu-pedra -o khachkar- és una estela que té gravada una creu que els braços s'estrenyen en arribar al centre i s'eixamplen en els extrems. La creu s'acompanya de diversos elements decoratius amb significat religiós, com ara, rosetes, símbols solars, fruites especialment magrana o el raïm.

Creus-pedra

El segon comentari –i amb això acab-, visitar el parc, el memorial, i el Museu de les víctimes del Genocidi Armeni hauria de ser obligatòria per a qualsevol demòcrata. La visita és molt dura, però és una xutada d'antifeixisme. Sense memòria, veritat i reparació no n'hi ha democràcia!

Memorial a les víctimes del Genocidi Armeni 



dilluns, 23 de maig del 2022

Dubtes sobre el mercat laboral illenc postpandèmic


 Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (09-05-2022)

Els darrers dies del passat abril coneguérem les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2022, i, al seu torn, els primers dies de maig es feren públiques les dades d'atur i d'afiliacions a la Seguretat Social corresponents a abril passat. Ambdues fonts estadístiques ens informen d'un creixement important d'ocupació laboral, i de la contractació formalment fixa. Tot plegat ha provocat una exultació de valoracions positives fora mida per part de  les autoritats autonòmiques, patronals, i sindicats.

Les dades –no entraré ara en filigranes metodològiques que podrien matisar alguna hipèrbole en les anàlisis- són veritablement força positives des d'un punt de vista quantitatiu. Ara bé, contràriament a les seguretats i celebracions governamentals i dels anomenats "agents socials i econòmics" illencs, són unes xifres que haurien de provocar, si més no en la perspectiva de la necessària transició ecosocial del model econòmic illenc, més dubtes que certeses. Vet aquí alguns, només alguns, d'aquests dubtes:

¿És motiu de celebració la constant "importació de mà d'obra" per fer funcionar la gegantina indústria turística? El nostrat monocultiu turístic sembla agreujar el gravíssim "mal holandès" que patim des de fa anys i panys. En els darrers anys, un dels efectes perversos -alguns economistes molt neoliberals ho identifiquen com una altra externalitat negativa (sic)-  d'aquesta situació és la manca d'habitatge digne i accessible per a les persones que vénen a treballar des de fora. En definitiva, malgrat que el conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, afirmi a la babalà que "Ha venido a trabajar más gente que nunca" (Diario de Mallorca de 06-05-2022), els dubtes sobre els problemes demogràfics, ecològics, i de cohesió social que provoca un constant creixement de població laboral són més que raonables.

L'augment esponerós de l'ocupació laboral turística (combinat amb un molt modest creixement en activitats industrials, d'altres serveis no turístics, i del sector primari, i moderat pel que fa a la construcció), genera molts dubtes envers la suposada diversificació i sostenibilitat del model. En lloc de transitar cap a un model una mica més equilibrat, ¿ens fem trampes al solitari posant bastons a les rodes que dificulten activar dita transició?

Una de les grans disbauxes de cofoisme han sigut les dades de contractes estables a conseqüència de l'aplicació de la darrera reforma laboral. Sobretot plegat, d'entrada, dos dubtes: ¿És estable un contracte de fix discontinu de duració anual incerta? Amb la nova normativa laboral es reduirà, sens dubte,  el nombre de persones amb contractes formalment temporals. Ara bé, com no s'ha modificat el fet que el contracte indefinit deixà de ser sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat, per tant, de indefinitut ¿de quin tipus d'estabilitat laboral i vital es xerra?

"Sense dubte no hi ha progrés", deia Darwin. A hores d'ara, en plena acumulació de crisis, convé aclarir què és això de "progrés". L'artista de còmics argentí Tute (Juan Matías Loiseau) té una esplèndida vinyeta demanant-se "¿para qué era que queríamos la modernidad?". Idò, això!

 

Per un Primer de Maig en defensa de la democràcia


Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (09-04-2022)

Aquestes ratlles són un desassossegat prec a qui correspongui: Desburocratitzeu la mobilització de l'imminent Primer de Maig! Que tothom surti de la seva respectiva zona de confort. Un prec per a què no es contribueixi més a la desmobilització de la gent que pensem que és urgent tornar als carrers i places per a què, parafrasejant el mític "no passaran", no passin més del que ja han passat.

Pot ser que sigui un prec innecessari perquè, tant de bo, ja s'està impulsant un Primer de Maig que sigui una gran mobilització en defensa de la democràcia. Que s'està fent, només faltaria!, reivindicant el seu origen de jornada de lluita obrera, i de reafirmació de l'imprescindible paper passat i actual del moviment sindical. Que s'està fent amb l'objectiu de mobilitzar a sectors majoritaris de la societat per a garantir que podrem continuar deliberant sobre els nostres dissensos per a aprofundir en la democràcia. I que aquesta sigui més igualitària.

Veritablement, la democràcia està en perill? No ho està en el punt formal –en allò que el sempre admirat Amartya K. Sen- denomina la representació política-, i en el respecte a la regla de la majoria. Però sí que està en perill, seguint amb l'economista indi, en aspectes essencials, com ara, la protecció dels drets i les llibertats dels individus, l'accés a les prestacions socials, i el dret a accedir a una informació veraç, a participar en la deliberació pública. Això que ara en diuen "democràcia il·liberal", és un contrasentit, un disbarat.

Pot ser que el prec sigui oportú, i s'al·legui que arriba tard. Això és fals. Si es vol, es pot. Tenint en compte les enquestes electorals, els malestars socials, les incerteses ... Convé que, qui correspongui, "faci un pensament". És el moment de reivindicar la definició de democràcia que, en 1938, va defensar Thomas Man: "aquella forma de govern i societat que s'inspira, per sobre de qualsevol altra consideració, en el sentiment i consciència de la dignitat de l'home".

Insistesc a reivindicar el Primer de Maig com a data emblemàtica de les reivindicacions de la classe obrera. Igual que reivindic que les massives mobilitzacions del 8 de març actuals tenen molt a veure en aquelles primeres mobilitzacions del "8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora", o que l'actual moviment ecologista té a veure amb el moviment de l'higienisme obrer del qual, dit sigui de passada, una de les seves lluites més tràgiques i heroiques va ser en 1888 la dels miners i pagesos de Huelva, contra la contaminació de l'aire de les calcinades de la mina de Rio Tinto (metodologia que ja estava prohibida a Anglaterra), que va culminar en una massacre obrera amb repercussió internacional.

Més enllà del "que no passin més", ens sobren els motius per a confegir un seguit de reivindicacions per a la mobilització. A tall d'exemple: Defensa dels serveis públics; frenar la incapacitat adquisitiva de les persones no expressament riques; justícia fiscal; pau i Drets Humans; dret a la cultura per a tothom; suport a la ILP Avui per demà!, i a la de #RegularizacionYa; garantia al dret a un habitatge digne; defensa de les pensions públiques; ni un pas enrere en la defensa del català; sempre endavant en la consecució de la igualtat real entre homes i dones, dels drets de les persones ILGTB, i,  jo què sé ...

Aquests últims anys –coses de l'edat-, quan s'acosta el Primer de Maig tinc una certa tendència a posar-me en "mode italià", ja sigui rellegint algun text de Rossana Rossanda, o de Nanni Balestrini, l'autor de la combativa novel·la “Vogliamo tutto” "Ho volem tot". No obstant això, enguany sortiré de la meva particular zona de confort. Rellegiré al neerlandès Rob Riemen, que en el seu imprescindible "Per combatre aquesta època", ens fa el següent advertiment: "El retorn del feixisme sempre és possible, però mai és inevitable".

Idò, Visca el Primer de Maig! Avanti Popolo !


Cal imaginar un marc propi de relacions laborals


 Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (28-03-2022)

La conjuntura d'aquests temps i dies, és a dir, la combinació de factors i circumstàncies que caracteritzen l'actualitat de la situació sociopolítica, no hauria de ser un handicap per reflexionar sobre assumptes estructurals. Per paga, la conjuntura (malestars postpandèmics, efectes econòmics i socials col·laterals del bel·licisme imperant, dicotomia agreujada entre mercat i democràcia amb impuls igualitari, dogmatisme a dojo en les solucions tecnològiques, revifada del patriarcat, crisi ecològica, etc.) és tan preocupant que pot semblar balder discutir d'assumptes que no estan expressament a la mesa del debat del dia a dia.

Ara bé, per combatre les pors i incerteses del present -que per la reclusió institucional del progressisme són capitalitzats pel protofeixisme-, a més de remoure tots els obstacles per esvair pors i donar certeses vitals amb la caixa d'eines ara disponible, malda també imaginar escenaris alternatius. Per tant, contestant a la pregunta del títol d'aquestes ratlles, és clar que cal imaginar un Marc Propi de Relacions Laborals.

Intentaré, doncs, esbossar algunes idees sobre aquest assumpte que, a dretcient, estaran exemptes de tecnicismes, i, en la mesura que ho sàpiga fer, seran breus.

