La singular turistització de Menorca

Per més que ens entestem a parlar de model de creixement balear, cadascuna de les illes ha tingut les seves singularitats històriques, encara que cada vegada tendim més a una turistització homogeneïtzadora. En el cas de Menorca és especialment notori que ha tingut un singular –i bastant diferenciat de la resta de les illes- model de creixement, i de procés de metamorfosi econòmica i social fins a arribar a la situació actual. Aquesta qüestió està prou estudiada per la literatura econòmica menorquina des d'aquell precursor “La via menorquina de creixement” de Farré, Marimon i Surís (1977), passant per molts informes de conjuntura, aportacions claus d'autors, entre d’ altres, López Casasnovas, fins al recentment publicat llibre de Carolina Beltrán Andreu, “El model turístic menorquí: Mite o realitat (1960-2015)” (Edicions Documenta Balear, 2015).

La doctora en Economia Aplicada per la Universitat de les Illes Balears ens ofereix en un curt text –amb prou feines seixanta pàgines- però molt divulgatiu d'aquestes singularitats en el model de creixement menorquí, i, fonamentalment, de com el pes més gran que a les altres illes del sector industrial en l'economia menorquina va retardar la incorporació de l'illa a la turistització. Després d'una atapeïda síntesi de la història econòmica recent de Menorca, se centra a analitzar les febleses, amenaces, fortaleses i oportunitats de l'actual “model turístic menorquí”. La veritat és que en aquest DAFO hi ha algunes coincidències rellevants amb les altres illes, entre altres coses, perquè la majoria dels processos de turistització tendeixen a estandarditzar les problemàtiques.

Per exemple, Carolina Beltrán situa com a amenaça del model turístic menorquí “el risc de deteriorament de la imatge turística en relació amb els atributs ambientals que la defineixen, en cas de seguir un model de creixement intensiu i poc respectuós amb els recursos naturals”. On no és això una amenaça? Cal dir, sense embuts, que a les Illes Balears compartim una gran feblesa: No hi ha capacitat d'acord per posar límits al “tot turisme”, és a dir, de posar un sostre al creixement de més i més turistes; de, en definitiva, ser capaços de governar democràticament el creixement turístic en el sentit de, en paraules del desaparegut Antonio Caparrós Benedicto, “generar una identitat balear basada en uns valors identitaris vinculats al medi ambient i al turisme”. En aquest sentit, ha estat una llàstima que l'Impost Turístic no hagi estat una “Ecotaxa” destinada exclusivament a fer polítiques a l'engròs de resiliència ecològica, ambiental i identitària.

Carolina Beltrán afirma: “La preservació de la riquesa ecològica i natural de Menorca és cabdal per a l’increment de la competitivitat de la indústria turística, ja que ofereix la potencialitat de desenvolupar determinats tipus de productes turístics amb major valor afegit en consonància amb el gaudir de la natura...”. Sempre m'ha semblat que, en un context neoliberal i en un territori tan fràgil com l’insular, és perillós associar increment de competitivitat amb capital natural. El capital natural és un bé comú però finit i, per contra, la competitivitat se sol entendre com a enriquiment infinit d'uns pocs que, alhora, cada vegada reparteixen menys la riquesa generada, i neguen qualsevol política econòmica predistributiva.

En qualsevol cas, el llibre de Beltrán Andreu és de molt recomanable lectura, inclús pels que ens resistim que turistitzin fins i tot les ànimes.

Publicat originalment a dBalears (28.03.2016)