"Trabajo y hogar"
(Treball i llar) és un llibre de recent publicació i de recomanable lectura. La
seva autora, Núria Sánchez Mira, ens presenta un estudi (basat en la seva tesi
doctoral) sobre la divisió social i sexual del treball a Espanya durant l'últim
període històric. Entre altres coses hi explica en quin sentit s'estan produint
canvis en la manera en què les llars organitzen la participació laboral
(treball remunerat o ocupació) en aquesta època de canvis múltiples, i quines
implicacions té tot plegat per a les relacions de gènere en el si de la llar.
El text té, a parer meu, especial interès per les pistes que dóna sobre com organitzen les parelles l'ocupació i el treball domèstic i de cures
(no remunerat), i com aquesta organització difereix segons la classe social.
Seguint el fil del citat treball,
pot ser interessant apuntar alguns d'aquests canvis en les llars illenques pel
que fa als treballs domèstics i de cures que realitzen les classes
treballadores. És clar que s'han produït canvis, però la pregunta és si han
estat a millor i/o amb suficient intensitat. A l'espera d'estudis de la
realitat especifica de les Illes Balears tan detallats com el de la doctora en
sociologia Sánchez Mira, m'atrevesc a avançar que estem molt lluny d'alguna
cosa semblança a una situació de coresponsabilitat en aquests treballs no
remunerats (ni computats al PIB, ni en els índexs de competitivitat), vitals
primer per a la vida de l'ésser humà i, secundàriament, perquè l'economia
funcioni.
Tot i que fa dècades que a Balears
–fruit, en bona part, de la translació del treball domèstic al treball
turístic- es va produir una important incorporació de les dones a l'activitat
laboral, continua existint un important gap de gènere en la taxa d'activitat.
Sense anar més lluny, en el recentment acabat 2018 el percentatge mitjà d'homes
amb capacitat, desig i necessitat de treballar va ser, segons dades de
l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT), d’un 69,87% mentre que
el de les dones va ser d’un 59,06%. Un gap de gairebé un 10%, que està
estretament associat a una altra dada de l'Enquesta de Població Activa (EPA) de
la que se'n xerra massa poc: la mitjana de persones inactives que en 2018
declararen que ho eren perquè es dedicaven a treballs domèstics va ser de
88.400 persones, de les quals un 87% eren dones. Canvis, se n'han produït però
no a bastament.
Un altre dels àmbits en els quals s'han
produït canvis és, sens dubte, el dels
permisos per maternitat i maternitat. A les dades corresponents a 2018, que
recentment va oferir el Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social,
s'observa que continua augmentant el nombre de permisos de paternitat, que van
arribar a la xifra de 6.492 (un 1,15% més que l'any anterior), però continua
sent molt inferior als permisos de maternitat, que van ser 7.165. La diferència
de més d’un 10% entre tots dos tipus de permisos sembla excessiva per a
atribuir-la a situacions de monoparentalitat. Una explicació més versemblant és
que hi ha un percentatge important de pares que
segueixen sense coresponsabilitzar-se ni tan sols en aquest mínim temps al qual tenen dret.
Probablement el canvi no es completarà fins que els permisos de maternitat i
paternitat siguin iguals, intransferibles i obligatoris. Val a dir que aquest
mateix informe ministerial ofereix una dada menys difosa i comentada que la
dels permisos de maternitat/paternitat: el d'excedències per cura familiar que,
a les Illes Balears, van ser un total de 1.266. Però, el veritablement
rellevant és que el 86% van ser per a dones. Poc canvi hi ha hagut en aquest
últim aspecte dels treballs de cures.
Un altre aspecte a considerar és
que en l'últim decenni, des que en l'anomenat mercat laboral es van començar a
notar amb força els efectes de la crisi-estafa, s'ha produït un canvi
transcendental, però poc estudiat per les institucions que ho poden fer. Em
referesc a la pèrdua d'hegemonia de l'home com a sustentador principal de la
llar. Primer va ser per la gran pèrdua d'ocupació en sectors extraordinàriament
masculinitzats, com ara la construcció i empreses auxiliars, i després la
reincorporació laboral amb una ocupació devaluada en salari i condicions de
treball. Aquest augment relatiu de les dones com a sustentadores principals de
la llar, explica, entre altres coses, que en aquests anys hagin coincidit
fenòmens, com ara, la "rebel·lió de les kellys", o una major
contestació per part de les dones enfront de la situació de desigualtat en la
distribució del treball que és vida, és a dir del domèstic i de cures. Una
saludable contestació que és part de la formidable nova ona feminista perquè,
malgrat els canvis, el sostre de cristall i el sol enganxós segueixen
funcionant com a mecanismes de desigualtat de gènere.
El llibre de Núria Sánchez Mira
acaba amb una proposta que, en paraules seves, no és "gens nova, però no
per això menys pertinent". Es tracta de la reducció de jornada laboral
"no entesa simplement com una mesura de creació d'ocupació, sinó
prioritàriament com una manera d'intervenir en la divisió sexual del treball,
afavorint una major presència masculina en l'esfera reproductiva".
En un context de precarietat
extrema, de prolongacions de jornades laborals no retribuïdes, de treball a
temps parcial no desitjat i feminitzat (en 2018, en termes de mitjana, el 78%
de persones assalariades a temps parcial a les Illes Balears, van ser dones),
d'afebliment del moviment sindical... pot semblar utòpic plantejar la reducció
de jornada laboral com "una eina que contribueixi a reordenar les
prioritats socials, traslladant el seu focus de l'esfera del mercat a la de la
vida". Però el fet cert i segur és que la imatge , que fa uns dies va
circular per les xarxes socials, d'una repartidora de "Glovo" -una
rider- amb una enorme "motxilla" de repartiment a l'esquena, i
alhora empenyent el carret de nadó, és
una perfecta metàfora de la distòpia del turboneoliberalisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada