Fa anys que un dels meus referents
del republicanisme modern és Xosé Manuel Beiras. Els ensenyaments d'aquest
polític i economista gallec només han estat comparables amb els del recentment
traspassat filòsof català, Antoni Domènech. Resulta que l'últim text que he
llegit del gallec (que és la seva col·laboració en el llibre "Repensar l'Espanya
plurinacional") és una imprescindible reflexió sobre la conflictiva
relació entre Estat i nació, no sense abans advertir-nos que també li preocupen
molt la relació entre l’ Estat i les classes socials o l'estructura social,
entre l’ Estat i la base econòmica, i entre l’ Estat i la ciutadania. Beiras
confessa que, si tracta únicament la primera d'aquestes conflictivitats, ho fa
per disciplina amb l'encàrrec de l'editora del llibre.
Pot ser que, amb raó, es preguntin
què té a veure tot això amb el títol de l'article que, evidentment, fa
referència a l'aniversari -que se celebra aquest diumenge vinent- de la gran
manifestació a favor de l'autonomia que fa 40 anys va omplir de gom a gom la
Plaça Major de Palma. Doncs té a veure bastant. Els que vam participar en aquella
manifestació de 1.977, i, molt modestament, vam contribuir una mica a
organitzar-la, tenim raons sobrades per sostenir que, 40 anys després, els
avanços d’autogovern de debò són molt minsos. La qüestió és que el procés
autonòmic ha esdevingut una fal·làcia. Sense sobirania -més o menys disruptiva-,
únicament és raonable parlar de certa -i
conflictiva- descentralització administrativa.
És dur acceptar que aquella
il·lusió de joventut era infundada. Tanmateix, amb la joventut de llavors era
difícil qualsevol lectura crítica a l'anomenada “Transició” que tot just
s’iniciava. Però el que no té cap sentit
és que, des de posicions no conservadores, es negui un balanç crític d'aquest procés de segona
restauració borbònica. En aquest sentit, Beiras, en el text abans citat,
escriu: "Sabotejat i truncat el projecte rupturista de la sobirania
popular [el que l'oposició al franquisme va anomenar ruptura democràtica], el
poble espanyol va ser suplantat pel poder del Departament d'Estat nord-americà,
amb la col·laboració de les grans Internacionals (la socialdemòcrata i la democristiana),
la complicitat de nous quadres dirigents parvenus
en algunes organitzacions antifranquistes -primordialment del PSOE, des del
Congrés de Suresnes a la tardor de 1974-, i l'adhesió de sectors oportunistes
del règim franquista, que van veure en aquesta operació el cel obert per a la
seva supervivència, començant pel nou monarca investit per les Corts
franquistes en aplicació de res menys que la Llei de Successió de 1947. En
paraules de Juan Garcés, 'el poble espanyol', en lloc de poder obrar com a
'sobirà', va quedar reduït a un poble 'intervingut' (per enèsima vegada en la
seva història, per cert, des de 1714)".
D'aquella pols, vénen aquests
fangs: El
cop d’estat, via article 155 de la constitució borbònica del 1978, contra les
institucions catalanes (cal recordar tantes vegades com calgui que la Generalitat de Catalunya és una
institució d'origen republicà i restaurada prèviament a l'existència d'aquesta
constitució), i el procés de (des)autogovern (Segons Beiras: "Avui en
dia pot dir-se que el títol VIII [de la constitució del 78] està pràcticament
derogat, és a dir, desproveït d'un contingut que realment estigui en vigència)
d'unes illes (esdevingudes en colònia turística) que segueixen espoliades, i
que, per no poder, no poden autogovernar-se les portes d'entrada a un territori
que, a més de ser limitat, està més que
saturat.
Existeix, efectivament, una gran
diferència entre la situació de Catalunya i la de casa nostra: Al principat hi
ha, en paraules de Xosé Manuel Beiras, una rebel·lió cívica rupturista que,
tard o d'hora, triomfarà. A les nostres illes, per contra, les espurnes de rebel·lió
cívica rupturista que es van poder albirar en la massiva i persistent oposició
cívica-ciutadana a les polítiques de José Ramón Bauzá, en lloc de consolidar-se
amb el Govern dels Acords del Canvi, van esvaint-se. Per tant, 40 anys després d’
aquell 29 d'octubre de 1977, si triomfa
el cop d’estat contra les institucions i el poble de Catalunya, dubt molt que tinguem prou forces per
resistir un nou tsunami
recentralitzador. Al temps!
Publicat originalment a dBalears ( 23-X-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada