Ghana, un univers de sorpreses

"El primer que salta a la vista és la llum. Llum pertot. Arreu, claror. Arreu, sol". Amb aquestes paraules comença Ryszard Kapuściński el seu emblemàtic llibre "Eben", referint-se a la Ghana de 1958, quan la independència era a tocar. Una pàgina més endavant el periodista i escriptor polonès afegeix: "ja a l'escala de l'avió topem amb una altra novetat: l'olor del tròpic". Amb passar dels anys, les dècades, ambdues sensacions es mantenen. En sortir de l'Aeroport Internacional de Kotoka (després d'uns sorprenentment ràpids tràmits aeroportuaris), efectivament olorarem el tròpic.

Com eren les primeres hores del dia 2 de gener, era de nit. Per apreciar la llum, la claror, el sol de Ghana ens vam haver d'esperar a despertar després d'un reparador descans a "La Villa Hotel". Un autèntic petit oasis al cor d'Accra. El trajecte havia estat esgotador, amb llargues esperes als aeroports de Madrid i Casablanca. El cas és que la primera sorpresa no es va fer esperar: Durant el camí de l'aeroport a la ciutat va semblar que ens rebien els darrers focs artificials d'acomiadament de Nadal i de benvinguda de l'Any Nou.

A partir del migdia del 2 de gener començarem el nostre trescar per Ghana. La capital del país, Accra, en paraules de Kapuściński, s'intenta conèixer. Efectivament, és una ciutat extensíssima, amb comunicacions precàries, amb indrets interessantíssims que contrasten amb certs deterioraments urbanístics considerables. En fi, una ciutat típicament d'Àfrica Occidental, que és mala de conèixer a fons en qualsevol circumstància, però amb el poc temps que disposam era absolutament impossible. Vam haver de seleccionar.

Aquestes primeres hores a Accra les dedicarem a l'interessant Museu Nacional, la plaça de la Independència que, sincerament, no val un rave, a l'Arc de la Independència amb les quatre espectaculars estrelles negres de cinc puntes que miren cada una d'elles a un punt cardinal. L'estrella negra, present a la bandera ghanesa, representa la reivindicació arreu de la negritud i, alhora, la llibertat d'Àfrica.

Arc de la Independència. Accra

El punt àlgid d'aquestes primeres visites va ser el Mausoleu de Kwame Nkrumah. Elegant, ben cuidat, instructiu... Es nota l'admiració, especialment de la població local, però també de l'africana en general, pel mític heroi de la independència. No debades, Ryszard Kapuściński explica que "un dels que van abraçar amb entusiasme el panafricanisme va ser el jove Kwame Nkrumah, un activista i teòric ghanès. L'any 1947, després de graduar-se a Amèrica, va tornar al seu país. Va fundar un partit i hi va atreure els veterans de la Segona Guerra Mundial i molt jovent. En un dels mítings d'Accra, va llançar el crit de guerra: "Independència, ara!" En aquell moment, en aquella Àfrica colonial, allò va ser com si explotés una bomba. Deu anys més tard, però, va esdevenir el primer país africà independent al sud del Sàhara i Accra es va convertir de seguida en centre provisional i oficiós de tota mena de moviments, idees i activitats per a tot el continent". El cas és que, en veure les cares d'admiració vers a Kwame Nkrumah, no em vaig poder estar de recordar l'anècdota que explica el citat Kapuściński en el seu trajecte d'Accra a Kumasi. Diu així: "El meu veí de seient [de l'autobús]. Comptable en una empresa de Kumasi, el nom de la qual m'ha fugit del cap. –Ghana és independent -diu, emocionat i joiós-. Demà tot Àfrica ho serà! –m'assegura-. Som lliures! I allarga la mà fent un gest que vol significar: ara un negre pot allargar la mà a un blanc sense complexos". El fet cert és que la Ghana actual és un país força descolonitzat. Queden, i no és poca cosa, l'idioma –l'anglès- i els endolls. Però condueixen per la dreta, beuen poc te, queda poca arquitectura colonial...

Mausoleu de Kwame. Accra

Acabarem el dia recorrent el barri d'Osu, visitant un mercadet a tocar d'Oxford Street, i sopant al Restaurant Chez Clarisse. La sorpresa de la nit va ser que, malgrat la gran quantitat de plats que estaven anunciats i no els tenien, vàrem poder comprovar que a Ghana es menja molt bé. Molt més bé del que és habitual a l'Àfrica Subsahariana! L'arròs jollof de Ghana, la parka a la planxa van ser excel·lents. Per arrodonir el sopar benvérem les primeres Club Beer, la cervesa ghanesa que ens acompanyà a gairebé tots els sopars del viatge.

Una vegada recarregades les piles, posàrem rumb a la regió del Volta. La primera parada va ser a Shai Hills Reserve. La presència d'animals no és massa cosa, i, no obstant això, paga la pena visitar aquest centre de recursos naturals per les vistes, i, sobretot, per la gran sorpresa: Els baobabs!

Fent camí entre aldees força interessants arribarem a Amedzofe que és el lloc habitat més alt de Ghana, a més de 600 metres. Les vistes, malgrat la boira, són espectaculars. Acabarem el dia a la Cascada d'Ote un indret on vam poder conèixer la selva ghanesa i la cascada des de la passarel·la (Canopy Walkway Ote Waterfalls). En general, les carreteres de Ghana no semblen africanes, però en aquesta zona del país n'hi ha una que sí que ho sembla. Són pocs kilòmetres, però en un estat calamitós. En aquesta carretera un jove tapa amb terra els sotracs, i demana als conductors almoina. És un dels "emprenedors" pobres!

El dia ens reservava encara dues sorpreses. La primera el poblet Tafi Atome, pura autenticitat on la població conviu amb una colònia de micos interessantíssims i divertits a rompre. La darrera és una sorpresa desagradable: L'hotel de Ho –on en principi hi havíem de dormir dues nits- és una catàstrofe. Tanta sort que les Club Beer estan fresques i el peix sec (encalentit) és una gran sorpresa de la gastronomia ghanesa.

Mico de Tafi Atome

Com el desdejuni, sense ser horrorós, va ser força magra, s'imposava, almenys, un cafè. Una vegada garantit el canvi d'hotel, i arribats a l'entrada de les cataractes de Wli, decidirem asseure'ns a un bar-restaurant del tot local i demanarem el cafè que ens feia falta per encarar la tasca del dia.

Els cafès no arribaven, passava el temps... i mentrestant pensava en allò que, de camí a Kumasi, escriu Ryszard Kapuściński: "L'europeu se sent un servent del temps, en depèn, n'és el súbdit. Per tal d'existir i funcionar, ha d'observar-ne les lleis fèrries i les regles inamovibles. Ha de respectar els terminis, les dates, els dies i les hores. Es mou dins l'engranatge del temps, no pot existir a fora. Aquell engranatge li imposa els seus rigors, les seves normes i exigències. Entre l'home i el temps hi ha un conflicte irreductible que sempre s'acaba amb la desfeta de l'home –el temps l'anorrea. [...] Els nadius, els africans, tenen una concepció del temps diferent. Per ells, el temps és una categoria molt més baldera, oberta, elàstica, subjectiva. És l'home qui controla la formació dels temps, el seu transcurs i el seu ritme". I aquell home, a més de controlar el seu temps, el seu transcurs i el seu ritme, controlà el nostre. L'inici de la caminada es va endarrerir un poc... Però la gerra de cafè s'ho valia, i el temps bastà per fer el trajecte més llarg.

Cascades de Wli

Les cascades Wli són les més altes de Ghana i les segones més altes de l'Àfrica occidental. Tenen una caiguda d'aigua superior, i una d'inferior. L'inferior és la que, habitualment, té més públic tant de visitants de fora com de locals. És un lloc bucòlic per banyar-se, berenar, fer alguna celebració. A la caiguda superior s'hi arriba amb certes dificultats i el que és normal és que estigui menys concorreguda, però és una caminada espectacular. L'excursió es va prolongar en excés –vàrem gestionar el temps amb mentalitat africana!-. En arribar a l'entrada, l'home que ens havia preparat el cafè del matí continuava regentant el llogaret sense presses. La venedora de plàtans també va a ritme africà. Amb els que li comprarem, i una beguda reconstituent, recuperarem forces per encaminar-nos a la ciutat de Ho. La sorpresa del dia va ser que l'hotel, en comparació al de la nit anterior, va ser de luxe. Bon sopar. El millor plàtan fregit i un bon lloc per provar el “red red” (un típic aguiat de ghanès de mongetes).

Michael, el conductor amb qui viatjarem, no era de matinar. Malgrat que el trajecte de Ho a Accra és llarg, ens permet un tranquil desdejunar. Férem una parada a Akosombo per navegar pel Riu Volta. La sorpresa és que ens trobam davant d'un dels paisatges més típicament tropicals de tot el viatge. Pel que vàrem pagar d'uns cafès i un refresc, els preus també ho són tropicals per a guiris. Arribam a primeres hores de la tarda a Accra. Un passeig per estirar les cames, unes compres i sopar d'hora al nostre "campament base d'Accra", és a dir, a "La Villa Hotel". L'endemà hem de matinar.

Riu Volta

Malgrat que les "breakfast boxes" que havíem encomanat no compliren les expectatives (tanta sort que l'aeroport va haver-hi un "bareto" obert), tot presagiava que el dia seria intens i de gran interès. Ens dirigíem al Nord de Ghana, concretament a Tamale.

Només aterrar a l'Aeroport posarem rumb al Red Clay Studio que és un dels estudis (sens dubte el principal) que l'artista ghanès Ibrahim Mahama té a la seva ciutat natal, Tamale. En aquest article explic l'experiència d'aquesta visita, però he d'afegir que la gran sorpresa va ser poder saludar i conversar una estona amb Ibrahim Mahama a qui, per cert, havà conegut la primavera de 2023 a Palma en una activitat en Es Baluard Museu. Va ser una visita i una experiència fascinant!

Obra exposada al Red Clay Studio 

Tamale és una ciutat de cases baixes i de gran extensió. Més aviat sembla un poble de grans dimensions. En el trajecte Tamale-Damongo-Parc Nacional de Mole, vam fer dues aturades força interessants: A una casa on artesanalment fan mantega de karité, i a un poblat que sembla de lo més tradicional. Finalment, arribarem al Parc Nacional de Mole.

El PN de Mole és una meravella. No hi ha una gran fauna. El que més abunden són daines ("gamos"), elefants, i centenars d'ocells. Tanmateix, l'ambient, la solitud, el paisatge, el fet d'estar enmig del no-res, el més al nord –a tocar de Burkina Faso- de la Ghana visitable, fa que sigui un indret especial. El Zaina Lodge és un allotjament també especial. Un allotjament on et visiten manades d'elefants. La segona gran sorpresa del dia va ser el "regal de reis": Des de l'alçada de la piscina del lodge vam poder contemplar un gran elefant que es refrescava a una bassa molt pròxima a les instal·lacions del lodge.

Érem molt poca gent –a tot estirar unes poques parelles- al·lotejades. A l'hora del sopar, després d'una posta de sol africana bromosa, semblava que estàvem gairebé tots sols. El menjar, molt bé, i les Club Beer s'assaborien millor en l'ambient de la misteriosa nit de Mole.

L'endemà va ser dia de safaris: El matí anàvem acompanyats d'una gent que semblaven ornitòlegs, la qual cosa va fer que el safari estigués molt centrat en els ocells. A la tarda, com anàvem tots sols, el safari va ser especialment d'elefants. La característica dels safaris al PN de Mole, i, alhora la sorpresa, és que pots veure –i fotografiar- els elefants en el seu hàbitat i gairebé tocar-los. És impressionant!

P.N. de Mole

Entre safari i safari, férem dues visites als voltants de Damongo, és a dir, del nord de Ghana: Navegarem, amb una espècie de petit "cayuco" pel Riu Mole. Calia aprofitar l'ocasió que, com no era època de pluges, era navegable. La segona visita va ser a la Mesquita Larabanga i a la Pedra Misteriosa. En tenia moltes ganes de visitar aquesta mesquita construïda a l'estil arquitectònic sudanès. És la mesquita més antiga de Ghana, i una de les més antigues de l'Àfrica Occidental. Em va sorprendre lo petita (la bellesa ja la suposava) i diferent que és de la resta de mesquites d'arreu del món. La Pedra Misteriosa –ara cito literalment la guia "Petit futé"- "es el tema de un mito y de las historias sobrenaturales que cuentan los habitantes de la localidad". No som gens d'històries sobrenaturals, però pel respecte als nadius -i per si de cas- vam fer tot el ritual que marca la tradició.

Mesquita Larabanga

Acabar el dia amb un altre sopar, mentre el tropical cel estrellat de Mole llueix les seves millors gales, va ser el colofó d'una experiència inoblidable. D'un indret que, per sempre més, t'endús al cor.

El trajecte de Mole a Kumasi va ser llarg, però gens avorrit. Va ser un continu seguit d'aldees, de molta gent a les voreres guanyant-se la vida com poden. Són kilòmetres de camí de paisatge (val a dir que una de les característiques de Ghana és la seva diversitat paisatgística). En el trajecte són parada obligatòria les Cascades Kintampo molt apreciades per la població ghanesa i que, dintre de la modèstia de l’espectacularitat de les cascades ghaneses, són veritablement interessants, sobretot les passarel·les (canopis).

En aproximar-nos a Kumasi confirmarem dues coses que havíem percebut amb menys intensitat fins llavors: Les esqueles són com a grans anuncis publicitaris que als carrers, rotondes, i voreres de carreteres convivien amb les tanques i cartells publicitaris de la campanya electoral presidencial i parlamentària. La sorpresa és que, en demanar quan es fan les eleccions, Michael ens va informar que es votarà el desembre!

Tanmateix, el dia acabà amb les tres grans sorpreses de la jornada: L'impressionat col·lapse de trànsit per entrar a la ciutat (molts vehicles, obres, sense semàfors) fa gairebé impossible avançar vers el centre de Kumasi que, per arrodonir-ho, és un gran mercat a l'aire lliure! Per un l'altre costat, per molt que hagis llegit sobre la magnitud del mercat de Kejetia (un dels més grans d'Àfrica Occidental), la primera visita ja fosquejant és sorprenent. És un espectacle indescriptible! I la darrera sorpresa de la jornada: La poca oferta de restauració. Semblaria que el Restaurant d'Ike's Cultural Village té una mena de monopoli.

L'endemà va ser el dia dedicat a l’Imperi Ashanti. El regne de l'ètnia ashanti forma part de Ghana sent una institució més aviat simbòlica. Però el rei encara té certa influència i política i molt de dobles. Per fer-se una idea de què va això de l'Imperi Ashanti es pot visitar el Museu del Jubileu de Prempeh II (bastant fluixet), i el Palau Manhyia (antiga residència del rei ashanti) ara convertit en museu. La sorpresa és que a l'interior del Palau Manhyia està estrictament prohibit fer fotos. A banda dels ashanti, Kumasi ofereix la possibilitat de visitar algunes aldees artesanals. Nosaltres visitarem la de Ntonso (dedicada, especialment al disseny d'adinkra) i la de Adanwomase famosa per la fabricació del kente (la tela nacional ghanesa). La primera no va valer massa la pena car tot està bastant mal cuidat fregant lo cutre. La segona aldea sí que val molt la pena, tot i que, el centre de fabricació artesanal de kente i de cultiu ecològic de cacau que visitarem ens va semblar caríssim.

Mercat de Kejetia. Kumasi 

Dedicarem la tarda a una activitat imprescindible a Kumasi: les compres. Primer a l'anomenat "Centre Cultural de Kumasi" que ofereix un bon nombre de tendes d'artesania molt interessants i a bon preu. Segon, al més amunt esmentat Mercat de Kejetia on hi havia una activitat frenètica tan contagiosa que la nostra compra de teles ho va ser un poc frenètica. Les sorpreses del dia són que el Mercat de Kejetia no és fotografiable. Ho és la gent, els llocs, els productes, etc., no obstant això, la càmera és incapaç de copsar l'ambient. La segona sorpresa va ser la tempesta tropical que es va desplegar sobre Kumasi. Justament, l'única tempesta durant el viatge (no era època de pluges) es va produir en l'únic moment que no teníem a mà els estris per a protegir-nos de la pluja. Tanta sort que el Mercat de Kejetia ens va protegir de l'aiguat.

Entrada a Assin Manso (Riu dels esclaus)

Després de la tempesta ve la calma. Així va ser. L'endemà, amb la calor i el sol de què, com s'ha citat a l'inici d'aquest relat, ens parla Ryszard Kapuściński a "Eben", posarem rumb a la costa de Ghana, que està fonamentalment lligada a l'historia del comerç d'esclaus. Tal com explic al ja citat article publicat a dBalears, tot començà al Assin Manso (Riu dels esclaus). A partir d'aquesta mena de memorial, on es recorden els ancestres del passat fins als moderns lluitadors per la igualtat racial, com ara, a Malcolm X, s'imposa una immersió històrica per alguns dels forts més importants.

Castell d'Elmina

Només arribar a la costa visitarem el Castell d'Elmina, i al dia següent el de Castell d'Elmina,. Ambdós són els més "turístics". Però, pel que fa a forts visitats, la sorpresa va ser que, de camí de tornada a Accra, arribarem a una petita població costanera anomenada Anomabo. Allà visitarem Fort William que va ser construït des del principi -el 1753- per emmagatzemar esclaus i esclaves (els altres havien tingut originalment altres funcions). És relativament petit, té algunes carències de conservació, és menys famós que el de Cape Coast o d'Elmina, però és, amb diferència, el més autèntic, el més tenebrós. La modèstia de Fort William fa que la seva "porta de no retorn" sigui la més colpidora!

Castell de Castell d'Elmina

Des del nostre "campament base" a la costa ghanesa –el Lemon Beach Resort a Elmina-, a més dels esmentats forts, vam fer expedicions a la selva verge del Parc Nacional de Kakum on gaudirem dels passejos sobre les passarel·les més altes i més llargues d'Àfrica Occidental i d'un paisatge preciós i impactant. M'és agradat poder aplicar la relativització del temps com la d'aquell ghanès que ens preparà cafè a l'entrada de les cataractes de Wli i allargar l'estança a Kakum, però... som europeus!

Parc Nacional de Kakum

Ara bé, la sorpresa van ser les expedicions per les entranyes d'Elmina. El port és extraordinàriament fotogènic (les barques duen una particular "bandera de conveniència": La que els agrada, tant es val si és, posem pel cas, la del Barça, d'Islàndia, o de Palestina). Les barques de pesca que, en començar l'horabaixa surten al mar, els mercats del peix i de fruites i verdures –tot a tocar del port- són força pintorescs. Els carrers i carrerons de la ciutat estan plens de curiositats, com ara, els Santuaris Asafo, algunes cases colonials, o tallers de costura, amb les costureres d'uniforme, a l'aire lliure. La posta de sol amb imatges de l'ambient de les darreres hores dels mercats és una altra sorpresa que ens regalà Ghana.

Port de pescadors d'Elmina 

Ens acomiadarem d'Elmina amb una vista panoràmica des de St. Joseph Minor Basilica i enfilarem cap a Accra. Seran les dues darreres nits a l'oasi La Villa Boutique Hotel. La primera de les nits la gran sorpresa va ser el sopar a l'excel·lent The Buka Restaurant on, entre altres exquisideses de la restauració ghanesa, serveixen el millor ñame fregit (un tubèrcul allargat) i el millor kelewele (trossos de plàtan fregits i condimentats amb espècies).

Fort William 

L'endemà visitarem James Town (el barri del far d'Accra). La zona està bastant deteriorada i no hi ha, sorprenentment, cap concessió al turisme. Ara com ara, sembla impossible quelcom semblant a un procés de gentrificació de l'apoderada –malgrat que sembla que hi visquin amb totes precarietats possibles- comunitat local de la zona. Vés a saber què passarà en el futur... de moment els xinesos fan una gran obra de remodelació del port. La segona visita és al mercat a l'aire lliure de Makola. Va ser la sorpresa del dia. És més gran, més multitudinari, més caòtic, del que t'hagis pogut imaginar. Mai no li podré agrair del tot a Michael que ens acompanyés al terrat d'un edifici d'aparcaments des d'on van poder apreciar (i fer algunes fotos) l'extensió del mercat i de la multitud de persones que hi circula. Veritablement impressionant!

Vista del mercat de Makola. Accra

Abans de retirar-nos a l'hotel, passarem les darreres hores al Centre Artesanal d'Accra. Té dues característiques: Tots els souvenirs que hagis pogut veure en tot el recorregut per Ghana hi són, i en molts caos, pots veure com, més o menys artesanalment, els fabriquen. La segona de les característiques és que has de regatejar fins a l'extenuació. Van ser esgotadores les compres d'una tela i d'una camiseta!

Acabarem el dia sopant al restaurant de l'hotel. Un sopar un poc especial i amb les últimes Club Beer. L'endemà, quan Accra encara dormia, camí a l'aeroport, pensava amb les següents paraules de Kapuściński: "Vaig anar a Kumasi sense cap objectiu concret. En general, es considera que tenir un objectiu concret és bo, perquè aleshores hom aspira a alguna cosa i la intenta aconseguir; per contra, això fa que no hi vegi amb claredat, perquè no mira més enllà del seu objectiu. I no hi ha dubte que una visió àmplia i profunda pot ser molt més interessant i molt més valuosa. Entrar en un món nou és endinsar-se en un secret que pot amagar molts laberints i racons, molts misteris i moltes incògnites". Només afegiria que un viatge a Ghana és, també, endinsar-se en un univers de sorpreses.

Posta de sol. Port de pescadors d'Elmina 

"Menjarem turistes"

Publicat originalment a dBalears (18-02-2024)

Vivim dies de mobilitzacions pageses i ramaderes. Són setmanes de malestar i emprenyamenta del camp. N'hi ha molts de camps, de malestars, i d'emprenyamentes. No és el mateix la mobilització de l'agroindústria neoliberal i negacionista de l'emergència climàtica accelerada, que la de la Xarxa de Pagesos Ecològics de les Balears, o la dels signants del Manifest: "Per una Mallorca agroecològica i pagesa!". Res tenen a veure les mobilitzacions empresarials agràries i ramaderes contra els augments dels últims anys del Salari Mínim amb les de, posem pel cas, les companyes de “Jornaleras de Huelva”. Malestars plurals amb comuns denominadors en les urgències, i, també, amb disputes estratègiques. Mínims denominadors i disputes estratègiques que no són exclusivament sectorials. Els assumptes dels qui ens alimenten problematitza al conjunt de la ciutadania.

És clar que hi ha problemes urgents a resoldre. Per exemple, desburocratitzar, fins a on es pugui, per a no transitar envers un parany de descontrol dels dobles públics, o adoptar mesures per fer front a la sequera ja existent i les futures, o intervenir els preus dels productes del camp per retallar la impressionant bretxa entre el que cobren els pagesos, pageses, ramaders i ramaderes, i allò que paguem els consumidors i consumidores. Dit sigui de passada, la intermediació especulativa dels productes d'alimentació (especialment els d'agricultura, ramaderia i pesca) és una autèntica "falla de mercat", i, com a tal, generadora de problemes. Els teòrics del liberalisme clàssic es posarien les mans al cap. ¿Recorden  que la defensa del "mercat" per solucionar problemes i mai per a generar-ne  és cosa del liberalisme il·lustrat? El neoliberalisme inculte és una altra cosa!

Tornant als problemes urgents, per descomptat que l'ús dels productes fitosanitaris haurien de tendir a zero, i, mentrestant, mai de mais pot continuar sent un factor competitiu. Malauradament, la potenciació de debò del producte local -i del seu consum públic- és encara ara una assignatura pendent. No es poden seguir turistificant, encimentant, i industrialitzant amb parcs fotovoltaics els espais agrícoles i ramaders. S'ha d'acabar ja amb els "productes competitius amb segell de conculcació dels drets humans i tacats de sang", com ara els que diuen ser d'Israel, i, veritablement, són de la Palestina ocupada i massacrada, o els que duen etiqueta de procedència del Marroc, però en veritat tenen procedència del Sàhara Occidental il·legalment ocupat pel regne alauita. La pagesia i ramaderia de les Illes Balears han de deixar d'estar maltractades per la UE amb el reconeixement de la insularitat... Són tantes les urgències que no acabaríem mai.

Ara bé, entorn dels malestars del camp s'escau tenir presents algunes qüestions en clau –a parer meu- d'estratègia emancipadora: i) La necessària (des)privatització de les grans existències globals d'aliment i la radical revisió dels tractats de lliure comerç. Això és el que reivindica el Moviment Pagès Internacional, "La Via Campesina" que, justament, convoca del 26 a 29 de febrer una Setmana de Mobilització contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC). Afegim-li l'oposició a l'acord UE-MERCOSUR. ii) El risc de mantenir la connivència en democracia per afrontar els reptes del que queda de segle XXI. L'extrema dreta sap el que vol. Els demòcrates tenim massa dubtes –i dissensos- entorn la possibilitat de l'alternativa programàtica agroecològica i del bé comú en matèria alimentària. Convé filar prim car l'extrema dreta n són solament les astracanades bolsonaristes, trumpistes, o de Vox. N'hi ha molta d'extrema dreta camuflada. El 2020 Naomi Klein ja apuntava que "l'única cosa més sinistra que un moviment racista d'extrema dreta que negui la realitat del canvi climàtic és un altre que no la negui". Atenció, idò, a les potencialitats involucionistes en termes civilitzatoris entorn dels malestars dels qui ens alimenten.

En qualsevol cas, a més a més del suport a les justes reivindicacions de la pagesia internacional i local, des de posicions democràtiques emancipadores cal imaginar alternatives a la Lex Mercatoria, és a dir, al molt neoliberal Dret Comercial Global que regeix els assumptes del sector primari. Altrament dit, és urgent articular polítiques aplicables que emfatitzin de debò l'essencialitat dels qui ens alimenten i impulsar transicions per a sostenir la vida. En cas contrari només les elits s'alimentaran com cal i, les classes subalternes, com es diu a una fantàstica fotografia -d’autoria per mi desconeguda- que aquests dies ha circulat força per les xarxes social, "menjarem turistes".

"Agenda Mallorca 2029", una iniciativa necessària, urgent i valenta

Publicat originalment a dBalears (11.02-2024)

Com aquell qui no diu res, Tomeu Martí i Florit ha llançat una iniciativa que diu molt, moltíssim. Sota la rubrica d' "Agenda Mallorca 2029" ens proposa que, enguany, es comenci a preparar una gran commemoració, impulsada per les institucions públiques o per la societat civil, "dels 800 anys del naixement del poble de Mallorca" dels vuit segles "de la data més important de la història de Mallorca". És a dir, la commemoració, d'aquell 31 de desembre de 1229 que a l'alba "... oïdes les misses i rebut el cos de Jesucrist, diguérem que s'armessin tots, cadascú de les armes que devia portar. I eixírem tots davant la vila, en aquella plaça que era entre nosaltres i ells. I això era en tal hora que ja s'anava esclarint el dia [...]. I, quan nós fórem aquí [a tocar l'Almudaina], ells no es defensaren; però un sarraí, que sabia el nostre llatí (expressió habitual en Jaume I per a designar la llengua catalana), ens digué que els donéssim homes que els guardessin de mort, i que retrien l'Almudaina"*.

Però, ni l'arribada de les tropes de Jaume I a les costes mallorquines, ni l'entrada a la Ciutat, ni el que vingué immediatament posterior a la conquesta, no foren temps de rendicions pacífiques. En el, diguem-ho així, suggeriment de Tomeu Martí d'eixamplar l'arrelament popular i de no defugir, ans al contrari, de la modernització de la Diada de Mallorca, no s'està d'afirmar: "Ben pocs països en el món tenen la data de la fundació tan clara. Ben poques nacions tenen una data de naixement tan indiscutible. Això significa que el nostre naixement va ser traumàtic. Però va ser un naixement, i va ser el nostre. Del fet d'armes que va propiciar-lo, només en podem extreure un comprimís ferm amb la pau. I de la Mallorca anterior, d'una Mallorca extingida, l'única cosa que podem fer-ne és servar-ne, amb respecte, les restes i la memòria". Absolutament d'acord amb Tomeu Martí. Al llibre "Un Malson. Viatge de Juan Rodríguez Niebla per les presons de Franco" (editorial Ses Voltes, 2015), en Joan F. López Casasnovas escriu: "Fer memòria no és sols mirar enrere, sinó que és mantenir viva l'alerta i mirar endavant". Òbviament, ho escriu fent referència a la memòria de les víctimes del franquisme, emperò, pens que és una reflexió que s'escau fer-la també en parlar del fet fundacional del poble de Mallorca. Vet aquí la urgència i necessitat de l’ "Agenda Mallorca 2029"

Ara bé, la iniciativa tan necessària com urgent de Tomeu Martí esdevé iniciativa valenta en arrodonir-la proposant la posada en marxa d'un debat que anomena "Agenda Mallorca 2029" la conclusió del qual hauria de coincidir amb la Diada de Mallorca de 2029. Els eixos de debat suggerits s'expliquen aquí. Malauradament, no he sabut localitzar cap versió digital -per poder-la enllaçar a aquestes ratlles- de l'edició en paper de la proposta d' "Agenda Mallorca 2029" on es desenvolupen els nou epígrafs esmentats. No té, idò, sentit -alhora que m'estendria en excés- entrar ara a comentar els detalls d'aquests desenvolupaments, tots ells prepositius i farcits de republicanisme. Temps hi haurà –esper!- per a debatre'ls i, si s'escau, ampliar l'índex del debat proposat.

Deia més amunt que la proposta d' "Agenda Mallorca 2029" és, també, una iniciativa valenta. Ho és perquè, en una societat que s’ha enderiat en una mena de "principi de realitat" creant una subjectivitat social segons la qual no hi ha alternativa al que hi ha, no és cosa fàcil pensar públicament que el ventall de possibles estatus no s'ha esgotat. S'ha de disposar de bastant valentia intel·lectual per afirmar el que és obvi: La situació actual es pot capgirar. Tota conquesta associada al sentit radical de l'emancipació col·lectiva i individual ha estat impossible fins que ha esdevingut possible!

* Els texts entre cometes d’aquest paràgraf pertanyen al "Llibre dels fets" de Jaume I el Conqueridor a cura de Jordi Bruguera .

 

Líders en abandonament escolar prematur

Publicat originalment a dBalears (04-02-2024)

La setmana passada l'INE va publicar l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al quart trimestre de 2023 amb les dades mitjanes anuals. Els focus s'han posat sobre les dades laborals (taxes d'activitat, d'ocupació, d'atur, etc.). Ara bé, no s'ha parat suficient atenció a la dada, a parer meu, més rellevant: Les Illes Balears són líders en abandonament escolar prematur. Poca broma!

A partir de l'explotació de les variables educatives de l'EPA, sabem que l'any 2023 l'abandó primerenc de l'educació-formació en la població illenca de 18 a 24 anys va assolir un valor del 19,1%. En el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles només Ceuta -amb una mostra insignificant, i un gran marge d'error estadístic- supera molt lleugerament aquesta taxa. Val a dir que l'abandonament escolar prematur del conjunt del Regne d'Espanya se situà en el 13,6%.

Mentrestant, l'empresariat illenc no deixa de queixar-se de manca de personal en general, i, particularment, del qualificat. Pot ser que un creixement infinit de l'ocupació és ecològicament, demogràficament i socialment, impossible. Convé, si més no, pensar-hi en aquesta hipòtesi que és molt plausible en un model de creixement necessitat de mà d’obra intensiva de baixa qualificació. Al seu torn, el sindicalisme institucionalitzat, alhora que canta les excel·lències d'una situació de plena ocupació no associada a un model de societat elogiable, no cessa de reivindicar més i més desestacionalització. Desestacionalitzar ha esdevingut un eufemisme de creixement sense límits del monocultiu turístic. Ras i curt: Desestacionalitzar sense atendre els límits biofísics i de pressió humana sobre un territori fràgil sempre ha estat un disbarat. En plena crisi climàtica accelerada, és una mostra d'impotència reflexiva força preocupant. Altrament dit, en paraules de Marina Garcés al llibre intitulat Escola d'aprenents, "... de fet, el motor mateix del creixement indefinit està en qüestió en un planeta on els límits del creixement ja fa dècades que estat assenyalats i que ara ja no es veuen només com un sostre sinó com un abisme".

Sense entendre que el model productiu de les Illes Balears basat en engreixar i engreixar el monocultiu turístic sense conjugar el verb diversificar (de model global, no exclusivament del model turístic), provoca dinàmiques de precarietat social com ara l'abandonament escolar primerenc, les bones dades quantitatives de la situació laboral (aquí una anàlisi de l'EPA de 2023), poden ser l'avantsala d'una situació greu de descohesió social. Malauradament, es fa massa poc cas a la dita popular de "mal va qui no pensa per a l'endemà".

En qualsevol cas, i tornant al leitmotiv d'aquestes ratlles -l'abandonament escolar prematur-, no oblidem que les camisetes verdes van ser originalment -i encara ho continuen sent- una "crida per una educació pública de qualitat!".

 

Indicadors amb sifó

1. PRESENTACIÓ I INTENCIONS: https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2022/10/27/372749/indicadors-amb-sifo-presentacio-intencions.html

2. INTERPRETAR (AMB LA METODOLOGIA EN MÀ) L'EPA: https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2022/11/07/373083/indicadors-amb-sifo-interpretar-amb-metodologia-epa.html

3.  ELS OBLIDATS I LES OBLIDADES DE L'EPA: https://www.dbalears.cat/ara/economia/2022/11/30/374007/indicadors-amb-sifo-iii-els-oblidats-les-oblidades-epa.html

4.  PIB, EL REI QUE VA NU: https://www.dbalears.cat/ara/economia/2022/12/30/375045/indicadors-amb-sifo-pib-rei-nu.html

5.  QUELCOM MÉS QUE UNA DEIXADESA AUTONÒMICA: https://www.dbalears.cat/ara/economia/2023/01/27/376035/indicadors-amb-sifo-quelcom-mes-una-deixadesa-autonomica.html

6.  EL TEOREMA DEL MIG POLLASTRE I EL NEOLIBERALISME PROGRE: https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2023/03/04/377445/indicadors-amb-sifo-teorema-del-mig-pollastre-neoliberalisme-progre.html

7.  SALARIS I PENSIONS SEGONS LES FONTS TRIBUTÀRIES: https://www.dbalears.cat/ara/economia/2023/12/24/388239/indicadors-amb-sifo-salaris-pensions-segons-les-fonts-tributaries.html

8.  PRECARIETAT LABORAL, FELICITAT PRECÀRIA: https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2024/02/04/389531/indicadors-amb-sifo-viii-precarietat-laboral-felicitat-precaria.html 

Pensar en les futures generacions, qüestió d'ambició

Publicat originalment a Diario de Mallorca (05-02-2024)

A l'assemblea general de Nacions Unides, celebrada a les acaballes de l'any passat, per raonar sobre l'emergència climàtica accelerada, el secretari genera l'ONU va deixar un rotund advertiment: "La humanitat ha obert les portes de l'infern". Antonio Guterres va afegir que no es pot salvar a un planeta en flames amb una mànega de combustibles fòssils, i, a tall de resum, va rematar la seva reflexió afirmant que no ha de construir-se un futur per als nostres nets amb un sistema creat per als nostres padrins.

Efectivament, l'última Conferència de les Parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, és a dir, la COP28, celebrada entre el 30 de novembre i el 12 de desembre de 2023, sense ser –almenys formalment- un rotund fracàs, requeriria més, molta més, ambició per revertir l'evolució climàtica allà diagnosticada. Per a això, era, i continua sent imprescindible, almenys, moderar, en paraules d'Antonio Guterres, l'avarícia desmesurada de la indústria dels combustibles fòssils.

D'altra banda, el recent i molt interessant, informe d'Ecologistes en Acció intitulat "Tancar la bretxa de l'ambició política" (disponible a https://www.ecologistasenaccion.org/306850/informe-cerrar-la-brecha-de-la-ambicion-politica/) analitza la Llei estatal de Canvi Climàtic i Transició Energètica i el Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima (PNIEC), i, alhora, fa propostes en la direcció de fer més ambiciosos tots dos instruments.

En fi, el terme "ambició" s'ha normalitzat en, diguem-ho així, l'argot climàtic, és a dir, en els debats sobre la necessitat de canvis sistèmics –i el seu mesurament- per a, citant a Yayo Herrero, "reaprendre a habitar la terra". Estem, doncs, en presència d’una nova accepció del mot "ambició" que res té a veure amb la definició tradicional de "desig desordenat d'aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l'amor propi. Ergo, pensar en les futures generacions és, certament, qüestió d'ambició. D'una ambició que, òbviament, té un significant polític. Potser res com el fet de tenir o no ambició en la desacceleració, l'adaptació, i la mitigació de l'accelerada crisi climàtica no hi ha tingut mai un objectiu tan genuïnament polític en el sentit clàssic de "polis", de fita col·lectiva pel futur gens llunyà dels i de les habitants del planeta.

No és balder recordar que, després de l'aprovació de l'Acord de París (el tractat internacional sobre el canvi climàtic jurídicament vinculant que va ser adoptat a la COP21 celebrada a París el desembre de 2015, i que va entrar en vigor el novembre de 2016), l'objectiu és limitar l'escalfament mundial a molt per sota de 2, preferiblement a 1,5 graus centígrads. Per avançar en aquest objectiu de temperatura, perquè en 2030 hàgim avançat en l'assoliment d'un planeta amb clima neutre per a mitjan segle, cal més ambició. En cas contrari, l'escenari que albira la comunitat científica internacional és que els objectius de l'Acord de París no es compliran, ja que l'actual tendència és d'augment, com a poc, de 3 °C.

Hi ha, doncs, dèficits d'ambició internacional i estatal, però, malgrat tot, reconeguem que una mica d'ambició sí que hi ha. Ara bé, en l'àmbit autonòmic el panorama és de zero ambició. Tot apunta que la nova via d'inserció de Mallorca i del conjunt de les illes Balears a un món que globalitza inseguretats i incerteses en general, però, especialment, per a les futures generacions, és, de la mà de PPVox, el populisme d'extrema dreta. És a dir, un mix de negacionisme i relativisme de la crisi climàtica que explica, a tall d'exemple, l'activació d'una autèntica coalició del cotxe, l'impuls descarat de l'hipercontaminant monocultiu turístic -regat per la gran mànega de combustibles fòssils de la indústria aeronàutica-, el retorn del consum de territori i el culte a la trinitat de ciment-totxo-especulació, el menyspreu les propostes de l'Assemblea Ciutadana pel Clima, i, és clar, el nul desenvolupament –com a avantsala a la seva derogació fàctica en el seu contingut substancial- de la Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears.

Manuel Sacristán advertia que la política sense ètica és politiqueria; i l'ètica sense política, narcisisme. Doncs bé, pensar en les futures generacions és, en el context de crisi climàtica accelerada, l'únic programa polític ètic. Per tant, no té res de narcisista. Ans al contrari, el que és politiqueria barata és el bàrbar i insensat projecte de PPVox.

 

Llegir Lenin amb ulleres del segle XXI

Publicat originalment a dBalears (28-01-2024)

El proppassat 21 de gener va fer cent anys que va morir Vladímir Uliànov, més conegut com a Lenin. Per tant, aquest 2024 ben bé podria organitzar-se una mena "d'any Lenin". Tanmateix, no es preocupin, això no passarà. Lenin no és, des de fa temps, popular en els àmbits majoritaris de l'esquerra política, social, i intel·lectual. És una de tantes derrotes (del que ara en diuen "guerra cultural") d'aquesta esquerra davant la tergiversació i demonització de la dreta universal envers el personatge. Si s'organitza alguna cosa per recordar l'efemèride, serà una "commemoració de baixa intensitat", o, i això sí que té possibilitats de tenir més volada, serà per aprofundir en la demonització del personatge, de la seva obra teòrica, i de la seva pràctica política revolucionària.

No obstant això, fóra bo aprofitar l'avinentesa per fer una relectura dels textos del dirigent bolxevic de la Revolució d'Octubre de 1917 amb ulleres del segle XXI. Seria, a parer meu, útil  –i gens sobrer- incorporar aquesta nova lectura  a la caixa d'eines per afrontar els reptes actuals des d'una perspectiva de transformació emancipatòria.

Sortosament, a diferència dels temps de la meva joventut que el que hi havia a l'abast eren les publicacions d'Editorial Progreso o d'Akal Editor (1976), ara es pot trobar a les llibreries bastant de l'obra de Lenin en català. De fet, Tigre de Paper acaba de publicar el volum intitulat "Tot el poder per als soviets!". Ara bé, en aquestes ratlles em referiré a una edició que, coincidint amb el centenari de la Revolució d'Octubre, el 2017 va publicar Edicions 3i4, a la que li tinc una especial estima per dues raons: Fins llavors no havia llegit en català aquests títols claus en el pensament teòric leninista. La segona raó d'estima és el magnífic pòquer d'autors i autora que fan les corresponents presentacions. L'activista David Fernández, l'historiador Pelai Pagès i Blanch, i la historiadora Anna Sallés, presenten i contextualitzen respectivament "Què fer. Problemes candents del nostre moviment", "El dret d'autodeterminació de les nacions", i "Marx i Engels". El quartet el completa el també historiador i gran mestre, Josep Fontana que ens introdueix a "L'imperialisme, fase superior del capitalisme" i "L'Estat i la Revolució. La doctrina marxista de l'estat".

Pelai Pagès acaba la seva introducció amb una reflexió força assenyada i actual: "Eren moments, eren anys [El dret d'autodeterminació de les nacions es va publicar l'any 1914] en què el tema –les problemàtiques i els conflictes nacionals- estava centrat bàsicament en la vella Europa i encara eren pocs els qui pensaven en la seva aplicació a les colònies. La història del segle XX, però, va acabar evolucionant molt de pressa i no havia de passar gaire temps perquè les reivindicacions nacionals, les ànsies de llibertats, es manifestessin en altres continents i en altres terres, i el dret a l'autodeterminació s'acabés convertint en un dret universal, veritablement planetari. Per bé que encara avui, avançat el segle XXI, estigui lluny d'haver-se aplicat i acceptat arreu". Per la seva banda, Anna Sallés ens recorda que vitalment "en ell, l'elaboració teòrica anirà sempre lligada a l'acció -la praxi- política", i subratlla que "a Lenin, a part dels problemes teòrics i d'estratègia, el preocupaven els problemes de la tàctica revolucionària". És una idea que comparteix amb Fontana que sosté que "Lenin estava acostumat a enriquir les consideracions teòriques amb l'anàlisi de la realitat", tot remarcant "l'interès que segueixen tenint avui els plantejaments de Lenin en la seva anàlisi de la naturalesa i les conseqüències del desenvolupament del capital monopolista. Del que està parlant [a L'imperialisme, fase superior del capitalisme] no és altra cosa que del debat sobre la globalització, que acostuma a plantejar-se avui com si es tractés d'un problema recent". Referint-se a "L'estat i la Revolució" continua reivindicant l'actualitat de Lenin tot afirmant que aquest llibre "...encara té una sorprenent actualitat. El pas de temps ha demostrat l'encert de la predicció que la via socialdemòcrata que pretenia transformar la societat a partir de la conquesta parlamentària de l'estat burgès era inviable. La situació actual de les nostres societats [és conseqüència] d'un capitalisme depredador que impulsa un procés constant d'augment de la desigualtat...". I que "s'han complert també les previsions sobre l'evolució de l'estat. Lenin havia denunciat que les circumstàncies de la guerra havien facilitat que 'les associacions omnipotents dels capitalistes' s'apoderessin dels estats i els transformessin en 'monstres guerrers' que devoraven milions d'homes per decidir el litigi de qui havia de dominar el món...". Talment el consorci dels estats que impulsen el militarisme dels nostres dies!

Amb tot, em sembla especialment escaient que Josep Fontana recordi que la societat socialista anhelada "prometia eliminar l'estat i els seus elements de coerció -la policia, l'exercit, la burocràcia...- i atenció! "alliberar la humanitat de 'l'esclavitud assalariada'". Eduardo Galeano afirmava "... la utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Entonces, ¿para qué sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar". La mare dels ous és, certament, tenir un horitzó vital i de lluita en què, com afirma David Fernàndez a la seva introducció al Què fer?, "no es tracta de fer més còmode la gàbia sinó de sortir-ne".

Per acabar, diria que la construcció del mausoleu moscovita per posar-hi la mòmia de Lenin és el més potent significant del principi d'un desastre per a les idees i les pràctiques emancipatòries. El Lenin no momificat hauria tombat amb força ràbia totes les estàtues aixecades per a teòricament honrar-lo.