Publicat
originalment a dBalears (13-112-2018)
S'ha acabat
l'any del 50è aniversari de les revolucions de 1968: maig del 68 a França,
Primavera de Praga, revoltes a Berlín, eclosió cultural alternativa a Berkeley,
mentre arreu dels EUA creixien les mobilitzacions contra la guerra de Vietnam,
moviment dels drets civils i assassinat de Luther King, matança a la Plaza de
la Tres Cultures a Mèxic… Fins i tot alguns autors i autores inclouen en aquesta
llista de revolucions del 68 el moment especialment àlgid per a la Teologia de
l'Alliberament que la Conferència Episcopal Llatinoamericana de Medellín va
viure en aquell any 1968.
Val a dir que
a mi, des de fa anys, m'han interessat especialment –potser pel seu escàs ressò
mediàtic, i menor comercialització en el global
business of revolutions– els fets esdevinguts a la Plaza de las Tres
Culturas, en el barri de Tlatelolco de la capital mexicana. I, mira per on,
2019 comença amb el 25è aniversari d'una altra revolució també a terres mexicanes:
L'1 de gener de 1994, d'una forma bastant confusa, les notícies parlaven de
l'aixecament a l'estat mexicà de Chiapas d'un autoanomenat Ejército Zapatista
de Liberación Nacional, capitanejat per un personatge que, amb el pas dels
anys, es va fer famós i referent de la lluita contra la globalització
neoliberal, el Subcomandante Marcos.
Amb el temps,
aquell aixecament insurgent va resultar ser transcendent per a la lluita
d'idees i per a l'acció dels moviments socials. Rebecca Solnit, en el seu famós
llibre “Esperança dins la foscor”, fixa l'arribada del nou mil·lenni en aquell
1 de gener de 1994. És cert que, des de llavors, res va ser exactament igual en
la lluita contra el capitalisme extractiviste global (contra els tractats
internacionals, en defensa dels drets de les poblacions indígenes, en les
reivindicacions de sobirania vàries …). Els i les zapatistes, una vegada
aixecats i aixecades en armes, les van emprar més aviat poc. Ans al contrari,
la revolució es feia gairebé en exclusiva amb les paraules, mitjançant
manifestos, comunicats, i les “Declaracions de la Selva Lacandona”. A la quarta
d'aquestes declaracions dirigides a la població no rica mundial s'afirmava que:
“Contra la Internacional del Terror que representa ell neoliberalisme, hem de
crear una Internacional de l’Esperança”. Aquesta idea de la internacional de
l'esperança ha estat –i continua sent-ho- la inspiració de les lluites
emancipatòries globals des dels Fòrum Social
Mundial, fins a moviments socials com ara La Via Campesina, o l’Income
Earth Network (BIEN), passant pel moviment sindical,
feminista, o ecològic internacional.
Una de les
aportacions del moviment zapatista que més m'ha interessat en aquests últims
anys és la proposta de distinció entre “l'esquerra de baix” i “l'esquerra de
dalt”. Òbviament l'esquerra és molt diferent de la dreta (el “tots són iguals”
és un absurd monumental), però hi ha una esquerra que, per exemple, reforma la
constitució espanyola per a privilegiar, encara que sigui acosta de reduir les
despeses socials, el pagament del deute públic; i hi ha una esquerra que
planteja l'auditoria i renegociació d'aquest deute, sense pagar el que sigui
declarat deute il·legítim. Posem un altre exemple, aquest de l'àmbit mallorquí:
Hi ha una esquerra que construeix l'Autopista Llucmajor-Campos; i hi ha una
altra esquerra que es mobilitza per aturar aquest desastre ecològic. En la
lògica zapatista, la primera de les esquerres d'aquests dos exemples seria “l’esquerra
de dalt”, i la segona seria “l'esquerra de baix”.
Dins del
complicat que ho tenen les esquerres en el context actual, les “esquerres de
baix” ho tenim especialment difícil. Com transformar de debò és molt més
complicat que gestionar, potser ha arribat el punt de fer-nos nostres les
paraules del Subcomandante Marcos: “Llamamos a todos y a todas a no soñar, sino
a algo más simple y definitivo: los llamamos a despertar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada