Això
no és, ni prop fer-s'hi, un balanç de res. Senzillament, són cabòries personals
d'aquest matí del darrer diumenge de l'any. No sabria dir què és allò que m'ha
encuriosit més aquest any 2023, però és ben segur que hi ha hagut tres fets
m'han tocat:
Llegir
Mark Fisher en català. L'editorial Virus havia publicat el mes d'octubre de
2022 la traducció al català de l'obra més rellevant del professor i crític
cultural britànic, "Realisme capitalista. No hi ha
alternativa?".
Però no el vaig llegir fins a començar 2023. Ja coneixia alguns textos, sobre
tot articles publicats al bloc K-PUNK. Amb aquells articles Mark
Fisher ja em semblava una de les ments més lúcides per interpretar els paranys
del capitalisme del segle XXI. A K-PUNK va explicar que sent professor de
filosofia a una escola orientada al món del treball, va prendre consciència de
com la frase de Margaret Thatcher "No hi ha alternativa" s'ha
infiltrat en joves que no havien conegut una altra cosa que el capitalisme
global. Fisher ens parlava que, segrestats per la resignació, molts sentien que
"així són les coses, i no es pot fer res sobre aquest tema".
La
reflexió de Mark Fisher no és per a fomentar una nostàlgia reaccionària, sinó
per a sortir de la complexitat laberíntica del present. Ho fa reflexionant, per
exemple, que el que ha d'assetjar-nos no és que la socialdemocràcia, tal com va
existir, ja no sigui factor de canvi sistèmic, sinó "l'encara no dels
futurs que el modernisme popular ens va preparar per a esperar, però que mai es
van materialitzar". Si a la impossibilitat de pensar un futur diferent,
Mark Fisher l'anomena "realisme capitalista", com hauríem d'anomenar,
a casa nostra, la impossibilitat de convertir en hegemònic un sentit comú de
futur desturistificat? Hiperrealisme capitalista? Sigui com sigui, llegir Mark
Fisher aporta al lector o lectora nous arguments i certeses que per capgirar
aquesta normalitat de l'anomenat, fa uns anys, pensament únic, cal molta
cultura crítica. Tenia raó Montserrat Roig en afirmar que la cultura és l'opció
política més revolucionària a llarg termini. Però ara, amb l'acumulació de crisis
civilitzatòries, hi ha més pressa que mai. N'hi hi ha tanta de pressa que
s'escau recordar l'eslògan de l'edició
2020 dels amics de Barnasants: "La cultura és el kalàixnikov del segle
XX".
Pensant
amb l’exitosa manifestació d’ahir, 30 de desembre, la segona cabòria matinera
d'aquest diumenge que acomiadam 2023 té a veure amb el com resistim a
l'ofensiva reaccionària que els bàrbars, és a dir PPVox i tota la seva cohort
de poders fàctics, han començat a desplegar des de la majoria de les
institucions de les Illes Balears. Bastarà l'oposició institucional a la
contra? N'hi haurà a bastament amb mobilitzar-se contra les retallades
materials i de drets de tota mena? Tant una cosa com l'altra seran, a parer
meu, imprescindibles però insuficients. Per fer front al model de societat dels
bàrbars cal imaginar-ne un altre veritablement alternatiu al que hi ha. La
disputa no és, només, sobre assumptes materials o normatius concrets. Potser
ningú que no sigui Antoine de Saint-Exupéry - l'autor del Petit Príncep- ha
expressat millor el que vull dir: "Si vols construir un vaixell, no
comencis per buscar fusta, tallar taules o distribuir el treball; primer has
d'evocar en els homes l'anhel de mar lliure i ample" (Del llibre “Ciutadella”).
I,
la darrera de les cavil·lacions: El risc de normalitzar les barbaritats
televisades en directe en el genocidi palestí és el perill de la banalització
del mal. Amb permís de Hannah Arendt, començo a pensar que volen normalitzar
que l'estat de tota condició humana és el mal.
I
acab, no amb una cabòria, sinó amb una certesa constatada, una certitud
gaudida: Mentre escrivia això sonava el disc "L'Illòman de call vermell". Els poemes de Damià
Huguet musicats pel grup Negrei3colors és, malgrat tot, una fantàstica manera
de començar aquest darrer diumenge de 2023. Salut, república i bona Diada de
Mallorca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada