Primer de Maig 2023: Pensar, organitzar, mobilitzar...

 

Publicat originalment a dBalears (30-04-2023)

I. En el número 7 de Quaderns CULTURA FI DE SEGLE, intitulat "El 1r de maig a Mallorca (1937-1989)" i editat per l'Ajuntament de Palma l'any 1990, l'autor del monogràfic, Antoni Nadal, tot just començar la presentació del text, escriu: "Contràriament al procés d'adaptació feixista que va sofrir la Festa del Treball a l'Alemanya nazi, però d'una manera igual a la prohibició del Govern de la Itàlia feixista, el 12 d'abril de 1937 el Govern de l'Estat franquista va optar per la supressió del Primer de Maig com a dia festiu atès el seu "marcado carácter marxista". Ve a tomb recordar-ho sempre, però en aquest maig d'any electoral és fonamental tenir-ho present. A Itàlia ja governen els hereus dels feixistes que prohibiren la commemoració del Primer de Maig i, diguem-ho sense embuts, no és inversemblant que, a casa nostra, el 28-M signifiqui el retorn del feixisme a posicions de govern d'algunes institucions. Més que mai ens cal un mes de maig d'intensa mobilització antifeixista.

II. En el context actual de bogeria armamentista i de militarisme a l'engròs, sembla increïble que el moviment sindical de classe no hagi esdevingut en avantguarda de la mobilització contra la guerra, l'aberrant escreix de despesa militar, i a favor de la pau. El rebuig a la guerra i la defensa de la pau forma part, no s'oblidi, d'allò més noble i digne de la tradició del moviment obrer. Ho és des de la Primera Internacional. Recordem les mobilitzacions obreres contra les guerres espanyoles colonials i imperials, com ara les de Cuba i Filipines. Enguany ens calia un Primer de Maig on hi fos ben present el clam històric anarcosindicalista de "guerra a la guerra de germans contra germans", perquè en les "aventures guerreres" la classe treballadora "únicament perd sang i no guanya res".

III. Atenent al tarannà actual del sindicalisme illenc –i espanyol-, aquest Primer de Maig alguns el viurem amb cert desassossec. Intuesc que ha arribat el bon punt de superar inèrcies. El repte d'ara mateix és el de capgirar les causes de les crisis (climàtica, desigualtats, descohesió social, despossessió de les classes subalternes ...) i imaginar escenaris alternatius. Sospit que, en aquest sentit, és clau pensar, organitzar, i mobilitzar.

IV. Pensar, com s'ha fet en el 1r Congrés Català del Treball. Amb el suggerent lema "El treball en una nova economia per a la vida", aquest encontre ha volgut –en poder llegir les conclusions veurem si ho ha aconseguit- analitzar els reptes que es presenten al Principat en el món del treball durant els pròxims anys. Què no en té de reptes el món dels treballs a les Illes Balears? En un món amb la intel·ligència artificial prou desenvolupada, podrà continuar sent el treball remunerat el principal distribuïdor primari de la riquesa generada? No és l'hora de la Renda Bàsica Universal i Incondicional?

V. Organitzar-se més enllà de les clàssiques estructures obreres. Si es vol qüestionar l'hegemonia del capital, del capitalisme voraç, calen aliances del sindicalisme amb els moviments socials, amb els col·lectius que batallen de debò pels drets a un habitatge digne, amb els àmbits de l'acadèmia i l'epistemologia crítica, amb entitats i plataformes de defensa de l'efectivitat dels drets socials, la justícia tributària, contra l'escreix de privilegis dels rics i molt rics... Cal fer de l'aplicació efectiva dels drets humans una veritable palanca de lluita d’emancipació.

VI. Pot ser que una de les causes (no l'única) de la desmobilització del món laboral –de la negociació sindical sense conflicte- sigui la moderació de la, diguem-ho en l'argot sindical, taula reivindicativa. Sembla que el capitalisme extractivista ens ha extret la capacitat de formular reivindicacions radicals (hom diria que això ha esdevingut en un privilegi més de les elits poderoses). Per exemple, perquè no substituïm termes reivindicatius que, de fet, han sigut assumits en el llenguatge d'eufemismes del neoliberalisme, com ara "estabilitat laboral", "fixesa contractual", "millora de condicions laborals", etc., per posar damunt la taula el de la garantia de dignitat humana en el treball remunerat? Si, per fer-ho, cal recuperar teoritzacions d'algun clàssic –com es fa en l'article titulat "La insuficiencia radical del Derecho del Trabajo para la garantía de la dignidad humana. Una relectura d’Hugo Sinzheimer" d'aquesta revista-, fem-ho! Cal recordar que Sinzheimer va ser un gran teòric del concepte que ell va anomenar "Dret econòmic" per garantir la coparticipació dels treballadors i treballadores en el procés productiu.

Tot plegat exigeix sortir de molts àmbits de confort, i, alhora, fugir del "tenim pressa" i de les desqualificacions grolleres. En aquest sentit, em sembla escaient recordar les paraules de la grandíssima Angela Davis: "... s'acostuma a definir la transformació revolucionària com un desmantellament i una reconstrucció radicals de les estructures econòmiques de la societat, una cosa que, evidentment, no em causa cap escrúpol en absolut. És el que cal fer. Així i tot, no es pot oblidar l'esfera de la consciència". Idò, tinc per a mi que la cosa més urgent és la mobilització de la consciència. Sí, de la consciència de pertinença a classe subalterna!

En qualsevol cas, malgrat aquesta mitja dotzena de notes escrites a correcuita, que passeu un bon Primer de Maig! L'oferta del sistema és prou gran i diversa, des de manifestacions institucionalitzades a dinars, pancaritats i esbarjos diversos, des d'ofertes de "ponts" per fer turisme, a dies de sol i platja, des de ...