I.- Relacions Laborals i autogovern

Pel que fa a aquestes reflexions, em referesc a "relacions laborals" (RL, endavant) com el conjunt de pràctiques, normes, i institucions que regulen el treball remunerat (assalariats i autònom). Bàsicament, negociació col·lectiva, normativa laboral, Seguretat Social, formació ocupacional, serveis d'intermediació laboral, Inspecció de Treball i Seguretat Social, organismes de mediació de conflictes, ...

El treball remunerat és, ara mateix, el principal mecanisme primari de repartiment (justament o injustament) de la riquesa generada. En aquest sentit, en absència d'altres instruments possibles, com la Renda Bàsica Universal i Incondicional, esdevé en l'instrument que garanteix –amb més o menys precarietat i suficiència- l'existència material de la majoria de la població. Val a dir que el gruix de les prestacions socials que teòricament també fan possible cobrir les necessitats bàsiques per a viure (pensions, prestacions per desocupació) van indissolublement lligades al treball assalariat.

Per tant, em sembla una obvietat que  autogovernar-se de debò exigeix autogovernar el marc que regula el mecanisme principal per garantir l'existència material de la immensa majoria de la societat.

II.- D'on venim?

Recordem que el Fuero del Trabajo de (1938) va ser una de les vuit Lleis Fonamentals del franquisme que no era una altra cosa que la instauració de la brutal dictadura en el món del treball. Amb l'arribada al govern de la dictadura en 1957 dels anomenats "tecnòcrates", es modifica aquesta llei fonamental -tot i que el nou Fuero del Trabajo conté perles made in Opus Dei, com la del seu article 1.3 que afirma que "... El derecho al trabajo se estima consecuencia del deber impuesto al hombre por Dios para el cumplimiento de sus fines individuales y en función de la prosperidad y grandeza de la patria..."- la qual cosa permet que a l'any següent s'aprovi la Llei de convenis col·lectius que especificava que la negociació col·lectiva podia tenir lloc, bé en el Jurat de l'Empresa en qüestió, bé entre patrons i obrers, en els locals sindicals en l'àmbit local, provincial o nacional". És a dir, negociació col·lectiva exclusivament en el marc del franquista Sindicat Vertical, òbviament sense llibertat sindical, amb capacitat administrativa de dictar, manu militari, "laudes d'obligat compliment", "Ordenanzas Laborales" imposades, ...

En qualsevol cas, una cosa van ser els objectius del Règim, i una altra la realitat social. El cas és que s'inaugurà la fase final de la dictadura: Naixement de les primeres Comissions Obreres, conflictivitat laboral, eleccions sindicals de 1975, primers convenis col·lectius provincials, ...

Arribada l'anomenada transició, la Constitució Española deixa establert que l'Estat té competència exclusiva en matèria de legislació laboral -"sense perjudici de la seva execució pels òrgans de les Comunitats Autònomes"-, i sobre la legislació bàsica i el règim econòmic de la Seguretat Social –"sense perjudici de l'execució dels seus serveis per les Comunitats Autònomes". L'Estatut dels Treballadors de 1980 -la norma diguem-ne "fundacional" de les RL postfranquistes-, i la creació en 1978 del Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS) i de la Tesorería General de la Seguridad Social són els principals instruments de desenvolupament constitucional en matèria de RL que comencen a consolidar dues tendències interpretatives en l'àmbit que ens ocupa: La unitat de mercat, i la caixa única de la Seguretat Social.

L'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears en l'àmbit de les RL està plenament en aquesta línia de mercat únic i de caixa única de la SS. La matèria laboral és únicament una competència executiva. A tall d'exemple, si el 2000 es crea el Servei Ocupació de les Illes Balears (SOIB) és perquè hi ha una llei estatal que ho permet, i que, alhora, limita el seu abast: La gestió de les prestacions de desocupació continuen sent competència de l'Estat, primer de l'INEM, i més tard del Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE). O si l'Estatut d'Autonomia no menciona ni una sola vegada la Inspecció de Treball i Seguretat Social és perquè és una matèria exclusiva de l'Estat. Òbviament, això no impedeix que hi hagi col·laboració i coordinació entre administració estatal i autonòmica com se sol fer cada estiu a les Illes Balears.

En el període de, per dir-ho d'alguna manera, "autonomia administrativament consolidada", hi ha hagut anàlisis sobre la singularitat de les RL a les Illes Balears, sobretot entorn de la figura contractual de Fix Discontinu, associada a l'estacionalitat i a la mobilitat estructural de mà d'obra (importació d'ocupació i exportació d'atur), però, a parer meu, hi ha hagut poca reflexió sobre les potencialitats de tensar els límits constitucionals en l'execució pels òrgans de la CAIB de les competències en matèria de treball i Seguretat Social.

Ara bé, hi havia un tarannà, no absent d'entrebancs i limitacions, de descentralització. Això serà així fins, fa no fa, finals dels anys 90 del segle passat, amb l'inici de la gran recentralització.

III.- La gran recentralització

És un procés, com ja s'ha dit, iniciat a les acaballes de la dècada dels 90, que mereix una acurada anàlisi que sobrepassa les intencions d'aquest article. Per tant, em limit a apuntar els enunciats que consider més rellevants: a) El procés de substitució de les Ordenances Laborals que, combinat amb diversos acords Interconfederals (CCOO-UGT-CEOE-CEPYME) sobre "ordenació de la Negociació Col·lectiva", provocaren un fort biaix centralitzador en reservar algunes matèries importants dels convenis col·lectius (definició de categories professionals, etc.) exclusivament a la negociació col·lectiva d’àmbit estatal. b) La creació de la Fundación Estatal para la Formación y el Empleo i els successius acords estatals sobre la gestió de la formació ocupacional. Tot plegat significà una forta centralització del disseny i gestió de la formació per les persones amb ocupació. c) L'informe de la "Comisión para la Reforma de las Administraciones Públicas (CORA)", que va posar en marxa la Vicepresidenta del Govern d'Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, publicat en 2012, va significar un fre a qualsevol tendència descentralitzadora a qualsevol àmbit. També al de les RL. d) L'aprovació de la Llei 20/2013, "de garantía de la unidad de mercado". e) Les reformes laborals de l'etapa de l'austericidi, singularment la de 2012, i encara ara no revertides del tot, que eliminà la facultat d'intervenció i autorització que tenia l'autoritat laboral autonòmica en els Expedients de Regulació d'Ocupació (EROS).

IV.- Situació actual

Bàsicament, continuem empantanats en la gran recentralització. No hi ha hagut cap reversió en res substancial. És cert que les mesures implementades per fer front a la crisi sociolaboral provocada per la pandèmia de la covid-19 –singularment inclusió als ERTOS dels Fixos Discontinus, i la prestació extraordinària per a aquesta modalitat contractual tan nostrada- segurament han tingut l'empremta illenca. Però, la qüestió és si l'Estat podia fer altra cosa. Podia deixar a la deriva la comunitat autònoma més turistizada -la colònia turística per antonomàsia-del Regne d'Espanya, on la precarietat vivencial de tenir un contracte de fix discontinu d'una durada incerta ha esdevingut un privilegi per a molta gent?

En qualsevol cas, la situació actual es caracteritza per l'absència de debat teòric sobre la conveniència o no d'un Marc Propi de RL. No hi ha, fins allà on jo sé, debat, ni tan sols com a objectiu desitjable dels sobiranismes illencs. Mala peça al teler perquè sense imaginar, sense pensament que deixi pòsit, és inversemblant que algun dia hi hagi massa critica per a l'acció.

En aquest sentit, Xavier Domènech a "Camins per l'hegemonia", tot opinant sobre el capitalisme, diu: "El mandat de la Bíblia a l'Evangeli segons Sant Joan afirma «Al principi existia la Paraula i Déu era la Paraula», a mi sempre m'ha agradat més el Faust de Goethe: «Al principi va ser l'Acció»". Coincidesc amb la preferència de Domènech. Pensar escenaris alternatius de RL és, ara mateix, actuar.

V.- Per començar a pensar, algunes preguntes

Ha arribat l'hora de reivindicar la conveniència d'un Salari Mínim de les Illes Balears, o de cada illa? La referència per a la negociació col·lectiva dels salaris, hauria de ser l'IPC de Balears? S'haurien de millorar –quantitativament i qualitativament- les estadístiques laborals de casa nostra? En l'actual context, on el conflicte sociolaboral és més complex que el clàssic conflicte capital-treball, s'ha de repensar i innovar l'anomenat diàleg social autonòmic? Està molt bé la iniciativa parlamentària sobre la jornada laboral de quatre dies a la setmana (esperem que el pas pel sedàs de l'actual burocratitzat "diàleg social sense conflictivitat social", no aigualegi la iniciativa), ara bé, hauria de ser un assumpte de màxima difusió i de debat en la clau de Marc Propi de RL? Cal debatre perquè hi ha tan poca conflictivitat laboral?...

VI.- Etapa autonòmica com a aprenentatge dels límits?

Debatre i imaginar un Marc Propi de RL és, sens dubte, reflexionar sobre els límits de l'etapa autonòmica. Reivindicar-lo, pot semblar "somiar truites". També ho semblava la reivindicació de concert econòmic quan es va iniciar el debat en matèria de fiançament autonòmic. Ara, després d'anys d'intents de corregir l'espoli fiscal a què estam sotmesos, i de molt  debat, ja no ho sembla un "somiar truites". Sembla la solució que qüestiona, això si, l'statu quo autonòmic.

Pensar en un altre statu quo per a les Illes Balears, i associar-ho a més justícia social, no és cosa fàcil. Però és part de l'imprescindible "no passaran" els que volen més centralització i més descohesió i desigualtat social. Tinguem-ho en compte!

En definitiva, crec que la necessitat de repensar el model de país és evident. Pensar en una altra Mallorca –en unes altres Illes- ens exigeix, tal com ens recomanà fer Habermas, distingir entre "nació nascuda" i "nació volguda".

 

divendres, 20 de maig del 2022

Només la cultura fa ciutadans lliures?

Publicat originalment a dBalears (15-05-2022)

Emili Darder encertava en afirmar que "només la cultura fa ciutadans lliures". Ara bé, potser ara el darrer batle republicà de Palma faria una mica més llarga la frase, i diria que només amb cultura i garantia d'existència material, hi ha ciutadans i ciutadanes lliures.

El cas és que en l'actual fase capitalista del neoliberalisme, la ciutadania cada pic ho és manco lliure. L'existència material està estructuralment condicionada (excepte per a les persones riques -posem pel cas a 74 de les 100 persones més riques d'Espanya que, segons la revista Forbes, ho són per haver heretat) a la maledicció bíblica d' "et guanyaràs el pa amb la suor del teu front", i, en molts casos, no plenament garantida (precarietat laboral, pobresa laboral i de pensions, subsidis de pobresa per a pobres, pobresa heretada, etc.).

De retruc, hi ha una qüestió cabdal que, a dret cient, no s'analitza: Sense creadors amb la seva existència material garantida, ho és lliure la cultura? o, quanta emprenedoria artística i cultural es perd la humanitat?

Cal, doncs, reivindicar la llibertat incondicional. Això és el que fa David Casassas, al seu llibre "Llibertat incondicional: La Renda Bàsica en la revolució democràtica" que l'editorial "Tigre de paper" fa poc ha publicat en català. Com escassegen força els llibres en català sobre la Renda Bàsica, convindria que aquest fos "un èxit editorial". És un llibre del qual  Guy Standing en fa la següent presentació a la contraportada: "Una defensa ètica de la renda bàsica edificada sobre el valor de la llibertat republicana: una proposta important en una era de capitalisme rendista que permet a les elits plutocràtiques embutxacar-se cada vegada més riquesa".

Veritablement, la defensa de la llibertat incondicional de David Casassas és radical. Per exemple, no s'està d'afirmar a les primeres pàgines del llibre que "la llibertat no es pot pensar des de la justícia (re)distributiva. La llibertat és un fi en si mateix que no pot dependre d'atzars socials que puguin invitar a formes d'assistència ex post. Distribuir recursos ex ante, això és predistributivament, constitueix l'estratègia central del constitucionalisme republicà democràtic. La llibertat no és una cosa que s'hagi de perdre per, posteriorment, poder pidolar recursos per sobreviure al naufragi, i, en el millor dels casos, recuperar-la parcialment. La llibertat no ha d'estar en joc. La llibertat, senzillament, no pot naufragar".

La imprescindible lectura d'aquest llibre coincideix amb el cada vegada major interès de sectors del món de la cultura per la proposta de Renda Bàsica: Vet aquí alguns exemples d'aquest interès: 1. El manifest Art for UBI que defensa la Renda Bàsica Universal per a cuidar el món de l'art i la cultura, però també com una mesura necessària, per a tots, de redistribució de la riquesa al marge del treball assalariat. 2. Un altre manifest que planteja sense embuts que una Renda Bàsica Universal i Incondicional seria la millor política cultural possible. 3. L'interessantíssim i pioner pla pilot engegat pel govern l'irlandès per a fer costat als artistes i treballadors de les arts creatives: El pla pilot de Renda Bàsica per a les Arts, que examinarà, durant un període de tres anys, l'impacte d'una RB (pagaments de 325 € per setmana) en dos mil artistes i treballadors i treballadores de les arts creatives.

Un llibre en català sobre la Renda Bàsica, i interès amb escreix de la cultura per la proposta. Dues bones notícies. No tot és  foscor, hi ha esperança! 

 

dijous, 12 de maig del 2022

14 de maig: Consulta monarquia o república

Publicat originalment a dBalears (08-05-2022)

Ras i curt: "En les societats democràtiques els pobles decideixen sobre totes les qüestions que els concerneixen, entre elles sobre una de les importants, la forma d'Estat. La majoria de la població actual no va tenir oportunitat de votar la Constitució de 1978; però qui sí que va poder fer-ho, no va tenir opció de triar sobre la forma d'Estat, ja que va ser furtat del debat en l'anomenada Transició democràtica. Ni en aquell moment ni posteriorment hem pogut decidir". Així comença la crida a la consulta popular sobre monarquia o república del 14 de maig de 2022.

Dissabte vinent podrem votar en aquesta consulta que ha organitzat, arreu de l'Estat espanyol, una molt plural plataforma ciutadana. A Palma (i a altres ciutats i pobles de les Illes Balears) hi hauran, of course, taules de votació, la ubicació de les quals podeu consultar a aquesta web. Val a dir que no serà la primera d'aquestes consultes. Cal recordar que en 2019 ja se'n va organitzar una d'aquestes consultes populars amb un notable èxit de participació.

Un de tants problemes i radicals dèficits democràtics del "Règim del 78" és la permanència del poder ademocràtic de les elits –exemplificat per la monarquia borbònica-, imposat aleshores per aquella transacció –mal anomenada transició- fruit de la situació descrita a la celebèrrima frase de Manuel Vázquez Montalbán: "Quan Franco desapareix, a Espanya no es va poder establir una correlació de forces, sinó una correlació de febleses". D'aquí plora la criatura: Immunitat (veritablement, seria millor xerrar d'immundícia) reial per a qualsevol delicte, fer passar bou per bèstia grossa sobre l'exemplaritat de l'actual titular de la corona, o el "viva el rei" i l' "a por ellos" a qualsevol preu. Què és, sinó, tot aquest xivarri del "Catalan Gate", i de la privatització de l'espionatge de l'Estat espanyol. Cal, per si de cas, recordar que el programari Pegasus és un producte de l'empresa israeliana NSP Grup que és qui espia, i, després, "informa" al client.

És difícil de saber del cert el suport ciutadà a casa nostra a l'opció monàrquica i a l'opció republicana. Malauradament, els organismes públics demoscòpics espanyols, ni per descomptat la inexistent demoscòpia publica autonòmica, no en volen saber res de l'opinió ciutadana sobre aquest assumpte de radicalitat democràtica. La monarquia no es toca, no es qüestiona, és perfecta, i, per tant, no cal copsar l'opinió de la ciutadania. En aquest sentit, ens tracten com a súbdits.

Ara bé, el cert i segur és que quan la societat civil s'organitza i pregunta, l'opció monàrquica perd. En aquest sentit, la consulta del 14 de maig de 2022 és quelcom més que una acció memorialista, simbòlica o testimonial. És una acció política. De política democràtica de la bona!


divendres, 6 de maig del 2022

Estabilitat laboral liquida


 Publica originalment a Diario de Mallorca (06-05-2022)t

Hom diria que un dels majors èxits de la modernitat neoliberal com a pensament hegemònic -gairebé únic!-, ha sigut la normalització del que Ulrich Beck anomenà "societat del risc" i de la teoria de Zygmunt Bauman entorn del concepte, encunyat pel filòsof polonès, de "societat líquida".

Com és sabut, el sociòleg alemany no se centrava en els riscos físics, tot i que, si ara analitzés la crisi climàtica, ben segur els incorporaria. La seva recerca se centrà en els riscos socials inoculats a les societats per garantir el triomf del neoliberalisme. Beck, en una de les seves obres cabdals (Un nou món feliç: La precarietat del treball en l'era de la globalització) escriu: "El capitalisme socialment esmorteït és, més aviat, un cas d'Il·lustració aplicada. Es recolza en la convicció que només els qui tenen un habitatge i un lloc de treball segur, i, per tant, un futur material garantit, són (o poden esdevenir en) ciutadans capaços d'apropiar-se de la democràcia i de tornar-la viva".

Al seu torn, Bauman feia menció fonamentalment a la liquiditat de les vides de les persones no pertanyents a les elits. En "Estat de crisi" ens recordava que "una conseqüència immediata de la precarietat i de la frugalitat inherent a les posicions socials que l'anomenat «mercat laboral» ofereix en l'actualitat és l'àmpliament assenyalat canvi profund en l'actitud davant el concepte de «treball», i en concret, davant la idea d'una ocupació estable, que sigui prou fiable per a poder determinar la posició social a mitjà termini i les perspectives de vida de qui ho exerceix".

Tanta disquisició sociològica-filosòfica, i tanta cita de, per a mi, dos dels referents per entendre on hem arribat, ve a tomb de la necessària matisació d'algunes anàlisis de les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre d'enguany referides a les Illes Balears que es va publicar la setmana passada. Vegem:

Sens dubte, les dades quantitatives –especialment si es miren amb ulleres d'economia neoclàssica– són positives. Ho és que l'EPA estimi que el total de persones ocupades a les Balears sigui de 532.200. Això representa un increment interanual de 30.200 persones ocupades (+6,0%). Pel que fa a l'estimació de població aturada en la xifra de 117.100 persones (+0,22% que el mateix trimestre de l'any anterior), tot i no ser una dada per a festejar, no és una mala dada en un context d'un "mercat laboral" que reté un fort biaix estacional. Ara bé, són dues dades que, observades amb unes altres ulleres, incorporarien molts "emperons". A tall d'exemple: Quin percentatge d'aquestes ocupacions no generen pobresa laboral? Quantes tenen poc a veure amb indicadors de desenvolupament humà?...

Tanmateix, la gran matisació és sobre la següent afirmació de la nota governamental: "... s'ha observat una millora de la qualitat en l'ocupació en aquest primer trimestre de l'any. Així, tot coincidint amb l'aprovació de la nova reforma laboral, l'ocupació amb contractació indefinida ha estat de 328.300 persones, el que suposa 20.500 ocupats indefinits més que en el primer trimestre de 2019. També baixa l'ocupació temporal, ja que s'han registrat 99.300 persones ocupades en aquesta modalitat, el que suposa una caiguda de 12.900 ocupacions temporals". Davant tant cofoisme malda anotar una dada i un exemple de cas verídic:

La dada és que, segons l'EPA, seguim en el mateix elevat percentatge (més del 30%) dels darrers anys de persones assalariades amb una antiguitat contractual inferior a un any. Aquest és, a parer meu, l'indicador sobre el qual cal posar el focus per analitzar els efectes de la reforma laboral de 2021 en matèria d'estabilitat laboral. El cas verídic és el d'en Joan al què, uns dies abans d'acabar març, una petita empresa el va seleccionar per a una ocupació que s'ajustava plenament a la legalitat d'un contracte d'obra i servei. Val a dir que els aspectes sobre contractació de la nova reforma laboral entraven en vigor l'1 abril, per tant, durant el primer trimestre de 2022 era legal fer contractes de, posem pel cas, obra o servei i eventual per a circumstàncies de la producció seguint la normativa laboral imposada l'any 2012, de màxima permissivitat per a la contractació formalment temporal. A Joan li podien fer un d'aquests contractes. No obstant això, la gestoria de l'empresa va aconsellar que li fessin un contracte de fix discontinu. L'argument va ser el següent: Manquen pocs dies per a què aquest tipus de contracte per a obra o servei deixi de ser legal, i, en funció d'aquesta proximitat del canvi de normativa, hi ha algun risc que una eventual actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social consideri que hi ha frau i imposi una multa d'un cost per a l'empresa que serà substancialment molt superior al cost  de l’acomiadament d'en Joan si, en acabar els sis-set mesos del programa que justificava un contracte temporal per la durada del servei, es decideix acomiadar-lo o no se li fa la crida com a fix discontinu en repetir-se la més que probable  necessitat empresarial.

El cas d'en Joan és un exemple de com la contractació fixa (i fixa discontinua com a figura fulgurant de la liquiditat de la “nova estabilitat laboral”), en absència d'indemnitzacions dissuasives i salaris de tramitacions en casos d'acomiadaments improcedents, ha esdevingut en molts casos en una formalitat d'estabilitat laboral liquida. Una estabilitat laboral farcida d'inseguretats, incerteses, pobresa laboral ... En aquest sentit, a hores d'ara, resulta impropi definir "qualitat de l'ocupació" a una ocupació que no vagi íntimament associada al polièdric concepte de qualitat de vida. Entre altres coses perquè, malgrat que com bé diu Santiago Alba Rico "no hi ha cap manera mecànica de revertir la influència de l'extrema dreta", si les societats democràtiques no garantim uns estàndards decents de vida per a les àmplies majories socials, li ho posam en safata.

L'Ararat i els 107 anys del genocidi armeni

                                  Mont Ararat
 Publicat originalment a dBalears (01-05-2022)

Tot just trepitjar territori armeni t'adones que entres a un país marcat per la tragèdia. Un país que ara ocupa el 10% del seu territori històric; sacsejat per catàstrofes naturals, com, per exemple, el gran terratrèmol de 1988, quan era la República Socialista Soviètica d'Armènia; situada en la inestable Àsia caucàsica, amb uns veïns fronterers -Geòrgia al nord, l'Azerbaidjan a l'est i sud-oest, l'Iran al sud, i Turquia a l'oest- molt conflictius pel que fa a l'Azerbaidjan i a Turquia.

Armènia va sofrir cruelment les conseqüències del col·lapse de l'URSS, i les condicions materials de vida de la seva gent empitjoraren greument. La seva última declaració d'independència (el 23 d'agost de 1990, un any abans de la desaparició de l'URSS, encara que el reconeixement formal no va arribar fins al 21 de setembre de 1991) va comportar molts sacrificis vitals (desindustrialització, duríssima crisi energètica, etc.) per a la majoria dels menys de tres milions d'armenis i armènies que viuen en la República d'Armènia, i que no formaven part de la immensa diàspora armènia (més d'onze milions arreu del món) en el moment d'independitzar-se de Moscou. Val a dir que demografia i diàspora en termes quantitatius no han variat massa en aquests últims trenta anys d'independència. No han estat, aquestes tres dècades un període fàcil: Ha persistit el conflicte que enfronta a Armènia amb l'Azerbaidjan pel territori d'Alt Karabakh (Nagorno Karabakh) que va tenir, recordem-lo, una guerra oberta entre 1991 i 1994, seguida de tensions i les escaramusses militars habituals, amb episodis destacats com els de 2016, fins a arribar a la guerra de finals de 2020. El conflicte segueix. La sola absència de guerra no és la pau...

El règim turc de Recep Tayyip Erdoğan no té aturador en les seves reclamacions territorials sobre Armènia. Turquia i l'Azerbaidjan no oculten els seus desitjos d'islamitzar Armènia repartint-se el seu actual territori. I mentrestant, l'actual primer ministre armeni, Nikol Paixinian, aplica una política, almenys discursiva, de cessions territorials davant les exigències turques i àzeris. A la capital armènia, Erevan, era força present als carrers l'oposició a aquestes polítiques que, segurament, tenen un component de "realpolitik" que marida poc amb la dignitat d'un poble que fa 107 anys que clama pel reconeixement internacional del Genocidi Armeni.

                                                                       Monument a le víctimes del genocidi (Erevan)

Si en trepitjar sòl armeni perceps el biaix tràgic de la història d'Armènia, en entrar al complex que acull el Dzitsernagapert o Tzitzernakaberd, és a dir, el monument dedicat a les víctimes del genocidi armeni i el seu museu, sents una bufetada, un cop al fetge. Els preparatius de les commemoracions del "Dia del genocidi" que, cada 24 d'abril mobilitza a centenars de milers de persones, no és obstacle per a un profund recolliment i esbossar un sentit record per a les víctimes. Visitar el museu és una vacuna contra qualsevol negacionisme històric d'aquesta i altres atrocitats humanes, una recàrrega per a persistir en la militància en la memòria històrica. És difícil visitar el museu sense que et salti més d'una llàgrima i que et corroeixi la indignació. Sobre el que va ser el genocidi armeni hi ha prou literatura (la  colossal novel·la “Els quaranta dies del Musa Dagh” de Franz Werfel, la de  Maria Àngels Anglada intitulada ““Quadern d’Aram”, “Les Arméniens. Histoire d’un génocide” i “Mémorial du génocide des Arméniens” dos llibres imprescindibles de Yves Ternon, etc.), però, per fer-ne un tast, recoman aquest article de la revista Sàpiens.

Malauradament, la mal anomenada realpolitik internacional -sempre despullada de dignitat- fa que el negacionisme planegi sobre el genocidi armeni. Són pocs els estats que formalment el reconeixen. L'Estat espanyol és un dels negacionistes, tot i que hi hagi alguns parlaments autonòmics -entre ells el de les Illes Balears- que sí que ho han reconegut.

Sens dubte, el reconeixement internacional del genocidi armeni contribuiria a rebaixar les tensions al Caucas Sud i a prevenir noves tragèdies. Per això, és necessari incorporar aquest reconeixement a l'agenda política institucional espanyola i europea. El poble armeni s'ho mereix!

Genocidi i Mont Ararat -ara en territori turc- són els grans símbols de la ciutadania armènia d'arreu. Per a l'armenitat, l'Ararat simbolitza, més enllà del contingut bíblic segons el qual és on va encallar l'arca de Noè, la lluita armènia per la seva existència. El reconeixement del Genocidi –i el seu reconeixement formal- té, a parer meu, un significant pràctic molt potent per al conjunt de la humanitat. No debades en el museu d'Erevan hi ha un panell que recull les paraules d'Adolf Hitler quan en 1939 va exposar el seu pla per a exterminar als jueus. Algú li va dir que el món no perdonaria semblant atrocitat. Hitler, per a reafirmar-se en el seu macabre pla, va contestar: "I qui es recorda avui del genocidi armeni?" (sic).