Salaris, inflació i... neoliberalisme

Publicat originalment a dBalears (28-08-2022)

Serge Halimi, el director de "Le Monde diplomatique", a l'editorial d'aquest ja a punt d'acabar agost, ens recorda que el fet d'atribuir totes les dificultats del moment a una sola raó és un costum antiquíssim. Halimi, molt perspicaçment, afirma que això ja es practicava a l'antiga Roma, i posa com a exemple que, en aquella època, Cató el Vell concloïa cadascuna de les seves diatribes, sobre qualsevol assumpte, reclamant la destrucció de Cartago. Ves per on, l'equivocat costum de donar la culpa de tot a una sola raó és de la màxima actualitat. A tall d'exemple, la culpa de la inflació desfermada ara no la té Cartago, però la té la invasió russa d'Ucraïna.

Amb l'actual estirabot dels preus, la qüestió salarial (salari mínim inclòs) s'ha situat al centre del debat polític d'aquest final d'agost, i segurament continuarà els mesos vinents. Les declaracions públiques de la vicepresidenta segona i ministra de treball i economia social espanyola, Yolanda Díaz, alineant-se amb els sindicats, apuntant a un augment del salari mínim per sobre del 60% del salari mitjà, i atacant al president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, per bloquejar la negociació col·lectiva són fets rellevants en aquest debat que em sembla molt escaient.

En l'actual situació sociopolítica, o s'afronta la qüestió salarial amb lògica de confrontació social, o s'accentuen amb escreix els riscos d'una altra volta de rosca a la devaluació salarial crònica des de, diguem-ho sense embuts, el triomf del neoliberalisme. Li diran "moderació salarial", "pacte de rendes", "repartiment dels sacrificis"... Fins i tot, no descarteu l'aparició d'un nou eufemisme per a fer passar bou per bèstia grossa. Tanmateix, la bèstia grossa és la pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris de les classes treballadores sense contenció dels beneficis empresarials, i la retribució d'accionistes i de directius empresarials des de fa algunes dècades.

Òbviament, aquesta dinàmica no ha començat amb la covid-19 ni amb la invasió d'Ucraïna. Ve de lluny. Ve, a tall d'exemple, de la fi de l'échelle mobile a França, és a dir, de l'eliminació de la indexació salarial sobre els preus que es remunta a 1982, quan François Mitterrand i el seu ministre Jacques Delors es plegaren a les exigències patronals; de l'eliminació de l'scala mobile italiana el 1984 pel socialista Bettino Craxi; del fet que en les darreres dècades la taxa d'afiliació als sindicats als Estats Units d'Amèrica s'hagi reduït al voltant del 10%, i, com a conseqüència, s'hagin disparat els salaris dels directius i s'hagin estancat els dels treballadors i treballadores. En el Regne d'Espanya no ha existit mai formalment ni legalment la indexació salarial automàtica segons la inflació -això ha sigut, i encara ho és, un privilegi de les classes rendistes i d'alts directius empresarials-. Val a dir que els "Pactos de la Moncloa" de 1977 significaren la renúncia a tenir-ne.

En fi, si de cas hi ha una sola raó per a la depreciació salarial global aquesta és el neoliberalisme globalment triomfant. És causa d'allò que el 2002 Margaret Thatcher contestà en preguntar-li quin havia sigut el seu assoliment polític més preuat. Com és sabut, respongué: "Tony Blair i el nou Laborisme. Obligarem els nostres rivals a canviar les seves posicions".

Aquesta és una veritat -la no garantia de capacitat adquisitiva dels salaris- invisibilitzada durant la llarga etapa de baixa inflació. Però, tornant al present i a tocar setembre i en incitar-se formalment el nou "curs polític", ben segur entrarem en precampanya electoral. Tant de bo la rellevància de la qüestió salarial en el funcionament dels ascensors social, desigualtats, i precarietats vitals no esdevingui en un episodi únicament de xerrameca declarativa, en quelcom que podríem anomenar un angle mort en l’àmbit del conflicte social.