És el canvi de model econòmic, estúpid

La setmana passada es publicà l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2015. L’EPA és, sens dubte, el millor instrument per mesurar les tendències del mercat laboral, però, a causa d'algunes característiques de la seva metodologia, hi ha resultats que s'han d'analitzar amb molta cura. A tall d’exemple, l’EPA considera que una persona que ha treballat una hora en la setmana en què se li fa l’enquesta ja és una persona ocupada. En un context de facilitació institucional del contracte parcial i de poques hores, tenir en compte aquest detall és prou important. Per això m'ha semblat exagerat l'èmfasi que s'ha posat en la disminució d'un -13,6% de la població aturada (-14.000 persones) en relació al trimestre anterior, i d’un -11,39% (-11.500 persones) en relació al mateix de l'any anterior.

Al meu entendre, el més rellevant d'aquesta EPA és, per una banda, la progressió aparentment imparable de la precarietat laboral (ocupacions temporals, a temps parcial, i autònoms per força) que fa que s'estengui força la pobresa laboral i, per una altra banda, el fet que en un trimestre eminentment estiuenc i amb una altra temporada turística històrica quant a nombre de turistes, la població aturada segueix sent molt elevada: 89.500 persones. Val a dir que una taxa d'atur del 13,88% en ple estiu (un 31,86% de la població aturada és menor de 25 anys, i un 30,6% ho és de molt llarga durada, és a dir, amb més de dos anys en atur) és símptoma de fracàs econòmic. És més, el fet que només un 27,7% de les persones aturades tinguin algun tipus de prestació és un rotund fracàs en termes de cohesió social.

Però hi ha un tercer aspecte molt rellevant que no hauria de passar desapercebut: En el relatiu augment de població ocupada (assalariada o autònoma) en els dos últims anys té un important creixement l’ocupació en el sector serveis, i torna a existir un repunt en la construcció. És a dir, sembla que, lluny d'haver après del passat, estem en la via de repetir vells esquemes de model de creixement. Crec que s'imposa una reflexió, perquè si James Carville -l'assessor del president nord-americà Bill Clinton- va fer famosa la frase “És l'economia, estúpid!", caldria parafrasejar-ho per afirmar, tret que no vulguem que les Illes Balears siguin un país decent, “És el canvi de model econòmic, estúpid!”.

Reincidir en les velles receptes (tot turisme+indústria del ciment) no només comportarà més precarietat, major desigualtat i més pobresa per a amplis sectors de la nostra societat, sinó que suposarà posar les bases per a noves crisis amb unes condicions productives, laborals i socials molt més afeblides... i unes arques públiques espoliades com mai.

Publicat originalment a dBalears  26 octubre 2015

L'explotació laboral realment existent

Diguem-ho sense embuts: El Pla de Lluita contra l'Explotació Laboral, que aquest estiu ha engegat el Govern de les Illes Balears, a través de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria, en col·laboració amb la Inspecció de Treball i Seguretat Social, ha estat un èxit. Ho ha estat per dues raons:

1.- Pels resultats: Abans-d'ahir la Presidenta Armengol i el Conseller Negueruela presentaren els resultats, tot indicant que més de 4.000 treballadors i treballadores han vist millorades les seves condicions laborals, tant per la conversió dels seus contractes temporals a indefinits com per l’ ampliació de la seva jornada. No m’entretindré a analitzar aquests resultats que podeu consultar aquí, però una vegada dit que són molt positius, cal fer dues reflexions: a) La realitat estacional de la major part del sistema econòmic illenc no justifica, ni de bon tros, que la contractació laboral sigui tan temporal. Des del Dret Laboral encara existent, la gestió de l’estacionalitat s’ha de fer amb el contracte de Fixo Discontinu. És a dir, en una situació estacional de tants d’anys, l’empresariat no hauria de tenir cap problema per a oferir estabilitat laboral, encara que sigui discontínua. b) Si tinguéssim una Inspecció de Treball i Seguretat Social amb recursos similars als que hi destinen la majoria de països de la UE, o amb les ràtios que marca l’OIT (un inspector/a per a cada 10.000 treballadors/es), i/o un sindicalisme amb presència i capacitat d’acció de debò en els centres de treball, a les Illes Balears hi hauria un mercat laboral menys precari i, per tant, hi hauria menys desigualtat i més cohesió social.

2.- Per reivindicar el significat de les paraules: “Lluita contra l'Explotació Laboral” era, a la llum dels resultats, l’expressió correcta. Es podrà discutir el grau d’ aquesta explotació, és a dir, si és una “explotació laboral severa” com la que practicava l’hoteler eivissenc del Grupo Playa Sol, Fernando Ferré, o una explotació, diguem-hi, no severa, però explotació laboral al cap i a la fi. S’ha de recordar que l'Agència Europea de Drets Fonamentals afirma que “l'explotació de treballadors obligats per les seves circumstàncies econòmiques i socials a acceptar unes condicions de treball inferiors a les normes és inacceptable”. Idò segur que no en trobarem ni una de les més de 4.000 persones treballadores que han vist millorades les seves condicions laborals com a conseqüència del Pla de Lluita contra l'Explotació Laboral que, voluntàriament i en llibertat, hagués acceptat unes condicions laborals per sota de la legalitat. El que passa és que, amb les circumstàncies econòmiques i socials de molta gent, i amb les normes laborals espanyoles -especialment la Reforma Laboral que el PP va imposar l’any 2012- s’ha creat una situació molt favorable a la pràctica d’una explotació laboral real però difusa.

En qualsevol cas, bé està que es parli sense subterfugis dels mals que pateixen les víctimes de l’austericidi.

Publicat originalmnte a El Periscopi (26-10-2015)

EPA Estiu 2015: “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”

Alguns llibres els rellegesc de seguida per repassar els subratllats i les notes que la primera lectura m’ha suggerit. El cas és que, abans de submergir-me en l’anàlisi de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre de 2015, acabava la segona lectura d’Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència, de l’economista Miquel Puig. A la majoria de pàgines hi he anotat discrepàncies, dubtes, coincidències, diferències del model econòmic català amb l’illenc i molts “uep!” amb què acostum a indicar allò que m’interessa força. A tall d’exemple: “Només un turisme de salaris alts és un bon turisme” (pàg. 183); o les darreres línies del llibre: “El dia que decidim que val la pena l’esforç continuat que exigeix crear bons llocs de treball i que cal tenir la valentia d’abolir els llocs de treball de baixa productivitat, haurem començat a ser un bon país. Perquè en un bon país tothom que pot treballar ho fa, i tothom que ho fa guanya un bon salari”.

De quina ocupació parlam?

Convé no oblidar aquests bons consells en assabentar-nos que durant l’estiu d’enguany, mentre que es registrava una altra temporada turística històrica, l’Enquesta de Població Activa (EPA) estima que a Balears va haver-hi un total de 89.500 persones en atur. És a dir, un important col·lectiu de persones de 16 anys o més que, malgrat tenir la necessitat d’un treball remunerat i, per tant, cercar-lo activament, no trobaren ni tan sols una ocupació (assalariada o autònoma) d’una hora a la setmana. Val a dir que, amb la metodologia de l’EPA, si s’ha tingut una ocupació, encara que sigui tan precària, es passa al grup d’ocupats. Potser, idò, s’ha emfatitzat massa que l’estimació d’aquesta població aturada hagi disminuït un -13,6% (-14.000 persones) amb relació al trimestre anterior, i un -11,39% (11.500 persones) amb relació al mateix trimestre de l’any anterior. Tot i que la disminució de la població aturada té una certa equivalència amb l’augment trimestral i anual, d’un 5,62% i d’un 4,24%, respectivament, de la població ocupada estimada (555.300 persones), hauríem de demanar-nos de quina ocupació parlam.

És cert que les estimacions quantitatives abans esmentades tenen una evolució positiva que, fins i tot, es reforça amb algunes dades més: una taxa d’activitat (percentatge de persones de 16 anys o més en condicions i voluntat d’ingressar al mercat laboral) creixent del 68,7% (al voltant d’un 0,8% més que en els últims dos anys); una menor taxa d’atur entre la població de menys de 25 anys que, amb un 31,86%, disminueix un -7% amb relació al tercer trimestre de l’any passat. També millora el percentatge d’atur de molt llarga durada (dos anys i més), que se situa en el 30,6%, és a dir, un 6,6% menys que l’any anterior, i l’evolució del percentatge de llars amb tots els seus membres actius en atur, que ha passat d’un 6,0% l’any passat a un 4,6% enguany.

La conclusió de tot plegat és que ha estat un bon estiu en l’àmbit laboral illenc? En absolut. El nombre de persones aturades, especialment joves i en atur de llarga durada, són indicadors encara horrorosos per a la cohesió social i símptomes de problemes estructurals. Però el que és fonamental és l’associació de la seva evolució positiva amb relació a anys anteriors amb una qualitat que empitjora dramàticament: el percentatge de població assalariada amb contracte temporal és, amb un 30,3%, dels més alts dels últims anys i, alhora, i malgrat que es comença a observar una millora en la tendència quant a població ocupada amb jornades a temps complet (sens dubte lligada al Pla contra l’explotació laboral engegat pel nou Govern), la xifra de persones ocupades a temps parcial (75.000) i la de les que ho són en la condició de “treballador/a per compte propi” (112.100) que inclou molts “falsos autònoms” són les més altes en la història de les estadístiques laborals de Balears. Aquestes estimacions de l’EPA estiuenca i les informacions, que encara no tenim completes, de recaptació de la Seguretat Social i de les retencions d’IRPF de salaris del tercer trimestre amb molta probabilitat demostraran que a l’estiu de 2015, a més d’assolir el rècord de saturació turística, haurem també assolit el del nombre de persones amb un salari, amb sort, de 20 € al dia (600 € al mes).

En definitiva, d’acord amb Confuci, mentre el savi assenyala la necessitat de decència del país, de canvi de model productiu, d’equilibri en el mercat laboral per tornar-li una certa garantia de capacitat d’integració social, el neci mira xifres macroeconòmiques. El savi assenyala les persones; el neci, el dit!

Publicat originalment  al Ara Balears (25-10-2015)

Auditarem el deute de les Illes Balears?

És molt curiós que els poderosos parlin cada vegada menys del deute. Del deute privat, principalment de les grans corporacions bancàries, convertit en deute públic, és clar. Ara tota la cohort “manostijeras” neoliberal parla molt més del dèficit; però no del dèficit democràtic o del privat, el que interessa és controlar manu militari el dèficit públic, sobretot de les administracions que destinen la major part dels seus pressuposts a serveis públics bàsics com educació, sanitat, serveis socials i atenció a les persones en situació de dependència que presta l'administració autonòmica.

Però quant ens costa el manteniment del deute que té la Comunitat Autònoma de les Illes Balears? Fins a quin punt el pagament dels interessos i del capital que va vencent d'aquest deute incrementa l'esmentat dèficit? O es trenca aquest cercle viciós de pagament del deute que afecta el dèficit i, per tant, no queda més remei que aplicar retallades, o no sortirem de l'estafa de la crisi. El professor Josep Fontana ho explica molt bé: “El que els ciutadans paguen avui amb retallades, atur i sacrificis són els deutes gegantins d'unes entitats financeres per poder repartir beneficis i comissions als seus dirigents i a uns còmplices polítics que primer els van deixar fer i després van acceptar que fos l'estat qui assumís el problema de bancs i caixes, però no dels milers de famílies que han estat desnonades quan la crisi engendrada pels especuladors les ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques” (El futur és un país estrany, pàg. 61).

És, doncs, necessari plantejar-se, si més no com a hipòtesi, si s'ha de pagar o no pagar aquest deute, si tot el deute és legítim i a quant ascendeix la suma d’aquest deute il·legítim perquè la seva causa és la corrupció, la negligència o l'extorsió financera. Per això és fonamental no només saber a quant ascendeix el deute i com es va liquidant (a mitjans de 2013 el Govern de les Illes Balears destinava tres milions d'euros diaris a pagar als bancs el que “els devia”), sinó saber per què s'ha contret aquest deute i que en aquest procediment participi la ciutadania. Per impulsar aquests processos de transparència i empoderament ciutadà, ja fa alguns anys sorgiren per tot el món les Plataformes Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), internacionalment agrupades entorn a International Citizen debt Audit Network.

El cas és que quan vaig llegir que segons els pactes de l'Acord de Governabilitat de les Illes Balears signats per PSOE, MÉS i PODEM “Es realitzarà una Auditoria del Deute amb mecanismes de participació ciutadana”, em vaig alegrar i vaig pensar que s'anava pel bon camí. Fa algun temps que estic neguitós pel silenci i la inacció sobre aquest compromís. Però la setmana passada del neguit vaig passar a la preocupació en llegir a la premsa que la portaveu parlamentària de PODEM, Laura Camargo, retreia al Govern “que no s'hagi fet una auditoria del deute, que suma 9.000 milions.” Que jo sàpiga, ningú de l'entorn governamental ha respost a aquest retret de la dirigent dels podemites illencs, i  tanmateix no voldria interpretar aquest silenci com un soroll d’incompliment del compromís adquirit. Per això és urgent que es concretin els mecanismes de participació ciutadana (tenint en compte que tenim una Conselleria que nominalment, abans que de cultura, és de participació i transparència, de bon segur no hi haurà major dificultat que la voluntat política) i es doni el sus a l’Auditoria del Deute promesa. Perquè seguríssim que ningú està d’acord en fer cas al poc recomanable Carl Schmitt  que no s’estava d’ afirmar que “l'avantatge dels governs de coalició és que permeten no haver de complir el programa”.

Publicat originalment a dBalears (18-10-2015)

El CIS, i la gent que avui no tenim res a celebrar

Els baròmetres del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) gairebé sempre ens ofereixen informacions interessants, més enllà d'allò que acapara l’ impacte mediàtic: intenció de vot o valoració dels líders polítics. És el cas de la pregunta sobre sentiment d'identitat inclosa a l’estudi demoscòpic publicat la setmana passada, que avalua l'estat de l'opinió de la societat illenca just després de les eleccions del passat 24 de maig (el treball de camp es va realitzar del 27 de maig al 23 de juny de 2015). El resultat és que un 13,4% se senten més balears que no espanyols/es i un 8,9% se senten únicament balears. No és un mal resultat però, quin seria el resultat si es demanés si ens sentim més de cadascuna de les illes que no espanyols/es? Segur que aquest 22,3% de la població que  se sent gens o poc espanyola seria bastant major.

D'altra banda, aquest últim baròmetre del CIS ens informa que un 20% de la ciutadania illenca afirma que prefereix una organització territorial de l'Estat en la qual la Comunitat Autònoma tingui major autonomia que en l'actualitat, i un 8,1% diu preferir un Estat en el qual es reconegués a la Comunitat Autònoma la possibilitat de convertir-se en un estat independent. Val a dir que en el mateix baròmetre del CIS de l'any 2011 aquests percentatges eren del 15,6% i del 4,9% respectivament, per tant, es pot dir que el nombre de persones que recolzen un major autogovern de les Illes Balears ha augmentat un 7,6% en aquests darrers quatre anys. És una progressió modesta, però progressió al cap i a la fi. Des del meu punt de vista  hi ha un problema de fiabilitat que no es altre que la formulació de les preguntes del CIS. Quins serien els resultats si es demanés, posem per cas, si es vol que els impostos que paguem a Balears es quedin tots –o en major proporció- a casa nostra, si sembla just el tracte que rebem amb les inversions de l'Estat, si es prefereix que l'educació depengui de Madrid i AENA d’aquí. És a dir, si es demanés per coses concretes segur que serien molts més els ciutadans i ciutadanes que, en la pràctica, estarien  d'acord amb majors cotes de sobirania.

Com va dir el mestre Josep Fontana, la identitat nacional és el resultat d'un sentiment col·lectiu cultural, però també de la convicció de què amb un altre cos polític nascut d'un nou contracte social és possible canviar el present i construir un futur millor. Doncs per això avui, 12 d'octubre, no tinc absolutament res a celebrar.

Publicat originalment a dBalears (12-10-2015)

Pobresa laboral

El passat sis d’octubre es presentà la memòria d’activitats de Càritas arreu del territori espanyol durant l’any 2014. Potser el més rellevant és que en el perfil de les persones que atenen a la xarxa d'acolliment i atenció primària de l’entitat hi ha un tret cabdal: El 53% de les persones que acudeixen a Càritas viuen en llars en els quals algun dels seus membres està ocupat en un treball remunerat. Seguidament, curt i ras, els responsables de l'ONG catòlica afirmen: "Això implica que l'accés a l'ocupació no sembla oferir la suficient protecció davant la pobresa o l'exclusió social". És, sens dubte, el millor resum que es pot fer de la situació actual, si més no dels fenòmens emergents i cada pic més estesos, dels mercats laborals espanyols en general i del de les Illes Balears en particular.

L’aposta institucional per la rendibilitat empresarial, amb devaluació salarial i desregulació laboral com palanques fonamentals, està provocant una gran regressió social impensable no fa massa temps i, alhora, no s’avança cap a un model econòmic sustentat en un teixit empresarial amb veritable productivitat. L’aparició amb força de la figura dels treballadors i treballadores pobres és la negació del progrés compartit. Una ocupació assalariada, que no distribueix renda a bastament per garantir una vida digna per a tothom, ens està indicant que, si el que es vol és una democràcia amb cohesió social i tarannà igualitari, s'està produint una fallada sistèmica, d’un sistema que no ha implantat altre distribuïdor de renda que no sigui el treball remunerat o unes prestacions socials lligades a aquesta remuneració.

El número 21 de Panorama Sociolaboral Gadeso que acabam de publicar sota el títol de "Més persones ocupades amb menys qualitat de l´ocupació i menys protecció" (disponible aquí), presenta una selecció d´ estudis i informes publicats sobre el mercat laboral en els darrers mesos i rubricats per tota mena d´entitats públiques i privades i agents socials d'àmbit local, estatal, europeu i internacional. Malgrat que la pluralitat de visions és gran, hi ha una coincidència en la caracterització de la situació actual del mercat laboral espanyol i balear: Per una banda s´observa un creixement del nombre de persones amb ocupació i, alhora, un fort deteriorament de la qualitat de la dita ocupació. I, per una altra banda, es constata una progressiva baixada de la cobertura de protecció a les persones en atur. Deteriorament de la qualitat de l´ocupació i baixa taxa de protecció de l’atur incorporen més pobresa laboral a la nostra societat.

Aquesta és la panoràmica general d’un mercat laboral que ha esdevingut en no inclusiu i que té problemàtiques d’urgent solució: la de les persones en atur de llarga i molt llarga durada, i la de les persones joves en atur o en situació de subocupació. Correm el risc de ser una societat amb un problema estructural d´ inocupabilitat! Val a dir que en bastants ocasions he insistit que les darreres reformes de les normes laborals espanyoles, sense que hagin incentivat de debò la generació d’ocupació, han provocat el sorgiment amb força de nous perfils de precarietats laborals i socials, com ara, les persones contractades a temps parcial no desitjat o els autònoms forçats. Malauradament, a la llum de les noves evidències, en l'immediat haurem d’incorporar a aquestes noves precarietats la problemàtica dels becaris i dels treballadors i treballadores externalitzats.

Per si a algú li sembla que les memòries de Càritas les escriuen radicals antisistema, prenguin nota del següent advertiment del darrer informe de l'OCDE: "milions de persones corren el risc de quedar atrapades en el nivell inferior [del llindar de pobresa] de l'escala d'ingressos". Resulta evident que de la baixa qualitat en l’ocupació transitem cap a la pura pobresa laboral. Si volem ser competitius amb cohesió social, cal canviar de rumb.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (15-10-2015) 

RIP Ecotaxa? Encara no!

Les esquerres no haurien d’oblidar la capacitat transformadora que -encara que sigui modesta i lenta- té l'acció de governar. A aquestes altures de segle XXI parlar de “turisme sostenible”, és no dir res, tret que es prenguin mesurades de debò -i mesurables- per a conservar la biosfera. Fa temps que Daniel Tanuro adverteix sobre la impossibilitat del capitalisme verd. A parer meu, l'enginyer agrònom, ambientalista i militant ecosocialista belga, té tota la raó del món. O s’introdueixen lògiques econòmiques no-capitalistes o anem directes a l'abisme econòmic, social i ambiental, ja que "els éssers humans som interdependents i ecodependents: el Homo economicus competitiu i independent d'uns altres i de la naturalesa és una absoluta ficció” (Ramón Fernández Durán). Per això, no basta fer millor les coces (el turisme massiu de sempre però amb bon rotllo , cal fer coses diferents.

Per molt que la taxa turista s’anomeni  ara impost del turisme sostenible,  això del turisme sostenible no deixa de ser una altra perversió de les paraules, tan habitual en la política postmoderna. Aquesta perversió conceptual serà una realitat si al final els recursos d’aquest nou impost, tal com ahir s’anuncià, van destinats a: 1) Protecció, preservació i recuperació del medi natural, rural i marí. 2) Millora de la qualitat i la competitivitat del sector turístic, foment de la desestacionalització, creació de producte turístic i promoció turística. 3) Desenvolupament d’infraestructures relacionades amb el turisme sostenible. 4) Recuperació i rehabilitació del patrimoni històric i cultural. 5) Impuls de projectes de recerca científica, desenvolupament i innovació tecnològica (R+D+I) que contribueixin a la diversificació econòmica o relacionats amb l’àmbit turístic. I 6) Millora de la formació i la qualitat de l’ocupació del sector turístic.

Esper i desig que aquest esborrany de taxa turística sigui radicalment modificat per posar com a radicalment prioritari la inversió dels recursos recaptats en finalitats ecològiques, i no tant al Homo economicus de més turisme. Recaptar per a més negoci d’una minoria amb els recursos d’una biosfera de tots i totes, no és una altra cosa que la política a favor de les classes extractaves. El fi definitiu de l’Ecotaxa com eina de solidaritat fiscal amb la biosfera illenca i icona d’un altre turisme possible i necessari,  no pot ser un acord pel canvi!

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (15-10-2015)

Democratització turística i identitat balear

Aquest mes d’octubre farà quinze anys que es celebraren les II Jornades de Turisme i Medi Ambient a les Illes Balears, organitzades per l’Institut d’Estudis Ecològics (INESE). La conferència inaugural de l'esdeveniment va ser a càrrec de l'aleshores Rector de la Universitat de Barcelona, Antonio Caparrós Benedicto, qui va llegir un text titulat “La globalización”, i que encara ara segueix essent de molt recomanable lectura. A tall d’exemple citaré dues idees d’aquella conferència que em semblen particularment escaients avui en dia: “ ... gobernar hoy es generar nuevos vínculos sociales, dar lugar a un nuevo tejido social” i “ … creo que es posible generar una identidad balear basada en unos valores identitarios vinculados al medio ambiente y al turismo” (Els materials complets de les esmentades Jornades es varen publicar, l’any 2002 , en el volum “L’Espai turístic” de l’INESE).

A què ve aquesta remembrança d’unes jornades que segurament gairebé ningú recorda? No hi ha res de nostàlgia, ans al contrari. Pens que ara, amb un govern autonòmic d’esquerres -sense les noses de la dreta o del centrisme regionalista-, amb el Parlament més esbiaixat que mai a l’esquerra (o si ho voleu amb més pes objectivament progressista que mai), i amb una sòlida presencia al Parlament i al Govern d’una força política que es reclama de l’ ecosobiranisme, hom podria pensar que ara era l’oportunitat.

Pot ser que durant aquesta legislatura s’aconsegueixi democratitzar la política turística amb participació i transparència de tots els agents social i econòmics d’aquesta terra. Tant de bo sigui així, però a punt de complir-se els primers cent dies, el que s’aprecia és molta tecnocràcia, massa consulta i interlocució amb grups d’interessos, tot sembla pur disseny tourist business friendly. Com és possible que, per a començar amb bon peu, un Govern que ha elevat a rang de conselleria la participació encara no hi hagi posat en marxa algun organisme de participació en la política turística que doni certa transparència a la imprescindible interlocució? De moment, seguim amb les interlocucions bilaterals tan pròpies de les relacions amb els lobbys. Vull suposar que és un problema d’agenda i no de model. En qualsevol cas, cal generar ja nous vincles socials si es vol democratitzar la política turística de les Illes Balears.

Pel que fa a la incorporació dels valors del medi ambient i del turisme a la nostra identitat com a poble, hi ha, ara mateix, dos assumptes cabdals: Taxa Turística i capacitat de càrrega turística i, malauradament, en ambdós casos, si hem de fer cas a allò que diuen els mitjans de comunicació, sembla que el Govern navega per un mar d’indefinició. Vegem alguns exemples: En El Económico (el setmanari d’empresa i de turisme de Ultima Hora) del passat dia 2 d’octubre, s’informa que el Govern va fent camí per a instaurar un suavitzat Impost Turístic que, en paraules de la directora general de turisme, Pilar Carbonell, “Desde la Conselleria de Turismo defenderemos que sea un impuesto de reinversión en la industria turística” i punt. Per contra, en el número de novembre de la revista especialitzada en assumptes turístics Hosteltur, el Vicepresident i Conseller de Turisme, Biel Barceló, sembla que aposta per una la destinació de l'impost més amplia, concretament: “a millorar zones turístiques, preservar el medi ambient i a recuperar el patrimoni històric i cultural”. Com quedem? Si Hosteltur encerta, i hi ha una sensata distribució del que es recapti entre aquestes finalitats, avançarem en una millora de l’empatia entre la gent que, “com estimen aquestes illes, no les destruïm” i el turisme com activitat econòmica principal. En cas contrari, aquesta no-ecotaxa ajudaria a augmentar la mala percepció social d’una bona part de la societat illenca (potser la més compromesa amb un futur de plena sobirania) envers el negoci turístic.

Val a dir que la confusió de missatge governamental entorn de l'inevitable debat sobre els límits a la càrrega turística, és encara molt més gran en l’anterior. En algunes ocasions sembla que només els preocupa la massificació estiuenca i que en “temporada baixa” encara podem créixer en nombre de visitants, i de fet s’ha de promocionar la desestacionalització a força de més turistes en els mesos no estiuencs. Si fos així, el govern estaria plantejant un debat escaient en la situació de la càrrega turística de les Illes Balears dels anys 90 del segle passat, però absolutament desfasat avui en dia. El repte d’ara és com transitem, amb els menors costos possibles, a un escenari de decreixement de la xifra anual de turistes i del global d’estades. Cal advertir que l'estacionalitat té molts aspectes mediambientals, culturals i socials positius que cal posar en valor, però com això són figues d'un altre paner, en parlaré en una altra ocasió.

Publicat orginalment a dBalears (05-10-2015)

Un bon turisme per a un bon país

Aquests dies s'han publicat dues notícies relacionades amb el turisme que, sorprenentment, han passat una miqueta desapercebudes i que tenen a veure amb la contribució del turisme a la societat illenca. Per una banda s'ha presentat l'estudi Impacto econòmic del turisme (IMPACTUR) 2014 de les Illes Balears, elaborat per Exceltur i pagat [herència PP – Bauzá?] pel Govern de les Illes Balears i, d'altra banda, s'ha anunciat el compromís de tenir regulat el “tot inclòs”  per a la pròxima temporada turística.

Pel que fa referència al IMPACTUR, és a dir, a l'estudi privat del càlcul del PIB turístic balear, de l'impacte econòmic i de l'ocupació laboral de l'activitat turística illenca. N’extrec dues informacions. Primera que el PIB Turístic a Balears va experimentar un creixement interanual del 2,9% en 2014 fins a aconseguir la xifra de 12.003 milions d'euros; segona que el nombre de llocs de treball vinculats al turisme va registrar un avanç interanual del 3,1% fins a les 150.346 ocupacions i, per tant, els nivells d'ocupació turístics superen els previs a la crisi. Allò que l’ IMPACTUR no ens explica és si el creixement del PIB turístic ho ha estat en detriment d'altres activitats econòmiques que diversifiquessin la nostra economia, si aquest major PIB ha ajudat a una menor desigualtat i com ha impactat en els indicadors mediambientals. L'estudi del lobby EXCELTUR tampoc ens  aclareix si l'augment de l'ocupació turística ha estat a costa d'una major precarització de les reaccions de treball i, per tant, si la pobresa laboral ha crescut o si, per contra, ha disminuït. Val dir que la presentació d'aquest IMPACTUR ha coincidit amb la presentació de la Memòria de 2014 de Càritas Espanya  que ens impactava amb la següent dada: “el 53% de les persones que acudeix a Càritas viu en llars en els quals algun dels seus membres està treballant. Això indica que tenir una ocupació no sembla que estigui oferint suficient protecció davant l'impacte de la pobresa o l'exclusió social.”

Sobre la regulació del “Tot Inclòs” sembla que alguna cosa es vol fer, però no se sap molt bé què fer. Seria convenient un posicionament clar sobre un tema en debat gairebé perpetu. Crec que en el document de 2005 de “Conclusions de l'informe elaborat per la comissió d'experts per a l'estudi i el seguiment del Tot Inclòs” estan les possibles línies d'actuació. Una, la majoritària, és no fer res, i l'altra, la minoritària, advoca per entrar a sac. Jo simpatitz amb aquesta darrera posició i pens que, per a una regulació light del Tot Inclòs, no fa falta perdre, com diuen al meu poble, ni el temps ni la llavor.

Sigui com sigui, prenent  en consideració que “només un turisme de salaris alts és un bon turisme” (Un bon país no és un país low cost. Una proposta contra la indecència Miquel Puig. Edicions 62), hom pot preguntar  quina és l’estratègia turística balear per a  fer aquestes illes un país menys indecent?

Publicat originalment  a www.elperiscopi.com (08-10-2015)

Avui: Jornada Mundial pel Treball Digne

Cada 7 d'octubre des de l’any 2008 se celebra, a proposta de la Confederació Sindical Internacional (CSI), la Jornada Mundial pel Treball Digne. Aquest dia es reivindica, a tot el món, un treball digne i el ple respecte als drets dels treballadors i treballadores. Val a dir que el concepte de treball digne és equivalent al de “treball decent” que va ser llançat en 1999 per l'Organització Internacional del Treball (OIT) i que es defineix com aquell amb un salari i condicions que garanteixen una vida digna al treballador o treballadora i la seva família, que es desenvolupa en condicions segures i saludables, que garanteix la protecció social, i en el qual es respecten els drets fonamentals de llibertat de sindicació i de negociació col·lectiva, amb drets iguals i no discriminació laboral per raó de sexe, religió o pensament.

Potser algú pensi que això del “Treball Digne” res té a veure amb el nostre mercat laboral i que la jornada d’avui és una mena de dia del Domund Sindical. Òbviament la realitat és una altra, i a casa nostra els fenòmens sociolaborals emergents van lligats a un esborronador  dèficit de treball digne. Per això en el llibre “Precarietats” afirm que la precarietat laboral a l'engròs i l'extensió de l'explotació laboral són factors claus en el procés d'empobriment que viu la societat de les Illes Balears. En aquest sentit, és fonamental que els nous governs prenguin en consideració l'important que és que, en els seus respectius àmbits i en funció de les competències de cada institució, facin una aposta integral i transversal a favor del Treball Decent i, alhora, record que tots els experts i les expertes en la matèria adverteixen que les polítiques de Treball Decent depenen decisivament que s'implanti una política macroeconòmica encertada que fomenti l'ocupació de qualitat i redueixi la pobresa.

L’aposta pel Treball Digne, és una aposta per una societat digna. La dignitat d’una societat que, a tall d’exemple, no consumeix on no poden exhibir l’etiqueta de “lliure de treball infantil”, compra, preferentment, en el comerç just i, sobretot, no es resigna a què la precarietat laboral i vital de la gent no rica sigui la norma per malviure. Aquí i ara la lluita pel Treball Digne implica modificar el funcionament d’un mercat de treball incapaç d’incorporar a sectors cada vegada més amplis de la població, i modificar les regles de joc per acabar amb les ocupacions que no són garantia d'unes condicions de treball i de vida mínimament dignes. En definitiva avui -primer matí de Rato sense passaport- és un bon matí per començar el dia fent propòsits d’acabar amb les trampes de la precarietat i  les diverses formes de pobresa laboral.

Publicat originalment a www.elperiscopi.co (07-10-2015)

Atur canalla i contractes d’un o dos dies

Just després d’acabar de llegir l'última obra literària de César Rendueles, em submergesc en l'anàlisi de les dades d'atur registrat, contractació, i afiliacions a la Seguretat Social del passat mes de setembre. Val dir que el títol de l'exquisit i compromès llibre de Rendueles és “Capitalismo canalla. Una historia personal del capitalismo a través de la literatura”. Amb això queda dit de què va el llibre i el perquè del títol d'aquestes línies. I tanmateix deixin-me que comparteixi les seves últimes línies: “La democracia es la expresión política de la intuición, fascinante y repleta de claroscuros, de que una vida mejor –más justa, libre y plena- sólo se puede dar entre iguales que descubren, transforman y comparten aquello que tienen en común.”

Amb aquesta idea rondant pel cap, observ que al setembre la xifra d'atur registrat és de 56.531, i que el nombre de persones en atur registrat de llarga durada és de 21.412 (el 38% del total); que, del total de persones en atur registrades, només el 45,4% cobra alguna prestació; que s'han registrat un total de 38.926 contractes, dels quals el 80,6% són temporals (el 15,4% d’una durada d’un o dos dies) i el 38,4% són a temps parcial; que la mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social -491.919- té una variació interanual positiva del 5,01% (23.545 en termes absoluts). Aquesta major xifra mitjana d’afiliacions s’explica, fonamentalment, perquè la precarietat i la pobresa laboral no deixen de créixer. Tingui's en compte que aquestes xifres d'afiliacions es refereixen a registres administratius i no a persones.

Tot això ha passat en un mes en què els hotelers no han dissimulat les seves bones ocupacions i la immillorable marxa dels seus negocis; els aeroports illencs han acumulat uns tràfics de viatger fora mida; en el que hem tingut el dol  dos  per dos morts en una obra perquè, probablement, es treballa a escarada i sense ser rigorosos en la protecció de riscos laborals, per acabar les obres al més aviat possible; en un mes en què els comerciants no han ocultat una millora en les seves vendes..., en definitiva, les xifres abans exposades pertanyen a un mes en plena activitat econòmica. Què passarà quan arribi la crua temporada de tardor-hivern?

Torn al llibre César Rendueles que, parlant de Jim Thompson, ens recorda que, abans que l'autor triomfés amb una de les millors literatures de novel·la negra USA, va publicar, entre 1942 i 1946, dues obres - Aquí en la tierra y El trueno - centrades en la vida dels treballadors pobres nord-americans. La qüestió és que mentre els drets laborals i socials han reculat, la pobresa laboral s'ha universalitzat. Potser ha arribat l'hora que el nou govern autonòmic es replantegi d'arrel el Pla d'Ocupació (POIB) heretat de l'administració Bauzá i abordi, de debò, els problemes estructurals associats a les múltiples precarietats que hi ha al nostre mercat laboral.

Mentrestant, caldrà concloure, per una banda, que el capitalisme del segle XXI és igual de canalla que el dels anys 40 del segle passat (l’única diferencia és que el del segle XX no tenia com a forma de precarietat laboral als becaris i becaries) i, per una altra banda, que igual que s'ha novel·lat la corrupció nostrada, algú podria novel·lar la vida dels nostres treballadors i treballadores pobres i de la seva exclusió d’una democràcia de mercat amb massa poca atenció al bé comú.

Publicat originalment a www.elperiscopi.com (03-10-2015) 

Model d’empresa illenca i TIC

Fa anys i panys que es parla, a favor o en contra, de la necessitat de modificar el model de creixement de les Illes Balears. Des de no fa tant temps, alguns parlen de la necessitat de transitar cap a un model de decreixement, si més no, de decreixement turístic. Però gairebé ningú parla de la necessitat de modificar el que podríem denominar "model d'empresa illenca". Segons les dades del Directori Central d'Empreses (DIRCE) de 2015, la microempresa -o empreses amb microplantilles de persones assalariades- és extraordinàriament hegemònica en la població empresarial de Balears. Fins i tot, sembla que la crisi ha aguditzat aquesta situació car l'any 2008 les empreses que tenien 10 o més assalariats i assalariades arribaven al 6% del total, i al començament de 2015 aquest percentatge ha baixat al 4%.

Val a dir que, en parlar d'empresa, em referesc a l'espai-empresa on es concreten, en la pràctica, les relacions laborals, la relació entre ocupació i drets, i on la productivitat passa de l'abstracció a la concreció basant-se en uns procediments i organització empresarial. És obvi, idò, que, a parer meu, un estat, un país, o una regió té un model econòmic més o menys productiu i competitiu, no tant perquè els treballadors i treballadores siguin més productius a força de fer-los competitius amb condicions laborals i salarials properes als estàndards xinesos, sinó perquè té moltes unitats empresarials amb una organització eficient que les fa ser competitives. En aquest sentit , és una llàstima que dels informes de l'FMI i del Banc d'Espanya només es prenguin en consideració les propostes relacionades amb la desregulació dels mercats laborals i desmantellament de l'Estat del Benestar, i no les que fan referència a la manca de competitivitat dels teixits empresarials on les unitats empresarials de curta mida són clamorosament majoritàries.

Parlar de la petita i molt petita empresa com a problema socioeconòmic potser no és políticament correcte, però les dades són tossudes. Una d'aquestes evidències problematitzades la trobam en el número 58 de Temes Socioeconòmics Gadeso (disponible aquí) que, tot analitzant les dades que fan referència a les Illes Balears de l'Enquesta sobre l'ús de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) i del comerç electrònic en les empreses durant any 2014 i el primer trimestre de 2015, hem titulat "TIC en el teixit empresarial: Acceptable en general, insuficient a la petita empresa".

Es parla de panorama general acceptable de l'ús empresarial de les TIC perquè gairebé totes les empreses tenen connexió a Internet, i de les que en tenen, tres de cada quatre té Web; un poc més del 72% tenen instal·lada banda ampla mòbil; el 40% ja usen la Signatura Digital (fonamental per a relacionar-se amb les administracions públiques per via electrònica); gairebé la meitat disposen de Mitjans Socials (xarxes socials); i un modest 13,7% fan ús de l'anomenat Cloud Computing (informàtica en núvol). Però es qualifica d'insuficient en el segment d'empreses amb plantilles de menys de 10 persones assalariades perquè en aquests casos més d'un 29% no tenen ordinadors; gairebé un 36% funciona sense connexió a Internet, i d'aquestes més del 66% no tenen Web ni participació en les xarxes socials; i només un 7,27% d' aquestes empreses han emprat especialistes en TIC (quan en el conjunt de les empreses aquesta xifra és d'un 23,54%).

Són, sens dubte, unes dades que posen el dit en una de les nafres de la poca capacitat competitiva de les empreses de petita i/o molt petita mida. No sembla versemblant cap modificació, per suau que sigui, en el model econòmic illenc si no hi ha un canvi del model d'empresa.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (30-09-2015)

No és cert que "a ningú li agraden els impostos”

Fa uns dies, concretament el dissabte 19 de setembre, alguna premsa mallorquina recollia unes declaracions de la Directora General de Turisme del Govern de les Illes Balears en les quals, a propòsit de si la taxa turística l'hauran de pagar o no els residents, deixava anar la lapidària frase entre cometes que encapçala aquestes línies.

Venint d'una alt càrrec d’un govern formalment d'esquerres i feta, com és el cas, en la condició del càrrec que ocupa, em sembla una afirmació molt lamentable. No hi hauria res a objectar si l'afirmació es fes a peu de barra de bar, que, per cert, és on més abunden aquests comentaris absents de qualsevol base científica i amb bastant poc tarannà progressista.

Val a dir que la cultura fiscal d'un país és una cosa seriosa car, entre altres coses, quan parlem d'impostos ens referim a una forma fonamental de relació entre l’Estat i la ciutadania i, és clar, aquesta relació pot ser, social i ecològicament, més o menys justa i solidària. En aquest sentit, afirmar que a ningú li agraden els impostos equival a dir que a ningú li agrada la cohesió social, la solidaritat intergeneracional, o la preservació del medi ambient. En definitiva, si la directora autonòmica de turisme, recordés l'obra de James O'Connor, “La crisi fiscal de l'Estat”, recordaria la coneguda funció de legitimació que tenen els impostos en una societat democràtica i, per tant, l'existència de molts ciutadans i ciutadanes als quals no ens desagraden els impostos. És més, a alguns no només ens agraden, sinó que batallem perquè siguin pagats per tothom, i perquè pagui més qui més tingui.

Però és que, a més a més, l'afirmació de "a ningú li agraden els impostos” només és certa -a banda dels comentaris de bar- en els àmbits de les elits extractives amb connexions amb el frau fiscal i els paradisos fiscals, i per a una molt minoritària part de la societat amb una molt deficient cultura cívica. Tots els estudis sobre cultura fiscal –excepte els de la FAES- demostren que l'existència d'una relació, diguem que “amable” amb els impostos, és molt majoritària. A tall d'exemple, permeteu-me citar la recentment publicada recerca “Evolución de la cultura tributaria, coyuntura económica y expectativas vitales” que signen Luis Cambrer Rioja, Julio A. del Pi Artacho, i Beatriz Aragoneses Ramírez. (Col·lecció “Opiniones y Actitudes” Núm. 73. CIS, Juny 2015), en la qual es conclou que les qüestions fiscals tenen un consens bàsic i prou estès entorn de la necessitat de pagar impostos, associant-la amb la integració i cohesió social.

D'altra banda, pens que un govern format per membres de PSIB-PSOE i de MÉS, hauria de fer més cas als moviments socials i ciutadans situats a babord de l’espectre sociològic, i menys als suposadament hegemònics de l'estribord. És a dir, millor seria integrar missatges com ara els de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària que, en el començament del seu manifest fundacional, afirmen: “... volem expressar el nostre compromís amb la construcció d’una societat justa que no accepta la misèria ni la marginalitat en el seu si. El sosteniment d’uns serveis públics forts és la millor garantia per a l’exercici real dels drets, per a la cohesió social i per encarar amb garanties els reptes que tenim com a país”. Entre d’altres, el futur de la triple T “Turisme, territori, treball” és, sens dubte, un dels més grans reptes pel nostre país. I, com estim el meu país i el vull lliure, sí que m’agraden els impostos.

Publicat originalment  a dBalears  (28-09-2015)