“Recordant Joan F. López Casasnovas"

Publicat originalment a dBalears (20-11-2022)

Ahir, 19 de novembre, es va celebrar l'acte "Recordant Joan F. López Casasnovas". Aquestes van ser, més o manco, les meves paraules de presentació:

No és sobrer recordar que aquest acte per recordar Joan F. López Casasnovas l'hem impulsat un grup d'amics i amigues d'en Joan. El gran nombre d'adhesions (de les entitats més importants del país i de les que són més modestes, de sindicats i de partits) fa evident que l'acte era necessari. I ho era que en aquest, diguem-li homenatge, s'emfatitzés el valor de l'amistat. Un d'aquests valors que a la societat de mercat cotitza a la baixa, però que en Joan cultivà –i ens ensenyà a fer-ho- com ningú.

Gràcies a totes les entitats, partits polítics, i sindicats que us heu adherit. Esperem que les institucions estiguin a l'altura i honorin, com corresponguí, a Joan F. López Casasnovas.

Agraïment especial al fotògraf menorquí David Arquimbau, que ens ha cedit la fotografia del cartell per a aquest acte. No és casualitat que hàgim emprat una fotografia del Joan activista. Del Joan contra la Llei Mordassa.

Evidentment, gràcies immenses a les persones que m'acompanyen a aquesta taula. De seguida ens varen comunicar la seva predisposició de ser-hi!

I, finalment, gràcies per totes les facilitats que la gent de Can Alcover ens ha donat perquè ara puguem estar aquí. Des d'un bon principi, els impulsors vam creure que aquesta casa era on s'havia de fer l'acte de record a Joan F. López Casasnovas, premi 31 de desembre Josep M. Llompart de 2019, que atorga l'OCB.

Potser, no sóc la persona més indicada per fer el que estic fent. La meva relació amb Joan F López Casasnovas va ser relativament tardana.

El vaig conèixer personalment quan ja era parlamentari al Parlament de les IB. En tinc un especial record d'acompanyar-lo, amb Vicente Izquierdo que aleshores estava molt implicat a l'Associació de Veïns del barri, a una visita als habitatges del Polígon de Llevant interessant-se, com a parlamentari, de la greu problemàtica que els veïns i veïnes d'aquell barri palmesà tenien en aquells anys. Va ser una lliçó de fer política institucional d'una altra manera. De fer-la de debò. Res a veure amb el màrqueting de l'anomenada "Nova Política".

Però, n'he tingut moltíssima més relació i coneixement de la seva obra en els darreres 10-15 anys.

Bé, el cas és que no sóc jo qui ha de parlar d'en Joan.

I aquestes van ser les meves paraules de presentació de les persones que sí que havien de parlar d’en Joan:

A un dels seus articles setmanals de gener de 2021, Joan F López Casasnovas escriví: Fora la miopia dels de la «realpolitik», convé no perdre de vista que lluitar per la sobirania nacional, la democràcia, i posar-la al servei de les persones és imprescindible per poder decidir quina direcció volem donar a l'economia i a la nostra societat. Segurament, açò és anar contra l'oligarquia i el sistema que la sosté".

D'amistat i d'aquesta radicalitat democràtica d'en Joan, ningú millor que el seu gran amic, Antoni Casero, per parlar-ne.

Al llibre "Un Malson. Viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco" (editorial Ses Voltes, 2015), en Joan escriu: "Fer memòria no és sols mirar enrere, sinó que és mantenir viva l'alerta i mirar endavant". Òbviament, ho escriu fent referència a la memòria de les víctimes  de la repressió franquista, emperò, pens que és una reflexió aplicable també a la història més recent.

Si volem aprofundir la capacitat d'autogovern –ser més sobirans o, si així ho voleu dir, menys dependents-, convé fer memòria dels inicis d'aquest constructe dit Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Na Nekane Domblás ja exercia de periodista en el Parlament de les Illes Balears en les dues legislatures que en Joan López Casasnovas va ser parlamentari.

Malauradament per un problema personal (no massa greu, però, al cap i a la fi, problema) na Nekane Domblás no ha pogut esser aquí. Però hem tingut la sort immensa que, ara fa tot just vint minuts, Cosme Aguiló -filòleg i amic d’en Joan- hagi acceptat dirigir-nos unes paraules.

"Tanmateix, entre nosaltres el cosmopolitisme ha d'implicar necessàriament desprovincialització, la qual cosa passa per la recuperació de la consciència i l'exercici de la catalanitat des de les Illes". Això ho escrivia en Joan a un llibre col·lectiu (editat per Res Publica Edicions el 1997) intitulat "9 reflexions sobre l'esquerra de les Illes i el repte de 1999". L'aportació seua es titula "Reflexions sobre les esquerres de les Illes" on fa una reivindicació de l'Entesa de l'Esquerra de Menorca i suggereix la conveniència d'estendre l'experiència al conjunt de les Illes. El cas és que no crec que ens hagem desprovincialitzat massa, però les esquerres guanyaren el repte de 1999 i Damià Pons fou el primer Conseller d'Educació i Cultura d'un Govern Autonòmic de Progrés. És un plaer tenir-lo aquí.

Si no m'equivoc, el darrer article d'en Joan publicat a Última Hora i al Menorca va ser el de la primera setmana del passat juliol.

Referint-se a les activitats dels mandataris mundials participants en la cimera de l'OTAN i de llurs parelles, escriu: "Fotos davant Las meninas de Velázquez, visita dels partenaires a un lloc d'acollida per a exiliats ucraïnesos (i per què no als de les CIES, on, malvivint, esperen el rebuig centenars de migrants de pells i procedències diverses?). Més endavant ens parlava dels negocis de la guerra, dels impresentables guanys de les petrolieres, etc. I de la certa apatia social amb tot plegat.

Tanmateix, el que consider especialment rellevant d'aquest –insistesc–, si no vaig errat darrer article de Joan publicat a la premsa local, és la darrera frase: "Qui posa el picarol al moix si no una ciutadania conscient per ben informada?".

Recordar a Joan López Casasnovas, difondre la seva obra, perseverar tossudament en el seu exemple, és, al meu entendre, condició necessària per a una ciutadania conscient.

I en Rafel Ribó tancà l'acte.

 

Promoció turística: el fi de l’omertà?

Crec no equivocar-me si dic que, un cop separat el gra de la palla, la fira turística de Londres -la World Travel Market- d'enguany es pot resumir en una sorpresa rellevant, i dos clàssics en anys preelectorals i en els previs a l'inici de la negociació del conveni col·lectiu d'hostaleria.

Les declaracions de la presidenta de la Federació Hotelera de Mallorca fent una impugnació gairebé global a la política turística del govern autonòmic, i donant oxigen electoral a l'extrema dreta, no pot sorprendre a ningú. És el que passa sempre –i es repetirà en cada un dels esdeveniments del calendari de fires turístiques d'aquests mesos vinents- quan estem a tocar d'eleccions. Els hotelers mai no s'estan d'aprofitar el sarau ferial turístic per prendre partit.

A les grans fires turístiques immediatament anteriors a l'inici de les negociacions del conveni col·lectiu d'hoteleria de Balears, els hotelers es repeteixen més que madò llora. Repassin l'hemeroteca i comprovaran que, indefectiblement, declaren la seva modèstia en beneficis. Ho fan sempre, i en qualsevol circumstància: Tant se val si hi ha guerra o hi ha pau, si la inflació frega el zero o s'enfila als dos dígits. La cantarella és sempre la mateixa: Abans de la negociació del conveni els hotelers ens volen fer creure que gairebé treballen a pèrdues. Per fer-ho no hi ha escenari millor que els de les fires turístiques. En aquests dos temes, a la World Travel Market 2022 s'ha escenificat el guió esperat.

La sorpresa ha saltat entorn de la promoció turística. Això sí que és una novetat força positiva. A la fi el tabú que plana, des de sempre, sobre aquest assumpte sembla que es comença a rompre. Sense posar límits a la despesa publica en promoció turística, no hi ha futur que no sigui més turistificació. Coincidint, per casualitat, amb la World Travel Market 2022, els companys i companyes d'Alba Sud em publicaren un article en què, sobre aquest tema, escric: "Aquest [la promoció turística] és un assumpte cabdal, i, alhora, complex. L'ingent negoci de la promoció turística és extraordinàriament opac, i, en moltes ocasions, està vorejant la il·legalitat. Vegeu, a tall d'exemple, el que diu l'informe de Greenpeace en el que analitza les subvencions d'ajuntaments i comunitats autònomes al sector aeri que opera en els aeroports de la península Ibèrica". Acab afirmant que "la demanda de transparència sobre la totalitat de la promoció turística pública i la reivindicació de "ni un cèntim públic per a promoció turística!" haurien de revifar amb força."

L'esmentat informe de Greenpeace explica els mecanismes d'enginyeria legal de les companyies aèries –amb col·laboració de les institucions- per saltar-se la prohibició que la UE fa al fet d'atorgar  subvencions públiques directes, tot afirmant que "el mecanisme preferit és el «patrocini publicitari», pel qual es liciten ajudes que no subvencionen el bitllet ni paguen a les companyies per les rutes establertes, sinó que pretenen que l'import de les ajudes es destini a campanyes de promoció turística d'aquelles ciutats o comunitats que aporten la subvenció". Per tant, semblen escaients dues preguntes: ¿Quants dobles públics en subvencions encobertes a companyies aèries hi ha darrere del anunci a bombo i platerets fet pel govern que la pròxima temporada de turisme britànic començarà en febrer de 2023? Quan en el marc de la World Travel Market 2022, la presidenta de la Federació Hotelera de Mallorca critica al Govern de les Illes Balears perquè, segons ella, no ha fet tot allò que hauria de fer per millorar la connectivitat ¿Vol dir que no s'han "invertit" suficients doblers públics en subvencions encobertes a les companyies aèries? Contestin i posin un poc de llum sobre la foscor (l'opacitat) de la promoció turística!

En qualsevol cas, benvinguda sigui la disputa pública sobre la promoció turística. Tant de bo sigui el començament de la fi de l'omertà en aquesta matèria!

Publicat originalment a dBalears (13-11-2022)

El Medinaceli de Miquel Tugores

Publicat originalment a Diario de Mallorca  (14-11-2022)

Fóra bo que en l'època d’un pensament mainstream fortament esbiaixat cap a les concepcions molt radicalitzades de l' "homo economicus" parléssim més del valor social de l'amistat. Sóc de l'opinió que, enfront de la suposada racionalitat de l'ésser humà que maximitza l'obtenció dels majors beneficis econòmics possibles (malgrat que els guanys d'un pocs provoquin la gravíssima crisi climàtica i social que patim les majories socials), és possible una racionalitat alternativa: Un sentit comú inspirat en, posem pel cas, allò que Aristòtil (384 aC-322 aC) va anomenar "l'amistat del bo", aquesta amistat en què es comparteix una apreciació del bo i virtuós de la vida, sense cap pretensió de treure-n'hi profit. O, fins i tot, pens que hi podem contraposar a la (i)lògica integrista d' "homo economicus", la lògica de la concepció del pensador Michel de Montaigne (1533-1592) segons la qual "la vida en comú troba la seva perfecció en l'amistat". Tanmateix, per qüestió de pudor no m'és fàcil escriure d'un amic. Emperò, com l'ocasió s'ho paga, en faré una excepció.

L'amistat amb Miquel Tugores ve de lluny, dels últims anys de la lluita contra la dictadura franquista. Una amistat nascuda en la militància clandestina -"del nostre compromís amb un món millor des de jovenets", em deia en Miquel no fa massa dies- que va ser determinant, entre altres coses, del fet que durant dècades em dediqués al sindicalisme. Una amistat que resistí la gairebé nul·la comunicació durant força anys. Els camins de la vida ens van portar per indrets diferents.

El cas és que, en retrobar-nos, en Miquel ja habitava a l'Espanya buidada, i jo a la Mallorca omplerta, col·lapsada, saturada. "Todo el mundo sabe que es difícil encontrar / en la vida un lugar /donde el tiempo pasa cadencioso sin pensar", cantava el grup de rock espanyol Gabinete Caligari en el seu tema segurament més popular, intitulat "Camino Soria", que publicà en els anys vuitanta del segle passat. Efectivament, Medinaceli és un poble de Soria, però, en el Medinaceli de Miquel Tugores, el temps ni passa cadenciós ni molt menys sense pensar. Millor dit, com en Miquel no atura ni de fer coses, ni de pensar projectes, sospit que amb la seva presència s’ha revolucionat, a cop de cultura i art, la tranquil·litat i el cadenciós mode de viure la vida de la vila soriana.

Una "revolució" que començà fa una dotzena d'anys amb la posada en marxa de la fundació que presideix. La "Fundación DEARTE Contemporáneo", amb un petit però excel·lent equip, organitza festivals de música (òpera, jazz, folk ...) i de teatre, concerts de música clàssica, mostres de cinema, exposicions d'art modern, concursos de cant, i, molt important: exposa l'àmplia col·lecció personal d'en Miquel. Tot en un marc veritablement incomparable com és el Palau Ducal de Medinaceli, extraordinàriament i curosament condicionat per a poder  encabir-hi tota aquesta activitat de màxima qualitat, i amb noms rellevants del panorama artístic i cultural espanyol i internacional.

L'origen preromà del poble està fora de qualsevol dubte (basta visitar-lo), però pel que fa al nom sembla que hi ha certa controvèrsia sobre l'etimologia del mot "Medinaceli". Està molt estesa l'opinió que considera que és un híbrid entre àrab i llatí a partir de Medina Coeli (ciutat del cel), però fa l'efecte que és més científica la teoria que adjudica l'origen del mot exclusivament a l'àrab i que ve de "Madīnat Sālim", és a dir, quelcom com ara "Ciutat del sa". En qualsevol cas, el Medinaceli d'avui dia –el Medinaceli de Miquel Tugores- ha esdevingut, permetin-me la hipèrbole, en una mena de Macondo on passen coses màgiques: Per exemple, des de fa temps la delicada salut de l'amic Miquel, que el va fer sortir de Mallorca, no fa altra cosa que millorar.

L'últim encanteri succeït al Medinaceli de Miquel Tugores ha sigut la inauguració, el proppassat 29 d'octubre, de La Maison d´Eros, una àgora d'art eròtic singular en el panorama artístic i cultural. A una casa del segle XIX –comprada per un grup d'amics i amigues d'en Miquel a proposta seva, molts d’ells i d'elles de Mallorca- artistes de totes les disciplines artístiques (pintura, escultura, fotografia, videoart, poesia, literatura, etc.) tenen a la seva disposició les sales expositives per fer-nos gaudir de l'art inspirat en el cos humà. Tanta sort que en Miquel Tugores estarà a l'aguiat dels nous encanteris que, ben segur, succeiran en aquest originalíssim espai... La màgia de l'amistat i la utopia d'un món millor hi tindran molt a veure!

És clar que si es pot!

Publicat originalment a dBalears (06-11-2022)

La pujada dels preus –en general, però, especialment, els dels productes bàsics per a una existència material digna- és un tema crucial. La dinàmica inflacionista és un turbo accelerador de les desigualtats, altrament dit, els més perjudicats amb escreix per la pujada de preus són els sectors socials no rics, és a dir, la majoria social. Aquest és el problema polític, i no la inflació que pugui "patir", posem pel cas, la indústria del luxe que, dit sigui sense embuts, m'importa un rave!

Ras i curt: la situació de necessitat de les persones humils no amainarà sense mesures estructurals. Per exemple, amb polítiques antimonopolistes, major pes del sector públic en sectors essencials, reforma fiscal que garanteixi de debò una certa justícia fiscal, etc. Però, també poden ajudar a apaivagar-la amb mesures conjunturals, com ara intervenir en la fixació de topalls de preus de determinats productes de primeríssima necessitat.

Això de la intervenció pública de determinats preus era el que, fa unes setmanes, semblava proposar la vicepresidenta segona i ministra de treball i economia social d'Espanya, Yolanda Díaz. Pot ser que m'hagi despistat, però em sembla que aquesta proposta, que ben segur alleujaria la gravetat de carències matèries de molta gent empobrida o en risc d'empobriment, ha desaparegut del debat polític i social. Si no record malament, es va titllar la proposta d'impossible, de contrària a la legislació de la UE. S'impugnà a base de xerrameques de mitologia neoliberal. En definitiva, operà el mecanisme de "There is no alternative", és a dir, del famós TINA, l'eslògan de Margaret Thatcher de "No hi ha alternativa", o "No hi ha elecció".

Però, com la mentida té les cames curtes, la setmana passada ens assabentàvem que el Govern de Grècia posava topalls als preus de productes bàsics. Veritablement, ens assabentàvem amb dificultats car la mesura del govern d'Atenes va passar inadvertida a gairebé tots els mitjans de comunicació d'abast estatal i local. Tanta sort que algun "diari de províncies" se'n va fer ressò.

Tinc per segur que l'objectiu d'una democràcia decent hauria de ser garantir a tothom el que es proposa en un recentment publicat estudi de FOESSA i Càritas: Un "Pressupost de Referència per a unes Condicions de Vida Dignes". El contrari és entrar a un pantà de desdemocratització força perillós.

En qualsevol cas, i tornant a l'assumpte que motiva d'aquestes ratlles, amb l'escassa informació disponible, sóc incapaç de fer una valoració de les mesures concretes que s'han posat en marxa al país hel·lè en matèria de control de preus de productes bàsics. Però, i això és el que és fonamental, em basta per afirmar: És clar que si es pot!

 

"Arcadistes"

Publicat originalment a dBalears (30-10-2022)

Malauradament, el món postpandèmic manté unes dinàmiques tenebroses. La invasió russa d'Ucraïna no ha fet més que incentivar-les. A casa nostra s'albirava certa possibilitat de, en paraules de Tomeu Martí i Florit, "revisar inèrcies, fer un reset". Tanmateix, de moment, les elits guanyen la disputa, i, com hem pogut comprovar aquest estiu, no hi ha reset, les dinàmiques són les d'abans de la pandèmia: Un capitalisme de monocultiu turístic que, per sobreviure, necessita créixer sense límits. Dinàmiques -globals i locals- atziagues en termes ecològics, socials i de militarisme a dojo. En definitiva, dinàmiques desdemocratitzadores.

Entotsolar-nos és, sens dubte, la pitjor alternativa per capgirar aquest panorama. I és que, malgrat tot, "hi ha moltes persones, amb molta energia, duent a terme petits projectes i esbossant idees que ajuden a transformar el planeta i fer-lo una mica més just, més respectuós i més igualitari", conclou l'Arcadi Oliveres.

Ho fa en acabar una llarga jornada d'un dia qualsevol de la seua vida. Una jornada que comença amb una xerrada a una escola, segueix amb les classes a l'Autònoma, i amb un encontre a la seu de Justícia i Pau a Barcelona amb el Ranjid i la Jaineba, que són els portaveus de les persones migrades que fan una tancada en una església de la ciutat catalana. La tarda la comença amb un debat a una ràdio, i, tot seguit, una estona amb la seva companya i dos dels seus fills que preparen pancartes per a una manifestació. Després assistència a la dita manifestació, per acabar la jornada amb una altra xerrada, aquesta, fora de Barcelona.

En aquest dia intens, el protagonista de la història, l'Arcadi Oliveres, ha parlat de capitalisme, decreixement, pacifisme, consum responsable, migracions, frau fiscal, deute extern i intern (legítim i il·legítim), comerç just versus comerç injust, democràcia, drets, desobediència civil...

D'aquestes paraules per a la resistència –d'una resistència que és vida- va l'àlbum il·lustrat intitulat "L'Arcadi al país de les oliveres", signat per Bernat Oliveres i Mar Valldeoriola, i editat per la editorial La Finestra Lectora.

A la contraportada de l’àlbum s'indica que amb aquesta publicació es pretén "apropar l'Arcadi Oliveres als lectors i lectores més joves". Fan bé en no recomanar-lo a un públic lector d'una determinada franja d'edat. A més dels lectors joves que, potser, coneguin de noves l'Arcadi, els "arcadistes", de qualsevol l'edat, també gaudireu de passejar pel "país de les oliveres", és a dir, per aquest altre món que, a més de possible, és cada cop més necessari.

“The Wire” a propòsit de les dades de l'EPA estiuenca

Publicat originalment a Diario de Malcora (01-11-2022)

Un policia presenta les estadístiques de delinqüència del Districte Oest de Baltimore. Explica una gràfica intentant demostrar als ciutadans i ciutadanes que l'escolten la bondat de les xifres. La gent s'emprenya. Una dona força exaltada interromp al policia, i, referint-se a la gràfica com a "dibuixet", li etziba al policia quelcom semblant a: "Deixi's de dibuixets, ens comptin el que ens comptin, els nois [els venedors de drogues] tornen a les cantonades i no puc entrar a la meva casa". Tot seguit el major de la policia Howard "Bunny" Colvin -el personatge de The Wire interpretat per l'actor Robert Wisdom- li diu a la dona "em sap greu que amb les estadístiques i les gràfiques hàgim donat una impressió falsa". L'escena del començament d'aquest capítol de l'obra mestra de David Simon segueix amb el compromís del major de fer alguna cosa diferent. En ser preguntat sobre què és el que farà, Bunny contesta: "No ho sé, però no serà una mentida". El que fa és posar en marxa "Hamsterdam", és a dir, tres zones del Districte Oest de Baltimore on es "legalitza" la venda de tota classe d'estupefaents, amb la contrapartida que la resta de carrers i cantonades restin netes de droga. L'experiment funciona, si més no, pel que fa a la baixada de conflictivitat delictiva.

Com David Simon no dona puntada sense fil, l'escena pot ser vista com una metàfora de coses diverses. Sens dubte que la legalització de les drogues és una qüestió a debatre. Ara bé, si he sigut capaç de descriure –esper que amb suficient fidelitat- de memòria aquests minuts de la tercera temporada de The Wire és perquè d'ençà que la vaig veure –i d'això ja fa algun temps-  em va semblar una bona forma d'explicar el fet que, per entendre les realitats socials, no basten les estadístiques. Les vides de les persones són més complexes que allò que, en moltes ocasions, ens mostren els "dibuixets".

Tot plegat ve a tomb de les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre d'enguany. Amb les xifres hom diria que tot va bé i millor: Creix la població activa (la que té una ocupació laboral, i la que està en disposició i necessitat de tenir-la), assolint la xifra de 694.200 persones (una variació interanual positiva d'un 1,75%). La taxa d'activitat, és a dir, el percentatge de la població en edat de treballar que és activa, se situa en un molt positiu 66,8%. La població ocupada aconsegueix un rècord històric d'ençà que tenim registres de l'EPA en situar-se en 654.100 persones. Això representa que, en aquests mesos centrals de l'estiu, la població amb ocupació ha crescut un 7,1% en termes interanuals, i que la taxa d'ocupació (percentatge de persones ocupades en relació amb la població en edat de treballar) és del 62,9%. Tercera dada estadística, també positiva: La població aturada se situà en 40.200, amb una espectacular variació negativa en relació al tercer trimestre de 2021 de més del 44%. Endemés, la taxa d'atur és del 5,8%, la qual cosa vol dir que, des de l'òptica mainstream d'anàlisi dels "mercats de treball", la situació és de gairebé plena ocupació.

Fins aquí les dades més rellevants de l'EPA estiuenca. Seguint amb la metàfora de l'escena de The Wire, la senyora de Baltimore que increpà al policia ens podria dir que ens deixem de dibuixets de la situació laboral, que, diguin el que diguin les estadístiques, resulta que durant aquest estiu les cues de treballadors i treballadores pobres no han aturat d'allargar-se a les portes de les entitats de caritat, que les professionals dels serveis socials públics han tingut gairebé tanta càrrega de feina com les Kellys. I és que, l'últim informe de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN) emfatitza que no és la desocupació el que defineix la pobresa, i que, per contra, dins del grup de persones pobres, aquelles que tenen ocupació són el grup més nombrós. D'aquí plora la criatura, ara per ara, en matèria de descohesió social!

 

Edimburg

Agost 2022. Mallorca, d'onada en onada de calor, i amb massificació turística. A uns 1.875 kilòmetres en línia recta hi ha una ciutat de refugi. Un indret que vessa d'oferta cultural, d'espectacles de carrer a balquena, temperatura agradable, hi ha turistes i també molta gent local que gaudeix de la ciutat... és Edimburg, és el Festival Internacional de la capital d'Escòcia, és el festival alternatiu Fringe.

Són cinc dies intensos dedicats a:

Trescar per la Royal Mile, del Castell d'Edimburg al palau de Holyroodhouse (més conegut com a palau de Holyrood), tot redescobrent Old Town, la Catedral de St. Giles, els close (carrerons estrets), les façanes de colors de Victoria Street, la corba de Cockburn St., la tomba i el monument del gos Bobby, el fantàstic National Museum of Scotland, el parlament escocès ... Tanmateix, a l'agost la Royal Mile i els seus voltants són Fringe, és a dir, arts escèniques i musicals al carrer. També és Royal Edinburgh Military Tattoo (el festival de bandes militars i llums) que, sent una de les grans atraccions turístiques de l'estiu d'Edimburg, per a nosaltres té un interès zero.

Descobrir la St. Mary's Cathedral i els seus voltants, l'antic llogaret moliner de Dean Village, recorre part de la ciutat nova d'Edinburgh en direcció a l'antic port de Leith.

Visitar de bell nou el petit pujol de Calton Hill (des d'on es poden fer les millors fotos panoràmiques que la capital escocesa), i la zona portuària The Shore.

Anar de museus com ara el ja esmentat National Museum of Scotland, i la seva molt recomanable terrassa, el curiós Museu d'Edimburgh, la Galeria Nacional d'Art Contemporani que, composta per la Galeria Dean i la Galeria d'Art Modern, està situada fora del centre d'Edimburg, a la bucòlica zona de Dean Village, i la Galeria Nacional.

Gaudir de la confortabilitat i excel·lent ubicació d'un hotel a tocar del monument a Walter Scott, i de la bona gastronomia escocesa. Especialment recomanables els restaurats Makars Mash Bar, i el Mussel In Sea Food. Els musclos escocesos, quin gran descobriment! Tot acompanyat d'una pinta de cervesa. Dit sia de passada: Visca qualsevol scottish breakfast, però que mori el porridge¡

Malgrat la vaga de recollida de fems, Edinburgh estava guapo. Malgrat l'ús i abús dels flyers publicitaris, i el meu molt deficient anglès, m'agrada el Fringe!