Pàgines

dijous, 30 d’abril del 2015

1er. de maig i la dignitat dels treballadors i treballadores

Demà és Primer de Maig. Per a mi segueix sent el dia internacional dels treballadors i les treballadores. No és un festiu qualsevol en el qual se celebra –segons la majoria dels calendaris-  un abstracte “dia del treball”, més propi del calendari de celebracions USA. Per cert, cal recordar que, a pesar que l'1 de maig es commemora arreu del món en memòria dels dirigents de la vaga que, en 1886, va paralitzar Chicago en demanda d'una jornada laboral de 8 hores setmanals, als EUA prefereixen festejar, cada primer dilluns de setembre, el molt comercial Labor Day. Això del Labor Day va d'omplir de gent els centres comercials.
El nostre Primer de Maig va d'omplir carrers de manifestants en homenatge als nostres màrtirs de Chicago. Uns màrtirs que tenen noms i cognoms: Els que, després d'un simulacre de judici, van ser executats en la forca nomien George Engel, Adolph Fischer, Albert Parsons i Auguste Spies. El nom del cinquè màrtir era Louis Lingg que va morir per suïcidi en la cel·la.
Què commemora aquest insuls “Dia del Treball”? El treball precari? El que no permet superar la situació de greus manques materials? El treball infantil? El del voluntariat que substitueix als treballadors? En qualsevol cas, en les manifestacions de demà reivindicarem, seguint l'exemple dels màrtirs de Chicago, la generalització del treball decent i la dignitat dels treballadors i treballadors (amb noms i llinatges). De la gent que fa, amb les seves mans i els seus sabers, que la vida progressi.
Acab amb un fragment llegit per l' enyorat Eduardo Galeano al novembre de 2012 a Mèxic amb motiu de l'acte de clausura de la VI Conferència Llatinoamericana i del Carib de Ciències Socials:

El origen del mundo  Hacía pocos años que había terminado la Guerra Española, y la cruz y la espada reinaban sobre las ruinas de la República. Uno de los vencidos, un obrero anarquista recién salido de la cárcel, buscaba trabajo. En vano revolvía cielo y tierra. No había trabajo para un rojo. Todos le ponían mala cara, se encogían de hombros, le daban la espalda, con nadie se entendía, nadie lo escuchaba. El vino era el único amigo que le quedaba.
 Por las noches, ante los platos vacíos, soportaba sin decir nada los reproches de su esposa beata, mujer de misa diaria, mientras el hijo, un niño pequeño, le recitaba el catecismo. Mucho tiempo después, Josep Verdura, el hijo de aquel obrero maldito, me lo contó. Me contó esta historia. Me lo contó en Barcelona, cuando yo llegué al exilio, me lo contó: él era un niño desesperado que quería salvar a su padre de la condenación eterna, pero el muy ateo, el muy tozudo, no entendía razones. “Pero, papá – le preguntó Josep, llorando –, pero, papá… si Dios no existe, ¿quién hizo el mundo?”. Y el obrero, cabizbajo, casi en secreto, dijo: “¡Tonto, tonto! ¡Al mundo lo hicimos nosotros, los albañiles!”


Doncs això: Dignitat i orgull: Visca el Primer de Maig!


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (30-04-2015)  

dimarts, 28 d’abril del 2015

Retallades a la prestació d’atur i el dret de ser idiota

Qualsevol anàlisi de la situació del mercat de treball queda coix si no s'analitza l'evolució de les prestacions que té la població aturada. En aquest sentit cal dir que són insuficients els comentaris publicats a El Periscopi i a l’Ara Balears la setmana  passada sobre les dades de l’EPA del primer trimestre de 2015.

Res millor per a completar aquesta anàlisi que recórrer al treball que,  trimestralment elabora sobre aquest assumpte per a la Fundación 1º de Mayo, Enrique Negueruela (vegeu aquí).  Val a dir que són uns informes que s’han convertit en una informació de referència i d’absoluta solvència, i que segons el corresponent als tres primers mesos de l'any, a les Illes Balears menys d'un de cada tres persones aturades percep alguna prestació. És a dir, la taxa de cobertura de la prestació per desocupació és d'un 30,2%. Altrament dit, més de noranta mil persones aturades no perceben cap prestació.

És una dada esfereïdora que demostren que les retallades del PP en matèria de protecció a la desocupació tenen un efecte desolador. Recordi's que el PP ha retallat directament en els subsidis per a majors de 45 anys, la qual cosa explica que només una de cada tres persones majors de 45 anys compti amb protecció (des de 2011 ha caigut la taxa en més de vint punts). Però també l’ha retallat indirectament. Ho ha fet perquè no ha modificat la normativa per a l'ampliació de les prestacions especialment per a les persones aturades de llarga i molt llarga durada i, ja que els contractes són cada pic de més curta durada, per a flexibilitzar l'entrada al dret a tenir prestació amb menys dies cotitzats. Conclusió des que governa el PP la taxa de cobertura de la prestació de desocupació ha caigut un 13,2%.


Permetin-me afegir un darrer comentari que, per raó d'espai, no vaig fer la setmana passada: Algú pot pensar que sense un cavi de model de creixement, és possible tenir una major població ocupada, amb manco precarietat, uns guanys salarials dignes, i una protecció per desocupació que de debò doni a la gent veritables segones oportunitats?. Hi ha algú que pensi que és possible un canvi, per lleuger que sigui, del model econòmic illenc sense un altre fiançament autonòmic i una altra relació de les Illes Balears amb l’Estat? Potser sí que n’hi hagi algú. Tinguin present que ser idiota és lliure!

dilluns, 27 d’abril del 2015

EPA 1r trimestre 2015: més precarietat, més pobresa

En les primeres pàgines de la novel·la 'Sicília sense morts', Guillem Frontera descriu la comunitat autònoma governada per José Antonio Bergas com un lloc on “les classes mitjanes llenegaven cap a la pobresa i els pobres esdevenien miserables o indigents”. La ficció entorn de la rata morta que rep el jove president, els camparis que pren Mateu Llofrà a la terrassa del cafè Central, etc. esdevé realitat en aquesta descripció de la situació social. A les retallades i implantació de replegaments en els àmbits més sensibles del feble estat del benestar, s’hi han d’afegir unes polítiques (“reformes” és el terme eufemísticament emprat pels neoliberals) laborals que han transformat el funcionament dels mercats laborals, que han deixat de ser potencialment inclusius. A les Illes Balears del final de la legislatura de José Ramon Bauzá (aquest, gens fictici), tenir una feina remunerada ja no és garantia de no estar en risc de pobresa o d’exclusió social, de no patir carències materials severes (com ara pobresa energètica, desnonaments, no poder pagar el repagament de medicines, etc.); tampoc no és garantia d’una possible emancipació de la gent jove.
Les dades de l’EPA del primer trimestre de 2015 que fan referència a Balears i que vàrem conèixer dijous d’aquesta setmana retraten aquesta situació. Per molt que es vulguin manipular, les dades són tossudes i qualsevol que tengui una mica de rigor conclourà que, després dels canvis poblacionals que han provocat els anys de crisi (per exemple, a les Illes Balears la població activa –la que treballa o està en condicions de fer-ho– estrangera no pertanyent a la UE ha disminuït gairebé un 8%), l'estimació de la població aturada ha de baixar sí o sí. És més, amb les noves normes laborals (potenciació del temps parcial no desitjat, dels falsos autònoms i devaluació salarial) és lògic que augmenti la població ocupada, encara que sigui a costa de fer créixer el col·lectiu de treballadors i treballadores pobres. Després de tants trimestres de crisi i de polítiques desreguladores i devaluadores del factor treball, les claus de la situació dels mercats de treball no estan en les petites variacions de les taxes d'activitat, ocupació o atur. Allò que és veritablement important és saber si la població pot viure dignament amb l'ocupació que té, i si la que no té feina remunerada té unes prestacions de desocupació suficients per no esdevenir un usurari de, posem pel cas, Càritas, Creu Roja o els serveis socials.
Amb dades dels tres primers mesos de 2015, cal concloure que les variacions estacionals quantitatives són inapel·lablement negatives: en relació amb el trimestre anterior, la població aturada ha augmentat un 19,4%, l’ocupada ha baixat un 22,7% i les llars amb tots els seus membres actius són ara 42.100, gairebé un 11% més que en els tres darrers mesos de 2014. Però, com sempre, el que és més important són les variacions interanuals i, en aquest sentit, sembla evident que la precarietat laboral illenca avança progressivament cap a una situació estructural. Vegem-ho: d'una banda la població aturada és de 130.700 persones (un -14,25% que fa un any), però el realment important és que, en un any, el percentatge d'aturats de molt llarga durada (més de dos anys) ha passat d’un 26,3% a un 29,5%, que la taxa d'atur juvenil frega el 52% o que les persones aturades que busquen la seva primera ocupació han passat de 8.900 en el primer trimestre de 2014 a 15.900 aquest any. D'altra banda, la població ocupada és de 455.900 persones i ha crescut un 8,92% (37.300 persones) interanualment. A quin preu? Doncs a canvi de seguir creixent en temporalitat per a la població assalariada (un +4,2% en ple hivern), de gairebé duplicar el nombre de persones ocupades perquè “ajuden en l'empresa o negoci familiar”, que el col·lectiu dels “empresaris sense assalariats o treballadors independents” –la majoria són “falsos autònoms”– hagi crescut un 9,5%, i que la població ocupada a temps parcial hagi tingut un estirabot de gairebé el 20%. És a dir, la població ocupada creix en la mesura que augmenten les precarietats.
Em fa l'efecte que aquesta estratègia equivocada “de sortida de la crisi” és font d’una crisi social molt més greu, o pot ser de la vertadera crisi d’una societat illenca extraordinàriament dualitzada amb conseqüències imprevisibles. Per si de cas, hem de tenir present J. Habermas quan afirma ('Legitimation Crisi', 1975): “Només quan els membres de la societat viuen els canvis estructurals com a problemàtics per a la seva subsistència i senten amenaçada la seva pròpia identitat social, solament llavors es pot parlar de crisi.” I facem els deures: canvi de model de creixement i, per poder-ho fer, de sistema de finançament.

Publicat originalment al AraBalears (26-04-15) http://goo.gl/3974y4

divendres, 24 d’abril del 2015

EPA primer trimestre 2015: precarietat laboral estructural



Poc temps després de conèixer-se les dades de l'EPA, que es van publicar ahir, vaig rebre una nota de l'empresa d'intermediació laboral InfoJobs, amb el següent text inicial: “Claus EPA 1T 2015. Tots els diagnòstics coincideixen: el treball que s'està creant a Espanya és precari. La millora en l'ocupació no ha reduït el pes de la temporalitat: gairebé un de cada quatre assalariats (23,6%) treballa amb un contracte amb data de fi. La parcialitat, per la seva banda, supera el 16% i no és fruit d'una decisió del treballador: en el 61% dels casos voldria treballar més hores. La meitat dels treballadors temporals són, a més, parcials…” InfoJobs seguia amb algunes consideracions sobre el model de “recuperació econòmica” -que no és un altre, que la reproducció dels errors dels anys 90 del segle passat- i acabava amb un paràgraf que no em resistesc a reproduir: “Draghi ha reclamat mesures davant la diferència entre ocupació indefinida i temporal a Espanya. Va aconsellar una altra reforma laboral: Necessita Espanya una altra reforma laboral? Probablement, però dins d'un pla general de recuperació: aposta per la indústria en lloc d'insistir en el binomi de turisme i construcció; protecció de l'ocupació estable, càstig de la temporal i persecució de la submergida; fiscalitat favorable a les rendes del treball enfront de les de capital, etc.”


Aquest text que he reproduït i que, per cert, no presta massa atenció a si l'atur ha pujat o ha baixat- és d'una empresa i no d'un “roig perillós” com el que subscriu aquestes línies. M'alegro de coincidir amb una anàlisi que es fa des de la perspectiva empresarial. Qualsevol que tingui una mica de rigor conclourà que, després dels canvis poblacionals que han provocat els anys de crisi (per exemple, en les Illes Balears la població activa -la que treballa, o està en condicions de fer-ho- estrangera no pertanyent a la UE ha disminuït gairebé un 8%), l'estimació de la població aturada ha de baixar per nassos. És més, amb les noves normes laborals (potenciació del temps parcial, dels falsos autònoms i devaluació salarial) és lògic que augmenti la població ocupada, encara que sigui a costa de fer créixer el col·lectiu de treballadors i treballadores pobres. Després de tants trimestres de crisi i de polítiques desreguladores i devaluadores del factor treball, les claus de la situació dels mercats de treball no estan en les petites variacions de les taxes d'activitat, ocupació o atur. Allò que és veritablement clau és saber si la població pot viure dignament amb l'ocupació que té, i si la que no té treball remunerat té unes prestacions de desocupació suficients per no estar en risc d'exclusió social.


Amb les dades dels tres primers mesos de l'any 2015 que ahir vam conèixer, cal concloure que,  al marge de les variacions estacionals quantitativament negatives,  la precarietat laboral illenca avança progressivament cap a una situació estructural. Vegem: D'una banda la població aturada és de 130.700 persones (un -14,25% que fa un any), però el realment important és que, en un any, el percentatge d'aturats de molt llarga durada (més de dos anys) ha passat d'un 26,3% a un 29,5%, que la taxa d'atur juvenil frega el 52%, o que les persones aturades que busquen la seva primera ocupació han passat de 8.900 en el primer trimestre de 2014 a 15.900 aquest any. D'altra banda, la població ocupada és de 455.900 persones i ha crescut un 8,92% (37.300 persones) interanualment. A quin preu? Doncs a canvi de seguir creixent en temporalitat per a la població assalariada (un +4,2% en ple hivern), de gairebé doblar el nombre de persones ocupades perquè “ajuda en l'empresa o negoci familiar”, de que el col·lectiu dels “empresaris sense assalariats o treballadors independents” –la majoria són “falsos autònoms”- hagi crescut un 9,5%, i de que la població ocupada a temps parcial hagi tingut un estirabot de gairebé el 20%. És a dir, la població ocupada creix en la mesura que creixen les precarietats.



Tot plegat és un mal negoci per a la cohesió social, i mentrestant al SOIB no se li acut altra cosa que oferir més ocupacions precàries... però ara a l'estranger (vegeu aquí).  No voleu tassa,  idò tassa i mitja de precarietat laboral !

dimecres, 22 d’abril del 2015

Noticies que són mitges veritats (o “la repera patatera”)

Supòs que la casualitat va voler que ahir dos mitjans de comunicació escrits publiquessin dos titulars que, aparentment, transmetien notícies sustentades en dades socioeconòmiques positives. Estic convençut que els redactors d'ambdues notícies i els professionals que van construir sengles titulars van complir perfectament amb el seu ofici, que no és un altre que el d'informar. Però una cosa és la informació, i una altra analitzar les dades manejades. Probablement aquestes dues notícies publicades ahir haurien tingut un altre titular i un biaix diferent si s'hi hagués analitzat el context d'un mercat laboral i d'un teixit empresarial que, amb els anys de crisi -i les polítiques aplicades per, suposadament, combatre-la- s'han transformat profundament. En els àmbits sociolaborals gairebé res funciona igual ara que abans de la Reforma Laboral de 2012 i d'algunes reformes del tsunami del PP de Bauzá. S'han creat marcs conceptuals no comparables.

El titular de la primera notícia era: “Las empresas baleares crecen un 4,1% y mejoran ya la cifra de 2010.” Insistesc que aquesta és certa, però no es matisa si aquest creixement d'empreses obeeix al fet que hi ha més empresaris o hi ha empresaris amb més empreses. A hores d'ara el que interessa saber és quin efecte té en el teixit empresari illenc l'externalització empresarial i la eliminació de la unitat d'explotació dels hotels legalitzada per la Llei de Turisme de Bauzá & Delgado. És pertinent interrogar-se fins a quin punt s'ha generalitzat l'exemple d'un hotel que en tota la seva història –va començar a funcionar en els anys 60- havia estat d’una sola empresa, i aquesta temporada ha reiniciat la seva activitat sent un conglomerat de tres empreses i, per a més conya, per primera vegada ha subcontractat el servei de bugaderia.

En la segona de les notícies s’afirmava: “El adelanto de la temporada provoca un récord de fijos discontinuos en marzo.” Avançament de quina temporada? De la turística? Ho dubt. Resulta que en el mes de març de 2015 hi ha 5.339 afiliacions a la Seguretat Social de Fixos Discontinus més que el mateix mes de l'any anterior. Però també és cert que el total d'afiliacions en el sector d'hostaleria (serveis d'hostalatge, menjars i begudes) té un augment interanual de 6.422. La proporció d’afiliacions de FFDD en relació el total és excessiva (si ens atenim a la història) per tal d’atribuir tot el creixement de FFDD a l'inici de la temporada turística. Allò realment important és saber que cada vegada hi ha més persones amb relació laboral de FFDD en activitats que no tenen res a veure activitats turístiques cícliques. Conec alguns sabaters, paletes, netejavidres i fins a un informàtic que és FFDD discontinu d'estiu, i a l'estiu és substituït per un altre FFDD d'hivern. A Balears el contracte de Fix Discontinu ha passat de ser una solució laboral a l'estacionalitat, a ser una peça més de la precarització de les relacions laborals i socials.
En fi, ens han canviat les normes del partit. No podem analitzar-ho sense tenir en compte el nou reglament. Si es fa, surten interpretacions que són, com la informació del director de l’Agència tributària espanyola, “la repera patatera”. 


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (22-04-2015) 

divendres, 17 d’abril del 2015

Cap de setmana entorn del #NOalTTIP


No queda més remei que insistir a dir que TTIP és l'acrònim de Transatlantic Trade and Investment Partnership, en català Acord Transatlàntic de Comerç i Inversions. Veritablement TTIP és, entre altres coses, una gran estafa a la ciutadania, un robatori a l’engròs de drets socials i laborals, un perill per als serveis públics, com ara sanitat, ensenyament, subministrament d’aigua, etc. Alhora que és un perill per a les regulacions europees de protecció del medi ambient, seguretat alimentaria i una proposta de rebaixar encara més la regulació del mercat financer, o la protecció de dades i altres drets digitals. En paraules de Susan George és un assalt despòtic directe de l'oligarquia de la Classe Davos i els seus servents polítics contra la democràcia.

Idò demà dissabte, 18 d’abril, és el dia d’acció global contra el TTIP (i els altres tractats que van en la mateixa línia, com ara el CETA i el TISA). En més de 500 ciutats arreu del món hi haurà mobilitzacions. Vegin aquí més informació. A Palma la Plataforma No al TTIP Mallorca convoca a les 11 hores a la Plaça de l’Olivar des d'on es farà una cercavila fins al mercat ecològic de la Plaça del Bisbe Berenguer (Plaça Patins). A Maó qui convoca és Menorca en Lluita i la cita és també a les 11 hores a la Plaça del Carmen.

Per arrodonir el cap de setmana entorn d' aquest assumpte recoman una lectura: El darrer llibre de Susan George que, amb el títol “Los usurpadores. Cómo las empresas transnacionales toman el poder”, és una excel·lent dissecció del que s’amaga darrere aquests tractats falsament anomenats “de lliure comerç”. Cal llegir-lo, i qui no ho faci que desprès no al·legui ignorància!


Publicat originalment a www.elperiscopi.com

dimarts, 14 d’abril del 2015

La campanya electoral de la Federació Hotelera



La Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM), va encartar  en els periòdics dominicals de Mallorca un fulletó en el qual s'enaltien els “resultats” de la política turística del Govern de les Illes Balears en aquesta legislatura autonòmica. Perdonin, m'he equivocat: Volia dir que la FEHM, en el seu fulletó dominical enaltia, la seva política turística que el Govern ha executat diligentment. 


Segur que vostès saben que la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) prohibeix “la realització de publicitat o propaganda electoral mitjançant cartells, suports comercials o insercions en premsa, ràdio o altres mitjans digitals", fins i tot la Junta Electoral prohibeix inauguracions  o visites a obres en període electoral. En el fons, es tracta que els doblers  públics no s'utilitzin electoralment a favor de qui governa. Idò, la FEHM ha utilitzat indirectament el pressupost  públic per a les finalitats prohibides per la LOREG. Per què? Doncs per la utilització d'un treball -el “Estudi de l'impacte econòmic del turisme sobre l'economia i l'ocupació de les Illes Balears” IMPACTUR 2013- realitzat per EXCELTUR per encàrrec del Govern i, per cert, pagat a un preu superior al del mercat. Vegin la imatge que il·lustra aquestes línies: A la dreta el Resum Executiu  d’IMPACTUR i a l'esquerra la primera pàgina del fulletó de la Federació Hotelera de Mallorca. Serà legal, però d'una falta d'ètica impresentable. 


No insistiré sobre l'enfocament estràbic de l’IMPACTUR (la meva opinió ja la vaig donar al seu moment i la poden consultant clicant aquí), tampoc insistiré en la transformació de la FEHM d'una associació empresarial representativa a l'empara de la Llei 19/1977, d'1 d'abril, sobre regulació del Dret d'Associació Sindical, en un lobby pur i dur (sobre aquest assumpte  també poden consultar la meva opinió aquí), però no em cansaré  d'insistir que, en aquestes dates de campanya electoral, desconfiïn de qualsevol dada que no estigui inclosa en els Indicadors de Qualitat de Vida.


Si analitzam els resultats de la política turística d'aquests darrers  anys amb aquests indicadors de qualitat de vida, veurem que hi ha poca cosa de la qual presumir. Excepte, és clar, per a una selecta minoria.



Parlant de minories privilegiades, permetin-me que avui, 14 d'abril, tingui un record per a Eduardo Galano i envers els valors republicans.  Ho faig (aquí) amb el poema “ Los nadies” interpretat per La gran orquesta republicana


Publicat originalment a www.elperiscopi.com

dilluns, 13 d’abril del 2015

Eduardo Galeano



No sóc molt de llibres signats. A casa conservam, com a molt, una dotzena. Entre ells “Els fills dels dies” d'Eduardo Galeano. El llibre explica històries (una per dia de l'any) que han ocorregut, en els més variats llocs del món i del temps.

En la corresponent al dia d'avui escriu:

Abril
13
No supimos verte

En el año 2009, en el atrio del convento de Maní de Yucatán, cuarenta y dos frailes franciscanos cumplieron una ceremonia de desagravio a la cultura indígena:

Pedimos perdón al pueblo maya, por no haber entendido su cosmovisión, su religión, por negar sus divinidades; por no haber respetado su cultura, por haberle impuesto durante muchos siglos una religión que no entendían, por haber satanizado sus prácticas religiosas y por haber dicho y escrito que eran obra del Demonio y que sus ídolos eran el mismo Satanás materializado.


Cuatro siglos y medio antes, en ese mismo lugar, otro fraile franciscano, Diego de Landa, había quemado los libros mayas, que guardaban ocho siglos de memoria colectiva.

diumenge, 12 d’abril del 2015

El contracte de "fix precari"






La recomanable pel·lícula de Richard Brouillette, titulada L'encerclament. La democràcia presa pel neoliberalisme, és un reportatge que ens presenta les reflexions i les anàlisis de reconeguts intel·lectuals que retraten la ideologia neoliberal i examinen els diversos mecanismes que aquesta usa per imposar els seus dictats a tot el món. Un d'aquests intel·lectuals, el molt neoliberal economista canadenc, Jean-Luc Migué, no s'està de dir que "l'única justícia social, si puc expressar-ho així, és el respecte dels drets de propietat." El pensament únic que se'ns ha volgut imposar arreu, consisteix a estendre aquesta màxima a gairebé tots els àmbits de la vida col·lectiva. És, per a dir-ho en poques paraules, la teoria moral justificativa del desmantellament de qualsevol cosa semblant a l'Estat del benestar i de la desconstrucció del dret del treball com a element tuïtiu de la part més feble en el conflicte capital-treball.

Però no tothom és tan directe i desinhibit com Jean-Luc Migué. El mainstreaming neocon sol embullar la troca amb tot un seguit d'eufemismes. A tall d'exemple, en el món laboral cada cop s'empren més els termes "contracte fix" o "contracte indefinit" per a definir una situació d'estabilitat laboral que no és real. Precisament per tractar d'aquest assumpte acabam de publicar el número 51 de Temes socioeconòmics Gadeso amb el títol de "La perversió del terme 'contracte fix' per definir estabilitat laboral".

Val a dir que l'estabilitat laboral s'ha identificat històricament amb aquella relació laboral que assegura uns guanys salarials anuals i unes garanties de no acomiadament sense causa justificada. És a dir, una ocupació fixa era sinònim d'una inserció en el mercat laboral que possibilitava una estabilitat econòmica i social. És cert que a Balears, des de fa molts anys, s'han identificat perversament els contractes de fixos discontinus com a contractes estables, i les successives flexibilitzacions i abaratiments dels costos de l'acomiadament han convertit en menys estables els contractes nominalment fixos. Però, amb la reforma laboral de 2012, la perversió dels termes es va disparar exponencialment. Recordin que es va facilitar com mai l'extinció de contractes indefinits, abaratint la indemnització en el cas d'acomiadament sense justificació, i ampliant els supòsits perquè aquest sigui qualificat de procedent. Addicionalment, la reforma va introduir un nou contracte indefinit per a petites empreses ("contracte d'emprenedors"), amb un període de prova d'un any, durant el qual l'empresari pot acomiadar sense cost i sense obligació d'argumentar-ho, ni molt manco, justificar-ho. Tot i que aquest contracte no ha estat un èxit d'utilització a Balears (se n'han registrat un total de 2.290 l'any 2012, 1.949 el 2013, i 1.632 el 2014), en rigor s'hauria de descomptar del total de contractes indefinits, si més no, fins que finalitzi el període d'inestabilitat total.

El Temes socioeconòmics que motiva aquestes línies (disponible a gadeso.org) proporciona suficient informació procedent de l'estadística oficial per corroborar que, contràriament al discurs oficial sobre un suposat augment de la contractació indefinida, el que no deixa de consolidar-se és la temporalitat gairebé estructural. Deixau-me que n'apunti tres dades i en faci un comentari telegràfic de cada una:  1) Des de l'entrada en vigor de la darrera reforma laboral, el nombre de contractes fixos discontinus ha tingut un increment del 12%. Convinguem que la contractació fixa discontinua pot interpretar-se com el mal menor en unes activitats estacionals, però en cap cas pot associar-se a una relació laboral amb plena estabilitat.  2) El percentatge de persones assalariades amb una antiguitat de contracte inferior a un any ha passat del 29% al 32%. Tingui's en compte que aquest és l'indicador més robust per avaluar el grau d'estabilitat laboral del que gaudeix una societat.  3) Els contractes registrats de durada igual o inferior a 90 dies han augmentat un 24,6%, és a dir, a més de l'augment de la temporalitat, aquesta és més intensa.

La conclusió principal que en trec és que cal incorporar la categoria de contracte "fix precari" a les anàlisis del mercat laboral illenc. Ulrich Beck, el teòric de la societat del risc que recentment ens ha deixat, en un llibre publicat l'any 2000 (Un nou món feliç. La precarietat del treball en l'era de la globalització), profèticament avançava que "el contracte laboral és, per tant, políticament considerat, un contracte de submissió". Com tantes altres coses, l'encertà. La crisi s'ha emprat com a excusa per precaritzar el contracte de treball com a tal. Tant se val si és fix, temporal, fix discontinu, a temps parcial, d'autònom depenent o, fins i tot, informal.


Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-03-2015) 

divendres, 10 d’abril del 2015

Uns dies per Guatemala


L'objectiu era trescar món. Feia algun temps que tenia ganes de dedicar alguns dies a conèixer una mica dels aspectes etnològics d'alguns llocs de Guatemala. Em cridaven especialment l'atenció la ciutat d'Antigua, els voltants del Llac Atitlán i, per descomptat, Chichicastenango. Però sobretot l'objectiu era submergir-se el més lentament possible al Parc Nacional de Tikal per conèixer més i millor la cultura maia (entre moltes altres coses he après que la maia va ser la cultura que per primera vegada en la història va utilitzar el concepte del zero), poder gaudir d’un tast de la selva guatemalenca i del plaer que produeix la contemplació de les ruïnes de la impressionant ciutat que els maies van construir a partir del 700 a. de C. La ciutat de Tikal va iniciar la seva decadència cap a l'any 900. Hi ha polèmica científica sobre el seu col·lapse. No hauria d'haver-ho sobre les necessàries mesures per evitar un segon col·lapse en el segle XXI, aquesta vegada provocat per l'excessiva turistizació. De moment no es pot parlar d’un perill imminent de massificació turística. Però val més prevenir!

Objectiu complert amb escreix. A més he tingut temps per reconciliar-me amb el rom… i reafirmar-me en què la cervesa llatinoamericana no és la millor del món (la cervesa guatemalenca per antonomàsia, “Gallo”, no ho és. El rom “Zacapa 23” potser si és el millor rom del món). He tingut menys temps per saber més de la situació política i social de Guatemala. En qualsevol cas, permetin-me compartir algunes impressionis fruit de conversacions més o menys al vol.

I.- Guatemala està en plena campanya electoral, encara que no votaran fins a desembre! Sembla que el temps polític de l'actual President de la República, Otto Pérez Molina, i de la dreta que representa està esgotat. Les previsions són que guanyarà l'esquerra. No obstant el més interessant és que es dóna per segur que creixerà molt la presència de diputats i diputades maies al Congrés de la República de Guatemala (ara la seva presència és insignificant). El canvi real vindrà per aquí. Es confia més en la capacitat de canvi provinent de la contrastada força d'autoorganització de les comunitats indígenes, i dels moviments camperols que lluiten per les seves terres, la seva seguretat alimentària i contra el model de desenvolupament construït “sense ells i des de dalt", i a favor de les grans empreses (recordi's que Guatemala fa alguns anys sofreix les conseqüències del DR-CAFTA, és a dir del Tractat de Lliure Comerç entre EUA, Centreamèrica i República Dominicana). II.- Tots els meus interlocutors parlen bé dels Acords de Pau subscrits entre 1991 i 1996 pel Govern de la República de Guatemala i la Unitat Revolucionària Nacional Guatemalenca -URNG-, segueixen tenint un reconeixement cap a Rigoberta Menchú, i es molesten si se'ls posa en dubte com acabarà el judici a Efraín Ríos Montt. Tots et contesten aïradament que, malgrat les maniobres dilatòries que retarden el seu ingrés a la presó, el sanguinari dictador ha estat condemnat a 80 anys de presó per genocidi i delictes de lesa humanitat. III.- Per poc que paris esment observes que el gran volum de la “economia informal” és part del seu “model econòmic”. IV.- Es noten molt les retallades dels fons espanyols en cooperació internacional. Ho vaig poder observar concretament a la zona de Flores on alguns projectes de distribució d'aigua potable han quedat al pair. V.- Existeix una creixent consciència ecològica. Val a dir que, encara que no hi hagi unanimitat, una de les teories que es barregen per explicar el col·lapse de la majoria dels centres prehistòrics dels maies és la de l'esgotament de recursos naturals… VI.- Tot plegat, crec que es pot resumir en la inscripció  de “Nuestra gente nuestrai dentidad”. La tenen escrita en la façana de l'ajuntament de Concepción, un poblet fora de tota ruta turista però amb un gran esperit universal.


Foto R. Borràs (Abril 2015) . Detall de la rèplica en paper del Còdex de Dresden. Museu Popol Vuh (Ciutat de Guatemala)


Publicat originalment a www.elperiscopi.com