Publicat originalment a dBalears
(18-09-2022)
Tinc la impressió que el, diguem-ho
així, "nostrat món progressista" ha estat –i continua estant-hi-
absent d'una discussió que, en els últims anys, ha sigut un tema força debatut
en els àmbits de les resistències al neoliberalisme: L'estratègia que s'ha de
seguir respecte a les institucions per part dels que rebutgen l'orde
neoliberal. És el debat entre "transformar les institucions amb l'objectiu
estratègic de posar-les al servei de la ciutadania", i allò que alguna
literatura ha definit com a "estratègia de la deserció de les institucions
representatives". Altrament dit: tot canvi vindrà de les institucions,
versus els canvis vindran de la societat civil organitzada, propositiva,
mobilitzada, i combativa, o no seran prou estructurals per a fer front als
desafiaments de la contemporaneïtat. Veritablement, és una absència o una
renúncia a resistir a l'aclaparadora força del neoliberalisme?
Vist com han anat les coses en
aquestes darreres dècades, no amagaré les meves simpaties envers les
resistències i alternatives protagonitzades i impulsades per la societat civil,
els moviments socials, i l'activisme alternatiu ... En paraules de la filòsofa
i politòloga belga Chantal Mouffe, aquesta opció s'inspira “en la guerra de
posicions gramscianes, la confrontació amb el neoliberalisme es concep en
termes de lluita hegemònica, de manera que es tracta de dur a terme, a través
d'un conjunt d'intervencions contra hegemòniques, un procés de desarticulació
de l'hegemonia neoliberal per a construir una nova impulsada per una voluntat
col·lectiva, consolidada en un nou sentit comú al voltant dels valors
d'igualtat i justícia social".
A casa nostra n'hi ha a balquena
d'exemples que il·lustren el descrèdit
de la política institucional com a factor contrahegemònic. Els més cridaners
dels darrers anys són, a parer meu, el tot plegat entorn de l'autopista
Llucmajor-Campos; el mal dissimulat negacionisme de l'alternativa consistent en
"més
desenvolupament amb menys creixement”, i el fet que motiva aquestes
ratlles: El Comitè
d'Experts per a la Transició Energètica i el Canvi Climàtic de les Illes
Balears presentà l'informe anual 2021-2022 que, entre altre moltes
coses planteja que "no només cal plantejar amb urgència una substitució
tecnològica per tal que els mitjans de transport cap a les illes generin zero o
gairebé zero emissions sinó que també cal reduir el flux de visitants que, a
més, generen un gran volum d'emissions durant es seves estades (desplaçaments
interns, consum de recursos que han de ser importants, generació de residus,
consum energètic, etc.)", malgrat aquesta claredat, tot seguit, s'anuncia
que les institucions insulars cerquen noves connexions regulars de Mallorca amb
els Estats Units d'Amèrica. Com va dir algú en seu parlamentària: Això és el
colmo!
Tanmateix, més enllà de les meves
simpaties, diguem-ne intel·lectuals, amb l'esmentada "estratègia de la
deserció de les institucions representatives", com a estratègia
transitòria crec que és possible una alternativa més practicable a curt
termini. Atall d’exemple la proposta
del Fòrum de la Societat Civil d'una Aliança Publicoprivada Transformadora que és una
iniciativa excel·lent, i que contrasta amb el cofoisme
del PSOE, peresosament en matèria de gestió de Fons Europeus. Però que una proposta plena de sensatesa, com
la del Fòrum de la Societat Civil, s'obri pas requereix un enfortiment -una
millor posició en la guerra de posicions gramscianes- de la mobilització social
com a factor clau dels canvis necessaris per afrontar, amb justícia social i
ecològica, la crisi civilitzatòria que vivim.
En qualsevol cas, com ens deixà dit
el mestre Arcadi Oliveres, hi ha la política institucional i l'altra política.
Si, malauradament hem de triar, sens dubte, l'altra política – la de la CONVOCATÒRIA
DE MOBILITZACIÓ 27S WORLD TOURISM DAY = COLLAPSE TOURISM DAY, és la bona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada