La promesa trencada de la UE

Publicar originalment a dBalears (13-10-2024)

La promesa "no se sotmet a l'imperatiu de la predicció, perquè no prediu futurs probables sinó que prefigura futurs desitjables". Aquesta frase del llibre "El temps de la promesa", de Marina Garcés, resumeix a la perfecció allò que durant molts anys he pensat sobre el projecte de la Unió Europea.

Malgrat l'ultra lliberal Tractat de Maastricht, els foscos anys del mandat i la imposició de la política d'austeritat per als no rics de l'anomenada "Troika comunitària" (Comissió Europea, Banc Central Europeu, i Fons Monetari Internacional), les polítiques migratòries comunitàries (cal recordar la fotografia de 2013 d'aquell infant de tres anyets anomenat Alan Kurdi ofegat a la platja de Bodrum (Turquia) quan intentava arribar a Europa?, o d'aquella sistemàtica vulneració dels Drets Humans dels migrants a Europa a l'illa  grega de Lesbos?), o del furor militarista de les autoritats de la UE, malgrat tantes coses decebedores, el projecte europeu -a millor dir, el projecte de la UE- em semblava una promesa que, certament, prefigurava un futur desitjable. Un futur sustentat en l'orgull d'hereus conseqüents de la Il·lustració, d'aplicació efectiva de la Declaració Universal dels Drets Humans en la perspectiva avançar en els Drets Humans Emergents, de democràcies amb pulsió igualitària. Una promesa de futur desitjable on el clam de "feixisme mai més" fos una realitat... Aquesta és una promesa que s'ha anat a norris.

Un bon exemple de tot plegat és la recentment pactada Comissió Europea: Els neofeixistes de Fratelli d'Italia en són membres de la citada CE. Ha desaparegut el comissari o comissària encarregat d'Afers Socials que, convé recordar-lo, existia des de 1967 i que en el passat mandat va ser ocupat pel socialdemòcrata luxemburguès Nicolas Schmit que, per cert, es va destacar per les seves campanyes a favor dels drets dels treballadors de les plataformes tecnològiques i la defensa d'un salari mínim europeu. El fet més fastigós és que el comissariat encarregat dels assumptes socials i d'ocupació s'ha substituït pel batejat com de "Persones, Habilitats i Preparació" (sic) que alhora, i dit sigui de passada, comparteix algunes competències amb altres dos comissaris, encarregats, un de la Mediterrània (competència alhora compartida, òbviament, amb l'Alta Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat) i l'altre de Gestió de Crisi i Igualtat (doble sic). Sembla que les condicions materials de vida de la població europea els importa un rave!

Afegim-li que la nova alt representant de la política exterior de la UE, la molt bel·licista Kaja Kallas, és la garantia d'inserció amb ets i uts i sense complexos al règim global de guerra, i que la nova política europea en matèria mediambiental serà passar del lamentable greenwashing (rentat verd) europeu a la militarització climàtica. Per acabar d'arrodonir-ho la senyora Ursula von der Leyen ha sigut incapaç de verbalitzar el socorregut "respectem les decisions judicials" referint-se a la històrica sentència del Tribunal de Justícia de la UE que confirma la il·legalitat dels acords d'agricultura i pesca UE-Marroc que, sent un gran triomf del poble sahrauí i del Front Polisario, desestima definitivament els recursos presentats pel Consell i la Comissió de la UE.

No és ociós recordar aquell cèlebre discurs del president dels EUA Franklin D. Roosevelt que, en plena Segona Guerra Mundial, va definir les quatre llibertats que són inalienables a tot ésser humà: la llibertat d'expressió, la llibertat de creences, la llibertat per a viure sense misèria, i la llibertat de viure sense temor. En el fons de tot plegat, la promesa trencada de la UE és el seu biaix a la preparació de la Tercera Guerra Mundial en lloc de, encara que només fos amb la promoció de l'aplicació efectiva de les quatre llibertats d'extrem centre proclamades en el seu moment pel president Roosevelt, ser un actor de construcció d’una pau justa.