Si hem de fer cas a l'últim
baròmetre del CIS, la violència contra les dones no és considerada, ni de molt,
com un dels principals problemes d'Espanya. Amb prou feines un 1,2% ho
consideren el principal problema. Val a dir que encara és més el baix percentatge
de persones enquestades pel CIS (el 0,1%) per a les que aquest és el problema
que més els afecta personalment. Tenint en compte que, des de principi d'any,
han mort assassinades per les seves parelles o exparelles un total de 43 dones,
i que aquest nombre de morts és només la punta de l’ iceberg de la violència
masclista quotidiana, aquesta percepció social de la violència contra les dones
com a problema és increïblement baixa. A aquesta situació de baixa “preocupació
social demoscòpica” hi ha contribuït decisivament el perfil baix -gairebé
inexistent- de denúncia i manifestació de condol i empatia que el Govern de
Mariano Rajoy ha tingut durant tota la legislatura pels assassinats, les
agressions i les tortures masclistes. Hem hagut d'esperar a la precampanya
electoral perquè, amb una visita al telèfon 016 d'atenció a les víctimes de
violència de gènere, el President del Govern d'Espanya es referís a aquesta
problemàtica.
I no obstant això, el dissabte 7
de novembre els carrers de Madrid es van omplir de manifestants de totes les
edats i condició social contra les violències de gènere. La majoria eren dones
-gairebé sempre les dones en l'avantguarda de la lluita per canviar aquest món
injust i desigual-, però hi havia molts
homes manifestant-se . Aquesta important
presència d’homes en una gran mobilització feminista pot indicar que molts
homes comencen a sentir-se interpel·lats en la lluita contra el patriarcat, la
violència de gènere i el masclisme. El col·lectiu masculí ens hem d’alçar amb
força enfront dels massa naturalitzats comportaments masclistes de “baixa
intensitat” (els anomenats micromasclismes) que, en la majoria de casos, no són
una altra cosa que violències, pot ser que de baixa intensitat, però una
violència que dóna mala vida i que, a la fi, mata.
De les moltes manifestacions a
què he assistit, la del dissabte va ser de les que més m'han emocionat i a la qual, en consciència, tènia que
acudir. Les i els manifestants vàrem defensar les nostres llibertats
individuals i la igualtat com a inseparables. Cal recordar, quantes vegades
faci falta que, en paraules de Victòria Camps, “el dret a les llibertats
individuals és un parany si deixem de preocupar-nos per la igualtat”. Com el
masclisme és, objectivament, un enemic de les llibertats i la lluita per les
llibertats no és un camí fàcil i no s’acaba mai del tot, quatre dones
assassinades -dues per genuïna violència de gènere- després de la gran
manifestació del 7N no es pot interpretar com un fracàs de la mobilització
feminista i democràtica, ans al contrari, és una constatació més del fracàs de
les polítiques implementades per a l'eradicació de totes les violències
masclistes i de la necessitat de continuar en la lluita.
Publicat originalment a El Periscopi
(09-11-2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada