Publicat originalment a dBalears (21-08-2022)
"Kwibuka"
és una paraula del Kinyarwanda –l'idioma de Ruanda- que ben bé es pot traduir
com "recordant." És la forma que té el poble ruandès de descriure la
commemoració anual del genocidi de 1994 contra els tutsis. Aquest mot rep als
visitants del Memorial del Genocidi de Kigali. Cada any a l'expressió
"Kwibuka" se li afegeix un guarisme que enumera els anys que han
passat des d'aquells horribles successos. Enguany el memorial de la capital de
Ruanda commemora el Kwibuka28.
Recordem
que el genocidi ruandès significà l'assassinat de més de vuit-cents mil tutsis
i hutus moderats. Una matança escomesa pels hutus en escassament cent dies,
perfectament planificada i evitable. Uns anys abans d'activar-se l'
"Operació Oreneta" –així s'anomenà la preparació i execució de la
gran massacre- els hutus van elaborar llistes detallades amb els noms i
domicilis dels tutsis que havien de ser eliminats en el bon punt que es donés
el "sus" als assassinats massius. L'existència d'aquestes llistes era
coneguda per la comunitat internacional, i molt especialment per les potències
colonials (Bèlgica i França). Res van fer! En el llibre "Vagabundo en
África", Javier Reverte explica que el desembre de 1993, un editorial del
periòdic radical hutu, el Kamgura,
proclamava: "És el temps del matxet, arriba l'hora de la victòria
absoluta". La història és prou recent i coneguda. Tot i que no m'estengui
en ella, em sembla imprescindible anotar, en paraules del gran Ryszard
Kapuściński, que el conflicte bèl·lic i el genocidi desfermant a Ruanda no va
ser "ètnic, racial, ni tribal, i aquells que defineixen a hutus i tutsis
com a dues tribus, dues ètnies enfrontades, no saben de què xarren". (La
"Conferència sobre Randa" inclosa en el llibre de Kapuściński,
"Eben", ajuda molt a contextualitzar el memorial). Ras i curt: La
divisió i enfrontament entre hutus i tutsis foren processos instigats,
promoguts, planificats, i sistematitzats pels administradors colonials belgues,
i les jerarquies de l'Església catòlica amb l'objectiu de garantir llurs
interessos.
El
cas és que una visita al Memorial del Genocidi de Kigali és tan esfereïdora com
pedagògica. Per citar-ne alguns, només alguns, dels fets que s'hi troben
documentats en citaré tres: El gran assassinat a l'església de Nyamata. Tot
just en començar el genocidi (abril de 1994) més de 10.000 persones tutsis es
van reunir a aquesta església perquè consideraven que les esglésies eren un
lloc segur. Davant el crist de fusta que presideix la nau central del temple de
Nyamata varen ser assassinades més de 50.000 tutsis. En el llibre abans
esmentat, Reverte va deixar escrit: "Als hutus els feien mal els braços i
les mans de tant cop de matxet, segons va comptar un dels assassins detinguts
després per l'exèrcit victoriós dels tutsis: 'Pesava tant el braç que a penes
podies colpejar amb força sobre els cranis i havies de donar diversos cops més
abans que morissin. No és tan senzill matar, la major part de la gent es
resisteix a morir. I criden tant que arriben a fer-te mal les oïdes'". Terrible!
Els
altres dos fets són menys concrets: La sala dels infants, dels nins i nines
assassinats. L'espai que els responsables del memorial han batejat com "el
futur perdut". I una qüestió que planeja sobre tot el discurs expositiu:
No es tractava només de matar. La mort esdevingué en un fi que havia de ser
dolorós, agonitzant, aterrant i humiliant.
Tinc
per a mi que aquest memorial de Kigali –i tots els memorials locals del
genocidi que hi ha arreu de Ruanda- fan més per una reconciliació sense oblit ni
perdó que els resultats del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda o de les jurisdiccions Gacaca. Sospit que la veritable
reconciliació la protagonitza la societat civil. Una societat civil en la qual
les dones juguen un paper clau. El periodista Xavier Aldekoa, en el seu llibre
intitulat "Indestructibles", afirma que el 2019 Ruanda s'havia
"convertit en el primer Estat del món en representació femenina al
parlament, amb gairebé el 60% dels escons. L'evolució és una conseqüència
indirecta de la seva època més fosca: després de les matances, milers de dones
[a les que en molts casos no mataven, però violaven] van quedar vídues i al
capdavant de la família o la comunitat, i és per això que la societat es va
veure obligada a reaccionar i es van canviar lleis per permetre a les dones
ostentar la propietat de la terra i representació política. Des de llavors, les
ruandeses han crescut amb oportunitats semblants als nois, amb lleis paritàries
i en un context que les permet desenvolupar el seu potencial ...". Malgrat
la manca de llibertat d'expressió i de la mentalitat masclista que encara és
potentíssima a Ruanda, sembla que, a poc a poc, algunes coses canvien.
Tanmateix, hi ha coses que no estic segur que hagin canviat. Com ara que als
ruandesos i ruandeses no els agradi molt que els preguntin si són hutu o tutsi.
Sembla, emperò, que si algú ho demana, li contesten amb tota naturalitat.
Gairebé
en acabar el recorregut per l'interior, on hi ha la part expositiva del
Memorial, es pot llegir una frase de Felicien Ntabengw que diu: "I yo uza
kwimenya nanje ukamenya ntuba waranyishe" ("Si em coneguessis, i si
realment et coneguessis a tu mateix, no m'hauries matat"). Una lliçó en
poques paraules per a la humanitat en aquests temps de bel·licisme desfermant!
A
l'exterior, el mur amb els noms de les víctimes que s'han pogut identificar,
els sepulcres, la flama de l'etern record, el jardí de les roses, el silenci...
Tot plegat és un clam a favor de la memòria, veritat, justícia, reparació i no
repetició.
Tant
de bo tinguin èxit. No ho tenen fàcil. Tornen les tensions a les fronteres de
Ruanda, especialment a la de la República Democràtica del Congo. Torna la
rectoria d'enfrontament entre tutsis i hutus ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada