Per més que ens entestem a parlar de model de creixement balear, cadascuna
de les illes ha tingut les seves singularitats històriques, encara que cada
vegada tendim més a una turistització homogeneïtzadora. En el cas de Menorca és
especialment notori que ha tingut un singular –i bastant diferenciat de la
resta de les illes- model de creixement, i de procés de metamorfosi econòmica i
social fins a arribar a la situació actual. Aquesta qüestió està prou estudiada
per la literatura econòmica menorquina des d'aquell precursor “La via
menorquina de creixement” de Farré, Marimon i Surís (1977), passant per molts
informes de conjuntura, aportacions claus d'autors, entre d’ altres, López
Casasnovas, fins al recentment publicat llibre de Carolina Beltrán Andreu, “El
model turístic menorquí: Mite o realitat (1960-2015)” (Edicions Documenta
Balear, 2015).
La doctora en Economia Aplicada per la Universitat de les Illes Balears ens
ofereix en un curt text –amb prou feines seixanta pàgines- però molt divulgatiu
d'aquestes singularitats en el model de creixement menorquí, i, fonamentalment,
de com el pes més gran que a les altres illes del sector industrial en
l'economia menorquina va retardar la incorporació de l'illa a la turistització.
Després d'una atapeïda síntesi de la història econòmica recent de Menorca, se
centra a analitzar les febleses, amenaces, fortaleses i oportunitats de
l'actual “model turístic menorquí”. La veritat és que en aquest DAFO hi ha
algunes coincidències rellevants amb les altres illes, entre altres coses,
perquè la majoria dels processos de turistització tendeixen a estandarditzar
les problemàtiques.
Per exemple, Carolina Beltrán situa com a amenaça del model turístic
menorquí “el risc de deteriorament de la imatge turística en relació amb els
atributs ambientals que la defineixen, en cas de seguir un model de creixement
intensiu i poc respectuós amb els recursos naturals”. On no és això una
amenaça? Cal dir, sense embuts, que a les Illes Balears compartim una gran
feblesa: No hi ha capacitat d'acord per posar límits al “tot turisme”, és a
dir, de posar un sostre al creixement de més i més turistes; de, en definitiva,
ser capaços de governar democràticament el creixement turístic en el sentit de,
en paraules del desaparegut Antonio Caparrós Benedicto, “generar una identitat
balear basada en uns valors identitaris vinculats al medi ambient i al
turisme”. En aquest sentit, ha estat una llàstima que l'Impost Turístic no hagi
estat una “Ecotaxa” destinada exclusivament a fer polítiques a l'engròs de
resiliència ecològica, ambiental i identitària.
Carolina Beltrán afirma: “La preservació de la riquesa ecològica i natural
de Menorca és cabdal per a l’increment de la competitivitat de la indústria
turística, ja que ofereix la potencialitat de desenvolupar determinats tipus de
productes turístics amb major valor afegit en consonància amb el gaudir de la
natura...”. Sempre m'ha semblat que, en un context neoliberal i en un territori
tan fràgil com l’insular, és perillós associar increment de competitivitat amb
capital natural. El capital natural és un bé comú però finit i, per contra, la
competitivitat se sol entendre com a enriquiment infinit d'uns pocs que,
alhora, cada vegada reparteixen menys la riquesa generada, i neguen qualsevol
política econòmica predistributiva.
En qualsevol cas, el llibre de Beltrán Andreu és de molt recomanable
lectura, inclús pels que ens resistim que turistitzin fins i tot les ànimes.
Publicat originalment a dBalears (28.03.2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada