DE LA PARITAT AL MASCLISME

La reacció del feminisme i de la militància per a la igualtat real entre dones i homes a la manca de paritat en la composició del primer Govern presidit per Bauzá, ha estat sorprenentment tova. Una sola dona en la taula del Consell de Govern (tot just el 14%) , és una exhibició de masclisme institucional que mereixia una contestació social a l’alçada de la malifeta. Vull pensar que aquesta manca de reacció, és deguda als estats d’ànim per els resultats electorals del 22 de maig. Però que no quedi sense dir que la manca de paritat del Govern és, al meu parer, una agressió masclista de magnitud.

Per explicar aquesta opinió, anem a pams:

Hom pot acceptar que el Sr. Bauzá -i el seu PP- tingui una opinió negativa sobre les “quotes”. Al cap i a la fi aquesta política de quotes, no es més que un instrument que científicament ha demostrat la seva eficàcia i eficiència per avançar cap a una societat més igualitària, anant superant l’ancestral patriarcat i sostres de cristall. El que és inacceptable és aquest “berlusconisme” de nomenar una sola Consellera –que sí serveix per ser la quota eivissenca- i fer-ho ignorant que la Llei Orgànica 3/2007, per a la igualtat efectiva de dones i homes estableix que “Els poders públics han de procurar atendre el principi de presència equilibrada de dones i homes en els nomenaments i les designacions dels càrrecs de responsabilitat que els corresponguin” (article 16). És evident que la presencia de dones en el Govern del PP no és equilibrat, ni sembla que el Sr. Bauzá ho hagi procurat.

Crec que és tolerable que el Sr. Bauzá hagi volgut fer el Govern amb la gent “més preparada” per desenvolupar la tasca encomanada, però igualment és necessari demanar-se com ha mesurat aquesta preparació, perquè tothom sap que no hi ha cap metodologia per mesurar capacitats per ocupar Conselleries. Ara bé, prenent en consideració el que diuen organismes internacionals i europeus, el que és impossible és que el Sr. Bauzá només hagi trobat una dona capacitada per ocupar un càrrec de màxima rellevància a la CAIB. Aquest fet només es pot interpretar com a una decisió des del masclisme conscient i volgut. Convindria recordar que cada vegada esta més demostrat que no hi ha eficàcia governamental, ni cohesió social, ni progrés social ni econòmic sense la participació efectiva i en peu d’igualtat del 50% -o més- de les poblacions.

Tot plegat, jo en trec dues conclusions. La primera és que la dreta que ens governa – a poc que rasquis- mostra el llautó amb un programa ideològic “més vell que el fil negre” i que encara no s’ha “modernitzat” el més mínim. La segona és la més important: En els propers anys haurem de construir una plural xarxa de resistències i entre els temes haurà d'estar el de la igualtat i paritat de gènere en el poder polític. Crec que, per tenir èxit, els homes hem de ser molt més actius i visibles en aquesta lluita.

Ah! per cert: El mantra de l’austeritat no és excusa de res i menys per fer polítiques masclistes. És més, l’austeritat en abstracte és un mite que aconsegueix la perpetuació de privilegis i, en aquest cas, és clar que els homes són els privilegiats!

Foto de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)