Namíbia i ...

Desert Namib. Deadvlei 

Namíbia era un viatge reiteradament ajornat. Un ajornament motivat primer per la maleïda "falta de temps", i després per la no manco maleïda pandèmia de la COVID19. Aquest mes d'agost ha estat possible anar-hi, i ha estat el viatge de l’acomiadament dels amics de Tourart Travel Spain que tants viatges ens han ajudat a organitzar. Ells es jubilen i nosaltres en quedam un poc orfes.

Aquest viatge a Namíbia ha estat el darrer viatge que, segurament,  farem amb Ratpanat. Després de quatre, entre correctes i excel·lents, viatges amb ells, en aquesta ocasió no han complit amb totes les expectatives despertades. En qualsevol cas, mil gràcies a l'equip compost per Silvia (guia acompanyat), David (xofer), Greison ( acompanyat) i Rassidi (cuiner)

Tant se val, conèixer Namíbia, sobre tot, ha sigut complir un pla que vaig començar a somiar l'any 2015 en llegir el llibre "El último tren a la zona verde" de Paul Theroux. Un llibre que vaig començar a rellegir abans de partir, em va acompanyar –juntament a una guia de viatges que em va inspirar aquest article- en els poquíssims espais de temps per llegir durant el viatge, i que, per tant, vaig acabar de gaudir en arribar a Mallorca. Aquest extraordinari llibre acompanyarà, també, aquestes línies.

1. El Desert del Namib

Desert Namib. Dune 45  

És aterrar a l'aeroport internacional de Windhoek –el Hosea Kutako-, visitar el centre de la capital de Namíbia, canviar dòlars USA a dòlars namibians, sopar, beure la primera cervesa -Windhoek Laguer, of course-, dormir i descansar després d'un llarg i incòmode vol, i, una vegada carregades les piles, partir cap al Desert del Namib.

Ben aviat m'adon que les paraules de Paul Theroux "Ese vacío y esa aparente sencillez son el aspecto más glorioso de Namibia y una consecuencia de su escasa población" no és una llicència literària. És la pura veritat. El Desert del Namib sembla un espai buit (efectivament per la poca densitat poblacional de Namíbia que no arriba als tres milions d'habitats en una superfície de 824.292 km² i per un flux turístic modest), però veritablement està ple de meravelles senzilles, com ara el Canyó de Sesriem, i de glorioses, com ara l'interior del parc natural del Namib-Naukluft. La mar d'arenes roges, la boira matutina, l'oasi ara salat de Deadvlei que combina l'aparença d'un espai d'un altre món amb una bellesa indescriptible, la pujada a la Big Dabby –la dune més alta de les que envolten el Deadvlei- o la, de merescuda fama, Dune 45. Tot plegat -malgrat que la cita no fa referència al Namib-, em va transportar novament al llibre de Paul Theroux:

"No quería que me contarán cómo era esto, ni quería leer el relato de otra persona. [...] Quería viajar por él y que me inundara, tal como estaba sucediendo en ese momento..." L'experiència valgué la pena acabar-la amb un gintònic a peu de la Dune 45.

Dues nits al Desert del Namib em reafirma, si és que calia fer-ho, que les postes de sol africanes són especials. Unes màgiques "patadas al polvo", en paraules de Theroux.

Tanmateix, a Namíbia n'hi ha molts de llocs màgics. Dos exemples del camí que deixava enrere el Namib:

Una benzinera enmig del desert: Solitaire. Durant molts anys va ser l'única benzinera que existia abans d'entrar al desert del Namib (actualment n'hi ha una altra a Sesriem). La benzinera continua funcionant avui en dia, i als voltants hi trobam ferralla de cotxes antics que es van quedar encallats en aquest remot lloc del món. Tot plegat té un aire de màgia pel manteniment de l'originalitat inicial, tot i que ara hagin augmentat els serveis als viatgers. Però la veritable màgia de Solitaire està a la cafeteria Bakery. Allà s'hi cuinen els pastissos de poma més bons que jo hagi menjat mai a l'Àfrica. Els locals (i algunes guies) diuen que els pastissos de Bakery són apfelstrudel, no és veritat: Són uns exquisits crumbles.

Un altre punt màgic és la línia imaginària (i l'indicador ple de ferratines de tot el món, i potser d’algun altre món) enmig del no-res del Tròpic de Capricorn.

2. La costa dels esquelets i més

 Llops marins a Cape Cross Station

En arribar a Swakopmund encara pesava la gran decepció de no haver pogut sobrevolar les dunes del Namib ni la costa dels esquelets. A Àfrica, mai de mai, no convé donar res per assegurat!

De Swakopmund Paul Theroux afirma que "las suaves paredes de los edificios –tanto las viejas construcciones alemanas como las villas más modernas- tenían un aspecto estirado, como si las hubieran exfoliado". Estic d'acord. Està tot tant net i pulcre que sembla un balneari alemany. Ara bé, és un lloc ideal per fer tota casta de compres o per sopar al restaurant Kücki's Pub.

Seguint la costa atlàntica, cap al nord, férem una parada per fotografiar l'esquelet del vaixell Zeila. Veritablement, és més interessant contemplar la immensitat de l'oceà, la boira matinal A les portes del parc nacional de la Costa dels Esquelets, vam tenir el primer contacte amb animals no humans: La Cape Cross Station és la més gran colònia africana de llops marins. Impressionant. La màquina fotogràfica treu fum.

3. Per terres dels boiximans i dels himba

Poblat Himba

Les llargues distàncies i els infinits paisatges desèrtics són part essencial de l'encant salvatge de Namíbia. La pols deixa de ser una molèstia, si no més tost esdevé en una bona campanya de viatge.(Hi ha gent que viatjant per terres africanes, incomprensiblement, es queixa de la pols. Potser no saben allò de "qui no vulgui pols que no vagi a l'era"). El cas és que, després de molts kilòmetres –i molta pols neta-, arribarem a Spitzkoppe.

De Spitzkoppe Paul Theroux en fa una fotografia molt ajustada a la realitat: "Las montañas de piedra se alzan solitarias, algunas como animales recostados, otras como criaturas que asomaran desde el desierto, que irrumpieran desde debajo de la tierra, y otras como las mandíbulas inferiores, llenas de dientes, de los depredadores". Aquest espectacular paisatge acaronarà la primera acampada salvatge del viatge. Serà la base per anar a veure unes pintures boiximanes sobre roques, explorar la zona, contemplar una de les postes de sol més espectaculars de Namibià, un sopar sota les estrelles, i un inoblidable crepuscle matinal.

A no massa distància de Spitzkoppe, seguint per la vastíssima regió del Damaraland, gaudirem del lloc arqueològic de Twyfelfontein amb els merescudament famosos –i antiquíssims, més de sis mil·lennis- petroglifs. Si a la regió del Damaraland hi ha un lloc especial per passar l'horabaixa, beure una Windhoek Premium Draught mentre el sol s'acomiada fins a l'endemà, sopar, i recarregar piles, aquest és el Mowani Mountain Camp.

I, amb el sol despuntant, partirem cap a Opuwo que, dit sigui de passada, és una ciutat essencial pel subministrament de queviures i combustible i el primer contacte amb les dones dhimbes i hereros. És una ciutat fronterera en el veritable sentit de la paraula. Si més no en el que Theroux té de les fronteres i que personalment coincidesc: Allò important no són les fronteres administratives. Les veritables fronteres són aquells indrets en els que deixam enrere un lloc conegut i entram en un altre lloc desconegut. Opuwo és això: L'entrada a una de les zones més inaccessibles i recòndites de Namíbia: Kaokoland.

I els fets desconeguts van ser extraordinaris: Cascades Epupa, que són unes cascades del riu Kunene que es troben a la frontera d'Angola i Namíbia (de fet navegant pel riu vàrem trepitjar sol d'Angola on, per cert, aquestes cascades són conegudes com les de Monte Negro). Riu Kunune, cascades, paisatges dels voltants, els majestuosos baobabs, tot plegat és un oasi fantàstic en ple desert. No debades, en despuntar les primeres palmeres, sembla un miratge.

Al voltant d'aquest veritable oasis, dues visites extraordinàriament sorprenents varen ser: El poblat de la tribu himba. No som molt partidaris de viatges de tribus, i, en general, els poblats ens semblem molt turistificats. Tot i que els i les himbas conserven moltes formes de vida tradicionals, no deixà de ser-ho molt "parc temàtic" el poblat que visitarem. Però les dones himba –conegudes com a "dones de fang"-, que van cobertes de cap a peus d'ungüent de fang vermellós barrejat amb vaselina (antigament amb llard) per a protegir-se del sol i de les picades dels insectes, i amb gran quantitat d' "abaloris", són tan fotogèniques que va valer sobradament la pena fer la visita! L'Epura Primari Echool va ser la segona visita inesperada. Aquí tot era autenticitat!

4. Etosha

Seguint en terra dels boiximans la següent estació per alguns dies va ser el parc nacional d'Etosha. Vam recórrer les tres àrees del parc (Okaukuejo, Halali, i Namutoni). Paul Theroux al llibre que ens va acompanyar durant i després del viatge i que acompanya també aquests comentaris, "El último tren a la zona verde", ens dona una visió molt desencisada d'Etosha, i critica durament les estratègies del capitalisme internacional per a la turistificació que envolta els parcs naturals africans. Per exemple, Theroux escriu:

Recordé las manadas de turistas en los pabellones de Etosha y que Oliver [un acompanyant] nos había dicho que iban a hacer obras en las instalaciones ¿Se invertirá dinero de Estados Unidos en el sector turístico de Namibia?

- Sí –y Oliver lo explicó diciendo que la asignación al proyecto turístico era de sesenta millones de dólares, para la mejora y gestión del Parque Nacional de Etosha y para promocionar el turismo de Namibia. La intención era promover Namibia como destino turístico esplendido y con gran riqueza de fauna"

No obstant això, l'autor de "El último tren a la zona verde" també escriu: "En la sabana africana, incluso en el peor día, el cielo y el espació ofrecen consuelo". Em qued amb aquesta darrera reflexió. Els dies d'Etosha van ser dies de consol, de gaudi de la sabana, de la immensitat del llac salat (Etosha Pan), i de la fauna salvatge. D'estampes impactants de manades d'elefants dutxant-se, del caminar dels rinoceronts, de l'elegància de les girafes, del perquè les zebres són l'animal no humà africà més fotogènic, i els felins són els amos de la sabana, de manades d'impales, de cudús, i, la presència empoderada de l'animal no humà nacional de Namíbia, l'òrix. En fi, de fauna salvatge només va faltar a la cita el guepard, i, val a dir-ho, la fauna humana, per fortuna, va ser escassa. Més que patir quelcom semblant a massificació, gaudirem de solitud.

A arrodonir la comunió amb la fauna i flora salvatge, hi va contribuir l'allotjament (Onguma Forest Camp) a una reserva privada, a poca distància d'una de les entrades al parc nacional. Quan, de bon matí, ens acomiadàvem d'Etosha ens van acompanyar una manada de lleons i lleones. Van ser les darreres fotos de la zona. Mentres tant, pensant en la immensitat geogràfica, emocional del Parc d'Etosha (i en l'espai ocupat de la targeta de la màquina de fotos), recordant la sensació de ser tan poca cosa enmig de l’Etosha Pan, em vaig posar romàntic i vaig recordar aquella cèlebre frase de Gustave Flaubert que diu: "Viatjar et fa modest. Veus el petit espai que ocupes en el món".

5. Rumb als baobabs de l'Àrea de Conservació Nyae.

Àrea Conservació Nyae Nyae

Continuarem fent quilòmetres i acumulant pols africana per a dirigir-nos a les profunditats de Nyae Nyae. De camí visitarem el Llac Otjikoto (un dels dos únics llacs d'aigua dolsa del país). Al fons del llac s'hi amaguen armes alemanyes de la Segona Guerra Mundial. Devora del llac hi ha un poblet d'una comunitat san o boiximana que mostra com viuen en l’actualitat. Personalment crec que la cosa està bastant tematitzada. No obstant això, vaig aprofitar per gravar algunes cançons tradicionals que sonen a autenticitat.

Férem parada i fonda a Tsumeb, una ciutat de tradició minera amb un interessant museu (de les tribus, i de minerals extrets de l'antiga mina, eines i material dels miners...), una típica església luterana dedicada, com no podia ser altra manera, la Santa Bàrbara, i una de les millors botigues de regals de tot Namíbia.

Aproximant-nos, en experiència, al no-res, férem un cop d'ull al Meteorit Hoba. És una impressionant peça de ferro i níquel de 66 tones de pes que passa per ser el meteorit més gran i de més pes que ha impactat mai amb el planeta Terra.

Paul Theroux escriu: "Los ju/'hoansi perdieron su tierra en nombre de la conservación de la naturaleza, los safaris turísticos y la expansión de las reservas de caza, donde ricos extranjeros mataban elefantes [... ] El modo de vida tradicional desapareció hace mucho. Un ju/'hoansi nacido con posterioridad a 1950 no sabe nada o casi nada de cazar y recolectar. El ciclo de conocimiento se interrumpió. Aparte de unos cuantos que se permiten ser reclutados para la farsa coreografiada que presencié, la gran mayoría quiere llevar una vida como los demás, ir a la escuela, trabajar, vivir en un lugar estable y seguro y no tener que depender nunca más de la inseguridad de la sabana".

Doncs bé, abans d'arribar a un dels llocs de més interès del viatge per Namíbia, en vàrem veure una d'aquestes "farses coreografiades". Una mena de museu a l'aire lliure que, finançat per una fundació alemanya, mostra al visitant les pretèrites formes de vida i de cultura d'aquest poble boiximà. Ho tenen ben muntat, és molt digna, i es poden comprar tota casta d‘abaloris fets amb closca d'ous d'estruç. Però...

I a la fi del dia, quan el sol ja iniciava el seu descens, arribarem a una àrea d'acampada de la recòndita Àrea de Conservació de Nyae Nyae. Impressionant vegetació i espectaculars baobabs. En un moment del relat de "El último tren a la zona verde" Theroux explica que els boiximans san defineixen al vespre com "l'hora en què tot és bell". Pot ser que els san exagerin, però l'horabaixa, el crepuscle, la nit, l'alba, acaronats per aquells enormes i mil·lenaris baobabs van ser espectacularment bells.

Una bella manera d'acomiadar Namíbia i encaminar-se cap a la frontera entre Namíbia i Botswana.

6. I ...

... cap a Maun, la ciutat que torna a ser la nostra entrada al Delta de l'Okavango.

Mokoros. Delta del Okavango

El riu Okavango recorre més de 1.500 quilòmetres pel sud d'Àfrica fins que diverses falles geològiques, que es van originar fa tres milions d'anys, l'obliguen a variar el seu curs bruscament i desembocar, amb un delta, en el desert del Kalahari. És el Delta de l'Okavango que per a alguns és l'oasi més bell i salvatge d'Àfrica. No van mal encaminats!

En començar el trajecte cap al campament situat al cor del delta, augmenta la preocupació: Sembla que una altra vegada l'escassetat d'aigua no permetrà viure el delta en plenitud. Una preocupació que es va esvaint en la mesura que ens apropam al campament. Val a dir que el trajecte és espectacular pel que fa a vegetació, i, sobretot, a fauna: Entre altres, manades d'elefants que corren, un lleopard que sembla posar per ser fotografiat.

Els pocs dies al Delta de l'Okavango són un "non-stop": Trekking, passejos en mokoros (un tipus de canoa que s'utilitza habitualment al delta de l'Okavango i al riu Chobe), visita al poblet de Xaxaba, postes de sol des dels mokoros o de peus aterra amb un gintònic a la mà, moltes fotos... Al Delta de l'Okavango hi ha molta més aigua que ara fa cinc anys. Evidentment, n'hi podria haver mota més, però havia reviscolat la vegetació, la fauna, la vida... De fet, podem navegar en mokoro –amb alguna dificultat- del campament al petit aeroport de la zona per volar en avioneta en direcció a Kasane. Sobrevolant el delta comprovam que, efectivament, les zones amb aigua han crescut força amb relació a 2019.

No puc acabar aquestes notes sobre l'estada a l'Okavango sense dir això: Qualsevol viatger que conegui un poc el sud del continent africà, sap que allà no s'hi va a fer viatges gastronòmics. Ara bé, els menjars del campament del Delta de l'Okavango foren sorprenents i deliciosos.

La nostra estada a Botswana es completà amb un passeig en barca pel riu Chobe, on no hi ha una gran quantitat d'animals no humans, però, tenim les millors vistes del viatge d'hipopòtams i búfals.

I acabà amb un altre "safari" en 4x4 pel Park Nacional de Chobe. És un poc decebedor per la nul·la visió de felins (només intuïm un lleó amagat entre la vegetació), i la poca presència d'altres espècies. El conductor no ajuda a fer la visita més agradable ni a fer les millors fotos possibles... I, tanmateix, la companyia dels micos i l'elegància de les girafes que ens acomiadaren, ben bé ha compensat la matinada.

, ja a les acaballes de l'itinerari, travessàrem una altra frontera, la de Botswana amb Zimbabwe. Els tràmits són un poc caòtics i lents. Hi ha una dita africana que diu: "la presa mata", i sembla que els funcionaris de la frontera zimbabuesa la tenen ben presenten. Tanmateix, el que és important, tornant al llibre de Paul Theroux, és que "siempre hay una forma de seguir adelante si no hay prisa". És així. A la hora més o menys prevista arribam a Victòria Falls.

A parer meu, a Victoria Falls hi ha alguns imprescindibles: Hostejar-se al The Victoria Falls Hotel i desdejunar-hi "pole pole", és a dir, a poc a poc (segueixen fent els millors ous a la benedictine del món), dedicar temps (res de visita ràpida) a visitar les cascades, sobrevolar-les en helicòpter, anar de compres, visitar el mercat d'artesania, sopar al restaurant "Mama Africa" (especialment recomanables els "hunter's pot"), si no s'hi ha estat anteriorment, fer l'excursió a la "Piscina de diable". Tot això ho sabia de l'anterior estada. Amb aquesta segona hi afeixo a la llista d'imprescindibles anar al The Lookout Cafe (ambient agradable, bon cafè, i millors vistes), i fer un creuer pel Riu Zambeze. Una excel·lent manera d'acomiadar, entre altre fauna, els cocodrils, els elefants, els hipopòtams i les postes de sol africanes.

Toca acomiadar-se del viatge: Després del desdejuni, abans d'enfilar cap a l'aeroport, reparam que al jardí del Victoria Falls Hotel hi creix un baobab de curta edat. Ens prometem que observarem el desenvolupament del jove baobab, l'arbre més totèmic de l'Àfrica. Hi haurem de tornar a saludar-lo i comprovar el seu creixement i bona salut.

Toca , també, finalitzar les cites de "El último tren a la zona verde" amb aquesta: "Leer sobre un lugar lejano puede ser un placer en sí mismo y uno puede agradecer el hecho de estar leyendo el relato de un mal viaje sin tener la nariz llena de polvo ni el sol en la cabeza. Pero leer puede ser también un poderoso estímulo para viajar. [...] Si Internet fuera todo lo que dice que es, todos nos quedaríamos en casa y seríamos brillantes, profundos e ingeniosos. Pero, con tanta información contradictoria, hay más razones que nunca para viajar: ver más de cerca, aprender más, distinguir lo auténtico de lo falso; comprobar, oler, tocar, saber, oír, y, a veces -cosa importante-, sufrir las consecuencias de esta curiosidad".

No n'hi ha hagut cap de sofriment com a conseqüència de de la curiositat d'assaborir per primera vegada Namíbia i revistar el Delta de l'Okavango i Victoria Falls. Ans al contrari, ha incrementat la passió per Àfrica.