7N: Una gran mobilització en una lluita que continua...

Si hem de fer cas a l'últim baròmetre del CIS, la violència contra les dones no és considerada, ni de molt, com un dels principals problemes d'Espanya. Amb prou feines un 1,2% ho consideren el principal problema. Val a dir que encara és més el baix percentatge de persones enquestades pel CIS (el 0,1%) per a les que aquest és el problema que més els afecta personalment. Tenint en compte que, des de principi d'any, han mort assassinades per les seves parelles o exparelles un total de 43 dones, i que aquest nombre de morts és només la punta de l’ iceberg de la violència masclista quotidiana, aquesta percepció social de la violència contra les dones com a problema és increïblement baixa. A aquesta situació de baixa “preocupació social demoscòpica” hi ha contribuït decisivament el perfil baix -gairebé inexistent- de denúncia i manifestació de condol i empatia que el Govern de Mariano Rajoy ha tingut durant tota la legislatura pels assassinats, les agressions i les tortures masclistes. Hem hagut d'esperar a la precampanya electoral perquè, amb una visita al telèfon 016 d'atenció a les víctimes de violència de gènere, el President del Govern d'Espanya es referís a aquesta problemàtica.

I no obstant això, el dissabte 7 de novembre els carrers de Madrid es van omplir de manifestants de totes les edats i condició social contra les violències de gènere. La majoria eren dones -gairebé sempre les dones en l'avantguarda de la lluita per canviar aquest món injust i desigual-, però  hi havia molts homes manifestant-se .  Aquesta important presència d’homes en una gran mobilització feminista pot indicar que molts homes comencen a sentir-se interpel·lats en la lluita contra el patriarcat, la violència de gènere i el masclisme. El col·lectiu masculí ens hem d’alçar amb força enfront dels massa naturalitzats comportaments masclistes de “baixa intensitat” (els anomenats micromasclismes) que, en la majoria de casos, no són una altra cosa que violències, pot ser que de baixa intensitat, però una violència que dóna mala vida i que, a la fi, mata.

De les moltes manifestacions a què he assistit, la del dissabte va ser de les que més m'han emocionat i a la qual, en consciència, tènia que acudir. Les i els manifestants vàrem defensar les nostres llibertats individuals i la igualtat com a inseparables. Cal recordar, quantes vegades faci falta que, en paraules de Victòria Camps, “el dret a les llibertats individuals és un parany si deixem de preocupar-nos per la igualtat”. Com el masclisme és, objectivament, un enemic de les llibertats i la lluita per les llibertats no és un camí fàcil i no s’acaba mai del tot, quatre dones assassinades -dues per genuïna violència de gènere- després de la gran manifestació del 7N no es pot interpretar com un fracàs de la mobilització feminista i democràtica, ans al contrari, és una constatació més del fracàs de les polítiques implementades per a l'eradicació de totes les violències masclistes i de la necessitat de continuar en la lluita. 

Publicat originalment a El Periscopi (09-11-2015)