Pot ser que, a la
llarga, haurem d'agrair la, diguem-ho
suaument, inestabilitat de la política cultural dels governs dels Acords pel
Canvi. Com ha plogut damunt banyat, aquesta situació
ha propiciat un cert malestar de la gent del món de la cultura, especialment
del precariat cultural illenc i, alhora,
s’ha propiciat una major visibilització del pensament crític en aquests àmbit. Per una
altra banda, pot ser que, més prest que tard, haurem d'agrair que el Pla de
Cultura de les Illes Balears avanci tan lentament. El lliurament per capítols
d'aquest esperat pla potser sigui una altra oportunitat per repensar que, abans
de planificar el camí cap a l'horitzó, convé saber cap a on es vol anar, i com
arribar-hi.
Val a dir que els
pactes per se –independentment dels
continguts- em fan més por que el Dimoni Cucarell. Generalment, aquests
"acords d'estat" o "pactes entre antagònics" serveixen
perquè s'imposi el "sentit comú" neoliberal. Si, per contra, es
pretenen planificar les fites per arribar a un mínim comú denominador cultural
no neoliberal pur, potser convindria tenir més o menys definit aquest horitzó.
Per exemple: s'ha d'afrontar la problemàtica de la precarietat laboral i vital
dels i de les artistes? Ha
d'haver-hi més transparència i participació real entorn del projecte
governamental de l'Institut d'Indústries Culturals? Són preguntes escaients car en els àmbits del
"neoliberalisme progre" (els Acords pel Canvi no són altra cosa) se
sosté -encara que sigui amb una
dissimulada vehemència- que qui s'ha d'ocupar de l’assumpte de l'existència
material de les persones creadores d'art, o de l'eficiència i garantia
d'igualtat d'oportunitats en, posem per cas, el citat l'Institut d'Indústries
Culturals, en expressió de Rodrigo Rato,
“es el mercado, amigo".
Precisament els
aspectes socioeconòmics, més enllà de PIB, associats al món de la cultura són,
a parer meu, essencials perquè, entre altres coses, no es pot deixar únicament
al mercat la solució de les conflictives relacions entre pobresa i creació,
entre existència material i llibertat de creació. En aquest sentit, els debats
sobre cultura no haurien de ser aliens als que es produeixen entorn de la
proposta d'una Renda Bàsica Incondicional que, a més de ser una poderosíssima
eina per a la distribució de la riquesa i l'erradicació de la pobresa, és, en
garantir el dret d'existir, garantia de llibertat de debò de tots els ciutadans
i ciutadanes.
Sigui com sigui, en
aquesta legislatura autonòmica, que entra en la seva recta final, i en la qual
s'havia promès que la cultura i les formes de participació ciutadana en les
polítiques públiques culturals serien un factor de canvi essencial, s'ha
demostrat que, al marge de les institucions, hi ha vida per debatre, i, per què
no, problematitzar qualsevol àmbit del món cultural. Una d'aquestes
demostracions ha estat el col·lectiu "Afta perfecta" (@AftaPerfecta)
que, després del seu cicle Emergències, ara ha organitzat -el propvinent 26 de
gener a les 19,30 hores a la sala d'actes de la Misericòrdia de Palma- una
taula rodona amb el títol de "Polititzacions del malestar. Converses sobre
participació i política cultural'.
Si no ho tinc mal
entès, el debat s'articularà entorn del llibre que porta també el títol de
"Polititzacions del malestar", però que incorpora el subtítol:
"Dret a l'angoixa. L'art i els processos creatius com a instrument per
canalitzar el malestar". El volum, amb l'edició a cura de Nora Ancarola,
Laia Manonelles i Daniel Gasol, és una reflexió molt coral i prou fidel al que
s'anuncia al títol i subtítol. És un d'aquests llibres que ajuden a esvair la
desconfiança que la modernitat turbocapitaliste genera envers noves (ecològiques,
feministes, alliberadores) concepcions de progrés. Explica molts arguments,
experiències i projectes de gran utilitat per enfrontar-se a la ideologia de la
negació de qualsevol millora de les
conquestes socials, entre elles òbviament el dret a la cultura i a la seva
creació. Són unes 260 pàgines que -tot i
que, en paraules Henry David Thoreau en el seu Passejades, "de vegades,
sens dubte, ens costa escollir la direcció, perquè encara no existeix clarament
en la nostra idea"- ajuden, i molt, a carregar les motxilles per transitar
el camí cap a un altre paradigma social i cultural.
Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 23/01/2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada