El fracàs
mobilitzador exhibit pels sindicats aquest cap de setmana (és increïble que la
retallada més gran mai feta al sistema púbic de pensions no tingui una major
contestació social) em rondava al cap, i el calfred provocat per les noticies sobre UGT m’ha decidit a dedicar aquest espai a esbossar una modesta opinió
sobre el sindicalisme d’avui i de demà.
Parteix de
cinc certeses: 1.- Els sindicats han estat unes organitzacions imprescindibles
per civilitzar el capitalisme i són ara, més que mai, absolutament necessàries
per fer front a la barbàrie turbocapitalista. 2.- Fa molts anys que la classe
obrera ha canviat, i ara vivim una nova revolució neoconservadora dels mercats
laborals amb una precarietat estructural, l’externalització productiva com a
organització habitual de l’empresa, centres de treballs difusos, i preeminència
dels sectors dels serveis i de la micro empresa. 3.- Per a aprofundir en la
democràcia, avançar en ciutadania econòmica i fer una societat sense
diferències astronòmiques, cal organització sindical fortament implantada al
centre de treball. 4.- El treball remunerat en el segle XXI no serà “el” factor
central d’organització social; tenir un treball ja no és garantia de no
exclusió social. I 5.- Els ideals igualitaristes originals del moviment
sindical són ara compartits per altres moviments socials. És més, no es pot fer
camí envers la igualtat sense preservar el planeta.
Per tant,
pens que cal repensar el sindicalisme del Regne d’Espanya, i de les Illes
Balears en particular. Un repensar que ha d’abastar el discurs, el relat, les
estructures organitzatives i de direcció, de les pràctiques i de les formes i
maneres de l’acció sindical. Davant la gravetat de la crisi, la monumental
campanya antisindical, i els casos puntuals de corrupteles sindicals, cal un
revulsiu. Cal posar fre al robatori de la “ciutadania laboral”. Persones tan
moderades com el President de l'Associació Espanyola de Dret Laboral i de la
Seguritat Social , el catedràtic Jesús Cruz Villalón, afirma que “Lo preocupante es el círculo
vicioso de provocar el incremento de los trabajadores pobres, el colapso del
consumo interno, el impago de las deudas pendientes y el daño colateral al
propio saneamiento bancario”.
No té sentit
la competència sindical. No paga la pena voler mantenir allò existent. Cal un procés constituent sindical que unifiqui en una sola
organització a tots els sindicats que, amb voluntat i visió no corporativista,
hi vulguin participar. El procés hauria de ser radicalment democràtic, hauria
de servir per depurar responsabilitats en els casos de corrupteles (per raons
de legalitat, ètica o estètica) i assegurar una total transparència i
fiançament independent de qualsevol poder.
La situació
sociolaboral és d’emergència per la qual cosa hi ha urgència per posar en marxa
el nou sindicalisme. Potser algunes organitzacions sindicals de base i/o
territorials haurien d'exercir el seu dret a decidir i rompre les possibles
resistències de les burocràcies. El perill d’un neoautoritarisme polític,
econòmic i social és evident. Convindria que els i les dirigents sindicals no
ens fallessin als no rics.
Amb petites modificacions
aquest article es va publicar a www.elperiscopi.com el dia 28.11.2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada