Publicat originalment a dBalears (03-03-2024)
Fulvia
Giacchetti és redactora de la revista acadèmica "Pólemos. Materiali di Filosofia
e Critica Sociale",
i, alhora, doctoranda a la Universitat de La Sapienza a Roma. Actualment
elabora, a l'Escola Superior d'Estudis Avançats (SSAS) de la dita universitat,
la seva tesi sobre el "Neoliberalisme com a concepte polèmic. Govern de la
crisi i rehabilitació de la crítica". A finals de desembre passat publicà
a Il Manifessto un
article intitulat "Luoghi non
più comuni: "liberalismo"
(Llocs ja no comuns: "liberalisme"). Just abans d'acabar l'article,
l'autora llança la següent pregunta: Què és, llavors, el liberalisme avui? Sens
dubte és una qüestió clau en els temps que vivim: De l'època que els universos
(polítics, econòmics, socials, mediàtics, intel·lectuals, etc.) de les dretes,
malgrat que persisteixin en autoanomenar-se lliberals s'han metabolitzat, en el
que és substancial, amb els universos politicoinstitucionals de les extremes
dretes il·liberals, i han extremat el neoliberalisme autoritari en els àmbits
econòmics.
Ara
bé, tornant a l'article de Fulvia Giacchetti, l'aportació que em sembla
absolutament rellevant és el final de l'article, és a dir, la contestació a la
pregunta plantejada: "Una filosofia que justifica l'explotació diferencial
de molts per pocs, empeltada en l'estigmatització de raça, gènere i classe, la
neutralització del desacord, el buidatge de les democràcies existents, la
dominació inqüestionada de classes capitalistes transnacionals en guerra,
articulades en governs nacionals neoautoritaris; un sistema que, parafrasejant
a Dostoievski, lluny de fer als éssers humans lliures per a fer el que vulguin,
els fa a ells tot el que vol".
Aquesta
definició s'ajusta, a parer meu, al significant profund del pacte PPVOX per a
la investidura de la presidenta Margalida Prohens que, val a dir-ho, no és un
conjunt de 110 punts inconnexos. És cert que, en la literalitat del text, hi ha
bastant de "retallar, copiar i enganxar" però –i això és la cosa
rellevant- constitueix un veritable programa coherent en la lògica del il·liberalisme. Bravejant de llibertat, la
banalitzen, invocant una igualtat entre rics, la neguen a les persones que
pateixen desigualtat material. És l'autoritarisme immoral de contradir, fins i
tot, a Adam Smith que, a tall d'exemple, a "Teoria dels sentiments
morals" (1759) escriví: "Per més egoista que es pugui suposar a
l'home, existeixen en la seva naturalesa alguns principis que li fan
interessar-se per la sort d'uns altres, i fan que la felicitat d'aquests li resulti
necessària, encara que no derivi d'ella res més que el plaer de
contemplar-la".
No
em sorprèn car ja ho he escrit en altres ocasions (vegeu aquí i aquí). Potser sí que em sorprèn un
poc la lentitud en concretar la mobilització democràtica per fer front a les
primeres escomeses del pla d'autoritarisme il·liberal: dominació inqüestionada
de les classes capitalistes immobiliàries especulatives amb, entre altres
coses, la negació a limitar el preu del lloguer (la ideològica no-intervenció a
sac a favor del dret a un habitatge digne per a tothom és darwinisme social
descarat); segregació escolar; dinamització de consensos lingüístics;
autoritarisme contra el sindicalisme; banalització de la violència sexual (no
és altra cosa el fet que el vicepresident nomenés alt càrrec a un amic sabent
que estava acusat d'agressió sexual i segueixi
de vicepresident del Govern); neutralització del desacord no
corporativista; mesures fiscals a favor dels rics i molt rics; negacionisme
climàtic i de la necessitat de límits (atenció a l'advertiment del GOB entorn
de "la nova onada desreguladora del Govern de Prohens per satisfer els
interessos privats de la construcció, el sector immobiliari i el turisme sense
límits"); polítiques il·liberals de manual en matèria de memòria
democràtica...
Mentrestant,
en mig de nous episodis de corrupció en el si del partidisme borbònic, continua
el "cop tou" al Regne d'Espanya. Un cop amb un protagonisme
d'excepció, però no únic, de les altes instàncies judicials. Per aturar el cop
d'estat, tou, però, al cap d'avall, cop d'estat, cal més voluntat política de
radicalitat democràtica del Gobierno de España i de l'actual majoria
parlamentària de la investidura, i, sobretot, una societat civil mobilitzada
perquè "Protestar no és terrorisme".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada