Desigualtats a l'alça, democràcia a la baixa

Publicat originalment a Diario de Mallorca (16-10-2024)

Mals temps per a la lírica democràtica, i, per contra, bons temps per a les societats que alguna literatura anomena de llibertat fake. La normalització de l'existència de grans desigualtats en contextos formalment democràtics explica, en bona part, la patologia més important del nostre temps: L'escorament de significatius sectors socials envers posicions no-democràtiques i/o autoritàries. Una patologia que tendeix a agreujar-se en la mesura que, en termes culturals, s'assumeix la inevitabilitat de les desigualtats esmentades. Altrament dit, si el "sentit comú" ho normalitza, avancen les tendències de desdemocratització.

En paraules de Marina Garcés, "el poder s'ha fet paradoxal perquè governa una incertesa que vol ser normal, una crisi que es fa permanent i un futur entès com a catàstrofe". Per dissipar la incertesa normalitzada, en el context de la policrisi present, el màxim repte és la conquesta de l'hegemonia social del valor de la igualtat. Només així sembla plausible imaginar futurs radicalment diferents als de la catàstrofe que s'albira amb l'avanç dels règims que consideren les grans desigualtats com a benèvoles externalitats del capitalisme actual.

La relació entre capitalisme -o si es prefereix societats "de" tot mercat i no "amb" mercat-  i democràcia ha sigut sempre conflictiva. Ara bé, aquesta relació esdevé gairebé impossible quan parlam d'extremes desigualtats. El jutge del Tribunal Suprem dels EUA, Louis Brandeis, ja ens va plantejar la disjuntiva: O democràcia, o grans fortunes en poques mans. D'això fa gairebé 90 anys, i, tanmateix, és de rabiosa actualitat.

Prengui's en consideració, per exemple, el darrer informe d'Oxfam Intermón fet públic a propòsit de la recent celebració de l'Assemblea General de l'ONU. Diu l'informe que l'1% més ric posseeix més riquesa que el 95% de la població mundial; o que, actualment, més d'un terç de les 50 majors empreses del món -amb una capitalització borsària de 13,3 bilions de dòlars- tenen com a director executiu o accionista principal un milmilionari. Aquestes grans riqueses tenen un poder extrem, que és incompatible amb la democràcia de debò.

Potser, algun lector o lectora, equivocadament, consideri que les persones responsables dels informes d'Oxfam Intermón són una colla d'extremistes esquerranoses. En aquest cas, parin atenció en el que apunta Kevin Casas-Zamora, secretari general del, en absolut sospitós d'esquerranisme, International Institute for Democracy and Electoral Assistance (International IDEA), amb motiu de la presentació de l'últim informe sobre l'estat de la democràcia en el món elaborat per l'entitat: "La democràcia no satisfà les expectatives de la ciutadania perquè no és capaç de generar la igualtat d'oportunitats". "Cada vegada hi ha més persones que veuen la democràcia com un instrument per a consolidar els privilegis d'un grup de gent cada vegada més petit [...] i el sistema [democràtic] continua deteriorant-se i la creixent desigualtat entre la minoria més rica i la majoria més pobra està en l'arrel d'aquest declivi". "El futur de la democràcia depèn de la reforma de l'economia de mercat i de l'Estat de benestar". Sens dubte, hem arribat al bon punt de, com a qüestió imprescindible, redirigir l'economia de mercat cap a la reducció de les desigualtats de renda, patrimoni i oportunitats vitals, i, alhora, incorporar el factor Renda Bàsica Universal i Incondicional en la complicada equació de reformar l'anomenat Estat de benestar.

Les desigualtats han esdevingut una qüestió civilitzatòria tant a l'àmbit local com al global, i, en aquest sentit, es nota a faltar un debat estratègic global alternatiu al programa compilat en el document Project 2025's "Mandate for Leadership: The Conservative Promise" (disponible a https://static.project2025.org/2025_MandateForLeadership_FULL.pdf). En l'àmbit local és imprescindible tenir sempre present que, òbviament, VOX és la pura representació d'aquest programa de la, de facto, internacional reaccionària. El dubte és saber si la diferència entre PP i Vox rau únicament en les formes i en la graduació d'aplicació del programa reaccionari, o se'l pot esperar per a fer-li front.

En acabar d'escriure aquestes ratlles m’adon que poca cosa nova hauré aportat al debat públic, car aviat farà 20 anys que Tony Judt, advertint-nos dels malestars socials, ens va deixar escrit que "hi ha un munt de coses per les quals podem estar empipats: desigualtats creixents de riquesa i oportunitats; injustícies de classe i de casta; explotació domèstica i internacional; corrupció, diners i privilegis que tanquen les artèries de la democràcia. Ja no n'hi ha prou, però, d'identificar les errades del 'sistema' i rentar-se després les mans, aliens a les conseqüències". Amén!