Són les ocupacions atípiques i precàries, estúpid!

Més enllà d’anàlisis conjunturals de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2017, interessa posar el focus en els canvis estructurals de l’anomenat mercat laboral en general i, molt en particular, en l’illenc. Sens dubte, seria un desenfocament analític emfatitzar únicament que a les Illes Balears, en el trimestre que es va iniciar amb les vacances de Pasqua –que, alhora, van donar el sus a una altra temporada turística de rècord en nombre de turistes–, la població aturada (amb una xifra de 72.000 persones) descendeix un 12,12% en termes interanuals, o que la taxa d’atur passa del 13,02% a l’11,49% en un any. Fins i tot, seria una mirada desenfocada posar acríticament excessiva atenció al moderat increment en relació amb l’any anterior (un 1,35%) de la població ocupada, que, situant-se en la xifra de 554.500 persones, només millora la taxa d’ocupació unes centèsimes, ja que passa del 58,03% en el segon trimestre de 2016 al 58,13% en aquest últim lliurament de l’EPA.

Per no desenfocar del tot l’anàlisi, no es pot negligir que aquestes millores quantitatives en desocupació i ocupació es produeixen en un context en què la població activa, és a dir, la que té edat i condicions de fer una feina retribuïda, no revifa (de fet, la taxa d’activitat baixa gairebé un punt, atès que passa del 66,72% al 65,68 en comparació interanual). Mala peça al teler per al dinamisme econòmic i social que la població activa no creixi, mentre que sí que ho fa, més d’un 4%, la inactiva. Però, sobretot, el punt que és molt rellevant és que això succeeix en un context en què la competitivitat de les empreses es basa en els baixos salaris i la precarietat laboral.

A hores d’ara, una vegada hem superat la recessió econòmica –si és que per a alguns va existir més enllà de les estadístiques–, però no la crisi social i laboral, el focus d’atenció ha canviat en un doble sentit: d’una banda, el prioritari ja no és el nombre de persones a l’atur, encara que sigui un indicador sempre important i preocupant, sinó les condicions en què aquestes persones desocupades estan. A tall d’exemple, el fet rellevant és si és població aturada de llarga durada o no, amb prestació de desocupació o sense ella, vivint en llars en les quals tots els seus membres estan a l’atur o, posem per cas, si és ‘capital humà’ que ha transitat cap als serveis socials i els de caritat. En aquest sentit, i a l’espera de poder analitzar les microdades d’aquesta última EPA, no sembla que hi hagi millores substancials, ja que l’atur de llarga durada supera el 33% del total de la població aturada.

En segon lloc, la perspectiva està ara centrada en l’evolució del que es denomina “primera distribució de la renda”, que té com a principal referent la qualitat (fonamentalment, encara que no exclusivament, estabilitat laboral i salari suficient) de l’ocupació. Val a dir que una prova fefaent d’aquest canvi d’enfocament són la Declaració del grup laboral L20 a la reunió de ministres de Treball i Ocupació del G-20 (Bad Neuenahr, Alemanya, 18-19 de maig de 2017), o la Resolució del Parlament Europeu de 4 de juliol de 2017 sobre les condicions laborals i l’ocupació precària.

Aquesta resolució de l’Eurocambra, després d’un cert poti-poti conceptual entre ocupació atípica i precària, conclou que, en la pràctica, no hi ha tanta diferència entre l’un i l’altre, ja que les “formes d’ocupació atípica [les relacions de treball no conformes amb el model estàndard o típic d’ocupació a temps complet, regular i de durada indeterminada amb un únic ocupador al llarg d’un període llarg de temps] comporten majors riscos de precarietat o inseguretat”, per exemple, el treball no voluntari a temps parcial o amb contracte de durada determinada, i el treball autònom fictici.

Anotem, doncs, encara que sigui breument, les dades de l’EPA d’abril, maig i juny passats sobre l’evolució de l’ocupació atípica i precària realment existent a casa nostra: 1.- Almenys des de 2008, mai hi havia hagut en un segon trimestre tantes persones assalariades (127.700) amb contracte temporal. És més, hi ha una dada sobre temporalitat demolidora: el percentatge de persones assalariades que tenen un contracte amb una antiguitat inferior a un any és del 36,5%. Per trobar un percentatge similar de temporalitat, cal anar a les dades laborals d’abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, quan la presència en el mercat laboral illenc del contracte per obra era aclaparadora. 2.- Amb 61.300 persones assalariades a temps parcial –recordem que molt majoritàriament no desitjat–, continuem en una posició de rècord (tan sols superada en el segon trimestre de 2015) de parcialitat. 3.- Amb 65.700 persones ocupades amb la categoria de ‘treballadors independents o empresaris sense assalariats’, també ocupem una posició de rècord (encara que una mica inferior a la del segon trimestre de l’any passat) pel que fa al risc d’ocupacions com a “falsos autònoms” o, en feliç definició del Parlament Europeu, de “treball autònom fictici”.

Per tant, i parafrasejant la cèlebre frase de l’assessor electoral de Bill Clinton “és l’economia, estúpid!”, es podria dir que allò fonamental en les anàlisis dels mercats laborals “són les ocupacions atípiques i precàries, estúpid!”. Avís per a navegants: James Carville va encertar en el diagnòstic i va fer que la campanya de Bil Clinton el 1999 fos una campanya d’èxit. Dubt que els nostrats polítics –i assessors– encertin el tarannà de la situació laboral, i, amb això, és possible que, per molt de vídeo del PP celebrant –tot cofois d’haver batut rècords de pobresa laboral– les dades de l’última EPA i d’anàlisis excessivament optimistes per part del Govern de les Illes Balears, les seves siguin reeixides campanyes.

Publicat a l’Ara Balears (28-VII-2017)