Cap sorpresa i ...

Publicat originalment a dBalears 17-03-2024

La definició de "notícia" que fa la Viquipèdia és la següent: "En periodisme, es considera una notícia o nova qualsevol fet o succés que representi una alteració innovadora en l'ordre de les coses i susceptible de convertir-se en referència per a una comunitat determinada". Modestament, crec que la cosa és més complexa. Basta llegir a, posem pel cas, Albert Camús o Ryszard Kapuscinski per dubtar d'una definició tan simple. En qualsevol cas, la dita definició permet comentar algunes notícies que no només res tenen a veure amb el que diu la Viquipèdia, sinó que posen el focus en el lloc equivocat. Vet aquí tres exemples:

L'Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials d'Espanya ha publicat un demolidor balanç de 2023 de la situació del Servei d'atenció a les persones en situació de dependència. Tot i que convé analitzar-lo amb cura, avanço les dues dades referides a les Illes Balears que em semblen més cridaneres: El nombre de persones desateses va augmentar en 824 persones (+25,02%), i el total de persones en el "llimbs de la desatenció" s'enfilà a 4.117. La segona dada és que entre desembre de 2022 i novembre de 2023 van morir 1.072 persones en llista d'espera sense poder ser ateses. Que, tal com s'aplica, la "Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència", en lloc de ser un enfortiment del feble "estat del benestar autonòmic" sigui un veritable generador "d'estats socials de malestars", no és cap notícia, no hi ha res de nou. Tampoc és cap sorpresa el silenci de la Conselleria de Famílies Afers Socials. PPVOX no està per a coverbos no associats al "business friendly" desfermat. El focus s'hauria d'haver dirigit precisament als silencis governamentals.

Xerrant de "govern business friendly sense complexos", una notícia que ha passat bastant desapercebuda és la presentació del programa "Empreses saludables de les Illes Balears". Segons el discurs governamental, es tracta d'un model per millorar la salut i el benestar en els llocs de treball, però tot indica que és una mena de "posi un coach en la seva empresa". Recordin que la definició, més o menys canònica, de coach diu que és un o una professional amb formació específica en coaching, que, a través d'un procés d'acompanyament reflexiu i creatiu amb els seus clients, els inspira a maximitzar el seu potencial personal i/o professional. Per tant, cap sorpresa pel que fa a la proposta "woke-dretana". El fet noticiós –allà on s'hauria de posar el focus- seria en qui gosés explicar que cal menys coaching i més sindicalisme en els centres de treball.

I tercer exemple de notícia sense sorpresa: Primer es denuncia que el Govern PPVOX del Consell de Mallorca ha censurat el còmic de les Kellys, després es confirma que, certament, hi ha hagut censura. Una acció menyspreable del govern dels bàrbars en la institució insular, però no sorprenent. Tant de bo el focus s'hagués enfocat a l'animadversió de la nostrada dreta assilvestrada envers Les Kellys que, per cert, és gairebé una tradició. És un còctel de classisme, masclisme, i odi a l'obrerisme força singular. Hi ha elements a balquena que justifiquen aquesta darrera afirmació. Ara bé, la següent seqüència d'afirmacions és el top-tem: 1. Pablo Casado compara el treball de les cambreres de pis amb el del seu germà metge; 2.  Miquel Vidal afirma (sent president del PP balear) que una cambrera de pis cobra més que ell per dedicar les 24 hores al partit; i 3. La presidenta Prohens, considera que els llits elevables és "la ximpleria més gran en política turística dels últims anys".

En fi, cap sorpresa... i molta emprenyamenta!

Republicanisme plebeu

Publicat originalment a dBalears (10-03-2024)

Xavi Domènech Sampere acaba el pròleg del llibre "L'arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans" afirmant, amb raó, que "la matriu del republicanisme és sòlida i profunda en les terres de parla catalana i en la seva arrel es troben tant les branques del passat com les del nostre present". Ara bé, per imaginar futurs d'emancipació a Mallorca potser convindria –per evitar despistes-  adjectivar de plebeu el republicanisme a practicar en el nostre present. Les branques han de florir!

Incorporar el republicanisme plebeu, és a dir, una forma d'identitat política que mobilitzi, en paraules de Rousseau, "emocions comunes" per capgirar l'actual deriva de "capitalisme caníbal" és, en l'actual disputa, contra els bàrbars fonamental. A Mallorca es practica un veritable canibalisme de drets dels residents a força de turistificar-ho tot -fins i tot les ments- i negar-nos identitat; del territori amb el tsunami de xaleterisme, piscines, edificacions d'esbarjo, mega parcs fotovoltaiques  que, silenciosament, devasten el sòl urbà i rústic; de drets laborals per la via d'ocultar realitats poc mostradores, per exemple, ¿Quantes de les noves ocupacions ja existien, però estaven en l'explotació laboral oculta?, ¿Quin és el nostre percentatge de pobresa laboral?

El canibalisme del nostrat capitalisme de monocultiu turístic no té aturador. En altres fases del esdevenir capitalista turístic, el model incorporava algunes dosis de compassió. Altrament dit, procurava repartir molles –assegurant una amplíssima i estratificada classe mitjana- per a què ningú, ni tan sols, no imaginés demanar el pa sencer. Ara es neguen, sense complexos, drets humans elementals, com ara, el dret a un habitatge digne, la garantia d'emancipació del jovent, o a combatre de debò la pobresa infantil. Fins i tot, neguen l'elemental dret democràtic a la transparència: ¿Per què no volen que sapiguem quina és la distribució de la renda?

Per acabar d'arrodonir-ho, entorn del recent 8 de març -Dia Internacional de les Dones- les institucions governades pel PPVOX posaren en marxa un programa d'activitats que sota el títol "Per les dones grans, per les grans dones" du implícit un missatge ideològic ultraconservador: els avanços en igualtat entre dones i homes són conseqüència del pas del temps. Un pas del temps absent de conflicte, de confrontació, de lluites, de lluitadores. Una ideologia que, ben segur, voldran estendre  més enllà dels àmbits de la lluita feminista.

Per fer front a aquest canibalesc procés, el republicanisme plebeu proporciona, almanco, tres eines importants: Una discursiva emancipadora, al voltant dels conceptes de sobirania i democràcia amb voluntat igualitària, una ètica política de defensa del bé comú, i una potentíssima tríada de valors: llibertat, igualtat i fraternitat. Per això, les resistències al capitalisme caníbal illenc, i, alhora, imaginar-ne l'alternativa –en el marc de la proposada Agenda Mallorca 2029, per exemple- passen per l'impuls d'una nova identitat popular entorn del republicanisme plebeu.

 

El valor democràtic de la veritat

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-03-2024)

Mai no agrairé a bastament que, fa gairebé vint anys, un bon amic em recomanés el llibre "La importancia de la verdad" del filòsof Michael P. Lynch. Un llibre que, en paraules del mateix autor, "tracta de per què importa la veritat en la nostra vida personal i política". Ho fa assumint quatre idees que defensarà durant tota l'argumentació: que la veritat és objectiva; que la veritat és bona; que val la pena investigar la veritat; i que, igualment, val la pena preocupar-se per la veritat en si mateixa.

És un dels llibres que em va ser extraordinàriament útil per dimensionar la corrosivitat per a la democràcia de les grans mentides d'estat. Mentides com ara les que envoltaren, el 2003, la il·legal invasió de l'Iraq, i la conseqüent catastròfica guerra. L'enorme mobilització social entorn del "No a la guerra" d'aquells mesos va ser un clam pacifista, humanista, i de decència democràtica. És històricament imperdonable l'absència de les dretes espanyoles i autonòmiques en aquella, emocionalment, intensa lluita per la vida, l'efectivitat dels drets humans, la pau (que sent radicalment imprescindible, no és només l'absència de guerra) com a valor suprem, i per la veritat contra les pseudo justificacions (les imaginàries armes de destrucció massiva, per exemple) d'aquella invasió. Lynch explica que "la lealtad inquebrantable a lo que uno cree no es signo de que a uno le preocupe la verdad. Es una señal de dogmatismo". En fi, hom encara se'n fa creus de la crisi moral que aquells dies provocaren en el debat públic els actors de les dretes.

Una altra gran mentida d'estat, d'ara fa vint anys, va ser el matusser intent de manipulació del Govern del PP presidit per José M. Aznar sobre l'autoria de l'atemptat de l'11 de març de 2004 a Madrid. Les (des)informacions manifestament falses no s'acabaren d'instal·lar en l'opinió pública, però es va posar en qüestió l'essència de la democràcia, i es va engegar una campanya de crueltat envers la majoria de les víctimes esborronadora. No me n'oblidaré mai l'acarnissament amb Pilar Manjón, llavors, companya de militància sindical. Encara és l'hora d'un gest de disculpa, de reconeixement de culpa per part de les dretes espanyoles i autonòmiques. Sobre això ve a tomb el que Lynch apunta: "Preocuparse por la verdad no significa no tener que admitir jamás que uno se equivoca. Antes bien, preocuparte por la verdad significa tener que estar abierto a la posibilidad de que tus creencias estén equivocadas".

En les dues últimes dècades hi ha hagut més mentides d'estat, però crec que de menys impacte per a la desdemocratització de la democràcia. El fet és que –i d'aquí que s'escaigui recordar el llibre de Michael P. Lync- correm el perill de viure una altra gran mentida d'estat entorn de l'anomenat Cas Koldo. Aquest nou cas de presumpta corrupció en el si del bipartidisme borbònic (PSOE-PP) no és excessivament sorprenent i/o indignant per se . És el capitalisme d'amiguets o de no amiguets. Però, "Es el mercado, amigo!", Rodrigo Rato, dixi; és el "capitalisme caníbal", Nancy Fraser, dixi.

Ara bé, és ben cert que aquest brogit de corrupció és excepcional. Va associat a dues circumstàncies inaudites: les de la pandèmia de la covid-19, en què les majories socials vivíem aterrades per precarietats vitals mai experimentades i inimaginables, i dols inesperats; i la conjuminació de discursos d'odi, pèrdua del matís en el debat públic, extensió d'algunes idees manifestament falses que s'acaben instal·lant en l'opinió pública, és a dir, d'un dels drames de la societat actual que fa gairebé quimèric un mínim respecte a la veritat.

Tanmateix, tenim dret a saber. A saber-ho tot sobre totes les contractacions públiques pels diversos aprovisionaments de la panòplia d'estris (des de mascaretes a vacunes) per atendre a la crisi sanitària. En aquest sentit, és molt encertada la proposta de MÉS per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem  d’una comissió d'investigació en el Parlament de les Illes Balears sobre el cas Koldo i per posar llum sobre la foscor de totes les contractacions públiques en temps de pandèmia. En qualsevol cas, això no basta. Sembla imprescindible, per transparència i per posar en relleu el valor democràtic de la veritat, una mena d'auditoria ciutadana sobretot plegat, tant a l'àmbit europeu, com estatal i autonòmic.

Per cert, el títol complet del llibre de Michael P. Lynch és "La importancia de la verdad para una cultura pública decente". Queda dit.

 

Autoritarisme il·liberal

Publicat originalment a dBalears (03-03-2024)

Fulvia Giacchetti és redactora de la revista acadèmica "Pólemos. Materiali di Filosofia e Critica Sociale", i, alhora, doctoranda a la Universitat de La Sapienza a Roma. Actualment elabora, a l'Escola Superior d'Estudis Avançats (SSAS) de la dita universitat, la seva tesi sobre el "Neoliberalisme com a concepte polèmic. Govern de la crisi i rehabilitació de la crítica". A finals de desembre passat publicà a Il Manifessto un article intitulat "Luoghi non più comuni: "liberalismo" (Llocs ja no comuns: "liberalisme"). Just abans d'acabar l'article, l'autora llança la següent pregunta: Què és, llavors, el liberalisme avui? Sens dubte és una qüestió clau en els temps que vivim: De l'època que els universos (polítics, econòmics, socials, mediàtics, intel·lectuals, etc.) de les dretes, malgrat que persisteixin en autoanomenar-se lliberals s'han metabolitzat, en el que és substancial, amb els universos politicoinstitucionals de les extremes dretes il·liberals, i han extremat el neoliberalisme autoritari en els àmbits econòmics.

