En el discurs de clausura de l’assemblea constituent de MÉS, la coportaveu
de la coalició, Fina Santiago, va dir, sense embuts, que un govern amb el
suport de MÉS prendria les següents decisions a la primera reunió del Consell
de Govern: Derogar el TIL, retornar les targetes sanitàries a tothom, i
implantar una renda mínima per a les persones amb mancança severa de recursos.
Les dues primeres propostes tingueren un considerable ressò en els mitjans de
comunicació i la tercera va ser silenciada. Potser aquesta proposta de millora
de la política social per a salvar persones i famílies no fos audible a una
sala ensordida d’aplaudiments a cada proposta que verbalitzava Fina Santiago.
En qualsevol cas el que ja em resulta més preocupant és que la proposta de
renda garantida també hagi desaparegut de l’editorial de L’altra mirada del mes
de novembre passat.
La renda garantida “invisibilitzada” és una prestació econòmica que estava,
amb més o menys claredat, en el Decret de Cartera de Serveis que desenvolupa la
Llei de Serveis Socials de les Illes Balears. Significaria la fi del vergonyós
bloqueig que, mitjançant una disposició transitòria de la llei de pressupostos
de la CAIB , manté el Govern de JR Bauzá al desplegament de la llei de serveis
socials que, no debades, s’aprovà a la legislatura passada.
És una proposta relativament moderada que seria factible amb una partida
pressupostària de vint-i-cinc a trenta milions d’euros. Precisament una de les
esmenes del Grup Parlamentari de MÉS als pressupostos de la CAIB va en aquesta
direcció.
Més enllà de propostes concretes, el que ara m’interessa és reflexionar
sobre el perquè dels silencis cap a propostes de rendes com a polítiques
socials i/o econòmiques alternatives al que s’està fent. Apunt tres possibles
hipòtesis explicatives:
I.- La confusió conceptual de les distintes i diverses propostes que
existeix en aquest àmbit. No és el mateix la Renda Mínima d’Inserció que
funciona des de fa més de 20 anys, la Renda Garantida de Ciutadania del tipus
que, mitjançant una ILP, es planteja a Catalunya, la renda garantida per a tot
el Regne d’Espanya que reivindica CCOO, o la Renda Bàsica de Ciutadania que
defensam des de la Xarxa de Renda Bàsica. La similitud de noms per referir-se a
coses radicalment diferents és una font de confusió que dificulta que el
missatge arribi amb suficient claredat i, fins i tot, fa que ens embullem entre
nosaltres mateixos. És fonamental aclarir els termes del debat perquè el que em
sembla indiscutible és que la lògica del sistema de garantia d’ingressos mínims
actuals s’ha de revisar. I ha de prevaler una política social redistributiva i
preventiva de l’exclusió social.
II.- La absència d’informació sobre la situació de pobresa. A les acaballes
d’any hi ha només dades provisionals de 2013 sobre, per exemple, la taxa de
carència material (que mesura el percentatge de persones i llars que es troben
en almenys 3 de les següents situacions: a) no poden fer un menjar de carn,
pollastre o peix, almenys cada dos dies; b) no poden mantenir l’habitatge amb
una temperatura adequada; c) no tenen capacitat per afrontar despeses
imprevistes; d) han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb
l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els
últims 12 mesos; e) els és impossible disposar d’un automòbil; f) no poden
permetre’s disposar d’un ordinador personal; o g) no poden permetre’s anar de
vacances almenys una setmana a l’any). Aquesta taxa ha passat d’un 11,6% l’any
2008 a un 23,7% l’any 2013 en el cas de les persones, i d’un 9,6% a un 21,9% en
el cas de les llars. Malauradament, la darrera Enquesta de Condicions de Vida
publicada el passat 20 de novembre només incorpora dades consolidades de l’any
2012 i calcula una taxa de risc de pobresa per a l’any 2012 del 24,2% a Balears
s’ ha produït un estirabot del 5,7% en un any.
En quant a indicadors més estructurals, com ara la taxa AROPE (acrònim de
l’anglès At-risk-of poverty and exclusion), la darrera dada que coneixem és del
2011! Dada que, per cert, situava a Balears en un escandalós 24,5%, és a dir,
gairebé una de cada quatre persones de Balears eren pobres en els termes
d’aquest indicador sintètic que té en compte altres tres indicadors: la
població que viu sota el llindar de pobresa, la població afectada per una
privació material severa i la població amb baixa intensitat de treball per
llar.
Estic segur que, si cada mes o cada trimestre, els responsables polítics
donessin comptes de l’evolució de la xifra de risc de pobresa, de les carències
de la ciutadania, de la pobresa infantil, o de la pobresa energètica, les
propostes de rendes garantides tindrien un major impacte mediàtic i polític.
En qualsevol cas, és imprescindible tenir indicadors periòdics de pobresa en
l’estadística oficial.
III.- La tercera hipòtesi explicativa és que l’hegemonia dels valors
neoliberals és aclaparadora. Parlar de pobresa -tot i que sigui relativa- és
conflictiu perquè és una manera de qüestionar l’ statu quo. La difícil
convivència de capitalisme i democràcia és cada cop més evident, entre altres
coses perquè, com afirma el catedràtic d’economia aplicada de la UB, Antón
Costas: “Si la desigualtat continua la seva tendència actual, la lògica
desigualitària del capitalisme financer acabarà xocant amb la lògica
igualitària de la democràcia”.
Tanmateix, tinc per segur que les polítiques d’austeritat imposades per la
Troica (CE-BCE-FMI) no constitueixen un pla per a sortir de la crisi econòmica
i social de la zona euro. Ans el contrari, els programes de reformes dels
Estats membres de la UE en el darrer decenni no tenen l’objectiu d’aprofundir
en una economia social de mercat, ni fer sustentable ecològicament l’activitat
econòmica. D’ençà que l’any 2003 la Comissió Europea declarà que els aspectes
socials i mediambientals de l’Agenda de Lisboa no eren una prioritat, “l’Estat
del Benestar” està immers en un procés de desmuntatge amb etapes de més o manco
intensitat.
En el Regne d’Espanya i a les Illes Balears, amb el PP en els Governs, en
vivim una etapa molt intensa de retallades de drets socials i de qüestionament
de la democràcia com tendència a la igualtat. En aquest context, la
invisibilització d’ una política social alternativa, profundament
redistributiva no m’estranya. Però m’emprenya!
*Article publicat en el numero de desembre de la revista
L'ALTRA MIRADA
Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada