Invisibilització de la pobresa *

En el discurs de clausura de l’assemblea constituent de MÉS, la coportaveu de la coalició, Fina Santiago, va dir, sense embuts, que un govern amb el suport de MÉS prendria les següents decisions a la primera reunió del Consell de Govern: Derogar el TIL, retornar les targetes sanitàries a tothom, i implantar una renda mínima per a les persones amb mancança severa de recursos. Les dues primeres propostes tingueren un considerable ressò en els mitjans de comunicació i la tercera va ser silenciada. Potser aquesta proposta de millora de la política social per a salvar persones i famílies no fos audible a una sala ensordida d’aplaudiments a cada proposta que verbalitzava Fina Santiago. En qualsevol cas el que ja em resulta més preocupant és que la proposta de renda garantida també hagi desaparegut de l’editorial de L’altra mirada del mes de novembre passat.

La renda garantida “invisibilitzada” és una prestació econòmica que estava, amb més o menys claredat, en el Decret de Cartera de Serveis que desenvolupa la Llei de Serveis Socials de les Illes Balears. Significaria la fi del vergonyós bloqueig que, mitjançant una disposició transitòria de la llei de pressupostos de la CAIB , manté el Govern de JR Bauzá al desplegament de la llei de serveis socials que, no debades, s’aprovà a la legislatura passada.

És una proposta relativament moderada que seria factible amb una partida pressupostària de vint-i-cinc a trenta milions d’euros. Precisament una de les esmenes del Grup Parlamentari de MÉS als pressupostos de la CAIB va en aquesta direcció.

Més enllà de propostes concretes, el que ara m’interessa és reflexionar sobre el perquè dels silencis cap a propostes de rendes com a polítiques socials i/o econòmiques alternatives al que s’està fent. Apunt tres possibles hipòtesis explicatives:

I.- La confusió conceptual de les distintes i diverses propostes que existeix en aquest àmbit. No és el mateix la Renda Mínima d’Inserció que funciona des de fa més de 20 anys, la Renda Garantida de Ciutadania del tipus que, mitjançant una ILP, es planteja a Catalunya, la renda garantida per a tot el Regne d’Espanya que reivindica CCOO, o la Renda Bàsica de Ciutadania que defensam des de la Xarxa de Renda Bàsica. La similitud de noms per referir-se a coses radicalment diferents és una font de confusió que dificulta que el missatge arribi amb suficient claredat i, fins i tot, fa que ens embullem entre nosaltres mateixos. És fonamental aclarir els termes del debat perquè el que em sembla indiscutible és que la lògica del sistema de garantia d’ingressos mínims actuals s’ha de revisar. I ha de prevaler una política social redistributiva i preventiva de l’exclusió social.

II.- La absència d’informació sobre la situació de pobresa. A les acaballes d’any hi ha només dades provisionals de 2013 sobre, per exemple, la taxa de carència material (que mesura el percentatge de persones i llars que es troben en almenys 3 de les següents situacions: a) no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix, almenys cada dos dies; b) no poden mantenir l’habitatge amb una temperatura adequada; c) no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes; d) han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) en els últims 12 mesos; e) els és impossible disposar d’un automòbil; f) no poden permetre’s disposar d’un ordinador personal; o g) no poden permetre’s anar de vacances almenys una setmana a l’any). Aquesta taxa ha passat d’un 11,6% l’any 2008 a un 23,7% l’any 2013 en el cas de les persones, i d’un 9,6% a un 21,9% en el cas de les llars. Malauradament, la darrera Enquesta de Condicions de Vida publicada el passat 20 de novembre només incorpora dades consolidades de l’any 2012 i calcula una taxa de risc de pobresa per a l’any 2012 del 24,2% a Balears s’ ha produït un estirabot del 5,7% en un any.

En quant a indicadors més estructurals, com ara la taxa AROPE (acrònim de l’anglès At-risk-of poverty and exclusion), la darrera dada que coneixem és del 2011! Dada que, per cert, situava a Balears en un escandalós 24,5%, és a dir, gairebé una de cada quatre persones de Balears eren pobres en els termes d’aquest indicador sintètic que té en compte altres tres indicadors: la població que viu sota el llindar de pobresa, la població afectada per una privació material severa i la població amb baixa intensitat de treball per llar.

Estic segur que, si cada mes o cada trimestre, els responsables polítics donessin comptes de l’evolució de la xifra de risc de pobresa, de les carències de la ciutadania, de la pobresa infantil, o de la pobresa energètica, les propostes de rendes garantides tindrien un major impacte mediàtic i polític.

En qualsevol cas, és imprescindible tenir indicadors periòdics de pobresa en l’estadística oficial.

III.- La tercera hipòtesi explicativa és que l’hegemonia dels valors neoliberals és aclaparadora. Parlar de pobresa -tot i que sigui relativa- és conflictiu perquè és una manera de qüestionar l’ statu quo. La difícil convivència de capitalisme i democràcia és cada cop més evident, entre altres coses perquè, com afirma el catedràtic d’economia aplicada de la UB, Antón Costas: “Si la desigualtat continua la seva tendència actual, la lògica desigualitària del capitalisme financer acabarà xocant amb la lògica igualitària de la democràcia”.

Tanmateix, tinc per segur que les polítiques d’austeritat imposades per la Troica (CE-BCE-FMI) no constitueixen un pla per a sortir de la crisi econòmica i social de la zona euro. Ans el contrari, els programes de reformes dels Estats membres de la UE en el darrer decenni no tenen l’objectiu d’aprofundir en una economia social de mercat, ni fer sustentable ecològicament l’activitat econòmica. D’ençà que l’any 2003 la Comissió Europea declarà que els aspectes socials i mediambientals de l’Agenda de Lisboa no eren una prioritat, “l’Estat del Benestar” està immers en un procés de desmuntatge amb etapes de més o manco intensitat.

En el Regne d’Espanya i a les Illes Balears, amb el PP en els Governs, en vivim una etapa molt intensa de retallades de drets socials i de qüestionament de la democràcia com tendència a la igualtat. En aquest context, la invisibilització d’ una política social alternativa, profundament redistributiva no m’estranya. Però m’emprenya!

*Article publicat en el numero de desembre de la revista L'ALTRA MIRADA 

Foto: R. Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA