dimecres, 13 de febrer del 2019

Treball i llar

Publicat originalment a Diario de Mallorca (13-02-2019)


"Trabajo y hogar" (Treball i llar) és un llibre de recent publicació i de recomanable lectura. La seva autora, Núria Sánchez Mira, ens presenta un estudi (basat en la seva tesi doctoral) sobre la divisió social i sexual del treball a Espanya durant l'últim període històric. Entre altres coses hi explica en quin sentit s'estan produint canvis en la manera en què les llars organitzen la participació laboral (treball remunerat o ocupació) en aquesta època de canvis múltiples, i quines implicacions té tot plegat per a les relacions de gènere en el si de la llar. El text té, a parer meu, especial interès per les pistes que dóna  sobre com organitzen les parelles  l'ocupació i el treball domèstic i de cures (no remunerat), i com aquesta organització difereix segons la classe social.
Seguint el fil del citat treball, pot ser interessant apuntar alguns d'aquests canvis en les llars illenques pel que fa als treballs domèstics i de cures que realitzen les classes treballadores. És clar que s'han produït canvis, però la pregunta és si han estat a millor i/o amb suficient intensitat. A l'espera d'estudis de la realitat especifica de les Illes Balears tan detallats com el de la doctora en sociologia Sánchez Mira, m'atrevesc a avançar que estem molt lluny d'alguna cosa semblança a una situació de coresponsabilitat en aquests treballs no remunerats (ni computats al PIB, ni en els índexs de competitivitat), vitals primer per a la vida de l'ésser humà i, secundàriament, perquè l'economia funcioni.
Tot i que fa dècades que a Balears –fruit, en bona part, de la translació del treball domèstic al treball turístic- es va produir una important incorporació de les dones a l'activitat laboral, continua existint un important gap de gènere en la taxa d'activitat. Sense anar més lluny, en el recentment acabat 2018 el percentatge mitjà d'homes amb capacitat, desig i necessitat de treballar va ser, segons dades de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT), d’un 69,87% mentre que el de les dones va ser d’un 59,06%. Un gap de gairebé un 10%, que està estretament associat a una altra dada de l'Enquesta de Població Activa (EPA) de la que se'n xerra massa poc: la mitjana de persones inactives que en 2018 declararen que ho eren perquè es dedicaven a treballs domèstics va ser de 88.400 persones, de les quals un 87% eren dones. Canvis, se n'han produït però no a bastament.
 Un altre dels àmbits en els quals s'han produït canvis és, sens dubte,  el dels permisos per maternitat i maternitat. A les dades corresponents a 2018, que recentment va oferir el Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social, s'observa que continua augmentant el nombre de permisos de paternitat, que van arribar a la xifra de 6.492 (un 1,15% més que l'any anterior), però continua sent molt inferior als permisos de maternitat, que van ser 7.165. La diferència de més d’un 10% entre tots dos tipus de permisos sembla excessiva per a atribuir-la a situacions de monoparentalitat. Una explicació més versemblant és que hi ha un percentatge important de pares que  segueixen sense coresponsabilitzar-se ni tan sols  en aquest mínim temps al qual tenen dret. Probablement el canvi no es completarà fins que els permisos de maternitat i paternitat siguin iguals, intransferibles i obligatoris. Val a dir que aquest mateix informe ministerial ofereix una dada menys difosa i comentada que la dels permisos de maternitat/paternitat: el d'excedències per cura familiar que, a les Illes Balears, van ser un total de 1.266. Però, el veritablement rellevant és que el 86% van ser per a dones. Poc canvi hi ha hagut en aquest últim aspecte dels treballs de cures.
Un altre aspecte a considerar és que en  l'últim decenni, des que en  l'anomenat mercat laboral es van començar a notar amb força els efectes de la crisi-estafa, s'ha produït un canvi transcendental, però poc estudiat per les institucions que ho poden fer. Em referesc a la pèrdua d'hegemonia de l'home com a sustentador principal de la llar. Primer va ser per la gran pèrdua d'ocupació en sectors extraordinàriament masculinitzats, com ara la construcció i empreses auxiliars, i després la reincorporació laboral amb una ocupació devaluada en salari i condicions de treball. Aquest augment relatiu de les dones com a sustentadores principals de la llar, explica, entre altres coses, que en aquests anys hagin coincidit fenòmens, com ara, la "rebel·lió de les kellys", o una major contestació per part de les dones enfront de la situació de desigualtat en la distribució del treball que és vida, és a dir del domèstic i de cures. Una saludable contestació que és part de la formidable nova ona feminista perquè, malgrat els canvis, el sostre de cristall i el sol enganxós segueixen funcionant com a mecanismes de desigualtat de gènere.
El llibre de Núria Sánchez Mira acaba amb una proposta que, en paraules seves, no és "gens nova, però no per això menys pertinent". Es tracta de la reducció de jornada laboral "no entesa simplement com una mesura de creació d'ocupació, sinó prioritàriament com una manera d'intervenir en la divisió sexual del treball, afavorint una major presència masculina en l'esfera reproductiva".
En un context de precarietat extrema, de prolongacions de jornades laborals no retribuïdes, de treball a temps parcial no desitjat i feminitzat (en 2018, en termes de mitjana, el 78% de persones assalariades a temps parcial a les Illes Balears, van ser dones), d'afebliment del moviment sindical... pot semblar utòpic plantejar la reducció de jornada laboral com "una eina que contribueixi a reordenar les prioritats socials, traslladant el seu focus de l'esfera del mercat a la de la vida". Però el fet cert i segur és que la imatge , que fa uns dies va circular per les xarxes socials, d'una repartidora de "Glovo" -una rider- amb una enorme "motxilla" de repartiment a l'esquena, i alhora  empenyent el carret de nadó, és una perfecta metàfora de la distòpia del turboneoliberalisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada