Balanç laboral primer semestre 2016: Precarietat, pobresa laboral i desigualtat

A l'espera de conèixer els resultats de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al segon trimestre d'enguany el dijous vinent, es pot avançar un balanç provisional de la situació laboral a les Illes Balears: Com, de moment, el model productiu illenc no s'ha modificat gens ni mica, i les normes que regulen el funcionament del mercat laboral -singularment la Reforma Laboral del 2012 i els seus desenvolupaments- segueixen operant, el tret principal de la situació laboral illenca és la degradació del factor treball a força de més i més intensa precarietat laboral que, alhora, constitueix un vector fonamental en l'extensió de la pobresa laboral, i un component principalíssim de la desigualtat creixent.

La dada del primer semestre de 2016 que em sembla més rellevant -i que no admet cap altra interpretació car les xifres són d'un registre ad hoc- és la de la contractació: S'han registrat un total de 263.043 contractes, dels quals 33.820, un 13% del total, són indefinits (tot i que no sabem quants són falsament indefinits, és a dir, amb un període de prova d'un any, durant el qual l'acomiadament no requereix cap justificació i el cost és zero), i, a sobre, d'aquest total d'indefinits, un 44% són Fixos Discontinus!

Pel que fa als contractes temporals, el nombre total s'enfila fins als 227.766, un 86% del total. Val a dir que, gairebé la meitat d'aquests contractes temporals, són d'una molt curta durada, és a dir de menys de 90 dies. Finalment, cal assenyalar que en el primer semestre de 2016 s'han registrat un total de 540 contractes classificats en la categoria "d'altres" (de col·laboració social, per jubilacions especials als 64 anys, etc.), i 917 contractes formatius (en pràctiques i en formació). Aquesta minsa xifra de contractes formatius demostra l'escassíssim interès empresarial per la incorporació de la joventut al treball per la via de la formació o les pràctiques remunerades. Es prefereix, sens dubte, la beca i/o les pràctiques no remunerades! Per cert, suggeresc que, urgentment, les autoritats autonòmiques competents en matèria de treball ens informin de quin és el nombre de becaris i becàries a Balears. És una vergonya que no existeixi cap registre a partir del qual hom pugui avaluar la magnitud del "becariat" insular!

En qualsevol cas, la dada que em sembla més rellevant és la que fa referència a la contractació a temps parcial, que arriba a ser un 31% del total dels contractes registrats. Aquest percentatge il·lustra l'espectacular estirabot del treball a temps parcial en els últims anys. Compari's amb, posem per cas, els sis primers mesos del 2008 en els qual aquest tipus de contractació tot just arribava a ser un 19% del total de contractació registrada.

Quin és la conclusió de tot plegat? Curt i ras: Tanta -i tan extrema- temporalitat, i tanta parcialitat en la contractació registrada de ben segur que provoca una situació estructural de pobresa laboral, és a dir, l'existència de cada vegada més gent amb una ocupació formal a canvi d'unes retribucions salarials inferiors a la quantitat considerada com el llindar del risc de pobresa (8.011 euros anuals per persona en 2014). Altrament dit, en els sis primers mesos del 2016 les dades de contractació permeten sostenir que, encara que, quantitativament, el mercat laboral s'hagi dinamitzat (i existeixi menys frau gràcies a les campanyes contra la irregularitat laboral impulsades pel Govern de les Illes Balears), molts dels ascensors socials, que en el seu moment es van aturar, segueixen en stand by, i, hem tem que els propers estudis de condicions de vida ens indicaran que un bon percentatge de famílies illenques segueixen vivint en unes condicions de gran precariat vital com a conseqüència de patir manques materials severes. És a dir, la manca d'un mercat de treball inclusiu de debò ha esdevingut en una de les causes, no única però sí de les principals, de la creixent desigualtat.

Publicat originalment a dBalears (25-VII-2016)

El nord d’Etiòpia: De sorpresa en sorpresa (i III)

Vegeu aquí la primera  part i aquí la segona.

Església  Bete Georgis (Lalibela)

Semblava que fins a l'arribada a l'última estació del periple no hi hauria cap sorpresa més. Gran equivocació. No hi ha dia a Etiòpia sense una molt agradable sorpresa pel viatger! De camí cap a Lalibela, ens aturarem a la ciutat de Yeha que és la ciutat coneguda més antiga d’Etiòpia (entre el segles VI i VIII abans de Crist).

Assemblea a Yeha

Trobarem al poble reunit en assemblea per a renovar els càrrecs de l'església ortodoxa, i, amb el màxim respecte a les seves deliberacions, ens aproparem al que ens semblava era “el plat fort” de la parada: El Yeha. Veritablement és una impressionant construcció feta amb blocs de pedra sense cementar. Lamentablement (o afortunadament, ja que és símptoma de conservació) el temple està gairebé tapat de bastides a causa d'un procés de rehabilitació per un grup d'arqueologia alemany. 

Temple de Yeha

No obstant això, és perfectament apreciable la majestuositat d'aquest temple d'una ciutat que, en el seu moment, va ser un dels epicentres religiosos d’ Etiòpia.

Potser com a conseqüència d'aquest passat d'esplendor religiós, poguérem gaudir del tresor del minúscul museu de l’església. T'acollona estar assegut en un ronyós banquet a una habitació d'uns pocs metres quadrats i tenir a tocar una prestatgeria plena de d’esteles, trossos de baixos relleus, i sobretot, llibres de papirs amb literatura religiosa, i amb unes il·lustracions medievals que et fan caure de cul. El súmmum és quan el senyor -amb pinta de religiós- encarregat del museu ens va donar alguns exemplars d'aquests llibres perquè tranquil·lament lis donessim un cop d’ull. Tenir aquests llibres entre les mans va ser una gran sorpresa del tot inesperada.

En el museu de l’església de Yeha  

No sense abans fer una passejada per les excavacions que hi ha a l’entorn del temple i de l'església, partirem cap al Monestir de Debre Damo. Per arribar al monestir s'ha de pujar amb una corda un petit penya-segat i només és visitable pels homes. 

Entrada al Monestir de Debre Damo

Intento pujar, sense èxit, el penya-segat. En qualsevol cas, ha valgut la pena contemplar l'àrid i rocós paisatge.

Seguint en ruta passarem prop de la ciutat de Adwa, que és el símbol de la victòria africana sobre el colonialisme per la batalla que en ella va tenir lloc el 1896. Allà els etíops van derrotar als europeus, i val a dir que, bastant després l’ anticolonialisme etíop es va mantenir de tal forma que els exèrcits italians de Mussolini no van poder imposar-se als etíops. Com anàvem justs de temps, no vam poder desviar-nos fins a Adwa, i fem la parada tècnica per dinar a un interessant restaurant-centre de cultura popular de la ciutat de Adigrat. Una vegada recuperades les forces van seguir camí cap a la regió de Gheralta. Allí tenim l'allotjament per a passar la nit: El “Gheralta Lodge” que, tot i que teníem bones referències, va resultar superar totes les nostres expectatives quant a instal·lacions, serveis, entorn i gastronomia i, a sobre, amb la possibilitat de contemplar una magnifica posta de sol i un cel etíop estrellat com no aviem vist en totes les nits del ja llarg viatge. Ens entossudirem a aprofitar totes les possibilitats d’aquest oasi de certa elegància i confort ja que, l’endemà ens espera una llarga jornada de carretera.

Posta de sol des de “Gheralta Lodge”

El trajecte des de el “Gheralta Lodge” fins a Lalibela va transcorre per molts diversos paisatges. Unes vegades predominaven les acàcies, en unes altres els eucaliptus o les figueres de moro, en algunes el verd dels humils cultius d'una agricultura d’autoconsum, en bastants la sequera… i sempre amb dones i homes, nenes i nens que van i vénen. Unes vegades ho fan en grup, per exemple, quan van al col·legi, o quan estan presents en un funeral, unes altres caminen i caminen en solitari, o en companyia del bestiar, o d'algun animal de companyia. Tanmateix el que ens va resultar molt difícil va a ser copsar una sola vista del paisatge etíop sense presència humana…

De camí cap a Lalibela 

L'arribada a Lalibela, malgrat el cansament, presagià que ens espera alguna cosa especial. Ni la suau pluja amb la que vam ser rebuts, ni la decepció inicial de l'hotel on ens havíem d'allotjar uns dies, van poder amb la sensació de tenir a tocar un dels tresors del patrimoni de la humanitat. Així va ser!

Església  Bete Georgis (Lalibela)

El primer dia a Lalibela el dediquam a visitar amb cura per fora i per dins les 11 esglésies excavades. La vista dels interiors té el seu cerimonial: Cal entrar descalç (guanyem temps per fer les visites amb la contractació d'un “vigilant” del nostre calçat), cal conversar amb algun monjo dels que custodien les esglésies, fer-los una foto posant amb alguna dels esteles, esperar que et retirin els cortinatges per poder contemplar les pintures, o que, tot a canvi d'una propina, et mostrin els llibres i objectes de culte que guarden a uns mobles ocults entre cortines… 

Interior de l’Església Bete Maryam (Lalibela)

Tot plegat fa que emergeixi el meu eurocentrisme i no em pugui estar de desitjar uns mínims d'il·luminació de qualitat i de criteris museístics per poder gaudir plenament d'aquestes monumentals esglésies. Però el fet que siguin temples de culte els dóna una vida i una autenticitat que compensa qualsevol altra mancança expositiva.La visita dels exteriors, malgrat els elements de protecció que la UNESCO ha instal·lat, no ofereix cap dificultat per a la seva contemplació i per ser fotografiades. L'única dificultat és si has de triar una de les esglésies. La meva tria personal és la següent: La més espectacular i més fotogènica és, sens dubte, Bete Georgis; però si haig de triar la més bonica em quedo, provablement, amb Bete Ammanuel.

Església  Bete Ammanuel (Lalibela) 

Acabarem el dia amb una intensa tempesta que ens obliga a refugiar-nos una bona estona a una de les esglésies, i ens altera una mica els plans. Però al final, la pluja ha estat providencial. Una vegada abandonada l'església-refugi amb un tricicle-taxi, descobrim que, a la pintoresca plaça central de la ciutat (un encreuament d'alguns camins sense asfaltar), hi ha una cafeteria en la que se serveix el, per a nosaltres, millor te etíop i, alhora, venen paquets de bunna perfectament preparats per viatjar. Ha desaparegut la pluja que, sense resoldre la sequera, haurà estat molt agraïda per la terra molt seca, i aprofitem per dirigir-nos a l'hotel. És l'hora del descans del guerrer!

El segon dia d'estada a Lalibela vam pujar a l'alt de la muntanya més alta de les proximitats de la ciutat per visitar l'església Ashete Mariam. És una excursió que et permet gaudir d'una intensa religiositat i d'unes impressionants vistes panoràmiques de Lalibela. En baixar del cim, ens dirigirem al monestir de Na’akuto La’ab que està construït a l'interior d'una gruta, i que, a més de la típica ornamentació religiosa etíop, vam poder comprovar que té una bona sonoritat per a les oracions cantades.

Interior del Monestir de Na’akuto La’ab (Lalibela)

Amb tanta religiositat, tenim necessitat d’alguna cosa més mundana, com ara, dinar un típic i picant menjar local, i, tot seguit, assistir a una cerimònia tradicional del cafè. Ens serveixen un excel·lent bunna, acompanyat de crispetes, d'una espècie de teules dolces, i, si t'atreveixes, d'un aiguardent de destil·lació casolana. Tanmateix, preferim els bunnas servits en llocs més modests, però molt més autèntics.

Completarem la tarda amb una segona visita -i més fotos- a l'església Bete Georgis, i, en tornar a amenaçar la pluja, decidim fer la costa amunt fins al centre de la ciutat en un altre tricicle-taxi. Destinació? Doncs… la cafeteria que serveix el millor te d’ Etiòpia! Passem una bona estona contemplant la vida local de Lalibela, i tenim la impressió que som els únics guiris.

Un comerç del centre de Lalibela 

L’endemà volarem cap a Addis Abeba, passarem el dia per la capital i, soparem a un restaurant amb música i dansa local. Cosa de turistes? Sens dubte, però amb un menjar i espectacle excel·lents. Sortim del restaurant i resulta que l'aeroport està a tocar. Iniciarem els tràmits aeroportuaris amb el regust de la darrera inyera, i de la cervesa Saint George. Malgrat l'aldarull de l'aeroport no deixa de ressonar la música tradicional etíop, i començo a tenir ganes d'arribar a casa per, entre altres coses, iniciar la digestió de tantes experiències, si pot ser, escoltant d'algun disc de Mulatu Astatke o de Aster Awake. Seguiran les sorpreses... el geni de Awake i de Astatke no deixen mai de sorprendre'm...

Aquí van beure el millor cafè (bunna) del viatge. Va ser una gran  sorpresa!

El nord d’Etiòpia: De sorpresa en sorpresa (II)

Querubins del sostre de Debre Berhan Selassie

Vegeu aquí la primera  part 

Gondar és molt més que el “Camelot de Africà”. A més de la dotzena de ruïnes de castells d'aspecte europeu perfectament conservades, i d'un ambient urbà provincià, i, alhora, incipientment turístic, alberga la joia del recinte real i els banys de Fasilidas, una gran piscina, i una vegetació que ens va recordar, llunyanament, a la de Ta Prohm (Angkor-Cambodja).

 Els banys de Fasilidas (Gondar)

Un dels Castells de Gondar

Però, sobretot, té una de les meravelles del patrimoni etíop: El monestir de Debre Berhan Selassie (Trinitat a la muntanya de la llum, en amariña). Tot just entrar en aquesta petita església hom es queda bocabadat. No hi ha un mil·límetre de les parets interiors sense una pintura de motius religiosos. Destaca, sens dubte, el sostre cobert de simpàtics querubins. És mal de fer, i molt!, deixar de fotografiar qualsevol racó de Selassie (així coneguda per la població local). Veritablement és mal de fer abandonar aquest impressionant lloc d'impossible captació fotogràfica. Els querubins són genuïnament etíops, i no caben en cap equipatge de tornada a Europa. Al final del dia, ens allotjarem en un hotel que ens permeté tenir una bona vista panoràmica de Gondar però… els querubins de Selassie no sobrevolen la ciutat... dormiren dintre de Selassie.

La següent estació fou el Parc Nacional de Simien. La primera sorpresa va ser el passatge que ens oferia el camí: Quan hom viatja per Àfrica negra o, si ho prefereixen, Àfrica subsahariana, espera trobar-se un paisatge d'acàcies, però el que ens trobem són eucaliptus arreu que, per cert, generen una gran activitat humana (les estructures de les construccions es fan amb els pals dels eucaliptus). De camí vam poder gaudir de la vista d'una de les més altes i impressionants serralades africanes, o visitar un mercat local i de total autenticitat amb venedores i venedors -que han fet un llarguíssim camí- que ofereixen únicament uns grams d'alguna espècie local. Alguns ofereixen alguna cosa més, i en un d'aquests compram unes tasses en les que els i les etíops prenen el bunna (foren les úniques d'aquestes tasses que hem vist en tot el viatge que no duen la inscripció “Made in Xina”).

En la mesura que ens apropàvem a l'entrada del Parc Nacional, reapareixien les acàcies (alguna en flor), tot i que seguíem veient-se eucaliptus. El que no veiem és cap rastre de plàstics -de fet, no vérem plàstic en cap lloc del nord d’Etiòpia que visitarem- el que segurament és indicatiu d’una situació de pobresa de recursos, més que no d’un gran respecte pel medi ambient. El parc és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, la qual cosa obliga a no fer un pas sense l'amable vigilant del parc. En qualsevol cas, Simien és patrimoni de la naturalesa i de les espècies endèmiques més importants d’Etiòpia, com ara, l'Ibex Waliya (una mena de cabra muntesa), la Guineu del Simien, i… el babuí Gelada! 

Un babuí Gelada

Un altre babuí Gelada

L'hostalatge en l'únic lodge disponible és més que recomanable, però el veritablement important fou la immersió entre els grups dels hospitalaris babuïns “Theropithecus gelada”. Va ser una tarda d'una experiència inoblidable ja que no tots els dies pots estar a tocar amb aquests encantadors animalets. 

L'endemà iniciarem el camí cap a Axum. Novament observarem acàcies que “africanetjaven” el paisatge i, així com desfèiem la pujada a la serralada, ens permetia comprovar l'escassetat d'aigua, i la seva nul·la canalització (hi havia molta gent que anava i que venia amb les garrafes grogues per al subministrament d'aigua potable) i, alhora, comprovarem com les formacions rocoses de les Muntanyes de Simien tenen un gran semblat amb algunes imatges del “Cañón del Colorado” d'Arizona a EUA. 

Vista de la serralada de Simien 

Arribarem a Axum a última hora de la tarda, però, així i tot, amb temps per fer una passejada per la ciutat per a situar-nos, fer algunes compres i, sobretot, constatar que ens allotgem en un hotel que, pels seus serveis i tracte, recordarem com el “hotel dels horrors”.

Axum és una ciutat relativament preparada per al turisme -a Etiòpia qualsevol cosa semblant a la turistización és inconcebible- ja que no debades té alguns dels monuments etíops de major interès:

Parc dels Obeliscs (Axum)

Començant pel Parc dels Obeliscs, el Museu Nacional (petit però de gran interès); la Catedral que, sent una construcció nova (dels temps de Haile Selassie), no ens va semblar de gran interès -però el llibre de pergamins amb imatges del patró de Etiòpia, Sant Jordi, que es mostra als i les visitants, bé va valer la pena; l'Església de Santa María de Zion, on només poden entrar els homes, i en la que et van retirant grans cortines perquè puguis veure els frescs que omplen les parets interiors del petit temple; la Capella on se suposa que es guarda l'Arca de l'Aliança que, tot i que no s’hi pugui entrar, té un petit museu al seu costat en el què s'amunteguen els objectes religions que, a casa nostra i amb criteris museístics occidentals, permetrien centenars d'exposicions.

Fora del centre de la ciutat és obligat visitar les ruïnes dels banys i les del palau de la Reina de Saba, la tomba de Gebre Meskal, i el que, amb diferència, em va semblar més interessant d'aquest conjunt de ruïnes: la inscripció trilingüe o Pedra de Ezana. Si es té temps val la pena visitar també el mercat local.

Llibre de pergamins amb imatges de Sant Jordi
(Catedral d’Axum) 

Tanmateix, a Axum, a més dels ja comentats horrors de l'hotel, van succeir tres coses que no em  vui estar d'explicar: Sortint del museu del Parc dels Obeliscs, el guia-intèrpret que ens va acompanyar durant tot el viatge (és complicat viatjar per Etiòpia sense intèrpret car gran part de repoblació només parla amariña) em contà que havia après l’idioma castellà a Cuba on havia estat enviat a estudiar pel règim de Mengistu. El seu pare havia mort en un combat de la guerrilla comunista que lluità contra l'emperador Haile Selassie, i se li notava una certa enyorança del antic règim de la República Democràtica Popular d'Etiòpia. D'altra banda, a Axum vam fer el més dur, amb diferència, dels molts regatejos del viatge. Va ser en un preciós mercat de vímet i cistelleria del qual a punt vam estar d'anar-nos sense cap record. I, finalment, a aquesta ciutat va ser on la màquina fotogràfica es va rebel·lar, i va ser impossible fer una fotografia nocturna dels obeliscs. 

Mercat de vímet i cistelleria (Axum)

TTIP, CETA, TiSA o democràcia

La disjuntiva és aquesta: O aturam aquests tractats internacionals, o allò que corre de debò perill és la democràcia. Diguem-ho sense embuts: No pot qualificar-se de democràtica una organització social en la qual, segons el Corporate Europe Observatory (CEO), les multinacionals tinguin un permís VIP per a canviar les lleis. De poc valdran les eleccions si se'n va en orris la capacitat sobirana dels parlaments de fer lleis i de canviar-les!

El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió (TTIP), que estan negociant la UE i EUA, el Tractat de Comerç i Inversions (CETA) entre Canadà i Europa, i l'Acord en Comerç de Serveis (TiSA), que negocien 23 països, inclosos els que pertanyen a la Unió Europea i els EUA, són coneguts com a tractats de comerç de nova generació, és a dir, uns acords comercials en els quals la superació de les barreres aranzelàries, tenint en compte que els aranzels han caigut sota mínims, és un assumpte gairebé anecdòtic. Els veritables objectius no són uns altres que la denominada "harmonització regulatòria", i facilitar la privatització dels serveis públics. Altrament dit: TTIP, CETA, i TiSA són sinònims de: 1.- Rebaixa dels estàndards europeus en, almenys, seguretat alimentària, regulació laboral i de Seguretat Social (atenció amb el que pugui passar amb les Pensions Públiques), sanitat, medi ambient, comerç, serveis públics, agricultura, i cultura. 2.- Una regulació que garanteixi que gairebé tot és privatitzable. 3.- La concessió de drets excepcionals a les multinacionals amb la finalitat d'assegurar l'aplicació efectiva, fins i tot anant més enllà dels dos objectius anteriors a través del ISDS (solució de controvèrsies inversor-Estat), un mecanisme d'arbitratge privat que expulsa a la justícia ordinària de tals controvèrsies.

Aquestes negociacions es duen a terme amb un secretisme que hauria d'alarmar a la ciutadania en general, i, particularment, a les institucions que democràticament la representen. Per què? Doncs, per exemple, perquè en aquests tractats de nova generació -a diferència dels anteriors que establien llistes de serveis "liberalitzats", és a dir, privatitzats- la llista és de serveis expressament exclosos d'aquesta privatització general, i, a més, sota la clàusula d'irreversibilitat. És a dir, els governs només podran reclamar com a servei públic el que figuri com a tal a la signatura del tractat. La pèrdua de sobirania i de democràtica és brutal!

No és d'estranyar, idò, que una institució democràtica com el Consell de Mallorca, en la sessió plenària de la setmana passada, aprovés una moció de "rebuig al TTIP i altres acords internacionals de comerç i inversions similars com el CETA i el TiSA". Però la literalitat del text és, si més no, decebedora. En el text aprovat s'afirma que el CIM "es declara contrari als acords comercials, com el TTIP, el CETA o el TiSA, quan no garanteixin la protecció dels drets i interessos de la ciutadania de les Illes, en matèria de salut, ocupació, agricultura, cultura, comerç, medi ambient i contractació pública, entre d'altres" (sic), o que "insta al Govern d'Espanya, en el marc del Consell Europeu, a no autoritzar la firma ni autoritzar la conclusió de l'Acord Econòmic i Comercial Global (CETA) mentre no es garanteixi la imparcialitat i la independència dels tribunals d'arbitratge...". (Sic). Amb l'experiència acumulada de tants acords internacionals, fer aquestes piadoses consideracions és un absurd. S'està preparant la justificació del "mal menor"?

Tanmateix, una institució com el CIM, presidida per un sobiranista illenc, no hauria de tenir posicions tan toves sobre unes negociacions en les quals la Comissió Europea es nega, a tall d'exemple, a incloure a l'acord de serveis (TiSA) una clàusula específica aprovada pel Europarlament per a protegir la diversitat cultural i lingüística.

En qualsevol cas, és força interessant el punt 7 de la citada moció en el qual s'acorda instar al Govern de les Illes Balears "a complir amb la Proposició no de llei [aprovada pel Parlament Autonòmic] i crear la comissió d'estudi sobre l'afectació del TTIP a les Illes Balears, afegint en aquest cas el CETA i el TiSA, per tal de conèixer l'impacte que podrien tenir aquests tractats sobre les Illes Balears, com ara, entre d'altres, en matèria laboral, sanitària, social, ambiental i de protecció dels consumidors". Pot ser que aquesta comissió d'estudi, ja que s'hi posa, també podria esbrinar que podran seguir decidint el Consell de Mallorca i el Govern de les Illes Balears si se signen aquests "tractats de lliure saqueig a la ciutadania i de lliure privatització".

Mentre s'engega aquesta comissió (les coses de palau van a poc a poc), l'urgent és preparar la mobilització ciutadana (les coses del carrer poden anar més de pressa) en els mesos de setembre i octubre per a frenar la imminent signatura per part de la UE del CETA. Som-hi!

Publicat originalment a dBalears (18-VII-2016)

El nord d’Etiòpia: De sorpresa en sorpresa (I)

Un llogaret  de carrer camí de la cataracta “Tiss Issat” 

“Hi ha experiències tan intenses que no tenen extinció”. Així comença, referint-se a la indústria capitalista de l'entreteniment, el llibre “Penúltimos días” de Santiago Alba Rico. Segur que un viatge “poc industrial” i menys “capitalista” pel nord d’Etiòpia no és només una qüestió d'entreteniment, però els garanteixo que és una experiència molt intensa… No sé si tindrà extinció però, en qualsevol cas, encara que hagi trigat a escriure aquestes notes viatgeres (el viatge es va produir al març), la intensitat de l'experiència etíop està molt present… Serà que encara ara ens queda a casa un poc de bunna (cafè d’ Etiòpia), que, de tant en tant, sona un disc de Aster Awake que vaig comprar a un venedor ambulant, o serà que, en intentar ordenar i seleccionar fotos, es recuperen records d'uns intensos dies.

Val a dir que només arribar vaig escriure dos articles per a mitjans digitals amb les meves impressions més polítiques i socials. Un el vaig titulat “Etiòpia i l’origen de la vida” i l'altre “Etiòpia: Molt més enllà del cafè amb crispetes”. Transcorreguts aquests mesos escriuria exactament el mateix i, per tant, a les línies següents em limit a posar en ordre les anotacions del meu quadern de viatge:

Va ser arribar a la capital, Addis Abeba, i començar les ànsies per “saludar” a Lucy, però, abans d'apropar-se al Museu Arqueològic Nacional d'Etiòpia, va ser necessari descasar unes hores per recuperar-nos d'un vol en el qual havíem dormit més aviat poc. Fins i tot, abans d'observar l’esquelet d'homínid de l'espècie australopithecus afarensis, de 3,2 milions d'anys d'antiguitat, vam tenir temps per una visita a la muntanya Entoto (visitant l'Església Entoto Mariam i els palaus de Menelik). El primer contacte amb el patrimoni cultural etíop, per la seva riquesa, colorit i varietat, ens sembla ser força interesant. Però el que més em cridà la atenció va ser la gent amb molta vestimenta tradicional que, en plena capital, realitza tot tipus de labors. De fet una de les meves fotos preferides del viatge és en la que vaig poder captar a una dona amb un enorme feix de branques de eucaliptus a l'esquena.

Una dona per un carrer d ‘Addis Abeba, en les rodalies de la zona de Entoto

Es va fer esperar unes hores, però, per fi, arribarem al museu que, a més d'un molt variat contingut (joies, escultures, mobles, fotografies, pintura, teles tradicionals, etc.), serveix de casa de repòs de Lucy. És difícil d'explicar per què un conjunt incomplet de restes òssies resulta ser tan al·lucinant, però la veritat és que Lucy fa honor a la cançó que li va donar el nom: “Lucy in the Sky with Diamonds” de The Beatles. No debades, McCartney va dir que “La cançó, com podran imaginar, és sobre una al·lucinació”.

Detall de Lucy 

A Addis Abeba, a més dels esmentats, hi ha alguns llocs interessants per visitar, com ara, la Catedral Kidist Selassie, el multicolor mercat (Mercato), o la Zona de la Piazza, on vàrem veure l'únic vestigi urbà, en forma de monument, de l'antic règim comunista (la Plaça de la Revolució). En qualsevol cas, la capital d’Etiòpia és la tercera ciutat del món en altitud (2.400 m), i a mi les altures em solen donar gana. Potser per això, tinc tan bon record de la primera inyera[i], acompanyada d’ una molt freda cervesa Saint George.

L'endemà volarem fins a Bahir Dar. Aquesta ciutat, en el nord-oest d'Etiòpia, és una bona ocasió per barrejar-te amb la població local que passa bona part de la seva vida entorn del llac Tana. Amb una petita embarcació, ens dirigirem a una de les illes habitades per sacerdots que poblen el llac. En el meu quadern de viatge vaig anotar: “El llac que amaga tresors”. No se m'ocorre una altra forma de descriure l'església Ura Kidane Mihret. D'entre la humilitat del llogaret i el seu mercat (un poc turistitzat) sobresurt aquesta joia amb les parets interiors i exteriors totalment cobertes amb murals que reflecteixen escenes bíbliques i llegendes de la història sagrada. Deixam de molestar als micos, que ja van esvalotats cercant el lloc per passar la nit, i, de retorn a Bahir Dar, vam poder veure una esplèndida posta de sol africana.

Detall de l'església Ura Kidane Mihret

El segon punt clau d'aquesta estació del viatge és la cataracta “Tiss Issat” (cataractes del Nil Blau). No era la millor època de l'any perquè la cataracta estigués al màxim esplendor, no obstant això tingui's en compte que a l'Àfrica -i menys a Etiòpia amb problemes de sequera evidents- les cataractes no són molt freqüents. En qualsevol cas, el trajecte del llac Tana a les cataractes va ser una primera immersió en la Etiòpia rural: Pols en abundància, nens i nenes treballant en labors agrícoles, canya de sucre que els etíops devoren com una llepolia, els negocis (màquines de cosir, petites botigues de qualsevol cosa, billars, futbolins…), i algunes escoles en els camins que travessen els petits pobles.

Una imatge en el trajecte del llac Tana a la Cataracta “Tiss Issat”

Cataracta “Tiss Issat”

De retorn a la ciutat seguirem amb una visita panoràmica des de la Colina de Bezawit i, en observar els cabdals dels rius, t'adones de la injustícia que pateix Etiòpia amb l'expropiació dels beneficis del cabdal del Nil. Acabarem el dia amb una de les nostres activitats viatjares preferides, que no és una altra que la de visitar mercats. Rematam amb una visita imprescindible: els voltants de l'Església de Sant Jordi (amb les escoles religioses i un mercadet artesà), i prenent un refresc a una terrassa vorejant el llac Tana repleta de gent local de totes les edats.

Un mercat de Bahir Dar

Mentre deixàvem enrere el llac Tana, vam fotografiar una manada d'hipopòtams, i, a mig camí en direcció a Gondar, vam beure el, probablement, millor cafè (bunna, en amariña) del viatge per terres etíops. El camí constituí una altra immersió en l'Àfrica profunda, i d’unes volaries de les carreteres que, de sorpresa en sorpresa, ens mostraren un seguit de gent petita i adulta caminant. Elles amb els seus vestits de gran colorit i elegància, ells amb qualsevol roba, encara que molts amb les vestimentes tradicionals.

---

[i] Un pa pla molt fi, semblant a una crêpe, que forma la base de qualsevol menjar etíop. Està feta de farina fermentada de tef, un cereal local, que després es cou en una planxa de ceràmica rodona que es manté calenta sobre la llenya del foc. Acompanya guisats varis com el doro wat (pollastre amb salsa), el misr wat (puré espès de llenties), o el shiro wat (puré espès de cigrons, similar a l’ hummus).

40 anys després de la històrica Assemblea de CCOO a Barcelona

És vergonyosa l'exhibició d'incultura i manipulació dels qui no s'estan d'afirmar que l'anomenada "transició democràtica" es va produir per obra i gràcia d'alguns prohoms, com ara Adolfo Suárez, o el mateix Juan Carlos de Borbó. Els protagonistes d'aquella imperfecta transició (es va fer el que es va poder en un context molt controlat pels poders fàctics) van ser, fonamentalment, la gent, i, sobretot, els treballadors i les treballadores que van protagonitzar grans mobilitzacions, moviments vaguistes impressionants, i que, òbviament, van sofrir la brutal repressió de l'anomenat tardofranquisme. La vomitiva persistència de la gent del PP i de C's en la manipulació històrica pretén que s'oblidin per sempre més els gairebé catorze anys del sinistre Tribunal de Orden Público -el TOP- (creat al desembre de 1963), les presons plenes de demòcrates i sindicalistes, els sistemàtics casos de tortures en les comissaries (una pràctica que encara no es pot donar per eliminada), o episodis com el Procés 1001 (la vista oral s'inicià el desembre 1973), o els assassinats de Vitòria-Gasteiz (març 1976).

Per molt que s'entossudeixi el revisionisme històric espanyol, el 1978 no és "l’any zero" del sorgiment de les llibertats democràtiques que gaudim en aquestes darreres dècades. Aquestes imperfectes i insuficients llibertats tenen un passat de lluita molt anterior a l'actual Constitució Espanyola. El "papanatisme dretà" no aconseguirà que s'oblidi que l' actual -i manifestament millorable- democràcia té unes arrels bastant més profundes i decents que el "patriotisme constitucional" aznariste. Mal que els pesi, és una gran veritat allò que, en la veu de Raimon, queda immillorablement dit: "Jo vinc d'un silenci / antic i molt llarg, / jo vinc d'un silenci / que no és resignat, / jo vinc d'un silenci / que la gent romprà, / jo vinc d'una lluita / que és sorda i constant".

Sens dubte, la reivindicació obrera i el moviment sindical són una d'aquestes arrels constitutives de la fi de la dictadura feixista espanyola. Tinc la impressió que, conscientment o inconscientment, la lluita pels drets de les treballadores i els treballadors ha tingut sempre present que "tots els moviments precedents van ser moviments de minories en profit de minories. El moviment proletari és el moviment independent de la immensa majoria en profit de la immensa majoria" (Karl Marx i Friedrich Engels en El Manifest Comunista).

Valgui aquest llarg preàmbul per a recordar que aquest 11 de juliol es compleixen 40 anys de la històrica Assemblea de Barcelona que CCOO va celebrar de forma clandestina a l'església de Sant Medir. Aquesta assemblea significà l'inici d'una vertiginosa transformació de les Comissions Obreres, que havien desafiat al Sindicat Vertical franquista (l'Organització Sindical Espanyola) i al capitalisme feixista, en un sindicat estructurat.

No va ser un inici de camí fàcil. Val dir, d'una banda, que la reunió de delegats i delegades d'arreu l'Estat Espanyol celebrada a la parròquia barcelonina va ser una reunió clandestina, perquè així ho van imposar els ministres de la Governació Manuel Fraga, (cessat cinc dies abans de l'assemblea) que havia prohibit la seva celebració a Madrid, i Rodolfo Martín Vila, que el va succeir. Una situació de clandestinitat que, no per casualitat, contrastà amb la d'UGT, que a l'abril del mateix any havia celebrat lliurement a Madrid el seu congrés sense cap problema.

D'altra banda, la decisió d'engegar la constitució d'una estructura sindical va provocar algunes escissions minoritàries que seguien advocant per un procés constituent d'una única central sindical unitària. Vist amb la perspectiva dels 40 anys que han transcorregut, sens dubte la decisió encertada va ser la que per majoria es va acordar a l'Assemblea de Barcelona de 1976. Però els temps han canviat i el capitalisme ha mutat. Pot ser que ara sí que toca impulsar la constitució d'una sola estructura sindical moderna, de classe, unitària, sociopolítica i internacionalista. Pensem-ho!

Publicat originalments a dBalears (11-VII_2016)

¿Más PIB turístico con menos empleo?

La meva primera col·laboració per la Regional Llatinoamericana, Rel-UITA. Publicat aquí (05-VII-2016)

Si no recuerdo mal fue Joseph Stigltiz quien, en la presentación del Informe de la Comisión sobre la Medición del Desarrollo Económico y del Progreso Social (1) dijo: “Lo que medimos afecta a las decisiones que tomamos”.

Me parece una reflexión inicial esencial para comentar los resultados de la llamada Cuenta Satélite del Turismo de España (CSTE) que el Instituto Nacional de Estadística español (INE) hizo pública el  22 de junio, y que incluye la evolución de datos estadísticos en el periodo 2010 -2014.

Pero, ¿qué es la CSTE? Dicho en pocas palabras, es un conjunto de estimaciones estadísticas, basadas en la metodología de la Contabilidad Nacional, que nos proporcionan los agregados económicos [distintas actividades económicas] principales ligados al sector turístico.

Fundamentalmente, los indicadores macroeconómicos que incorpora son la aportación del turismo al PIB español total, al global de empleo, y a la producción y a la demanda turística.

Es, ciertamente, una información que se elabora con una metodología compleja, pero técnicamente sólida, y que está basada en las recomendaciones y directrices establecidas en el Sistema Europeo de Cuentas (SEC) de 2010, así como en las Recomendaciones Internacionales sobre Estadísticas de Turismo de 2008 y en el Manual sobre Cuenta Satélite de Turismo de Naciones Unidas (2).

Lamentablemente, no hay en el mundo estado que haya hecho el más mínimo caso al informe codirigido por los profesores Joseph E. Stiglitz, AmartyaSen y Jean-PaulFitoussi, al que he hecho referencia al inicio de estas líneas.

Conviene pues interpretar esta estadística de macroeconomía, habiéndose desprendido de lo que Rossana Rossanda denominó “la neutralidad social de la técnica”, y con las precauciones que el ya mencionado “Informe de la Comisión Stiglitz” sugería.

En ese informe se podía leer: “el modo en que las estadísticas se publican o se utilizan puede dar una visión distorsionada de las tendencias económicas. Así, se hace generalmente hincapié en el PIB, mientras que nociones como la de producto nacional neto (que refleja los efectos de la depreciación del capital) o la de ingreso real de los hogares (centrada en los ingresos efectivos de los hogares en el seno de la economía) pueden ser más pertinentes”.

“Sin embargo, puede haber grandes diferencias entre esas cifras. Por tanto, el PIB no es erróneo en sí, sino que se emplea de forma errónea. Por tanto, necesitamos comprender mejor el uso adecuado de cada instrumento de medición”.

Soy muy crítico con la adoración neoliberal a un indicador como el PIB que, no se olvide, en la Unión Europea y en España computa el negocio del tráfico de drogas y de la prostitución.

¿Cuánto del incremento del PIB turístico español es consecuencia de un Mediterráneo con la mayoría de “destinos turísticos” en guerra?

Justamente antes de empezar a escribir estas líneas me entero del terrible atentado terrorista perpetrado la noche del 29 de junio en el aeropuerto Atatürk de Estambul: ¿cuántas décimas incrementará este baño de sangre el PIB turístico español de 2016?

Vayamos a los datos sobre evolución del PIB y del empleo contenidos en esta Cuenta Satélite del Turismo de España 2010-2014.

La aportación del PIB asociado al turismo al PIB total alcanzó los 113.690 millones de euros. Esta cifra supone el 10,9 por ciento del PIB total en 2014. La evolución de esta aportación se ha ido incrementando en toda la serie analizada: 10,2 por ciento en 2010; 10,5 en 2011; 10,6 en 2012; 10,7 en 2013; hasta el ya mencionado 10,9 por ciento de 2014.

En 2014 el volumen de empleo vinculado al turismo se situó en 2,36 millones de puestos de trabajo.

Según la CSTE el peso del empleo turístico sobre el empleo total no ha dejado de crecer en el quinquenio analizado, al pasar de un 11,6 por ciento en 2010 a un 12,7 en 2014 (en 2011, 2012 y 2013 fue, respectivamente, de 11,7, 12,0 y 12,1 por ciento).

¿Cuál es el análisis que, aunque sea provisionalmente, (3) hago de estos datos?

Las autoridades españolas suelen presentar cualquier cifra turística como positiva sin ningún matiz, y, sin embargo, no han manifestado gran entusiasmo con esta CSTE.

Probablemente el motivo sea doble: por una parte, el de ausencia de actualidad, ya que la información solamente llega hasta 2014.

Hay que tener en cuenta que el discurso del crecimiento de la turistización de la economía española requiere torpedear a la opinión pública con mensajes estadísticos de actualidad que anuncien una coyuntura siempre positiva.

A veces los datos más estructurales y consolidados no sirven para ese mensaje propagandístico.

Precisamente -y este es el segundo motivo de la ausencia de grandes presentaciones elogiosas por parte del establishment político y empresarial turístico- una tendencia al alza en cuanto a PIB y empleo no sirve para el discurso de turistización sin límite.

Hay varias razones para sostener que de la CSTE que comentamos se pueden desprender indicadores nada positivos:

1.- Si se tiene en cuenta que, para hacer los cálculos de esta estadística se consideran los productos y las ramas de actividad características del turismo de forma muy amplia (4), parece bastante exagerado otorgar al turismo sensu stricto los resultados antes apuntados.

2.- No obstante lo anterior y sin que sea contradictorio, se puede decir que, si crece el peso del PIB y del empleo turístico sobre el PIB y el empleo total, es, en parte, porque otras actividades (entre otras las industriales y las asociadas a las actividades de I+D+i) decrecen en su aportación a la economía y al empleo global en España.

Parece evidente que la constante financiarización de la economía española incorpora, cada vez más, un aumento del papel turístico-hotelero vía inversiones de fondos internacionales.

Mallorca es un ejemplo paradigmático de este proceso de “financiarización turística”, tal y como pusieron de manifiesto informaciones periodísticas que titulaban: “Fondos internacionales se lanzan a la compra de hoteles en Mallorca” (5) o “Los inversores se lanzan a la caza de hoteles” (6).

3.- Si se observan con algo de detenimiento los datos de empleo turístico, se puede comprobar que en el periodo 2010-2014 el porcentaje de puestos de trabajo asalariados ha perdido en torno a un 1 punto sobre el total del empleo agregado del sector turístico. Es decir, crece el empleo autónomo por la proliferación de los “falsos autónomos” o “autónomos forzados”.

