I si no és el bon camí?

La taxa d’atur de l’any 2008 fregava el 14% en el Regne d’Espanya i a les Illes Balears superava el 10%. Era la fotografia d’una crisi que donava per finalitzada l’època de la quasi plena ocupació que, amb el model econòmic -construcció a l’engròs, abandó de la indústria, i turisme a balquena- afavorit pels governs d' Aznar, no era altra cosa que plena ocupació precària. La qüestió és que l’any passat acabà amb unes taxes d’atur del 25,6% i del 22,3% al conjunt de l’Estat i les Illes, respectivament. Aquest són, a parer meu, els resultats més evidents del sexenni de crisi en el mercat laboral.

En aquest context d’atur massiu, s’ha imposat una gestió neoliberal de la crisi en el món del treball que està revolucionant el Dret del Treball i de la Seguretat Social. Aquesta involució s’ha concretat, negre sobre blanc, en el BOE amb les dues darreres grans reformes laborals (la de 2010 i, especialment, la de 2012). Abans hi havia un component d’inestabilitat en l’ocupació (assalariada o no) important. Però ara, amb la turbo flexibilització i màxima desregulació, portam el camí de convertir en majoritaris els treballs efímers, rotatoris, de ràpida substitució, amb salaris ridículs i socialment desprotegits. En definitiva, tenir feina ja no garanteix no estar en risc d’exclusió social. El mercat laboral neoliberal està lluny d’ésser un mecanisme social per a la cohesió social, a partir d’una igualtat d’oportunitats real. Ans al contrari, les persones aturades de llarga o molt llarga durada, de més de 45 anys o joves, són estigmatitzades per la seva suposada falta de “cultura emprenedora”.

Aquestes polítiques laborals tenen un fort component ideològic: la ideologia de la desregulació, de la desaparició de qualsevol mecanisme equilibrador, garantit per l’Estat Social i de Dret, entre la part forta i la feble a les relacions laborals. És la imposició d’una baixíssima protecció dels drets de ciutadania durant el temps de treball, el que alguns anomenam el “no contracte”. No obstant això, el neoliberalisme del segle XXI no és tant descarat com el del segle anterior i no presumeix d’ideologia, com ho solia fer sense embuts el thatcherisme. El màrqueting electoral actual obliga a afirmar que la revolució neocon de les relacions laboral i social es fa “per a la creació d’ocupació”. Però, realment crea ocupació la minva de garanties laborals i socials? Si hom observa la gràfica que acompanya aquestes línees, per molt que l’any passat els governants, especialment els de les Illes Balears, s’entestessin a parlar-nos de millora del mercat laboral i de canvi de tendència, és obvi que ni una cosa ni l’altra.¡

Sens dubte, és una greu irresponsabilitat celebrar dades aparentment positives de registres administratius, com ara, el d’atur registrat o el d’afiliacions a la Seguretat Social, que tenen unes finalitats i lògiques que no són les de mesurar el tarannà del mercat de treball. És una mesquinesa menysprear l’ EPA que sí copsa la situació de mala-ocupació de Balears, o fer-ne lectures esbiaixades sense entrar en els aspectes que albiren una descohesió social creixent. Però, sobretot, em sembla una indecència que ens pretenguin ocultar les dades d’ocupació que proporciona la Comptabilitat Nacional (de la que forma part la Compatibilitat Regional). Perquè s’exhibeix sense complexos a l'hora d’informar del PIB i s’amaguen les dades d’ocupació?  

A un article de premsa que parlava de baixades d’impostos en els EUA, Paul Krugman afirmava: “La veritable lliçó és el poder imperible que tenen les males idees, sempre que aquestes idees beneficiïn a la gent adequada”. Una idea que li manlleu per acabar dient que la flexibilitat laboral sense cap seguretat és una d’aquestes males idees, que beneficia a una petita part de societat però que, si més no, crea molts dubtes sobre si és un bon camí per a la creació d’ocupació. Si no ho és, algú assumirà la responsabilitat de l’equivocació i de no haver impulsat un canvi de model econòmic?

Publicat a Diario de Mallorca ( 11-VII-2014)