Konnichiwa, Japó

 

Gran Tori de Miyajima

El Japó és un país complex. Ho és geogràficament (illes amb abundants plegaments i dislocacions geològiques, intensa activitat volcànica, moviments sísmics, etc.); històricament (complexa història dels samurais, les successives i canviants eres dels emperadors, les culpes o no culpes japoneses del desastre d'Hiroshima i Nagasaki...); sociològicament (fanàtics de la tecnologia, del consum, creients religiosos de la productivitat i el treball, i, alhora, respectuosos d'una tradició que pesa molt); i socialment (altes dosis d'individualisme, soledat, gregarisme, i, fins i tot, altes taxes de suïcidi, tot mesclat amb una important capacitat de socialitzar i de manteniment la desigualtat de gènere, etc.). De mites sobre el Japó n'hi ha a balquena, la qual cosa li afegeix complexitat i fascinació. També hi ha molta simplificació d'aquesta complexitat. Pot ser la més estesa és la reducció de la gastronomia japonesa al sushi, obviant el complex món del ramen, l'udon o el yakitori.

Però, sobretot, viatjar al Japó era, per distintes circumstàncies, una assignatura pendent que vàrem superar el març de 2024 quan aterrarem a l'aeroport Kansai d'Osaka.

Osaka

Barri de Dotonbori - Canal 

Va ser acabar els tràmits aeroportuaris, mentre esperàvem el conductor per traslladar-nos a l'hotel, i topar-me amb la primera sorpresa: El vàter del bany és d'alta tecnologia, té tants comandaments i automatismes que em deixa astorat. El trajecte fins a l'hotel és la segona sorpresa: És de nit, i el fet de transitar per una llarga carretera sobre la mar em sembla de ciència-ficció.

Arribats a l'hotel -ben situat, a tocar del barri de Dotonbori-, després del primer sopar de yakitori (broquetes) a un petit, i súper animat, restaurant devora del canal, i d'estirar les cames per rescabalar-nos de les hores d'avió, apag la llum de la petita habitació. La petitesa de les habitacions dels hotels japonesos no és un mite.

Primer matinar i primer desdejunar japonès a base de ramen (sopa amb fideus) i cafè. Ja absolutament descansats, anem per feines: La ciutat d'Osaka ens serveix de base per fer algunes visites que, habitualment, es fan des de Kyoto. Comencem fort, i, sota una lleugera pluja, que a poc a poc amainà, arribem al bosc de bambú d'Arashiyama. Sens dubte, és un dels racons més al·lucinants i inspiradors del Japó. La quantitat de gent que hi ha i l'abundància de paraigües oberts no ens impedeix gaudir d'una experiència inoblidable i fer algunes bones fotografies. Amb menys gent i amb els paraigües plegats, continuam amb la visita a l'espectacular jardí del temple Tenryu-ji. Abans de deixar Arashiyama, uns queviures comprats al mercadet de la zona ens serveixen per carregar piles i seguir l'itinerari del dia.

Bosc de bambú

La següent estació és Kinkaku-ji, és a dir, el Temple del Pavelló Daurat que, i no és cap exageració, ens meravella per la seva l'exuberant elegància. El daurat es reflecteix al calmat llac malgrat que no hi ha sol! Costa deixar Kinkaku-ji però, ens esperen el temple Todai-ji i el parc dels voltants a la ciutat de Nara. El Todai-ji val molt la pena per la grandiositat del "Buda que brilla com el sol" que alberga. Segons diuen els japonesos, aquesta és la figura de Buda més gran del món. El parc dels voltants és un poc decebedor donat que la seva atracció principal són els cervos sika que hi pasturen. I quina és la característica essencial d'aquests cervos? Idò les seves astes ben desenvolupades. Els de Nara no en llueixen d'astes, les hi han tallades.

De tornada a Osaka, passeig per la gran avinguda comercial i de neons de Dotonbori. Provarem les típiques bolletes farcides de polp (Takoyaki) que, dit sigui de passada, no ens varen agradar gens. I, per acabar el dia, soparem a una Izakaya (bodega) especialitzada en carn de vedella de Kobe acompanyada d'una freda cervesa Sapporo.

El segon dia a Osaka fou per passejar per la ciutat. Osaka és una de les ciutats japoneses reconstruïdes després de la Segona Guerra Mundial, per tant, és una ciutat nova. En moltes zones és una ciutat amb diverses altures (estacions de metro i d'altres serveis ferroviaris, galeries amb oferta gastronòmica, centres comercials...) i amb grans gratacels. Després de visitar el Castell de Hideyoshi -que, tot i haver estat reconstruït com la ciutat, manté una majestuositat gens menyspreable- i de dinar d'okonomiyaki (plat típic japonès que consisteix en una massa amb diversos ingredients cuinats a la planxa), coneguérem el popular barri de Shinsekai plegat de restaurants amb decoracions bastant espectaculars i amb cert regust rònec, tendes i, òbviament, la torre metàl·lica Tsutenkaku. Amb tot, el que més em va interessar de Shinsekai van ser alguns racons d'autenticitat, com ara, un cafè ple de senyors locals jugant a un joc de taula local.

De camí a l'hotel passarem pel districte de la "subcultura otaku", és a dir, del manga, anime, videojocs, electrònica, senyoretes de Maid Cafe, i altres fricades japoneses. Passant per la zona de Namba, ens acomiadarem de Dotonbori, el canal, i, pràcticament d'Osaka. Check-in, arrossegar equipatge fins a l'estació de tren... i en una mitja hora ens plantarem a Kyoto.

Kyoto

Santuari Fushimi Inari-taisha

El primer que sobta en arribar a Kyoto és la impactant estació. Tot i haver estat inaugurada el 1997, manté el seu aspecte futurista. En sortir de la infraestructura projectada pel famós arquitecte Hiroshi Hara, segona sorpresa: la icònica torre de telecomunicacions i d'observació anomenada oficialment com "Torre de Ràdio del Japó", però popularment coneguda simplement com a Torre de Kyoto. Arribarem quan ja havia fosquejat, per la qual cosa la il·luminació de l'estació i de la torre realçaven la seva respectiva esplendor.

Molt a prop de l'estació i del temple budista de Higashi Hongan-ji, tenim l'hotel. Per començar bé l'estada a Kyoto, res millor que sopar d'una excel·lent tempura i sashimi a una izakaya gairebé a tocar de l'hotel.

Kyoto fa honor a la capitalitat imperial que va tenir. En ser una ciutat no destruïda pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, hi conviu arquitectura moderna amb una aclaparadora presència d'edificis de l'Era Edo (1603-1868). A Kyoto vaig apreciar una certa "identitat kiotense", pronunciada per la personalitat que li donen el riu Kamo i els seus voltants; el mercat Nishiki; el barri de Gion amb les Geiko (que és com anomenen a les Geishas a Kyoto) i Maikos; Pontocho -el barri per mi més tradicional, i, alhora, més elegant-; l'interessant temple Otani Hombyo, l'espectacularitat del Kiyomizu-dera, la popularitat del Yasaka Jinja... Esperar el vespre en el carreró de Hōkan-ji Temple (Pagoda Yasaka), va ser un regal per acabar el dia abans d'un sopar de sushi.

Carreró de Hōkan-ji Temple (Pagoda Yasaka)

Xavier Moret en el seu llibre "Historias de Japón" escriu: "Kioto es la ciudad más tradicional de Japón y, en algunos de sus rincones, la más maravillosa del mundo, ...". Potser que un d'aquests racons sigui la Pagoda de Yasaka. Però, Kyoto té algunes coses decebedores. Per exemple, la que venen com a "Cerimònia del te amb geisha". Té zero interés! El col·loqui amb la geisha és una representació depriment del patriarcat (em vaig contenir, però, a punt vaig estar de preguntar si -i com- es podia sortir de l' "ofici de geisha"). Si, a sobre, el te matcha tendeix a agradar-te poc, l' "experiència" esdevingué en mala experiència.

Tanta sort que l'endemà –tot començà amb un desdejuni japonès i el trasllat en un taxi en el qual ens comunicarem amb el taxista mitjançant el traductor del mòbil (cosa que al llarg del viatge descobrirem que era bastant habitual)- tinguérem una de les millors experiències japoneses. Tinc per a mi que la deïtat màxima de Kyoto és la Deessa Inari. Ella és, en paraules de X. Moret, la que vetlla per les bones collites d'arròs, i, per extensió, pels negocis i la riquesa. A nosaltres ni collites, ni negocis... però sí més riquesa en experiència viatgera: El Santuari Fushimi Inari-taisha, malgrat que és un de tants dedicats a la Deessa Inari arreu del Japó, no és qualsevol cosa. És el més famós i fotografiat pels nombrosos toris (les portes que simbòlicament marquen la transició d'allò mundà al que és sagrat) que hi ha. Veritablement, és impressionant. Per arrodonir la jornada  vam visitar el Temple Kiyomizudera, un conjunt de recintes religiosos de fusta imponents, alguns d'ells construïts sense claus, situats a l'alt d'un vessant. A la sortida del temple el camí de baixada estava col·lapsat de gent. Ens ho prenem amb tranquil·litat: Primer un gelat de te matcha, després un te negre, i quan el carrer ja estava buidat la compra d'un decoratiu batedor de bambú natural que tradicionalment s'utilitza per a batre el te matcha.

El darrer matí a Kyoto, en direcció a l'estació ferroviària, férem parada al temple Higashi Hongan-ji, que a l'arribada estava tancat i a les fosques. Va ser una excel·lent forma d'acomiadar l'antiga capital imperial nipona abans de pujar al Shinkansen en direcció a Hiroshima.

Hiroshima

Cúpula de la bomba atòmica (Genbaku Domu)

La visita a Hiroshima és, sens dubte, un imprescindible, i una mostra emblemàtica dels contrastos del Japó. Fonamentalment, van fer dues coses: Submergir-nos en el dolor del record d'aquell fatídic 6 d'agost de 1945, data del bombardeig nuclear de la ciutat. No m'entretindré en aquest assumpte que, recent haver arribat del viatge, vaig comentar en aquest article intitulat "La flama d'Hiroshima".

Temple de Itsukushima

Però en contrast amb l'anterior, des d'Hiroshima amb ferri, visitarem un autèntic top del viatge: L'Illa de Miyajima. Miyajima significa illa-santuari, i aquest és el nom popular, encara que, l'oficial sigui Itsukushima. Ho és un imponent santuari xintoista, un jinja. Però, sobretot, és un santuari de bellesa i elegància (d'aquesta elegància que solen tenir els temples xintoistes). Val a dir que aquesta és una de les tres visites més emblemàtiques del Japó segons els japonesos, i, les japoneses.

Els cinc imprescindibles de Miyajima són: la gran Tori (símbol gairebé oficial del Japó), majestuosament plantada enmig d'una mar que varia d'aspecte segons van o venen les marees; el temple de Itsukushima, un dels indrets més bells del Japó; el saló de fusta Senjokaku devora la Pagoda de cinc pisos; les vistes al mar; i el bullici dels carrerons de tendes i restaurats. Ara bé, a la nostra visita hi va haver una convidada especial: Començava a fer-se present, encara de forma tímida, la sakura (les flors del cirerer japonès). Uns cirerers que, per cert, no donen cireres. Són exclusivament ornamentals.

Dos vespres a Hiroshima, dos sopars interessants. El primer -exquisit- a una izakaya "sense nom", el segon a un restaurat d'una cadena de sushi (un tant "fast food" però amb una bona Kirin Beer) i amb l'interès de fer el que fa bona part de la població local. Per cert, no va ser fàcil elegir els restaurants a Hiroshima. Vàrem percebre un cert rebuig envers una parella occidental, i, en alguns casos, poques ganes de superar els problemes idiomàtics.

En qualsevol cas "arigato gozaimasu" (moltes gràcies) per tant, Hiroshima.

Shikoku amb Kató sam

Posta de sol des de Kotohiki Park

És arribar a l'Illa de Shikoku amb el ferri des del port d'Hiroshima -un trajecte molt agradable que es fa en qüestió de mitja hora- i tenir la sensació que t'has transportat a molts de kilòmetres. Shikoku és un altre Japó. Un Japó de tranquil·litat, pocs turistes, espiritualitat, autenticitat, tradició, sorpreses ...

Trobar-se, just abaixats del ferri, amb qui ens va fer de conductor els dies que vàrem rodar per Shikoku, Kató san, va ser sorprenent. Kató és un home de certa edat, vestit amb tratge, armilla, i corbata, que parlava fluixet i que no s'estava de repetir aquesta mena de reverència tan japonesa, que en ajudar-nos a ficar la maleta en el capó del cotxe es posà els guants blancs que emprà gairebé sempre que conduïa. Un excel·lent conductor i millor acompanyant. Semblava desfruitar amb el que feia, era evident que s'estimava Shikoku... El Japó de Shikoku és, per a mi, indestriable de Kató san.

Shikoku és indústria de la tovallola, i el Museu de Tovalloles Ichihiro (a Imabari) una al·lucinada per inesperat; bon lloc per fer unes compres de tovalloles decoratives i dinar. És les vistes espectaculars de l'Estret de Kurushima des del Mirador Kirosan. És passar unes nits tots sols a una casa Ryokan a un barri de la ciutat de Mitsuhama i sopars a unes izakaya del barri populars, però excel·lents en qualitat, servei, i preu (l'Ibuki és imprescindible!). Imprescindible és, també, el districte històric d'Utico amb el seu extraordinari teatre Uchiko-za, que avui dia segueix en ple funcionament, amb obres de kabuki i funcions de bunraku o marionetes tradicionals, els carrers i cases tradicionals i tendes artesanals on comprarem una preciosa caixa artesanal de bento.

Shikoku és matinar i dirigir-te cap al Castell de Matsuyama, passar per la Vall d'Iya (la informació turística afirma que és on hi ha els congosts més aïllats i espectaculars del Japó; com no conec tot el Japó no puc assegurar que sigui cert, ara bé, l'aïllament i espectacularitat són fascinants) Val la pena aturar-se al llogaret de Shikoku Mura i travessar el pont de fusta. A la Vall d'Iya va ser -ja sense cap timidesa- on la sakura va explotar, i, de sobte, es va crear un problema: des de l'esplet de les flors dels cirerers no sabia què fotografiar... Un dia que el començarem al Castell de Matsuyama l'acabarem al Kotohiki Park. Aquest parc està en el mont Kotohiki i és famós per la seva espectacular platja i, sobretot, per albergar una obra d'art feta amb sorra en forma d'una gran moneda. Tanmateix, el punt veritablement espectacular va ser la posta de sol. El "País del sol naixent" també té meravellosos instants de sol acomiadant-se fins a l'endemà.

A Shikoku és possible que el dia comenci a la ciutat Matsuyama i acabi al poble de Kotohira a un hotel Ryokan -situat a tocar de les escalinates per pujar al majestuós al Santuari Kotohira-gū- sopant d'unes bones gyozas a una izakaya de població local, amb una estada al bany públic de l'hotel (el sentō, en japonès), i recarregant piles per a l'última jornada a Shikoku.

El dia de comiat de Shikoku va començar amb un desdejuni tradicional japonès (una infinitat de platets) i la pujada al Santuari Kotohira-gū. Iniciarem l'ascens gairebé tots sols, i al llarg de la visita seguirem bastant entotsolats. La sakura era esplendorosa, els més de 1.300 escalons no són feixucs perquè tot és tan espectacular que flotes. És una meravella inoblidable!

El dia va seguir en direcció a les "granges de bonsais", parada a un autèntic temple de l'Udon per dinar, i fer una visita imprescindible al jardí Ritsurin a Takamatsu. Una preciositat de paisatgisme japonès. 

Jardí Ritsurin

I del jardí a l'estació Takamatsu per, amb el Shinkansen, posar rumb a Tokyo. Abans toca acomiadar-se de Kató san i deixar anotat que a Shikoku fan els millors udons del món, que és mal de fer ser més amable que la persona que regentava la casa ryokan de Mitsuhama ("el sonrrisas" li dèiem), i que dormir a un ryokan amb el matalàs enterra, però a sobre del tatami (una unitat de mesura i, alhora, una mena de catifa) és molt més còmode del que sembla, i, el més important: Tot el que he explicat fins aquí de Shikoku no és el més rellevant. No és el motiu determinant que, per mor d'un reportatge de Xavier Moret, ens havia encuriosit i entossudit a viatjar a Shikoku...

Shikoku és, sobretot, el pelegrinatge pels 88 temples budistes

Temple 66 Unpenji

Nosaltres només vàrem poder fer un tast de la ruta: Començarem pel Temple Iwayaji, el nombre 45, on tenim una tasca fonamental: Comprar el Llibre del Pelegrí a on a cada temple de la peregrinació que es visita (el llibre està enumerat i cada pàgina correspon a un temple), un monjo estampa un segell i et fa una preciosa cal·ligrafia amb una oració o una benedicció. No cal dir que a canvi d'una donació. Els temples i santuaris japonesos -tant se val si són budistes o sintoistes- estan supermercantilitzats. Tot -des del popular amulet japonès, l'omamori, fins a les tires de paper de la fortuna (els horòscops japonesos) anomenades omikujis- es paga.

El Temple Iwayaji (núm. 45) es caracteritza per una llarga escalinata amb una gran porta d'entrada i moltes figuretes a les voreres i les estructures del temple gairebé incrustades a les roques de la muntanya, en un entorn de bosc força verd.

El segon segell al Llibre del Pelegrí és el del Temple Inside-ji (el 51). Està situat a un entorn urbà, la qual cosa li resta, en principi, encant. Ara bé, en entrar és com endinsar-se a un oasi d'espiritualitat. Potser el punt més característic sigui la grandiosa estàtua de Buda que s'albira per darrere del bosc del temple.

El tercer temple visitat és el número 66, l'Umpen-ji que vol dir "el que planeja sobre els núvols". És el meu favorit dels visitats. La pujada amb telefèric, les espectaculars vistes de la vall per una banda i, per l'altra, del mar, i, sobretot, els centenars d'estàtues de pedra -cada una d'elles amb una expressió diferent- que envolten el temple, el fan molt especial. A la baixa vaig menjar el millor udon de ma vida!

La nostra peregrinació va ser curta perquè va acabar al quart temple visitat: El Yashima (núm. 84). Un temple del qual, per cert, Kató san no tenia el segell i la cal·ligrafia. Havia oblidat al seu Llibre del Peregrí i va haver de tornar enrere a buscar-lo al cotxe. Se'l veia orgullós del seu llibre, i content una vegada el monjo li va cal·ligrafiar l'oració i estampar el segell. La característica que em sembla més rellevant del temple és la seva ubicació: En un turó volcànic amb unes bones vistes al Mar Interior de Seto i abundant sakura.

En ser una peregrinació per temples budistes el que toca és acabar l'oració i l'ofrena amb silenci, contràriament als sintoistes que les acaben en dos aplaudiments. Però com acabàvem el camí dels temples, estàvem molt pròxims a l'acomiadament de Shikoku, i els japonesos són a estones budistes i a estones sintoistes, no em vaig poder estar d'un aplaudiment. I, alhora, era el moment de guardar amb cura el Llibre del Peregrí, sens dubte el record de viatge més curiós dels que tinc al que li queden moltes pages per omplir!

Tòquio

Parc Ueno

Arribarem a Tòquio quan ja havia enfosquit. Anant cap a l'hotel, situat al barri de Nihonbashi, ens endinsarem a un carres plens de sakura i amb façanes il·luminades amb color rosa. Un espectacle! Amb una ubicació excel·lent, serveis correctes, bon desdejuni (la millor sopa de miso de tot el viatge), habitació no massa gran, i amb mobiliari excessiu per tots els costats que va dificultar la col·locació de la maleta i la resta del campament. Ho aconseguirem i vam apagar la llum. La resta de dies apreciarem el tetris on encaixaven totes les peses, la proximitat a l'estació de tren (en una ciutat de la immensitat de Tòquio i dels molts serveis ferroviaris que la ciutat posa a l'abast de locals i visitants, això és importantíssim), i els voltants de l'hotel.

El primer dia a Tòquio va començar molt malament. Teníem una excursió contractada al mirador de la quinta estació del Mont Fuji, apujar amb telefèric a Hakone, i navegar pel llac Ashi. Era un matí plujós, el Mont Fuji només es va deixar intuir parcialment a primera hora i des de la llunyania; Hakone, i el llac Ashi ho van visitar entre pluja i boira. Un desastre d'excursió i un pitjor servei de l'empresa que l’ofereix, com a alternativa a l'aproximació al Mont Fuji, una visita a un poblat artificial i sense gens d'interès.

Resignats que a Tòquio la disjuntiva que ens havia tocat era o sakura o Mont Fuji, aprofitarem l'horabaixa per iniciar l'exploració de la gran ciutat japonesa: L'elegant zona de Ginza va ser el nostre destí i el punt final del dia, que tot i que no havia començat gens bé, va ser ben autèntic: Sopar de yakitori amb cervesa a un xibiu de carrer a tocar l'estació Yurakucho. Bé està el que bé acaba!

I tant que hi va estar bé. Els dies següents van ser frenètics. Tot va començar amb un tour privant amb transport públic acompanyats per un guia local: Enfilarem cap al districte de Shibuya per fer una visita obligada al Santuari Meiji (un complex sintoista rodejat d’un immens bosc urbà amb molta gent i dificultats per fer fotos sense massa intrús). En qualsevol cas, va ser una formidable manera de començar el dia. Seguirem per Shinjuku, Akihabara i voltants: el famós anunci del moix en 3D; el no menys famós Carreró dels Records -o dels pixats-; la zona del frikisme del manga, anime, etc. que, més aviat m'interessa poc; la presència de Godzilla que guaita per darrere dels edificis; gent estranya; gent que entra a sales immenses de joc (Pachinko i Pachinslot) que no són teòricament jocs amb premis de dobles, però sí que ho són (els premis es retribueixen amb unes bolletes que es bescanvien per un val que potser amb espècies o en metàl·lic). Una raresa més del Japó i un negoci multimilionari que fa tota la pinta controla la Yakuza (màfia japonesa).

Abans d'endinsar-nos per allò més friqui de Tòquio, havíem pujat a l'espectacularment elevat Edifici del Govern Metropolità. Unes vistes panoràmiques igualment espectaculars i una anècdota: Entorn de l'edifici es veien grupets de "sense sostre" que semblava sostenien alguna protesta. El cas és que tot estava tan endreçat que els "sense sostre" semblaven assessorats per Marie Kondo!

Acabarem el tour al Temple de Sensoji (el més antic de Tòquio). Abans d'entrar-hi parada per fer una foto des de l'atura d'un extens bulevard i un antic carrer comercial, anomenat Nakamise, que condueixen al temple. Del temple destacaria; el fanalet gegant de la porta, la pagoda de cinc pisos, els jardins amb una bonica estàtua de Buda i amb alguns cirerers amb flor veritablement bells. És, potser, el temple més animat de Tòquio.

Per rematar el dia -molt a prop del "Asakusa Donki", és a dir el "Asakusa Don Quijote!"(un gran magatzem caòtic )- unes refrescants cerveses i sushi per sopar i a descansar que l'endemà havíem de matinar.

Santuari Nikkō Tōshō-gū

Matinar per anar amb autobús al santuari xintoista de Nikkō Tōshō-gū. A més de ser una meravella -construcció i decoració xintoista amb una evident petjada de budisme-, conté el mausoleu del shōgun (literalment "comandant de l'exèrcit" en referència a un rang militar i títol històric concedit directament per l'emperador) Tokugawa. Em va agradar tant el Nikkō Tōshō-gū que no és exagerat parafrasejar als tres micos savis representats en el frontispici d'un dels edificis del santuari: A Nikkō Tōshō-gū no es veu cap mal, no es sent cap mal, no es diu cap mal: tot és perfecte i en harmonia.

Ens atracarem al Llac Chuzenji on, entre boira i neu, va ser impossible gaudir de cap vista, que segur són espectaculars, del llac natural situat a major altura del Japó. Hi ha indrets japonesos que convé visitar-los en una època que no coincideixi amb la sakura.

Ara bé, altres indrets són especialment visitables durant les setmanes de sakura. És el cas del parc de Chidorigafuchi, on ens vàrem dirigir tot just arribats del Llac Chuzenji a Tokio. Tot i que ja havia enfosquit, res va impedir el gaudi de passejar sota cirerers en flor a prop del Palau Imperial i dels pícnics nocturns de la gent local. Ens vàrem entretenir tant que per poc en quedarem sense sopar. La zona de restauració de l'Estació Central i voltants ja no admetien clients. Tanta sort d'una izakaya a la zona de l'hotel, i tantíssima sort del sushi!

De la resta de dies de la nostra estada a Tòquio en tinc un record d'un anar i venir trepidant però, curiosament assossegat, i de gaudir de cada minut: Visita als grans magatzem d'electrònica Yodobashi Akiba amb compres mínimes (una bateria per a la càmera de fotos i poca copsa més) i sorprès pels elevats preus i la tecnologia incorporada als vàters. L'encantador i tradicional barri de Yanaka (l'anomenat barri dels moixos, i, veritablement, un lloc en el centre de Tòquio que conserva trets de vida tradicional no turistitzada). Shibuya o l'estupidesa turistificada de convertir un encreuament i cents de milers de persones al dia creuant-lo en una atracció turística de primer ordre. Encara sort que a Shibuya hi ha l'estàtua de Hachiko (el famós i lleial gos que va acompanyar cada dia al seu amo, el professor Ueno, a l'estació de Shibuya i l'esperava allà que tornés del treball. Fins i tot ho va fer cada dia durant els següents nou anys després de la mort del seu amo). No és fàcil retratar a Hachiko sense gent fent-se selfies amb ell. Ho vaig aconseguir! Els voltants de l'encreuament de Shibuya són el lloc per a dues proves pendents: Provar una hamburguesa a Mos Burger i anar a un karaoke. La primera superada amb escreix; la segona fracàs total: S'ha de ser japonès o anar amb un grup per això del karaoke. Ens va semblar més aviat depriment.

Jardí Nacional Shinjuku Gyoen National Garden

La voràgine va seguir pel Jardí Nacional Shinjuku Gyoen National Garden: Un immens oasi que havia estat reservar a la reialesa i que ara poden gaudir els súbdits de l'Emperador. Una extensió de més de 60 hectàrees per a goig de la ciutadania ja és impressionat. Si a sobre està en plena sakura és mal de fer trobar-li una descripció. Potser, en atenció a les cares de les famílies, les parelles, els grups d'amics, una possible descripció seria un indret per ser-hi, almenys aparentment, feliç. No és poca cosa per a una societat que ha "normalitzat el suïcidi" (fins i tot, segons explica Xavier Moret al llibre "Historias d Japón", "La línia favorita [del metro] de los suicidas es la de Chuo, puesto que sus convoyes son los que van más rápidos por el centro de Tokio”). En qualsevol cas, el nostre estat de felicitat puja en sopar al barri del Canal Meguro a un restaurant especialitzat en Udon, tot i que les gyozas també estan exquisides. Dues paraules sobre el Canal Meguro: de nit i amb poca il·luminació la sakura continua sent molt bella.

El darrer dia el dedicarem al Museu Nacional de Tòquio, ubicat dins el parc Ueno. Pel seu contingut i continent és imprescindible. El jardí interior de l'edifici principal és preciós. Era festiu i el parc Ueno està ple de gent. Hi ha bastants llocs de menjar de carrer. Ens barrejarem amb aquella massa de japonesos i japoneses, compartirem l'aperitiu, passejarem sota la gran sakura, i, fins i tot, vam fer la darrera compra a un interessant mercadet d'antiquaris: una pepa japonesa de fusta. Tot seguit, ens traslladarem al barri de Marunouchi i dinarem a un restaurant d'un immens centre comercial a tocar de l'estació Central. Un Udon i una gerra de sake van ser l'acomiadament gastronòmic.

De camí a l'hotel per fer el checkout i agafar el tren a l'aeroport, vaig fer les últimes fotos del barri de Nihonbasi que, per cert, eren les primeres amb llum solar (solíem sortir de l'hotel a primera hora del matí i arribàvem de nit). L'última de totes és la que tanca aquest relat. Em sembla una metàfora d'una certa idea -molt matisable, cert- del que és el Japó: Tradició, modernitat, dificultats, i sempre mirada endavant per a superar les adversitats.

Però abans de tancar el relat, deixeu-me afegir que quan viatj les hores semblen dies i els dies setmanes ... i, tanmateix, el temps passa aviat. Aprenc moltíssim, i alhora, em faig conscient que em queda molt més per aprendre. Per això he titulat aquesta entrada al bloc amb un" Konnichiwa, Japó" ("Hola, Japó"). Perquè ja hi hem estat i hem conegut bastants coses i indrets del Japó, però en un futur cal completar i aprofundir el coneixement d'aquest fascinat i contradictori país. Fins aviat!