Todo indica que el crecimiento de este colectivo ha aumentado mucho en el año 2015, lo cual muestra que la CSTE debería hablar de aumento del trabajado precario, especialmente en actividades típicamente turísticas como la hostelería y la restauración que, a su vez, sufren otros procesos de precarización laboral asociados al uso y abuso de la contratación temporal y parcial y de la externalización.

Hay que recordar que estos procesos de precarización laboral -que dan pie a cada vez más episodios de explotación laboral- son perfectamente legales en aplicación de la actual legislación laboral española.

4.- Con todo, la aportación -medida en millones de euros- del PIB que genera el sector turístico al PIB del total de la economía española crece un 2,8 por ciento, y, por el contrario, el empleo turístico tiene un crecimiento inferior al 0.5 por ciento.

Es muy probable que esta tendencia nos esté anunciando una perspectiva de crecimiento turístico sin crecimiento equivalente de empleo.

Acabo señalando que me parece fundamental asociar cualquier análisis de los mercados laborales turísticos, a la evolución de dos tendencias:

Primera: la evolución de los escenarios de “crecimiento sin empleo”(7) es decir, de situaciones en las cuales hay crecimiento del PIB (de cantidad de productos fabricados y/o servicios prestados) sin que haya un aumento paralelo de efectivos laborales para conseguirlo. Dicho en otras palabras, cuando “No hay relación entre crecimiento y creación de ocupación” (Jordi Galí y Luca Gambetti).

En este sentido, conviene recordar que, en opinión de estos dos economistas, “La relación entre crecimiento y creación de ocupación ha evolucionado a lo largo del tiempo. Puede atribuirse a cambios en el marco regulatorio del mercado laboral, a la estructura productiva concreta, a la organización de la empresa o a factores más generales como la financiarización de la economía y la globalización”.

Estas palabras de Galí y Gambetti definen a la perfección la situación de la actividad turística en el Reino de España en este siglo XXI: la Reforma Laboral de 2012 ha flexibilizado hasta tal extremo las relaciones laborales y ha aumentado tan extraordinariamente el poder empresarial que cada día es más frecuente la reducción de mano de obra que, con unos ritmos de trabajo mayores, consigue iguales o mayores tasas de productividad.

Por otro lado, “la organización de la empresa” se ha consolidado como una organización estacional, de estancias turísticas medias a la baja, de descentralización productiva (externalización), de importante tecnificación en los procesos productivos, y de consolidación del “todo incluido” y de la oferta turística SUM (“Sírvase Usted Mismo”).

Segunda: En la recomendación nº 10 del ya varias veces citado Informe de la Comisión sobre la Medición del Desarrollo Económico y del Progreso Social se señala que “Las mediciones del bienestar, tanto objetivo como subjetivo, proporcionan informaciones esenciales sobre la calidad de vida”.

“Los institutos estadísticos deberían integrar en sus encuestas preguntas cuyo objetivo sea conocer la evaluación que cada uno hace de su vida, de sus experiencias y de sus prioridades.”

No puedo estar más de acuerdo, y, por eso, me atrevo a sugerir que debería existir una especie de Informe sobre Desarrollo Humano específico del ámbito turístico en la línea del informe del Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD) de 2015 titulado “Trabajo al servicio del desarrollo humano” (8).

En conclusión: hay muchas posibilidades de que los escenarios de crecimiento del PIB turístico no vayan acompañados de crecimientos equivalentes de empleo, y aún hay más posibilidades de que el trabajo remunerado en el sector turístico sufra una aceleración en su proceso de precarización, hasta el punto de que trabajar en empresas de algunas actividades medulares del sector (por ejemplo hostelería, restauración o servicios de handling en los aeropuertos) sea sinónimo de pobreza laboral y antónimo de trabajo decente.

Pero, en cualquier caso, téngase en cuenta que, en palabras de Alvin Toffler “no hay un solo futuro posible, sino múltiples futuros”.

En este sentido, seguro que el movimiento sindical, con la organización, la movilización y la negociación colectiva, podrá ofrecer a los trabajadores y las trabajadoras del turismo un futuro de dignidad, solidaridad, trabajo seguro, saludable, estable y bien remunerado, y, en definitiva, de justicia social.

1 Ver informe en este enlace: http://goo.gl/UTjdj2
2 Ver Nota metodológica aquí: http://goo.gl/hUxIra
3 Los datos de 2012 y 2013 son provisionales y los de 2014 son avanzados.
4 Productos característicos del turismo: Servicios de alojamiento, servicios inmobiliarios, servicios de comidas y bebidas, servicios de transporte por ferrocarril de pasajeros, otros tipos de transporte terrestre de pasajeros , servicios de transporte marítimo de pasajeros, servicios de transporte aéreo de pasajeros, servicios de alquiler de vehículos de motor, servicios de agencias de viajes, operadores turísticos y otros servicios relacionados, servicios culturales, servicios deportivos, recreativos y de entretenimiento, y servicios turísticos de no mercado de las administraciones públicas. Ramas de actividad características del turismo: Alojamiento, actividades inmobiliarias, servicios de comida y bebida, transporte por ferrocarril, otro transporte terrestre de pasajeros, transporte marítimo y por vías navegables interiores, transporte aéreo y espacial, actividades de alquiler de vehículos de motor, actividades de agencias de viajes, industria cultural, y actividades deportivas, recreativas y de entretenimiento
5 Diario de Mallorca: http://goo.gl/m9yzMt
6 Diario de Mallorca: http://goo.gl/wiyCly
7 Hay que recordar que según las Previsiones de World Travel & Tourism Council (WTTC), que fueron presentadas en la Feria Turística de Madrid, FITUR, de 2014: “El sector turístico contribuirá a la creación de puestos de trabajo a un ritmo del 0,5% anual, con la hostelería como motor. Los más de 2,7 millones de ocupaciones directas e indirectas que generará el sector en 2023 no bastarán para mantener su peso actual. Caerá casi un 1 por ciento”.
8 Ver informe aquí: http://goo.gl/e4HBxk