Ara bé, tornant a l'article de Fulvia Giacchetti, l'aportació que em sembla absolutament rellevant és el final de l'article, és a dir, la contestació a la pregunta plantejada: "Una filosofia que justifica l'explotació diferencial de molts per pocs, empeltada en l'estigmatització de raça, gènere i classe, la neutralització del desacord, el buidatge de les democràcies existents, la dominació inqüestionada de classes capitalistes transnacionals en guerra, articulades en governs nacionals neoautoritaris; un sistema que, parafrasejant a Dostoievski, lluny de fer als éssers humans lliures per a fer el que vulguin, els fa a ells tot el que vol".

Aquesta definició s'ajusta, a parer meu, al significant profund del pacte PPVOX per a la investidura de la presidenta Margalida Prohens que, val a dir-ho, no és un conjunt de 110 punts inconnexos. És cert que, en la literalitat del text, hi ha bastant de "retallar, copiar i enganxar" però –i això és la cosa rellevant- constitueix un veritable programa coherent en la lògica del il·liberalisme. Bravejant de llibertat, la banalitzen, invocant una igualtat entre rics, la neguen a les persones que pateixen desigualtat material. És l'autoritarisme immoral de contradir, fins i tot, a Adam Smith que, a tall d'exemple, a "Teoria dels sentiments morals" (1759) escriví: "Per més egoista que es pugui suposar a l'home, existeixen en la seva naturalesa alguns principis que li fan interessar-se per la sort d'uns altres, i fan que la felicitat d'aquests li resulti necessària, encara que no derivi d'ella res més que el plaer de contemplar-la".

No em sorprèn car ja ho he escrit en altres ocasions (vegeu aquí i aquí). Potser sí que em sorprèn un poc la lentitud en concretar la mobilització democràtica per fer front a les primeres escomeses del pla d'autoritarisme il·liberal: dominació inqüestionada de les classes capitalistes immobiliàries especulatives amb, entre altres coses, la negació a limitar el preu del lloguer (la ideològica no-intervenció a sac a favor del dret a un habitatge digne per a tothom és darwinisme social descarat); segregació escolar; dinamització de consensos lingüístics; autoritarisme contra el sindicalisme; banalització de la violència sexual (no és altra cosa el fet que el vicepresident nomenés alt càrrec a un amic sabent que estava acusat d'agressió sexual i segueixi  de vicepresident del Govern); neutralització del desacord no corporativista; mesures fiscals a favor dels rics i molt rics; negacionisme climàtic i de la necessitat de límits (atenció a l'advertiment del GOB entorn de "la nova onada desreguladora del Govern de Prohens per satisfer els interessos privats de la construcció, el sector immobiliari i el turisme sense límits"); polítiques il·liberals de manual en matèria de memòria democràtica...

Mentrestant, en mig de nous episodis de corrupció en el si del partidisme borbònic, continua el "cop tou" al Regne d'Espanya. Un cop amb un protagonisme d'excepció, però no únic, de les altes instàncies judicials. Per aturar el cop d'estat, tou, però, al cap d'avall, cop d'estat, cal més voluntat política de radicalitat democràtica del Gobierno de España i de l'actual majoria parlamentària de la investidura, i, sobretot, una societat civil mobilitzada perquè "Protestar no és terrorisme".

 

La perversió de la desestacionalització

Publicat originalment a Diario de Mallorca (04-03-2024)

Va haver-hi un temps què a Mallorca la necessitat de desestacionalitzar l'activitat turística suscitava una mena de "consens de país", si més no, retòric. El fet constitutiu i de desenvolupament del nostrat model turístic -el fort component estacional- va ser un dels assumptes centrals del debat públic (polític, econòmic, social, econòmic, cultural) durant molts anys, i fins fa relativament poc temps. Només tres exemples: la iniciativa de finals dels anys 90 del segle passat, liderada institucionalment per José María González Ortea aleshores conseller de Turisme del Govern de les Illes Balears, d'un detallat –i ambiciós fins on es podia- "pla de desestacionalització"; a principis de segle XXI, l'evolució de l'estacionalitat n'és part de la bateria d'indicadors inclosos en la publicació "La mesura de la sostenibilitat del turisme a les Illes Balears" (GOIB i UIB, 2003); en el Llibre Blanc del Turisme (2009) la desestacionalització de l'activitat turística és present en el proposat camí cap a una, pomposament anomenada, "nova cultura turística". Òbviament, l'estacionalitat va ser medul·lar en la disputa social: Convenis col·lectius focalitzats en la consecució de certes garanties d'estabilitat per a les persones fixes discontínues (FFDD) i la millora de la seva regulació en la legislació laboral i de Seguretat Social espanyola. En qualsevol cas, el fet fàctic –i gens retòric-  és que l'estacionalitat va ser durant molts anys extraordinàriament rendible per a tota la indústria turística, molt especialment per al sector hoteler.

Aquest va ser, exposat brevíssimament, el tarannà majoritari dels debats i disputes entorn de l'estacionalitat. Era un context de temporades extraordinàriament curtes, de ximpleries com ara la definició "d'indústria sense xemeneies" per referir-se al turisme, de les "Agendes Locals 21", d'ocurrències com la de qui va ser rector de la UB, Antonio Caparrós, de proposar a la classe política balear "crear, recrear un modelo identitario basado en un modelo de turismo sostenible" (sic). Ho va ser fins a la Gran Recessió que, endemés d'endur-se en orris molts projectes de vida de les classes subalternes, ensorrar drets socials i laborals, i agreujar les desigualtats, va afavorir una intensa expansió turística que va esdevenir en una molt important sortida de la crisi d'acumulació del capitalisme neoliberal. Hi ha, a parer meu, un paral·lelisme simbòlic entre la pel·lícula "Danseu, danseu, maleïts!" –l'obra mestra de Sydney Pollack, i impecable radiografia de la Gran Depressió i de la societat estatunidenca en el crack del 29-, i els efectes de la crisi financera 2008-2012 i les actuals societats de la turistificació: És el "Creixeu, creixeu, maleïts", “Desestacionalitzau, desestacionalitzau, maleïts” del turisme dels nostres dies.

Aquest sembla ser el nou tarannà del debat sobre la desestacionalització del turisme mallorquí. En l'àmbit empresarial tothom vol desestacionalitzar –ja no arrufen el nas-, és a dir, més creixement turístic. Els grans i institucionalitzats sindicats reivindiquen més i més desestacionalització. Esborrona el menyspreu a la ciència pel que fa als límits i als efectes de la triple crisi ecològica (climàtica, de biodiversitat i de contaminació); impressiona el desdeny a la teoria econòmica sobre la plena ocupació, com ara allò que afirmava el 1943 Michal Kalecki en el celebèrrim article intitulat Aspectes polítics de la plena ocupació: "És clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten". En l'àmbit politicoinstitucional, quan es tenen responsabilitats de govern, el dissens rau entre desestacionalitzar sense complexos, fer-ho amb dissimul progre, i la desestacionalització ecosobiranista "d'aplanar la corba". Malauradament, en aquest nou consens desestacionalitzador no apareix la sensata condicional de "fins a on ecològicament sigui sustentable". I no apareix perquè seria un "fins aquí hem arribat!", un reconeixement que a Mallorca ja no podem desestacionalitzar més, que ja s'han superat amb escreix els límits biofísics, de pressió humana, i de malestar de les persones residents.

Com el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans inclou entre les accepcions del mot "pervers" la del que fa el mal a gratcient, em permetran qualificar de perversitat continuar perseguint l'objectiu de desestacionalitzar el monocultiu turístic. El decreixement és d'antuvi inevitablement essencial en la nova cultura turística d'època!

Guillem Frontera, un dels pocs intel·lectuals que, fins i tot avançant-se als malestars de la turistificació, advertí dels riscs de la desestacionalització, en un article de premsa publicat el 2013 escrivia: "Una altra cosa és si aquesta desestacionalització és tan desitjable com prediquen els seus missatgers. Quan el turisme cau de bon de veres, les Illes es descongestionen, recuperen tímidament un silenci semblant al d'antany, i és quan les persones podem tornar a sentir la terra com batega, convalescent i agraïda". Altrament dit: Qui estima Mallorca, no desestacionalitza!

Irene Montero tenia raó

 Publicat originalment a dBalears (25-02-2024)

Irene Montero, i el seu equip ministerial, tenia raó: el punt fonamental, allò que és veritablement transformador, de la Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, coneguda com a Llei del "Només sí que és sí", no era posar al centre del debat públic l'augment dels anys de presó per a els agressors sexuals. Del que es tractava era de garantir que les víctimes d'aquestes agressions sexuals seran cregudes, que val la pena que denunciïn, que tindran tot el suport de les institucions, i que, de retruc, hi haurà més violadors condemnats i complint penes. L'udol de ràbia i indignació per la "Sentència de la manada" dictada per l'Audiència de Navarra el 2018, no va ser només pels anys de presó que contenia l'esmentada sentència, sinó més tost per la no consideració judicial de violació -grupal en aquest cas- dels fets provats en la mateixa sentència. Allò que més cridàrem fou "no és agressió, és violació". Poques consignes es van sentir reclamant més presó. El punitivisme no és "la solució" als malestars i angoixes socials ni, per descomptat, a les violències de gènere ni a les agressions sexuals.

L'altre gran objectiu de la llei impulsada per l'exministra d'Igualtat, Irene Montero, és instaurar un marc legal per a l'articulació d'una política pública integral contra les agressions sexuals. És a dir, com les agressions sexuals són un mal social estructural –no casos excepcionals-, la llibertat sexual de debò es garanteix canviant estructures socials, i no mantenint-les, tot disfressant-ho amb obres d'ampliació a les presons. En definitiva, Irene Montero tenia raó que per capgirar la "cultura de la violació" cal posar al centre el consentiment.

Tot plegat ve a tomb de la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona que condemna al futbolista Dani Alves a quatre anys i mig de presó per la violació a una jove en una discoteca. Una sentència que, de segur, marcarà un abans i un després.

La fal·làcia segons la qual la justícia és igual per a tothom és, gairebé, tan antiga com el concepte de justícia. És clar que si la defensa de Dani Alves l'hagués exercida, posem per cas, un advocat del Torn d'Ofici, o el jugador de futbol professional fos beneficiari de l'Ingrés Mínim Vital (és a dir, un pobre molt pobre), aquesta primera condemna segurament inclouria més anys de privació de llibertat. Cosa que encara és possible que succeeixi com a conseqüència dels recursos que ja s'ha anunciat. Però, en qualsevol cas, el fet determinant és que, abans de la Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual, malgrat els fets provats narrats a la sentència, a Dani Alves molt probablement no l'haurien condemnat per violació.

No sóc jurista, però els "Fonaments de Dret" de la susdita sentència, a més d'estar contundentment alineats amb el principi del consentiment, són molt entenedors. Veritat que és bo d'entendre que "el consentimiento en las relaciones sexuales debe prestarse siempre antes e incluso durante la práctica del sexo, de tal manera que una persona puede acceder a mantener relaciones hasta cierto punto y no mostrar el consentimiento a seguir". És clar que Irene Montero, insisteixo, tenia raó d'entossudir-se en dur al BOE el "només sí és sí".

Ara bé, crec que després d'aquesta sentència queda força clar que "un no és sempre, i en qualsevol moment, un no". No és una qüestió baldera. El lliure albir a un no durant la relació sexual ha sigut un privilegi ancestral que el patriarcat ha atorgat als homes. No n'hi ha altra, el camí a transitar per a la igualtat efectiva entre homes i dones és un procés de pèrdua de privilegis absolutament injustificats dels homes . D'aquí les reaccions violentes del patriarcat, la generació d'anticossos masclistes enfront de les victòries del feminisme, els "dubtes progres", la contraofensiva reaccionària... Estiguem preparats i preparades per resistir i seguir avançant. Es posin com es posin, en aquesta disputa la exministra Irene Montero tenia raó.