Autoritarisme il·liberal

Publicat originalment a dBalears (03-03-2024)

Fulvia Giacchetti és redactora de la revista acadèmica "Pólemos. Materiali di Filosofia e Critica Sociale", i, alhora, doctoranda a la Universitat de La Sapienza a Roma. Actualment elabora, a l'Escola Superior d'Estudis Avançats (SSAS) de la dita universitat, la seva tesi sobre el "Neoliberalisme com a concepte polèmic. Govern de la crisi i rehabilitació de la crítica". A finals de desembre passat publicà a Il Manifessto un article intitulat "Luoghi non più comuni: "liberalismo" (Llocs ja no comuns: "liberalisme"). Just abans d'acabar l'article, l'autora llança la següent pregunta: Què és, llavors, el liberalisme avui? Sens dubte és una qüestió clau en els temps que vivim: De l'època que els universos (polítics, econòmics, socials, mediàtics, intel·lectuals, etc.) de les dretes, malgrat que persisteixin en autoanomenar-se lliberals s'han metabolitzat, en el que és substancial, amb els universos politicoinstitucionals de les extremes dretes il·liberals, i han extremat el neoliberalisme autoritari en els àmbits econòmics.

Ara bé, tornant a l'article de Fulvia Giacchetti, l'aportació que em sembla absolutament rellevant és el final de l'article, és a dir, la contestació a la pregunta plantejada: "Una filosofia que justifica l'explotació diferencial de molts per pocs, empeltada en l'estigmatització de raça, gènere i classe, la neutralització del desacord, el buidatge de les democràcies existents, la dominació inqüestionada de classes capitalistes transnacionals en guerra, articulades en governs nacionals neoautoritaris; un sistema que, parafrasejant a Dostoievski, lluny de fer als éssers humans lliures per a fer el que vulguin, els fa a ells tot el que vol".

Aquesta definició s'ajusta, a parer meu, al significant profund del pacte PPVOX per a la investidura de la presidenta Margalida Prohens que, val a dir-ho, no és un conjunt de 110 punts inconnexos. És cert que, en la literalitat del text, hi ha bastant de "retallar, copiar i enganxar" però –i això és la cosa rellevant- constitueix un veritable programa coherent en la lògica del il·liberalisme. Bravejant de llibertat, la banalitzen, invocant una igualtat entre rics, la neguen a les persones que pateixen desigualtat material. És l'autoritarisme immoral de contradir, fins i tot, a Adam Smith que, a tall d'exemple, a "Teoria dels sentiments morals" (1759) escriví: "Per més egoista que es pugui suposar a l'home, existeixen en la seva naturalesa alguns principis que li fan interessar-se per la sort d'uns altres, i fan que la felicitat d'aquests li resulti necessària, encara que no derivi d'ella res més que el plaer de contemplar-la".

No em sorprèn car ja ho he escrit en altres ocasions (vegeu aquí i aquí). Potser sí que em sorprèn un poc la lentitud en concretar la mobilització democràtica per fer front a les primeres escomeses del pla d'autoritarisme il·liberal: dominació inqüestionada de les classes capitalistes immobiliàries especulatives amb, entre altres coses, la negació a limitar el preu del lloguer (la ideològica no-intervenció a sac a favor del dret a un habitatge digne per a tothom és darwinisme social descarat); segregació escolar; dinamització de consensos lingüístics; autoritarisme contra el sindicalisme; banalització de la violència sexual (no és altra cosa el fet que el vicepresident nomenés alt càrrec a un amic sabent que estava acusat d'agressió sexual i segueixi  de vicepresident del Govern); neutralització del desacord no corporativista; mesures fiscals a favor dels rics i molt rics; negacionisme climàtic i de la necessitat de límits (atenció a l'advertiment del GOB entorn de "la nova onada desreguladora del Govern de Prohens per satisfer els interessos privats de la construcció, el sector immobiliari i el turisme sense límits"); polítiques il·liberals de manual en matèria de memòria democràtica...

Mentrestant, en mig de nous episodis de corrupció en el si del partidisme borbònic, continua el "cop tou" al Regne d'Espanya. Un cop amb un protagonisme d'excepció, però no únic, de les altes instàncies judicials. Per aturar el cop d'estat, tou, però, al cap d'avall, cop d'estat, cal més voluntat política de radicalitat democràtica del Gobierno de España i de l'actual majoria parlamentària de la investidura, i, sobretot, una societat civil mobilitzada perquè "Protestar no és terrorisme".