Hi ha la política institucional i l'altra política

Publicat originalment a dBalears (18-09-2022)

Tinc la impressió que el, diguem-ho així, "nostrat món progressista" ha estat –i continua estant-hi- absent d'una discussió que, en els últims anys, ha sigut un tema força debatut en els àmbits de les resistències al neoliberalisme: L'estratègia que s'ha de seguir respecte a les institucions per part dels que rebutgen l'orde neoliberal. És el debat entre "transformar les institucions amb l'objectiu estratègic de posar-les al servei de la ciutadania", i allò que alguna literatura ha definit com a "estratègia de la deserció de les institucions representatives". Altrament dit: tot canvi vindrà de les institucions, versus els canvis vindran de la societat civil organitzada, propositiva, mobilitzada, i combativa, o no seran prou estructurals per a fer front als desafiaments de la contemporaneïtat. Veritablement, és una absència o una renúncia a resistir a l'aclaparadora força del neoliberalisme?

Vist com han anat les coses en aquestes darreres dècades, no amagaré les meves simpaties envers les resistències i alternatives protagonitzades i impulsades per la societat civil, els moviments socials, i l'activisme alternatiu ... En paraules de la filòsofa i politòloga belga Chantal Mouffe, aquesta opció s'inspira “en la guerra de posicions gramscianes, la confrontació amb el neoliberalisme es concep en termes de lluita hegemònica, de manera que es tracta de dur a terme, a través d'un conjunt d'intervencions contra hegemòniques, un procés de desarticulació de l'hegemonia neoliberal per a construir una nova impulsada per una voluntat col·lectiva, consolidada en un nou sentit comú al voltant dels valors d'igualtat i justícia social".

A casa nostra n'hi ha a balquena d'exemples que  il·lustren el descrèdit de la política institucional com a factor contrahegemònic. Els més cridaners dels darrers anys són, a parer meu, el tot plegat entorn de l'autopista Llucmajor-Campos; el mal dissimulat negacionisme de l'alternativa consistent en "més desenvolupament amb menys creixement”, i el fet que motiva aquestes ratlles: El Comitè d'Experts per a la Transició Energètica i el Canvi Climàtic de les Illes Balears presentà l'informe anual 2021-2022 que, entre altre moltes coses planteja que "no només cal plantejar amb urgència una substitució tecnològica per tal que els mitjans de transport cap a les illes generin zero o gairebé zero emissions sinó que també cal reduir el flux de visitants que, a més, generen un gran volum d'emissions durant es seves estades (desplaçaments interns, consum de recursos que han de ser importants, generació de residus, consum energètic, etc.)", malgrat aquesta claredat, tot seguit, s'anuncia que les institucions insulars cerquen noves connexions regulars de Mallorca amb els Estats Units d'Amèrica. Com va dir algú en seu parlamentària: Això és el colmo!

Tanmateix, més enllà de les meves simpaties, diguem-ne intel·lectuals, amb l'esmentada "estratègia de la deserció de les institucions representatives", com a estratègia transitòria crec que és possible una alternativa més practicable a curt termini. Atall d’exemple la proposta del Fòrum de la Societat Civil d'una Aliança Publicoprivada Transformadora que és una iniciativa excel·lent, i que contrasta amb el cofoisme del PSOE, peresosament en matèria de gestió de Fons Europeus.  Però que una proposta plena de sensatesa, com la del Fòrum de la Societat Civil, s'obri pas requereix un enfortiment -una millor posició en la guerra de posicions gramscianes- de la mobilització social com a factor clau dels canvis necessaris per afrontar, amb justícia social i ecològica, la crisi civilitzatòria que vivim.

En qualsevol cas, com ens deixà dit el mestre Arcadi Oliveres, hi ha la política institucional i l'altra política. Si, malauradament hem de triar, sens dubte, l'altra política – la de la CONVOCATÒRIA DE MOBILITZACIÓ 27S WORLD TOURISM DAY = COLLAPSE TOURISM DAY, és la bona.