Menys atur a costa de pitjor ocupació

Avui comentaré els resultats de l’ EPA del quart trimestre de 2015 -que es van fer públics ahir-, en termes de comparació amb els resultats del mateix trimestre de l’any anterior. Deixaré per a una altra ocasió l’anàlisi d’allò que ha passat en mercat laboral illenc, i l’anàlisi en termes anuals. Anotem, d’entrada, que no té sentit cap comparació entre el trimestre anterior –eminentment estival i de màxima ocupació estacional- i el darrer trimestre de l’any, el qual, sense ser el pitjor, és el que marca la tendència a la baixa de la corba estacional del mercat laboral de les Illes Balears que, en els últims anys, arriba al seu sòl en el primer trimestre.

Les dades més rellevants són els següents: El trimestre es tanca amb una població aturada de 102.800 persones, la qual cosa representa una baixada del -7,68% en relació al quart trimestre de l’any anterior. Hem passat d’una taxa d’atur del 18,88%, a una del 17,02%. Una bona notícia, que és menys bona quan l’esmicolem. Per exemple, la taxa d’atur juvenil (la de les persones menors de 25 anys) és del 44,66%, és a dir, un 0,59% més que l’any anterior. Un altre problema estructural no resolt és el de l’atur de llarga durada. Un percentatge (el 24,4%) tan elevat de població que des de fa més de dos anys està en atur és un fracàs social, i té un seriós perill de provocar episodis de “inocupabilitat”. Encara que hagem baixat aquest percentatge en un 4,9%, no queda, ni de bon tros, resolt el problema de fons de desaprofitament del capital humà.

Però no ens equivoquem centrant els anàlisis en aspectes quantitatius, no sigui cosa que celebrem el fet que cada vegada hi hagi menys població aturada, perquè cada vegada hi ha més població inactiva que ha “tirat la tovallola” en la seva obstinació per entrar al mercat de treball i, alhora, hi hagi més gent treballant i segueixi sent pobre. En aquest sentit, hem de concloure que l’empitjorament de la qualitat del treball remunerat no reverteix: Un 24,7% de la població assalariada és temporal (el percentatge més gran en l’últim trimestre de l’any des del 2012); mai, en un quart trimestre, hi havia hagut tantes persones assalariades amb contractes parcials (62.700), ni tantes persones (110.600) ocupades amb el registre de “treballador per compte propi”, és a dir, segueix expandint-se el fenomen dels “autònoms per força” com a fórmula de màxima precarietat laboral i de refinament de l’ externalització dels riscos empresarials.

En conclusió, baixa l’estimació d’atur sense que es resolguin els problemes estructurals associats a la població aturada que té el mercat de treball illenc i, d’altra banda, segueix l’estirabot del treball “low cost” i no integrador. Caminem irremeiablement cap a una societat cada vegada més desigual. Em tem que es comenci a donar per bo aquell paradigma de societat en el qual, seguint a Marco Revelli, cert nivell de desocupació pugui considerar-se “útil per reduir el cost de la mà d’obra”, i on la desigualtat deixi de considerar-se un defecte per transformar-se, dins de certs límits, en un recurs. I tanmateix, al meu entendre, a les Illes Balears, ja s’han traspassat aquests límits.

Publicat originalment a El Periscopi (29-01-2016)

El fantasma d’una nova desigualtat que recorre la societat actual

A la UE, al Regne d’Espanya, i, òbviament, a les Illes Balears la gestió de la crisi sistèmica que des de 2008 patim ha provocat una, diguem-li, "nova desigualtat". El procés d’empobriment no ha afectat a tothom, ans al contrari, alguns s’han enriquit com mai. Pel que fa a l´àmplia majoria social afectada, duna manera o duna altra, per les polítiques d’austeritat autoritària, el grau d’empobriment ha estat especialment intens per a les persones amb una posició social més baixa. Altrament dit, la gestió neoliberal de la crisi ha permès que els sectors de la societat minoritaris però rics, es segueixin enriquint, alhora que el gran sector de les anomenades "classes mitjanes" s’anava encongint. El sentit dels ascensors socials s’ha invertit, i, en lloc de ser ascendent (noves incorporacions de classes mitjanes baixes a una situació socioeconòmica mitjana, i d’aquestes a una situació de classe mitjana alta), ha estat descendent. Cada vegada hi ha més "clase media pelada", en feliç expressió d’Almudena Grandes a la novel·la “Besos al Pan”.

No negaré que, personalment, sóc dels que tinc moltes reticències amb el concepte "atrapa-ho tot" o catch all de "classe mitjana". Un marc conceptual capaç d’unir en el mateix grup social a gent molt dispar no em sembla que sigui la millor forma d’estratificar les societats actuals, però és, sens dubte, útil per a definir el "fantasma de la nova desigualtat", a la que abans he fet referència, i que recorre la nostra societat actual. La novetat és doble: en intensitat i en les causes. S’ha passat de feridores desigualtats, fins i tot en el període de no-crisi, a la situació de polarització social actual. I, pel que fa a les causes, la novetat és que el mercat laboral ha deixat de ser garantia d’integració social. L´aparició de la pobresa laboral, dels treballadors i treballadors pobres, no només és la negació de l’ideal democràtic de garantir igualtat d’oportunitats, és la negació del benestar per a tothom. És a dir, la nova desigualtat és, en realitat, una fractura social provocada, no pel funcionament amb normes i amb redistribució de l’economia de mercat, sinó per la lluita de classes del segle XXI, a la qual el multimilionari Warren Buffet no es va estar de reconèixer en dir que "per descomptat que existeix lluita de classes, i la meva classe ha guanyat". A casa nostra „i gairebé arreu„ els guanyadors han imposat, com a element essencial de l’economia de la desigualtat, la progressiva precarització de les relacions laborals, amb lleis per garantir la competitivitat a costa que el factor treball gaudeixi de la menor seguretat possible. S’ha esvaït aquella idea de combinar elements de flexibilitat amb seguretats, anomenada "flexiseguretat". Val a dir que en aquest concepte originari del marc laboral danès, la protecció social en cas de desocupació era una peça clau. Idò, precisament en el número 64 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible aquí) hem presentat els resultats a Balears de l´"Estadística mercat de treball i pensions en les fonts tributàries" sobre aquest assumpte de la prestació per desocupació.

La conclusió és que, segons les dades de l´Agencia Tributària, en els anys de crisi s’ha deteriorat l’abast de les prestacions que cobren les persones que estan en atur i, alhora, ha baixat la quantia de les dites prestacions (en el període 2009-2014 han perdut un 15,6% de valor). Hom podria dir que l´ esmentada nova desigualtat és, en bona part, conseqüència de l´ incompliment de l’article 41 de Constitució espanyola que diu: "Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació".

Potser, ha arribat el moment d’incorporar als indicadors econòmics, com ara, el PIB o la taxa d’activitat i/o d’atur, un indicador de desigualtat social. Tenint en compte que, seguint a Joseph Stiglitz, el que mesuram afecta a les decisions que prenem, no mesurar l’evolució de la desigualtat em sembla una indecència insuportable.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-01-2016)

Desarrollo humano, trabajo y… ¿renta básica?

Aquí us deix un article  titulat “Desarrollo humano, trabajo y… ¿renta básica?”  que s’ha publicat a SinPermiso.

La cosa va de l’Informe sobre Desenvolupament Humà 2015,  el treball i la Renda Bàsica.

Bona lectura  !

Carta al govern de l'Ajuntament Palma

Benvolgut batle, benvolgudes i benvolguts membres de l'equip de govern de Cort:

Com que em consider amic d'alguns i algunes de vosaltres, i a bastants us conec personalment, no em ve de gust escriure cartes com aquesta. Però, tot i considerar que en els pocs mesos que fa que governau la ciutat de Palma, s'ha començat a notar el canvi a millor, us he de dir que em preocupa el retard en la posada en marxa d'alguns compromisos continguts en el document “Bases per conformar un govern de canvi a Palma”.

Concretament, em referesc a dues qüestions puntuals, que no requereixen molt pressupost. Són qüestions de voluntat política que tenen una gran càrrega transformadora. D'una banda, en el punt 18 (Hisenda i Innovació) del citat document de compromisos s'afirma: “Realitzarem una avaluació externa del deute”. Lamentablement, almenys que es conegui, res s'ha fet de moment sobre aquesta matèria. L'avaluació del deute municipal és fonamental que es faci amb la participació de la ciutadania. Necessitem saber per què aquest any es destinen cada dia 135.000 euros del pressupost municipal a pagar el deute amb els bancs. Realment aquest deute està justificat? És legítim? Amb les necessitats socials que tenim a Palma, no és possible un ritme de pagament més lent? La ciutadania vol saber, per a empoderar-se. Per exercir el dret de ciutat.

D'altra banda, el Codi Ètic subscrit per PSOE-PSIB, MÉS per Palma i SOM Palma us compromet a la “Prohibició de contractació amb l’Ajuntament d’aquelles empreses que operin o tinguin sucursals en paradisos fiscals, així com d’aquelles que no respectin els drets laborals dels seus treballadors i treballadores”. La pregunta és clara i pertinent: Quan? No sigui cosa que, per fer-ho massa tard, no pagui la pena.

Aquest compromís de realitzar una compra i contractació pública lliure de paradisos fiscals i responsable amb el treball digne no és massa complicat posar-ho en pràctica. El marc jurídic de la contractació pública possibilita sobrerament que els organismes públics puguin exigir que les empreses que vulguin accedir a contractes públics demostrin ser fiscalment responsables i no desenvolupin pràctiques d'elusió fiscal. És més, atès que aquest tipus de pràctiques minva la capacitat de finançament dels organismes públics, resulta del tot coherent que, en aquest cas l'Ajuntament de Palma, tracti d'evitar beneficiar amb contractes a empreses que les duen a terme. En qualsevol cas, si ho consideren oportú i pel que pugui ser d'ajuda, tinguin en compte que Oxfam Intermón ha llançat la iniciativa Territoris Lliures de Paradisos Fiscals de forma conjunta amb la Plataforma per una Fiscalitat Justa. Pel que fa referència al compromís amb el treball digne en l'àmbit internacional, res millor que es concreti la forma de dur-lo endavant amb la participació dels sindicats, la Conselleria de Treball, i, si és necessari, amb l'ajuda de l'Oficina de la OIT a Espanya.

En definitiva, cal que poseu, com més aviat millor, el fil a l’agulla en aquestes dues qüestions.

Salutacions cordials i transformadores. Bon Sant Sebastià!

Publicat originalment a dBalears ( 18-01-2016)

Treball al servei del desenvolupament humà

El proppassat 14 de desembre el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) va fer públic l’Informe sobre desenvolupament humà 2015. Aquesta és la vint-i-quatrena edició d’un dels estudis de referència mundial que, any rere any, ha tractat aspectes crucials per a la humanitat, com ara: Gènere i desenvolupament humà (1995), La lluita contra el canvi climàtic: solidaritat enfront d’un món dividit (2007/2008), o Reduir vulnerabilitats i construir resiliència (2014). El de 2015, Treball al servei del desenvolupament humà, analitza la manera en què la feina pot millorar el desenvolupament humà.

Val a dir que el concepte de desenvolupament humà i els indicadors per avaluar-lo -l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH)- tenen com a objectiu avaluar el benestar humà des d’una perspectiva àmplia i no exclusivament centrada en aspectes econòmics ni monetaris. Des dels seus inicis, el PNUD ha sostingut que la veritable finalitat del desenvolupament no és només augmentar els ingressos, sinó també oferir a les persones les màximes oportunitats i garantir els drets humans, les llibertats, les capacitats i les oportunitats, permetent, així, que els ciutadans tinguin una vida llarga, saludable i creativa. Es podria dir que és una manera de mesurar la situació dels països alternativa al PIB. Què importa més, posem per cas, les desigualtats socioeconòmiques o el PIB? És bo un PIB creixent amb una esperança de vida decreixent del precariat en risc d’exclusió?

Tanmateix, l’últim informe del PNUD té, pel fet de referir-se, com s’ha dit, al treball, un plus d’importància per a societats com les europees i, entre elles, la de les Illes Balears. Per què? Doncs perquè “oficialitza” en l’àmbit mundial qüestions que només l’ecologia política i l’economia feminista posen des de fa temps en el frontispici de qualsevol anàlisi de la situació del treball. En aquest sentit, al document que coment s’afirma: “Des de la perspectiva del desenvolupament humà, el concepte de treball és més ampli i profund que exclusivament el de l’ocupació. L’ocupació proporciona ingressos i sosté la dignitat humana, la participació i la seguretat econòmica. No obstant això, en el marc de l’ocupació no s’hi inclouen molts tipus de treball que tenen importants implicacions per al desenvolupament humà, com ara el treball de cures, el treball voluntari i el treball creatiu (per exemple, l’escriptura o la pintura)”.

A partir d’aquesta definició, s’aprofundeix en la problemàtica del treball no remunerat i el de cures que, com és sabut, estan extraordinàriament feminitzats. Per això, s’advoca per acabar amb els desequilibris entre treball remunerat i no remunerat, i per una major participació masculina en el treball de cures. Es tracta d’invertir l’actual situació, en la qual s’estima que les dones contribueixen en un 52% al treball mundial, mentre que els homes ho fan en un 48%. També s’insisteix en la necessitat d’apostar “pel treball sostenible”, que no és altra cosa que les anomenades “ocupacions verdes”, i per una transició justa cap a un model de creixement que freni l’escalfament global. Si se’m permet, crec que es pot afirmar que l’Informe sobre desenvolupament humà de 2015 fa costat al sindicalisme internacional que afirma que “no hi haurà ocupació en un planeta mort”.

Òbviament es parla, i molt, del treball remunerat i les seves problemàtiques polièdriques, com ara, l’externalització, la neodeslocalització productiva i de prestació de serveis, la bretxa de gènere, les repercussions -i “promeses incomplertes”- de la revolució digital i la robòtica i, no cal dir-ho, sobre la qualitat de l’ocupació remunerada. En aquest sentit, s’afirma que “el vincle entre el treball i el desenvolupament humà no és automàtic. Depèn de la qualitat del treball, de les condicions en què es desenvolupa i del seu valor social, entre altres factors. És important que la gent tingui feina, però també ho són altres qüestions. Per exemple: és una feina segura? Se senten satisfetes les persones amb la seva feina? Hi ha perspectives de progrés? Possibilita l’ocupació un equilibri flexible entre la feina i la vida personal? Hi ha igualtat d’oportunitats entre dones i homes?”.

Arribats a aquest punt pot ser que em demanin: té alguna cosa a veure tot això amb el mercat laboral i la societat de les Illes Balears? És clar que sí: d’entrada s’hauria de prestar més atenció a la contribució al desenvolupament humà illenc d’una ocupació tan estacional i precària, i, d’altra banda, hauríem de demanar-nos si les normes laborals i de contractació, els recursos de la inspecció de treball, i els drets de les treballadores de la llar, compleixen amb els estàndards que recomana aquest Informe sobre desenvolupament humà.

Publicat originalment a Ara Balears (24-01-2016)

El negoci de la fam

Finalitzades les festes nadalenques, em permeto escriure, sense el risc d'amargar a ningú aquestes celebracions religioses, lúdiques, i familiars, sobre un negoci que, entorn del Nadal, sol tenir grans beneficis. Em referesc al “negoci de la fam”.

Però, a què ve això? Allò que motiva aquestes línies és un article signat per Miguel G. Macho ( blog http://miguelgmacho.com/) que fa uns dies vaig llegir. Per una banda, em va alegrar comprovar que hi ha més gent crítica amb els “Bancs d'Aliments”. Estic plenament d'acord que es premiï fiscalment la contribució en doblers o espècies a ONGs, associacions, o fundacions, es dediquin al que es dediquin, amb el benentès que siguin finalitats legals i que no han de ser, en cap cas, la substitució de les obligacions que les administracions públiques tenen amb el benestar, en sentit ampli, de la ciutadania. Només pos un límit: Els fons destinats a l'eradicació de qualsevol episodi de fam o de la deficient nutrició infantil haurien de ser sempre públics. És a dir, les campanyes de recollida d'aliments les haurien d'organitzar únicament les administracions públiques i, òbviament, les aportacions privades a aquestes campanyes, haurien de tenir zero desgravacions fiscals. En cas contrari, es converteixen en un negoci.

D'altra banda, la lectura de l’article em va impactar per la contundència i claredat amb què s’explica aquest negoci. Miguel G. Macho ens informa que tota donació que es faci a un Banc d'Aliments, sigui en dobles o béns, desgrava fiscalment un 35% del total del valor de la donació directament sobre la quota íntegra de l'impost de societats, per tant, si una empresa dóna, posem pel cas, 1000 € en paquets d'arròs a preu de mercat, fiscalment té dret a reduir-se íntegrament un 35% de dits 1000 €, és a dir, 350 € en aquest cas, de la quota íntegra de societats que li toqui pagar com a empresa. Si el que fa la donació és un individu la desgravació és d’un 25% sobre l'IRPF. Aquesta deducció no pot superar el 20% de la base imposable en cap cas, però alerta: Quan es tracta de grans empreses donants d'aliments estaríem parlant de desenes de milions d'euros de possible deducció.

Miguel G. Macho il·lustra aquest sucós “negoci de la fam” amb l'exemple d'un dels socis més important de la Federación Española de Bancos de Alimentos (FESBAL): Carrefour. Resumidament el procediment és, amb dades extretes del seu Informe Anual de 2012, el següent: Els clients de Carrefour han comprat voluntàriament en els seus establiments 4.000.000 € en aliments (que no comprarien si no hi hagués campanya de recollida), que han donat en els punts de recollida del Banc d'Aliments, gestionats per voluntaris de FESBAL sense que aquestes persones cobrin un cèntim. Després, com l'empresa segueix la política que “per cada quilo que es dóna, ells en donen un altre”, Carrefour dóna aliments per un valor d'altres 4.000.000 € (és una xifra aproximada, perquè parlem de quilos, i són ells els que marquen els preus de les seves mercaderies, i no val el mateix un quilo d'arròs que un quilo de sardines enllaunades). Tinguin en compte, a demès, que aquests aliments són considerats comptablement com a pèrdues (menys beneficis, menys imposts a liquidar) i que, generalment, són productes excedents, és a dir, aquests que no entren al mercat per no fer descendir els preus per excés d'oferta, i que, a sobre, la gran empresa s'estalvia els costos per haver de desfer-se’n d'ells.

En conclusió: Carrefour fa una donació equivalent a 8.000.000 € i, com la donació íntegra la fa com a empresa, i no es computen els donants individuals, es desgravarà 2.800.000 € en la seva quota de l'impost de societats. Altres 4.000.000 € ja els va ingressar en caixa perquè els aliments donats es van comprar en els seus establiments. El resultat és que, de donar 4.000.000 € en aliments, Carrefour treu en net 6.800.000 €, entre vendes i deduccions, i sense explicar altres beneficis fiscals. Així van les coses!

La solidaritat no requereix desgravació fiscal. La caritat, encara que la practiqui l’Opus Dei (que controla la Federació Europea de Bancs d'Aliments), sí que necessita l'ajuda d'hisenda.

Publicat originalment a dBalears (11-01-2016) 

La cultura com activitat econòmica i d´ocupació laboral

El novel·lista, poeta i assagista Benjamin Prado ha escrit una de les frases curtes tan sol vuit mots amb la que, pot ser, més m'identific a la hora d' albirar la sortida de la crisi que patim la immensa majoria de la ciutadania no rica. La frase en qüestió és la següent: "Deja de buscar las llaves, inventa otra puerta". Entestar-se en les fracassades polítiques d'austeritat autoritària i en el manteniment del model productiu (atenció amb el repunt de l'economia del totxo i el ciment en la millora del quadre macroeconòmic estatal i regional!) és apostar per seguir cercant les mateixes claus que han obert l'expansió sense complexos de l'economia de la desigualtat. Convé, doncs, inventar una altra porta que obri possibilitats de debò al progrés de tothom, a la prosperitat veritablement compartida, i la fi de la precarietat laboral de l'exclusió social. És a dir, si a Balears i arreu es volen uns altres resultats, s'han de fer coses diferents com, per exemple, decréixer en algunes activitats econòmiques de les quals ja anam sobrats d'especialització, i créixer en unes altres que encara no han estat reeixides del tot.

Sens dubte, un dels àmbits en els quals convindria créixer és el de la cultura. En aquest sentit, en el número 63 de Temes socioeconòmics Gadeso (disponible a gadeso.org), es conclou que les activitats econòmiques lligades a la cultura es presenten com a potencials jaciments d'ocupació. No és una conclusió capritxosa, és la conseqüència d'analitzar les dades dels anuaris d'estadístiques culturals del ministeri d'Educació Cultura i Esports referides al mercat laboral de Balears en activitats, com ara: biblioteques, arxius, museus i altres activitats culturals; edició de llibres, diaris i altres activitats editorials; activitats cinematogràfiques, vídeo, ràdio, televisió i edició musical, fotografia, agències de notícies, disseny, creació artística i espectacles; traducció i interpretació; educació cultural, fabricació de suports, aparells d'imatge i instruments musicals i arts gràfiques; i reproducció de suports gravats.

Val a dir que l'evolució del nombre de persones amb ocupació en el sector cultural illenc és positiva. Concretament, el 2014 registra, amb 13.200 ocupacions, un bon resultat: un 7,3% més que a l'inici del decenni 2005-2014, i un 15,8% més en relació l' inici de la crisi (2008). Pel que fa a l'evolució de la demografia empresarial, presenta també una tendència clarament positiva amb un creixement del 42,6% durant l'últim decenni, i d'un 40,2% en 2014 en relació al 2008.

Evidentment, no tot són "flors i violes": La precarietat laboral s'ha fet ben present en el sector cultural illenc. Als salaris baixos i la temporalitat i parcialitat de la majoria dels contractes de treball, s'hi ha d'afegir que, ben segur, el gran estirabot d'empreses sense assalariats i, fonamentalment, de persones autònomes que abans eren assalariades ens està indicat que s'ha estès la figura del "autònom forçat" com a forma de nova i molt extrema precarietat laboral.

En qualsevol cas, les activitats econòmiques associades a la cultura són, al meu entendre, imprescindibles en el mix del canvi de model de creixement d'unes illes i d'un planeta ecodepenents en un territori amb límits cada dia més evidents.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (13-01-2016)

En començar l’any...

La primera lectura de l’any 2016 ha estat “Vida coetània” de Ramon Llull. Veritablement ha estat una relectura en un llibret amb una impecable introducció i edició a cura de Gabriel Ensenyat, il·lustrat amb miniatures del Breviculum (Manuscrit de la Biblioteca de Karlsruhe, Alemanya), i editat l’any 2014 per la murera Ensiola Editorial. “Vida Coetània” és considerada una de les primeres “autobiografies” conegudes d’un autor medieval i, alhora, els experts solen qualificar-la de petita obra mestra. No sóc expert en la matèria, ni prop fer-hi, però allò que m’impressiona d’aquest breu text és el llenguatge senzill i directe, i l’esperit gairebé aventurer que traspua aquesta obra dictada pel mestre Ramon Llull.

Sens dubte 2016, l’any que es commemora el setè centenari de la seva mort, serà un any de lectures i relectures de l’obra de Llull i, per tant, serà un any de noves experiències que ens permetran fer associacions de la literatura lul·liana amb el present. En llegir a “Vida coetània”: “... però sense deixar de pensar-hi amb pensament afligit, confià i es proposà que en endavant escriuria llibres, uns bons i els altres millors, successivament, contra els errors dels infidels. Això, però, ho tingué per inspiració divina, car quan es trobava reposat no era capaç de discernir com i de quina manera ell seria capaç d’ordenar els dits llibres sense tenir ciència, i pensant més endavant que tanmateix no en trauria cap profit. I encara més tard, observant que es trobava sol en una comesa tan gran, va concebre la idea d’anar davant el sant pare i els prínceps cristians a suplicar-los que promoguessin la creació de diversos monestirs on homes savis i literats estudiessin i aprenguessin la llengua aràbiga i de tots els altres infidels a fi que hi poguessin anar a predicar i exposar la veritat de la santa fe catòlica”, no m’he pogut estar d’associar aquestes paraules de Llull amb els bons i millors llibres d’ara mateix. Alguns escrits per gent que, aparentment, no té ciència, com ara “Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral” que, tot i ser Ernest Cañada l’autor, dóna veu a un grup de cambreres de pisos que es converteixen en les autèntiques autores i protagonistes del llibre, i d’altres escrits per persones molt sàvies, com per exemple “La formació d’una identitat. Una historia de Catalunya” de Josep Fontana, “Economia sense corbata: Converses amb la meva filla” de Ianis Varoufakis, “La locura del solucionismo tecnológico”, o “Democràcia, tecnologia i ciutat” de Evgeny Morozov. Són llibres que ens proporcionen bases teòriques per al desmuntatge ideològic del neoliberalisme, el nacionalisme espanyol, i la visió neocon de les TIC. Morozov insisteix en una idea que cada dia és més important: El repte que tenim davant nostre és com introduir la dimensió política en moltes d’aquestes transformacions que se’ns presenten com a purament tecnològiques.

Tinguin per segur que són llibres escrits per una comesa tan gran com la de construir un altre món més just socialment i ecològicament, però en cap cas per exposar cap “veritable fe”, ans al contrari: Amb l’única certesa que el pensament únic i la proclamació del fi de la història amb la imposició de l’ordre social neoliberal, el patriarcat del començament de segle XXI, i la unitat inamovible dels actuals estats nació, són una monumental falsedat. També és una gran falsedat el pensament hegemònic de bona part de l’establishment sobiranista segons el qual la independència de Catalunya només la pot liderar Artur Mas.

 Òbviament no és el temps de crear monestirs, però potser sí que seria molt convenient la creació d’una xarxa internacional de think tanks que “estudiessin i aprenguessin la llengua” per a què els moviments socials i polítics puguin convertir en realitat allò que l’impulsor del moviment surrealista, André Breton, sintetitzà dient: “Les dues necessitats que jo pensava convertir en una sola: transformar el món, segons Marx, i canviar la vida, segons Rimbaud.”

En qualsevol cas, com la comesa és gran, hauríem de començar transformant casa nostra i canviar a millor la vida de la majoria dels illencs i les illenques. I, sobretot, siau feliços. Bon 2016!

Publicat originalment a dBalears  (04-01-2016)

2015: Precarització laboral, objectiu reeixit

Ni l’activitat econòmica entorn de les festes nadalenques ha aconseguit que la xifra d’atur registrat a les Illes Balears tingui una significativa baixada en relació al mes anterior. Desembre va acabar amb 75.784 persones formalment inscrites com aturades, és a dir, 1.403 persones menys (-1,8%) que el mes de novembre. L’increment de consum nadalenc genera cada any menys ocupacions (tot i que siguin ocasionals i de curtíssima durada) que permetin millorar la dada del darrer mes de l’any. Però allò que interessa sobre manera és observar les variacions interanuals que han estat de 7.776 persones menys (-9,3%) inscrites en les oficines del SOIB sota l’epígraf administratiu d’ “atur registrat”. Recordin que entre altres col·lectius exclosos d’ aquest registre estan els Fixos Discontinus en atur.

En qualsevol cas, cal preguntar-se si aquesta baixada de la xifra d’atur registrat és deguda a la creació d’ocupació o a altres causes. Com se sol associar l’evolució de les afiliacions a la Seguretat Social amb l’evolució de la creació d’ocupació, crec que és molt il·lustratiu ressenyar que, si tenim en compte que en desembre hi ha una mitjana de 375.035 afiliacions, amb unes variacions intermensual i interanual del -2,99% i del +4,92% i de -11.562 i +17.584 en termes absoluts, respectivament, sembla clar que la baixada d’atur registrat no es pot lligar matemàticament i inequívocament amb pujades d’afiliacions a la Seguretat Social. Si fos així, sempre que baixa l’atur pujarien les afiliacions i, a l’inrevés, qualsevol pujada d’atur aniria acompanyada irremeiablement d’ una baixada d’aquestes afiliacions. Aquesta suposada regla no es compleix amb les xifres de desembre –ni en tantes altres ocasions- donat que la baixada interanual i interanual d’atur registrat va acompanyada, per una banda, d’una baixada i, per l’altra, d’ una pujada del nombre de les afiliacions a la Seguretat Social.

La realitat del perquè baixa la xifra d’atur registrat és més complexa i té a veure amb l’anomenat “atur desanimat”, és a dir, la gent que encara que està en atur no renova la demanda d’ocupació per múltiples raons, entre d’altres, per la falta d’oferta d’ocupació (cada vegada es confia menys en la capacitat d’intermediació laboral del SOIB), i per la cada vegada menor cobertura de les prestacions de desocupació. Noti’s que el descens de la xifra d’atur registrat de llarga durada (més de 12 mesos) és paral·lel al descens del nombre de persones en situació de desocupació amb prestació. L’atur registrat de llarga durada ha baixat en aquest mes de desembre un -15,0% en relació al mateix mes de l’any anterior i, alhora, hem arribat als mínims de cobertura de les prestacions de desocupació (al desembre de 2015 només el 48,4% de les persones en atur registrat tenien alguna d’aquestes prestacions).

I tanmateix hi ha una altra causa cabdal en la baixada de l’atur illenc registrat: La precarietat laboral. Aquest mes de desembre passat els contractes de menys de 3 mesos s’han incrementat un 20,4% en relació al desembre de 2015, i mai com l’any 2015 havíem tingut tantes afiliacions a la Seguretat Social a temps parcial. I, així i tot, hi ha una dada especialment rellevant: Durant tot l’any passat s’han registrat un total de 447.612 contractes (el 88,24% temporals), mentre que l’any 2014 es van registrar un total de 389.301 contractes (el 88,08% temporals), és a dir, es manté l’altíssima temporalitat, però per reduir unes dècimes l’atur registrat necessitem cada vegada més contractes. Per què? Doncs, perquè cada vegada són de més curta durada.

Si a tot plegat hi afegim que, segons les informacions de l’Agència Tributària i de la Tresoreria General de la Seguretat Social, els salaris i les prestacions d’atur no deixen de baixar, és fàcil concloure que la precarització laboral és un objectiu reeixit.

En aquest sentit em sembla oportú acabar aquest comentari d’urgència a les dades de mercat laboral de desembre 2015, amb una referència al recentment publicatInforme sobre Desenvolupament Humà (IDH) corresponent a l’any 2015 i que, en aquesta ocasió, està dedicat a la contribució del treball (retribuït i no retribuït). Val a dir que en l’Informe del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament s’afirma: “El vincle entre el treball i el desenvolupament humà no és automàtic. Depèn de la qualitat del treball, de les condicions en què es realitza i del seu valor social, entre altres factors. És important que la gent tingui treball, però també ho són altres qüestions. Per exemple: És segur el treball? Se senten les persones satisfetes amb el seu treball? Hi ha perspectives de progrés? Possibilita l’ocupació un equilibri flexible entre el treball i la vida personal? Hi ha igualtat d’oportunitats entre dones i homes?” Pensem-hi!

Publicat originalment a El Periscopi (06-01-2016)

Feliç 2016?

La vinyeta de El Roto (El País, 03.01.2016), i que es reprodueix com a il·lustració d’aquestes línies, és prou il·lustratiu del pessimisme sobre una millora, més o menys generalitzada, de l’any que acabem de començar. Pot ser que als pessimistes, és a dir, els optimistes amb experiència, no els falti raó. No cal esperar massa felicitat per a la majoria. Vegem un exemple:

Com ja és tradicional, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament ha publicat a mitjans de desembre passat, l’Informe sobre Desenvolupament Humà (IDH) corresponent a 2015. Com cadascuna dels 25 lliuraments anteriors, l’informe no deixa molt marge per a l’optimisme. El món és manifestament millorable.

L’IDH 2015 està dedicat al treball la qual cosa li confereix un plus d’interès i, de ben segur, serà referència per a algunes de les anàlisis del mercat laboral que vagi fent al llarg d’aquest any 2016. Però deixin-me que anoti, com tats, algunes informacions generals en ell contingudes:

Sobre les creixents desigualtats d’ingressos, riquesa i oportunitats: S’afirma que actualment, prop del 80% de la població del planeta posseeix només el 6% de la riquesa global. És probable que en 2016 la participació de l’1% més ric de la població en la riquesa mundial superi el 50%. Al món del treball, els salaris són inferiors a la productivitat, i la participació dels treballadors en l’ingrés nacional ha anat disminuint.

Pel que fa referència a la pobresa: 1) A tot el món, 795 milions de persones pateixen fam crònica, 11 nins i nines menors de 5 anys moren cada minut i 33 mares moren cada hora. Prop de 37 milions de persones viuen amb el VIH i 11 milions sofreixen tuberculosis. 2) Més de 660 milions de persones utilitzen fonts d’aigua no potable, 2.400 milions de persones usen instal·lacions sanitàries inadequades i gairebé 1.000 milions de persones es veuen forçades a la defecació a l’aire lliure 3) Al món, 780 milions d’adults i 103 milions de joves (d’entre 15 i 24 anys) són analfabets. Als països desenvolupats hi ha 160 milions d’analfabets funcionals. A escala mundial, 250 milions de nens i nenes no han adquirit els coneixements bàsics, malgrat que 130 milions d’ells han assistit almenys 4 anys a l’escola.

En relació al mercat laboral resulta que: en 2015, 204 milions de persones no tenien treball, entre elles 74 milions de joves, segons les dades oficials sobre la desocupació. Entorn de 830 milions de persones al món són treballadors pobres (viuen amb menys de 2 dòlars al dia). D’altra banda, més de 1.500 milions tenen una ocupació vulnerable i, en general, manquen de condicions de treball dignes, així com d’una representació i una seguretat social adequades.

I per acabar aquest atapeït resum, una nota sobre la pervivència del patriarcat: Les dones guanyen a escala mundial un 24% menys que els homes i solament ocupen el 25% dels càrrecs administratius i directius al món empresarial; a més, en el 32% de les empreses cap dona exerceix un càrrec directiu superior. Les dones segueixen ocupant solament un 22% dels escons als parlaments estatals.

Em tem que El Roto té raó: O avancem cap a un món menys desigual, o desitjar felicitat no és més un desig benintencionat i, segons qui la desitgi, una mentida.

Publicat originalment a El Periscopi (05-01-2016)

El deute il·legítim del projecte Castor

Tinc la impressió que els resultats electorals del 20-D són l'inici del procés cap a un nou contracte social. S'ha passat, crec que definitivament, la pantalla tan imperfecta com insuficient de la Transició de la dictadura a la democràcia. Si en els darrers anys de la dictadura franquista cridàvem “llibertat, amnistia, estatut d'autonomia”, ara, vot a vot, s'imposa un nou eslògan que bé podria ser: “stop austericidi europeu, salvem el planeta, corrupció mai més, i dret a decidir”... Sóc de l’opinió que no hi haurà nou contracte social si no hi ha radicalitat democràtica i equitat de debò. No només cal retornar la filosofia a l'escola, és imperiós retornar-la a la política democràtica i recordar, a tall d'exemple, que Jean-Jacques Rousseau en la seva gran obra “El Contracte Social” fa més de dos-cents anys ja advertia que “l'Estat Social serà avantatjós per als éssers humans només quan tots posseeixin alguna cosa i ningú tingui massa”.

Radicalitat democràtica i equitat aquí i ara, requereix, entre altres coses, auditoria del deute. Per què? Doncs perquè la globalització del neoliberalisme, la total financiarització de l'economia, amb la consegüent marginació de l'economia productiva, ha provocat la crisi-estafa que, alhora, ha facilitat que les elits extractives facin grans negocis a costa de les classes populars. En la fase actual del capitalisme, aquests negocis extractius són infinitament més escandalosos que els que es feien a l'època colonial. Val a dir que elit o “casta” extractiva és un concepte popularitzat pels economistes Daron Acemoglu i James A. Robinson (“Per què fracassen els països”), i es defineix com aquella gent que, lluny d'intentar el bé comú, dedica tots els seus esforços al seu propi benestar, i al del grup al qual pertany. En el cas espanyol s'han anat consolidant unes institucions extractives que concentren el poder en mans d'una elit reduïda i amb minsos límits per a l'exercici del seu poder. El cas de la monarquia borbònica espanyola és paradigmàtic, però no és l'únic. Les elits extractives espanyoles han ideat, en allò que s'ha conegut com a “capitalisme del BOE” o “capitalisme d’amiguets”, un sistema de captura de rendes que els permet, sense crear riquesa, detraure sucoses rendes de la major part de la ciutadania en benefici propi. Aquestes elits funcionen a base del que es podria anomenar “micró climes extractius”, com per exemple el que va funcionar a Mallorca en els anys de la bombolla immobiliària entorn del castell de Bendinat (Calvià) i Portals Nous. Però, sens dubte, un dels més coneguts i influents és el de la llotja del Bernabéu.

Per conèixer el grau d'aquestes extraccions al bé comú, la seva repercussió en les retallades aplicades al modern contracte social, i en l'augment estratosfèric de les desigualtats esdevé imprescindible articular mecanismes d'auditoria ciutadana del deute. Per a les elits extractives la transparència és letal i la participació d'una societat empoderada i conscient pot significar la seva fi. És bastant evident que els països que han desenvolupat institucions inclusives, sotmeses a un eficient control social, han prosperat i, sobretot, està més que demostrat el contrari.

Desgraciadament els partits polítics dinàstics (PP, PSOE, C’s) s'oposen a la proposta d'auditoria ciutadana del deute i a l'eventual reestructuració del mateix. Aquests partits haurien d'explicar la seva oposició a aquesta proposta de democratitzar la democràcia, però com estic segur que no ho faran, propòs als amables lectors i lectores que participin (clicant aquí) a la campanya que diverses organitzacions han engegat per exigir als grups parlamentaris que impugnin el deute il·legítim del projecte Castor. Aquest cas, relatiu al dipòsit estratègic artificial de gas natural davant les costes del Montsià i el Baix Maestrat, és molt il·lustratiu de com funciona la casta extractiva de la llotja del Bernabéu (la promotora del projecte està participada en un 66,6% per ACS, de Florentino Pérez), i de com els deutes il·legítims són reals i no elucubracions de radicals antisistema. Prenguin en consideració que en aquest cas es calcula que la quantitat total del deute que assumiria la ciutadania podria ascendir a més de 4.700 milions d’euros, a pagar durant 30 anys, i que, a aquesta quantitat, cal afegir-hi també els costos de manteniment, operació i administració que tingui Enagas, encarregada de la hibernació indefinida de les instal·lacions. Aquest cas s’ha conegut per l’actuació “sin complejos” del ministre Soria, per la mobilització social contraria al projecte, i ara, contraria al pagament d’aquesta vergonyosa i inequitativa indemnització extractiva. No hi ha pressupost per a acabar amb la pobresa energètica, però sí que n’hi ha per a ACS, de Florentino Pérez! Cal saber quants “casos Castor” han engreixat el deute! Mentrestant a partir de l'1 de desembre de 2016 ens cobraran el deute del Castor en la factura de l'electricitat. Paga la pena cridar ben fort: #NoPagoCastor

Publicat originalment a dBalears (28-12-2015)