La
Direcció Insular d'Igualtat i Diversitat del Departament de Presidència del
Consell de Mallorca ha editat un còmic intitulat "Les Kellys, col·lectiu
en lluita pels drets de les dones". Amb guió i assessorament històric de
Laura Marte i dibuixos de Blanca Jaume, és la vuitena entrega de la col·lecció
"Mallorca té nom de dona". Una col·lecció d'històries de dones que,
si no vaig errat, es presenten totes elles en format d'historietes
il·lustrades. D'entrada, no cal altra cosa que donar l'enhorabona a les
responsables polítiques de la iniciativa de la col·lecció. Són massa anys de
segrest patriarcal del paper històric de les dones en la construcció de la
identitat i realitat social de la Mallorca actual.
Per
descomptat, enhorabona, també, a les responsables de la producció (guió i
dibuix) artística del còmic dedicat a les Kellys. Un còmic que se suma a altres
expressions artístiques i culturals que aquests darrers anys, en un inèdit
idil·li a casa nostra, han acompanyat l'èxit de visibilització de les
terriblement precaritzades condicions de feina d’aquest col·lectiu laboral. El
mateix còmic en fa referència a aquesta inusitada incursió del fenomen kellys
en el món artístic. En una de les vinyetes s'afirma que "l'àmbit cultural
es fa ressò dels problemes laborals que viuen les Kellys, plasmant-ho en
documentals, dibuixos, art sonor, fotografia i teatre, entre d'altres".
És,
sens dubta, molt valuosa aquesta relació del món cultural oficial amb el món de
les Kellys. Ara bé, sobre aquest assumpte hi ha alguns dubtes pendents de
respostes. Tot i que és un tema que, per si sol, m'ocuparia tot l'article, no
me'n puc estar d'esbossar-ne dos d'aquests dubtes: com sortir-ne d'aquests
acompanyaments de denúncia de la situació per a no normalitzar-la? Tal com
Selina Todd explica al llibre "El poble. Ascensió i caiguda de la classe
obrera britànica (1910-2010)" que va succeir a la Gran Bretanya de la
dècada de 1950, potser ser classe obrera s'ha posat de moda a Mallorca? O, més
aviat, allò que està de moda són les narratives culturals inspirades en un
col·lectiu presentat com una mena d'icona pop del conjunt de les classes
subalternes del monocultiu turístic illenc?
En
qualsevol cas, és indubtable que allò que començà el 2014 com a una campanya
del sindicalisme internacional molt enfocada a Llatinoamèrica i a Espanya per
reclamar "un treball digne" de les cambreres de pisos en la indústria
hotelera, l'article del coordinador d'Alba Sud, Ernest Cañada, publicat a El
País (30-07-2014), sota el títol de "Las que
limpian los hoteles",
la sororitat entre les cambreres de pisos d'arreu, articulada mitjançant les
xarxes socials, que l'esmentat article va provocar, i, per acabar
d'arrodonir-ho, la publicació el 2015 del llibre del mateix Cañada "Las
que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral", esdevingué ben aviat en
un dels fenòmens més interessants d'associacionisme per a la denúncia de la
precarietat laboral i vital en aquestes primeres dècades de segle XXI. Ni els riders ni les cuidadores han arribat a
tant!
L'eclosió
del moviment kelly cal contextualitzar-la en la conjuntura marcada pels efectes
de les polítiques de retallades socials dels anys d'austericidi que provocaren,
a cop de més precarietat vital, explotació laboral, manca de reconeixement
social, i escreix de les desigualtats, molt sofriment a col·lectius com el de
les cambreres de pisos. Es va afegir aigua (crueltat) al banyat d'una llarga
història de càrregues laborals que emmalalteixen.
Per
una altra banda, el sorgiment de Les Kellys coincidí amb la gran embranzida de
la turistificació. Tanmateix, l'èxit com a altaveu de la denúncia de les polítiques
laborals del capitalisme hoteler és mèrit propi del plural moviment kelly. Ho
és, independentment de les victòries assolides en l'àmbit de les
reivindicacions materials. Per a l'assoliment de nous drets, dit sigui de
passada, els interlocutors i responsables d'aconseguir-los (o no) són uns
altres. Però insistesc, l'èxit de visibilització i de convertir en assumpte
polític les males condicions de treball de les cambres de pisos és un èxit de
l'originalitat de conjuminar associacionisme, sororitat, ús de xarxes socials,
i sindicalisme (bastants membres de les associacions de kellys pertanyen a
sindicats).
I
és justament aquest aspecte d'associació fàctica kellys-sindicalisme que –em
sap greu haver-ho de dir- està absent del còmic objecte de comentari en aquestes
ratlles. La història, necessàriament esquemàtica, que ens presenta la
publicació del Consell de Mallorca s'inicia als anys setanta del segle passat,
és a dir, a les acaballes de la dictadura franquista, i il·lustra les que,
potser, són les escasses lluites obreres protagonitzades per cambreres de pisos
d'aquella època. Tot seguit il·lustra el deteriorament de les condicions
laborals de les cambreres de pisos a l'hoteleria mallorquina (escreix de riscos
laborals psicosocials, medicalització, autoritarisme empresarial, etc.) que,
amb rigor, no es pot desassociar de la progressiva hegemonia del
turbo-neoliberalisme, d'èpoques de reforma laboral permanent precaritzadora de
vides laborals i personals, de, en definitiva, la desaparició del miratge d'un progrés
social continuat.
La
narració del còmic acaba amb el sorgiment de Les Kellys. Per tant, no il·lustra
les lluites de qui ja netejaven les habitacions dels hotels en els anys 80 i 90
del segle passat i la primera dècada dels anys dos mil. És, si més no,
significativa la invisibilització –molt present al món de les arts- i la falta
de reconeixement social i polític d'aquelles cambreres de pisos que impulsaren
que les plataformes reivindicatives del Conveni d'Hoteleria incloguessin
reivindicacions, com ara, el dret a gaudir de dos dies lliures consecutius o la
igualtat salarial entre el departament de pisos i el de bar i menjador. Sense
la lluita sindical del postfranquisme de les Joanes, Aracelis, Agustines, Maries
Lluises, Pepis i tantes d’altres, les condicions de treball a l'hoteleria
mallorquina, i, concretament, al departament de pisos, haurien sigut pitjors.
Encara ara ho serien!
Sens
dubte aquestes sindicalistes, aquestes cambreres de pisos, es mereixien,
almenys, una vinyeta en el còmic aquí comentat. N'eren mereixedores atès que,
participessin o no en la lluita contra la dictadura, van ser, entre altres
coses, de les primeres portadores -en paraules de l'historiador Xavier Domènech
al llibre "Lucha de clases, franquismo y democracia"- dels
"valors, actituds i accions que van estar també en la base de la lluita
antifranquista en els sectors populars, en l'impuls dels quals trobem part de
les nostres llibertats i de l'articulació dels drets socials, igual que, en les
seves derrotes, part del nostre present".
En
qualsevol cas, benvingut sigui el còmic en qüestió car tinc per segur que sense
un persistent moviment de Les Kellys és mal de fer imaginar un present més
just. Un present que, de debò, valgui la pena ser viscut amb certa felicitat
col·lectiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada