25 anys de revolució zapatista

Publicat originalment a dBalears (13-112-2018)

S'ha acabat l'any del 50è aniversari de les revolucions de 1968: maig del 68 a França, Primavera de Praga, revoltes a Berlín, eclosió cultural alternativa a Berkeley, mentre arreu dels EUA creixien les mobilitzacions contra la guerra de Vietnam, moviment dels drets civils i assassinat de Luther King, matança a la Plaza de la Tres Cultures a Mèxic… Fins i tot alguns autors i autores inclouen en aquesta llista de revolucions del 68 el moment especialment àlgid per a la Teologia de l'Alliberament que la Conferència Episcopal Llatinoamericana de Medellín va viure en aquell any 1968.

Val a dir que a mi, des de fa anys, m'han interessat especialment –potser pel seu escàs ressò mediàtic, i menor comercialització en el global business of revolutions– els fets esdevinguts a la Plaza de las Tres Culturas, en el barri de Tlatelolco de la capital mexicana. I, mira per on, 2019 comença amb el 25è aniversari d'una altra revolució també a terres mexicanes: L'1 de gener de 1994, d'una forma bastant confusa, les notícies parlaven de l'aixecament a l'estat mexicà de Chiapas d'un autoanomenat Ejército Zapatista de Liberación Nacional, capitanejat per un personatge que, amb el pas dels anys, es va fer famós i referent de la lluita contra la globalització neoliberal, el Subcomandante Marcos.

Amb el temps, aquell aixecament insurgent va resultar ser transcendent per a la lluita d'idees i per a l'acció dels moviments socials. Rebecca Solnit, en el seu famós llibre “Esperança dins la foscor”, fixa l'arribada del nou mil·lenni en aquell 1 de gener de 1994. És cert que, des de llavors, res va ser exactament igual en la lluita contra el capitalisme extractiviste global (contra els tractats internacionals, en defensa dels drets de les poblacions indígenes, en les reivindicacions de sobirania vàries …). Els i les zapatistes, una vegada aixecats i aixecades en armes, les van emprar més aviat poc. Ans al contrari, la revolució es feia gairebé en exclusiva amb les paraules, mitjançant manifestos, comunicats, i les “Declaracions de la Selva Lacandona”. A la quarta d'aquestes declaracions dirigides a la població no rica mundial s'afirmava que: “Contra la Internacional del Terror que representa ell neoliberalisme, hem de crear una Internacional de l’Esperança”. Aquesta idea de la internacional de l'esperança ha estat –i continua sent-ho- la inspiració de les lluites emancipatòries globals des dels Fòrum Social Mundial, fins a moviments socials com ara La Via Campesina, o l’Income Earth Network (BIEN), passant pel moviment sindical, feminista, o ecològic internacional.

Una de les aportacions del moviment zapatista que més m'ha interessat en aquests últims anys és la proposta de distinció entre “l'esquerra de baix” i “l'esquerra de dalt”. Òbviament l'esquerra és molt diferent de la dreta (el “tots són iguals” és un absurd monumental), però hi ha una esquerra que, per exemple, reforma la constitució espanyola per a privilegiar, encara que sigui acosta de reduir les despeses socials, el pagament del deute públic; i hi ha una esquerra que planteja l'auditoria i renegociació d'aquest deute, sense pagar el que sigui declarat deute il·legítim. Posem un altre exemple, aquest de l'àmbit mallorquí: Hi ha una esquerra que construeix l'Autopista Llucmajor-Campos; i hi ha una altra esquerra que es mobilitza per aturar aquest desastre ecològic. En la lògica zapatista, la primera de les esquerres d'aquests dos exemples seria “l’esquerra de dalt”, i la segona seria “l'esquerra de baix”.

Dins del complicat que ho tenen les esquerres en el context actual, les “esquerres de baix” ho tenim especialment difícil. Com transformar de debò és molt més complicat que gestionar, potser ha arribat el punt de fer-nos nostres les paraules del Subcomandante Marcos: “Llamamos a todos y a todas a no soñar, sino a algo más simple y definitivo: los llamamos a despertar”.