Repensar una certa banalització de la Justícia Social

El Govern de Cort, durant la legislatura passada, tenia una regidoria d'Igualtat, Joventut i Drets Cívics. Entre altres coses, s'encarregava dels serveis per a l'atenció de la violència de gènere; de serveis a la joventut; d’actuacions per a un envelliment actiu i per valorar la contribució que fan les persones majors a la societat; d’ajudar a la conciliació personal, laboral i familiar i millorar la qualitat de vida de les famílies de Palma; i de treballar per la convivència en una ciutat multicultural, i garantir la igualtat de condicions per accedir als serveis municipals a les persones migrades.

En el document "Acords de govern de l'Ajuntament de Palma 2019-2023", l'apartat que fa referència a aquests assumptes, el PSOE, PODEMOS, i MÉS per Palma, el titulen "Igualtat, Joventut i Drets Cívics". Per tant semblava lògic que no hi hauria canvi en el nom de la regidoria. Idò, si que hi ha hagut canvi de nom. Segons el Decret de Batlia d'estructura de les àrees del nou govern municipal palmesà, la denominació és, a partir d'ara, "Justícia Social, Feminisme, i LGTBI". Tot i que el nom no fa la cosa, em sembla escaient una reflexió entorn del rètol d'aquest departament municipal.

Per començar, sembla una molt mala idea que s'institucionalitzi des d'un departament municipal (o des de qualsevol altre departament institucional) el feminisme que, sigui dit de passada, en qualsevol cas hauria de ser feminismes. Altrament dit, de feminisme se'n fa només des de l'acadèmia per generar teoria, o des de l'activisme en el si del moviment feminista. Tampoc és, en termes castellers actuar "finet i pel mig" institucionalitzar el plural moviment LGTBI.  

 El que es fa des de la gestió municipal és implementar -o no-  polítiques que tendeixin a l'erradicació de la desigualtat de gènere, i de la LGTBIfòbia directa o indirecta. En aquest sentit, i més enllà de les accions municipals concretes, el que és absolutament rellevant és la disputa a l'extrema dreta i al neofeixisme del relat negacionista de la desigualtat patriarcal (de la que la violència de gènere n'és la màxima expressió), i de la LGTBIfòbia gairebé estructural. En aquest sentit, mala peça al teler que el mol "igualtat" hagi desaparegut del nom de la regidoria.

D'altra banda, la nova denominació del negociat de Cort, que tanmateix ha de gestionar els assumptes de la igualtat i d'alguns drets cívics, és, a parer meu, una certa banalització del concepte de Justícia Social. No sembla molt rigorós associar Justícia Social a la gestió d'un paquet de mesures sectorials i/o dirigides a problemàtiques concretes, sobretot si es tracta un departament municipal que ni tan sols  té  les competències en matèria de Serveis Socials, el que en portaria ens portaria a una altra discussió sobre si la ineficàcia i ineficiència dels subsidis i ajudes condicionats per a erradicar la pobresa i altres manifestacions d'exclusió social té alguna cosa a veure amb la Justícia Social.

Dit sense embuts, Justícia Social té a veure amb el resultat d'una acció de canvi holístic del sistema actual que (i) agreuja les desigualtats de tota mena (també les desigualtats socioeconòmiques que, entre altres cases són la causa que, depenent la metodologia aplicada, entre 8 o 26 persones acumulin el 50% de la riquesa del món, o que el 24,3% de la ciutadania de les Illes Balears  mal visquin en situació de risc de pobresa o d'exclusió sòcia); (ii) potència la precarietat laboral i vital (la negació del dret a un habitatge digne és actualment una de les precarietats vitals més cridaneres) de la majoria social no estrictament rica; i a sobre (iii) destrueix el planeta, i, per això, la concepció holística de Justícia Social ha d’incorporar la justícia ecològica.

En qualsevol cas, si de Justícia Social es tracta, cal parlar i fer polítiques de moltes més coses de les que els "Acords de govern de l'Ajuntament de Palma 2019-2023" inclouen en l'abans citat capítol d' "Igualtat, Joventut i Drets Cívics". Per exemple, cal tractar de l'assumpte de la propietat, o de com convivim "en una societat que sigui alhora relativament igualitària i relativament meritocràcia", tal com assenyala François Dubet en el text "Repensar la justícia social. Contra el mite de la igualtat d'oportunitats".

Amb tot plegat, convindria, a qui pertoqui, repensar el nom de la regidoria de Palma per no seguir banalitzant la necessitat d'una real justícia social. Per fer-ho, suggeresc la lectura del recent llibre (Arcàdia 2019) de Julie Wark i Daniel Raventós intitulat "Contra la caritat. En defensa de la renda bàsica", perquè és cada pic és més un oxímoron un horitzó de justícia social sense una Renda Bàsica (una assignació monetària incondicional a tota la població) finançada amb una reforma fiscal que de debò reparteixi la riquesa amb justícia.

Publicat originalment a Dario de Mallorca (27-06-2019)

Diguin el que diguin, Mallorca més desigual que mai

Publicat originalment a dBalears (24-06-2019)

El proppassat dijous 20 de juny Càritas Mallorca presentà la seva Memòria d'activitats de 2018. Val a dir que és un balanç molt valuós per copsar la situació social de l'illa. Ho és, sens dubte, des d'un punt de vista quantitatiu, car són més de 8000 les persones ateses per l'entitat lligada a l'Església catòlica. També ho és qualitativament, entre altres coses, perquè ens permet corroborar que la problemàtica associada a la creixent dificultat d'accés al dret a l'habitatge i la precarietat laboral són, en paraules de l'entitat dedicada a la beneficència, "dos factors que es cronifiquen en el temps, i que agreugen les desigualtats socials a Mallorca".

En aquest sentit, hi ha a la Memòria de l'any passat de Càritas Mallorca dues dades cabdals, que són causa de bona part de les creixents desigualtats realment existents a Mallorca: (i) Gairebé el 10% de les persones ateses són persones formalment ocupades, és a dir, treballadores i treballadors pobres. (ii) Els ajuts de beneficència relacionats amb carències relacionades amb l'habitatge s'han incrementat un 27% en relació a l'any anterior. L'absència de drets incondicionals en aquest àmbit és particularment sagnant!

Diagnosis com aquesta  capolen discursos triomfalistes, com ara el que es fa a l' "Acord2 (sic) de governabilitat" en afirmar: "El projecte progressista que hem impulsat els darrers quatre anys les forces que signem aquests acords ha permès que la nostra societat avanci cap a la prosperitat econòmica i que aquesta sigui més compartida, creant ocupació i distribuint millor la riquesa que es genera".

Ras i curt: Diguin el que diguin, mai com ara hi havia hagut a Mallorca tanta pobresa laboral, ni tantes persones excloses del dret a un habitatge digne!

Pacte de Bellver: “Casa Comuna programàtica del PSIB-PSOE"

L'Acord 2 de governabilitat (el Pacte del Castell de Bellver) és la concreció de la "Casa Comuna programàtica del PSIB-PSOE" a la que participen de convidats MÉS i UNIDAS PODEMOS. Un exemple: Punt 95 del document: "Exigirem a l'Estat la derogació de la darrera reforma laboral i farem feina amb l'Estat per aprovar un nou Estatut dels Treballadors que inclogui mesures per fomentar la qualitat de l'ocupació."

És a dir, PODEMOS i MÉS renuncien a la derogació immediata dels aspectes més nocius de la Reforma Laboral del PP (òbviament renuncien a la derogació de la Reforma laboral del 2010, la de Zapatero& Corbacho a instàncies de la Troika comunitària), i, a més a més, tota modificació de l'actual estatus de precarietat laboral ho lliguen a un nou Estatut dels Treballadors. S'imposa així el discurs del PSOE del "no hi ha pressa" per recuperar els drets laborals i sindicals que el PP va retallar.

És, només, un exemple. Però és força significatiu!

"Sàhara Occidental, un desert per al periodisme"

Publicat originalment a dBalears (17-06-2019)

En temps de fake news, d'informació groga que circula a balquena per les xarxes socials, de bancarització del finançament dels grans mitjans de comunicació privats en paral·lel a l'afebliment dels públics, i, sobretot, en temps de reculada, més o menys generalitzada, de l'aplicabilitat de debò dels Drets Humans, existeixen bastants deserts per al periodisme. Un d'ells el tenim relativament a prop: el que es viu en els territoris del Sàhara Occidental ocupats pel Regne del Marroc.

La recent publicació de l'informe de Reporters Sense Fronteres (RsF), intitulat "Sáhara Occidental, un desierto para el periodisme", és un oasi en aquest sentit. Estam davant un document que, diguem-ho sense embuts, és un relat esgarrifós. Mitjançant nombroses entrevistes i testimoniatges, es posa a l'abast de l'opinió pública tot un seguit d'informacions que repassen exhaustivament la història d'abandó i silenci en els mitjans de comunicació internacionals, especialment en els espanyols i francesos, de la sistemàtica conculcació dels drets humans de la població sahrauí. Hi ha silencis, com aquests, que no són una altra cosa que crits d'indignitat. Entre altres coses perquè el projecte del "Gran Marroc", que des de fa més de quaranta anys impulsa la dinastia alauita, impedint concloure la descolonització del Sàhara Occidental mitjançant un referèndum d'autodeterminació, requereix la repressió sistemàtica de la població sahrauí, i ha generat una espessa xarxa mafiosa d'interessos econòmics en la qual, per cert, no hi manca la monarquia borbònica espanyola.

Però, a més de silencis, hi ha periodisme de la indignitat. En el cas del Sàhara Occidental, la "premsa espanyola del règim del 78" –o, si es prefereix, la premsa espanyola borbònica- és especialment manipuladora. El tractament de l'informe de RsF és un bon exemple dels llargs tentacles de la "Màfia del Gran Marroc". Posem per cas El País, que no s'estava de remarcar que RsF "denúncia en un informe les dificultats a les quals s'enfronta el periodisme al Sàhara, entre el mur de repressió marroquina i la propaganda del Polisari". L'equiparació entre el que fa el Marroc (quelcom més que dificultats), i el que se li atribueix al Front Polisari (unes suposades malifetes propagandístiques) no és més que un barroer intent d'exculpació del botxí. RsF és molt explícit en les seves recomanacions finals. En cap cas s'anomena al Polisari, i en totes es responsabilitza de la situació de crisi de DDHH al Marroc. Per exemple, a les dues últimes recomanacions s'afirma textualment: a) Reporters Sense Fronteres demana al Marroc que respecti els drets fonamentals al Sàhara Occidental, entre ells la llibertat d'expressió i informació, que garanteixi no només el dret dels periodistes sahrauís a exercir un periodisme lliure, sinó el dret dels ciutadans sahrauís a rebre una informació plural i veraç. b) Reporters Sense Fronteres insta a la Unió Europea, i molt especialment als Governs d'Espanya i França, a trencar el seu habitual silenci còmplice amb el Marroc, i a condemnar la repressió dels periodistes sahrauís.

Fet i fet, l'informe de RsF és també un molt important acte de solidaritat amb els periodistes sahrauís condemnats a llargues penes de presó, i amb els que sofreixen la mordassa imposada als informadors locals i estrangers, expulsats de manera gairebé sistemàtica. Val a dir que un informe com el de RsF  és una eina  força important per a que el moviment de solidaritat amb el poble sahrauí reforcem encara més aquesta solidaritat. S’ha de conèixer, per boca de RsF,  una veritat que es vol silenciar, amagar i manipular.  Ve a tomb, idò, recordar que Malcolm X va dir en una ocasió que "si no estau previnguts davant els mitjans de comunicació, us faran estimar a l'opressor i odiar a l'oprimit". Estam previnguts, i en aquest cas del Sàhara Occidental no ho aconseguiran!

(I)Responsabilitat Social Corporativa

Rafael Borràs

Publicat originalment a dBalears (10-06-2019)

En temps de pactes postelectorals, i a tocar de la constitució dels nous ajuntaments , seria bastant lògic que dediqués aquest espai a comentar aquests assumptes. Però, tot plegat, em sembla un "déjà-vu". El peix està tot venut. L'únic dubte és si el PSIB-PSOE es convertirà, en temes com ara model econòmic, crisi climàtica, dualització social, territori, mobilitat, relacions laborals, cultura, ús social del català, en una mena de "casa comuna programàtica de l'esquerra". Temps al temps!

En qualsevol cas, aquesta setmana la cosa va d' (I)Responsabilitat Social Corporativa. No és una dèria extemporània. Dues de les notícies més rellevants de la setmana passada hi tenien molta relació amb aquesta absència de Responsabilitat Social Corporativa (RSC).

La primera de les notícies feia referència a un assumpte que fa temps que cueja: El judici a l'empresari Luis Riu, per un presumpte frau fiscal multimilionari i suborns, se celebrarà el mes d'octubre d'enguany. En una altra ocasió, ja vaig escriure a dBalears sobre aquest cas de "Corrupció a Miami", però, com més temps passa, més m'interessa aquest assumpte. Entre altres coses, em resulta del tot fascinant la hipocresia empresarial que significa que no hi hagi sarau sobre Responsabilitat Social Corporativa on el departament de RSC de RIU Hotels no tingui un protagonisme estel·lar. És sabut que la RSC té molt de màrqueting, però, en qualsevol cas, per a què tingui uns mínims de versemblança comercial, ha de ser integral. Per exemple, una acció de RSC relacionada, posem pel cas, amb el reciclatge de residus podria estar bé, però en combinar-la amb l'evasió fiscal, esdevé amb una vulgar estafa de màrqueting.

La segona de les notícies té a veure amb un informe realitzat pel prestigiós grup de transport sostenible, Transport & Environment, segons el qual Palma és la segona ciutat d'Europa més contaminada pels creuers, i  "Carnival Corporation, l'operador de creuers de luxe més gran del món, va emetre gairebé 10 vegades més òxid de sofre (SOX) a les costes europees que els 260 milions d'automòbils europeus el 2017". Immediatament, l'Associació Internacional de Línies de Creuers (CLIA, per les seves sigles en anglès) va sortir a rebutjar les conclusions d'aquest informe. I ho fa sense contradir el treball de Transport & Environment amb noves dades. La seva "gran impugnació" és que "les dades analitzades no estan científicament contrastades". En aquest cas la (I)Responsabilitat Social Corporativa consisteix en la utilització per part de CLIA del mateix argument de patrimonialitzar el cientifisme, sense explicar en què es basa aquest suposat coneixement científic irrefutable. Val a dir que és el mateix argumentari que es va utilitzar -i es continua utilitzant- per negar la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes).

Combinar la lectura d'aquestes notícies de (I)Responsabilitat Social Corporativa amb la del llibre pòstum del gran Josep Fontana, "Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany", arrodoneix la comprensió que el capitalisme (que és quelcom més que l’economia amb mercats)  és una negació permanent i persistent dels límits de la immoralitat, la indecència, i la manca d'ètica; dels límits de l'esclavització, i l'explotació; dels límits al creixement; dels límits energètics, i ecològics... Capitalisme i Responsabilitat Social té bastant  d'oxímoron.

Conflictes

Publicat originalment a Diario de Mallorca (09-06-2019)

Els grans assumptes d’aquestes setmanes han sigut els resultats electorals, i l’aplicació -més o menys matussera- d’una mena de "teoria econòmica de jocs" a la negociació per a la formació de governs a tots els àmbits (municipal, provincial (insular en el nostre cas), autonòmic, i estatal), i, no obstant això, hi ha vida més enllà d’aquests assumptes. I, si hi ha vida, hi ha conflicte. Millor dit, conflictes d'una importància que transcendeixen aquestes estires i arronses dels pactes. Posem dos exemples que, de la seva resolució, depèn el bon o el mal viure de la gent, o, senzillament, la vida en el planeta Terra.

I. El conflicte de la desigualtat. Encara ara, no s'ha canviat del tot el tractament de l'austeritat rigor mortis, ideat durant la crisi-estafa, altrament dita Gran Recensió, i ja s'anuncia una nova dosi de la mateixa medicina. El Banc d'Espanya, que mai falla en aquesta tasca, en el seu darrer informe no s'està d'insistir-hi. Alhora que proclama que "será necesario que aumente el empleo a edades avanzadas", és a dir, que l’edat de jubilació ha d’ endarrerir-se, proposa reformar (retallar) les pensions (les públiques, és clar) abans que no sigui massa tard, car en el futur immediat hi haurà massa persones majors amb motius per protestar, i a sobre les jubilades i els jubilats acostumen a votar. Una altra de les perles conflictives d'aquest document és que, alhora que es reconeix que el 10% de llars pobres destinen el 50% de la renda a pagar la hipoteca, l'opinió del Banc d'Espanya és que "no parece adecuado regular el precio de los alquileres". El conflicte és transcendent, en tant que és una aposta per la desigualtat i per una progressiva dualització social.

I, tanmateix, la nova dosi de càstig social no ve recomanada únicament pel regulador bancari. Tot indica que estem en presència de la gran renúncia a la derogació de les Reformes Laborals, de 2010 i de 2012 amb la gasosa proposta, per part del PSOE, d'un nou "Estatut dels Treballadors del segle XXI". Mentrestant, els salaris reals (no els formals que, per cert, en les nostres recents eleccions autonòmiques van ser matèria d'espot electoral per part del partit guanyador) continuen baixant, tal com posa en relleu l'informe del Banc d'Espanya al qual abans he fet referència. Per una altra banda, la precarietat laboral continua minvant l'estabilitat vital de cada vegada més àmplies capes de la nostra societat. És cert que els discursos oficials ens presenten un fals miratge de millora de l'anomenat mercat laboral, conseqüència, en bona part, de miratges estadístics. Però la crua realitat és que, ara i aquí, per a entendre la pobresa cal parlar de baixa intensitat d'ocupació, com a conseqüència de la seva precarietat, i no només d'atur administrativament registrat i d'afiliacions a la Seguretat Social, sense prendre en consideració de quants dies d'afiliació estem parlant.

El cas és que, sense revertir urgentment les regles legals de la precarietat laboral, es crea molt poca ocupació que vagi associada a una certa seguretat d'integració social. Veritablement, el que es crea és subocupació, i pobresa laboral. En aquest sentit, em sembla oportú recordar que, fa alguns anys, Heiner Flassbeck ja advertia en el text "Un manifest global per a recuperar les nostres economies i sortir de la crisi" (Deusto, 2014) que "la caiguda del preu en el mercat laboral comporta un nou problema", i el problema, o, millor dit, el conflicte, es diu desigualtat.

II. El conflicte de la crisi ecològica. Tenim les evidències de l'impacte del carboni en el turisme perquè sabem que les emissions de la indústria turística (viatges, més el cicle de vida complet del carboni en l'activitat del turisme) s'ha, com a mínim, triplicat en els últims anys. Els investigadors i les investigadores, posem per cas del Laboratori Interdisciplinari sobre Canvi Climàtic de la Universitat de les Illes Balears (LINCC-UIB), ens adverteixen que, en un territori i tan turistitzat com les Illes Balears, qualsevol acció seriosa contra l'escalfament climàtic passa, si o si, pel decreixement d'emissions de CO2, i que això només és possible amb una estratègia que combini justícia social i decreixement turístic. Fa uns dies la prestigiosa entitat Transport & Environment informava que Palma és la segona ciutat d'Europa més contaminada pels creuers. Està més que estudiat que l'augment d'autopistes i/o desdoblaments va associat d'un major ús del cotxe. Continuem consumint territori com si no importés el demà. L’Indicador de Pressió Humana (IPH) mitjà del primer trimestre d’enguany (1.218.462 persones), tot i que les festes de Pasqua han estat ben avançat l’abril, ha crescut en 7.684 persones en relació al mateix trimestre de l’any passat, amb Pasqua a finals de març…

I, no obstant això, s'actua políticament amb una certa dosi d' "ecoescepticisme", és a dir, "minimitzant la triple crisi ecològica actual (clima, biodiversitat, i ecosistemes)", en paraules d' Éloi Laurent, qui, en el seu llibre "Les nostres mitologies econòmiques" (El Viejo Topo, 2016), ens adverteix que "les crisis ecològiques actuals [a diferència de les anteriors crisis] no només són especialment greus, sinó que també són molt ràpides. Es produeixen a un ritme que no permet l'adaptació a aquestes condicions noves...". Per això, allò que està en joc és la vida, prioritàriament i principalment, de les classes menys riques, o directament empobrides.

Ben mirat, aquests conflictes no fan més que confirmar, tal com explica el mestre Josep Fontana en la seva magnífica obra pòstuma intitulada "Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany", que el capitalisme i la democràcia han sigut construccions socials històricament conflictives.

Eleccions 26-M: Fi de cicle

Publificat originalment a dBalears (03-06-2019)

Fa molta vessa analitzar els resultants electorals del diumenge 26 de maig. En qualsevol cas, és per demés: els resultats són els que són, és a dir, un gir a la dreta en relació als resultats de 2015. El bloc neoconservador ha sortit més dretanitzat, amb un component indissimuladament neofeixista. I el bloc pseudoprogresista manco "ecosobiranista" en el qual el "si que és pot" haurà d'esperar, qui sap fins quan, que li donin permís. I, tanmateix, la bona notícia és que aquestes dretes extremades no governaran gairebé cap de les principals institucions de les Illes Balears.

La vessa és encara més gran a l'hora d'analitzar els perquès d'aquest resultat electoral. Que s’ho miri cadascuna de les forces polítiques que no han vist satisfetes les seves expectatives! I el PSOE-PSIB –únic clar vencedor d’aquets cicle  electoral- continuï celebrant el "sant adveniment" de Pedro Sánchez i Iván Redondo, i els encertadíssims fitxatges dels spins doctors del Consolat de la Mar. Entre els uns i els altres han aplicat, gairebé a la perfecció, aquella màxima de Gramsci segons la qual "... la realitat està definida amb paraules. Per tant, el que controla les paraules controla la realitat".

En aquest sentit, ni MÉS ni PODEM han contradit en cap de les institucions governades pels celebèrrims "Acords pel canvi" una concepció aparentment única de "progrés". Greu error. El progrés no és una cosa incolora, insípida, i indolora. Progressar és avançar amb una concepció holística en la bona direcció. Però, quina és aquesta bona direcció? Avançar en el decreixement turístic, en el canvi de societat del malbaratament de les elits emmirallades únicament en el creixement del PIB, i fer-lo amb justícia social. Sens dubte, aquí i ara, la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos, la complaença amb quelcom semblant a l'anomenat Deep State o Estat Profund en matèria d'Inspecció i de promoció turística, o la negació del dret a un habitatge digne per tothom, no són bons exemples de progrés amb un horitzó emancipatori.

El cas és que el diumenge 26 de maig de 2019 es va tancar el cicle electoral que es va obrir amb la mobilització social contra els programes de càstig social iniciats en 2010, va continuar amb el 15-M, amb l'enorme aixecament popular contra les polítiques de José Ramón Bauzá, i, des de el 24 de maig de 2015, amb una correlació de forces institucional escorada a l'esquerra com mai s'havia vist a les Illes Balears.

Ara s'obrirà un nou cicle institucional. Tant de bo els pactes de govern permetin fer front de debò a les múltiples facetes de crisi ecosocial, cultural, identitària, i de cohesió social que patim a les Illes Balears. Això és, ara mateix, l'essencial. En cas contrari hi ha el perill d'entrar en una dinàmica del que l'antropòleg indi, i catedràtic de Mitjans, Cultura i Comunicació de la Universitat de Nova York, Arjun Appadurai, anomena "el cansament de la democràcia", és a dir, donar pas a l'autoritarisme, el masclisme, la radical dualització social, i l'ecofeixisme. Estiguem atentes i atents, mobilitzades i mobilitzats!

Vacances. Pau. Llibertat al Sàhara Occidental

Publicat originalment a Dario de Mallorca (28-05-2019)

L'origen de la paraula "vacances" prové del llatí "vacationis" per definir una dispensa d'un treball o una obligació, temps en què un càrrec estava vacant o desocupat. I, tanmateix, més enllà dels orígens etimològics, el que aquí interessa posar en relleu és la gran rellevància històrica del concepte "vacances". Al cap i a la fi, el fet de poder gaudir-ne de vacances és el resultat d'una lluita per la igualtat de drets en el segle XVIII. No hi ha llibertat sense garantia d'existència material, i, alhora, no es pot estar “esclavitzat” a temps complet per garantir dita existència material. Les vacances són, idò, part de la llibertat. Ho són malgrat que enguany commemorem només el vuitanta-tres aniversari del Conveni de l'Organització Internacional del Treball sobre vacances pagades. Aquest conveni de l'OIT va ser l'espurna per a l'evolució, ampliació, i consolidació d'aquest dret a les vacances, tal com el coneixem avui en dia.

L'absència de guerra és, sens dubte, quelcom importantíssim. Però, alhora, no es pot negligir que, només l’absència de guerra, no és la pau. Altrament dit, no hi ha pau sense justícia en totes les seves dimensions. En paraules de Rigoberta Menchú "mentre hi hagi pobresa, racisme, discriminació i exclusió difícilment podrem aconseguir un món de pau". És a dir, sense el compliment de la Declaració de Drets Humans Universals, consagrats per la Declaració Universal de l'ONU, inclús en absència de conflicte bèl·lic, no es viu en una situació de veritable pau. Aquesta és la situació en la qual, fa ja gairebé quaranta-quatre anys, viu el poble sahrauí, tant en els territoris ocupats militarment pel Regne del Marroc, com en els Campaments de Refugiats de Tindouf, instal·lats la Hamada algeriana.

Lligar vacances i pau ve a tomb de la necessitat –goig i compromís- que tinc de comentar el programa Vacances en Pau, que és un dels projectes més importants que duu a terme l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears. És un programa prou conegut per la societat mallorquina -i molt estimat per les famílies que hi han participat-, que consisteix en l'acollida d'infants sahrauís, de 8 a 12 anys, per part de famílies mallorquines durant els mesos de juliol i agost. És un acte de solidaritat amb aquests nins i nines, que necessiten fer vacances de les duríssimes condicions de tota mena que pateixen en els campaments de refugiats, i que, per raons climatològiques, s’agreugen en aquests mesos centrals de l'estiu. Participar en el programa Vacances en Pau és, també, un acte de solidaritat i compromís amb la justa causa de l'autodeterminació i independència del Sàhara Occidental. És, en definitiva, una contribució cabdal amb la pau de debò, i la llibertat del poble sahrauí.

Encara hi sou a temps de participar-hi. Per fer-ho, posau-vos en contacte amb l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (telèfons 971425326 i 971728839, correu electrònic vacancesenpau@gmail.com). Ben segur gaudireu d'una experiència inoblidable. Som-hi!

Practiques Inmodèliques d’un Mitjà Empresari Mallorquí (PIMEM)

Pel que fa a comportaments inmodèlics de persones de rellevància pública, és un no aturar. En aquest sentit, no havia paït del tot la notícia segons la qual el president de PIMEM havia sigut sancionat per la Inspecció de Treball per mor d'unes contractacions fraudulentes, quan el mateix mitjà me la recordà amb un altre titular d'impacte: "La fundació del president de PIMEM deu 30.000 euros a un professor des d'octubre".

El cas d'aquesta sanció té importància en tant que es tracta d'una pràctica fraudulenta en una desena de contractes de formació (en una acció de formació dual subvencionada amb 196.649 euros pel Servei d'Ocupació de les Illes Balears, és a dir, del SOIB). Aquestes persones no rebien formació pràctica real, i resulta que, segons el que ha publicat Diario de Mallorca, la Fundació per a la Formació i la Recerca que presideix qui, alhora, és president de PIMEM formalitzava aquestes contractacions per a substituir a treballadors ordinaris. Amb els avantatges en bonificacions empresarials a la Seguretat Social, major flexibilitat, etc., es reduïa il·legalment els costos laborals. Un negoci rodó, a costa dels drets dels treballadors i del prestigi del sistema de formació dual. De ben segur que, en qualsevol lloc on la Responsabilitat Social Corporativa fos quelcom més que retòrica, ja es coneixeria el nom d'una nova persona presidint aquesta patronal.

L'assumpte, a més de ser penós (cutre, en castellà), té, si més no com a referent simbòlic, transcendència sociolaboral. Tingui's en compte que, des de fa dècades, s'ha provocat un progressiu deteriorament de gran part de les seguretats que constituïen la norma de treball. A partir de l'any 2010, d'aquesta progressiva pèrdua de seguretats, es va passar a una abrupta liquidació per enderrocament d'aquestes seguretats laborals. El resultat va ser una estructura de noves ocupacions, que alguna literatura especialitzada ha denominat de "males-ocupacions". En aquest context, la sociologia del treball no neoliberal ultra és unànime en alertar del perill -per a capgirar la cosa, és clar- que les "primeres experiències laborals" normalitzin aquesta situació de "mala ocupació" com a horitzó.

És a dir, la precarietat laboral té una dimensió política evident. Pot ser discutible si "el precariat" és, com sosté Guy Satanding, una nova classe social, però el que em sembla fora de qualsevol discussió és que "l'exèrcit industrial de reserva" (la imprescindible necessitat de les societats capitalistes d'un considerable número persones desocupades permanents per al bon funcionament del sistema de producció capitalista, i la necessària acumulació de capital) del qual Karl Marx parla en la seva obra cabdal, El Capital, avui el constitueixen, a més de les persones en atur, les que sofreixen els diferents graus de precarietat laboral. Aquesta dimensió política és encara més transcendent per a la població jove. Ho resumeix a la perfecció el paràgraf d'un article signat en 2014 pel professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Madrid, Luis Enrique Alonso, que diu: "La joventut és, a més d'un període d'edat física determinada, que s'experimenta personalment i es percep intuïtivament, una construcció social que ve determinada pel conjunt de representacions, convencions, institucions i justificacions que l'articulen i regulen dins de la vida col·lectiva de les diferents societats. Per tant, gran part de les formes i maneres de vida dels joves depenen de com es construeix socioculturalment el lloc que els diferents col·lectius juvenils ocupen en la societat i de com les institucions, tan informals (costums, tradicions, tòpics, valors, discursos, etc.) com a formals (normes jurídiques, administratives i organitzatives de tota mena, i a tots els nivells polítics), generen l'espai en el qual es desembolica la seva integració en els processos generals de producció i reproducció econòmica i social".

En qualsevol cas, la transcendència simbòlica de les magarrufes amb contractes de formació i formació dual del dirigent empresarial té a veure amb les següents preguntes: Si algú amb notorietat, com el president de la PIMEM, fa aquests fraus, que no faran els empresaris i les empresàries amb manco o nul·la exposició pública? És exigible exemplaritat a qui no s'està de capitanejar iniciatives contra presumptes fraus com, a tall d'exemple, campanyes contra certa venda ambulant?

Pel que fa al deute que la fundació del president de PIMEM té amb un professor, sembla que té a veure amb una altra inmodèlica pràctica empresarial basada en la fórmula de la "de - gradació" de l'ocupació i el salari a cop d'externalització de la mà d'obra essencial i substantiva per a poder prestar els serveis que donen origen a l'activitat empresarial. A sobre, en aquest cas, es tracta d'una activitat subvencionada amb fons públics. Gran coherència dels qui fan creuada del nou evangeli neoliberal de l'emprenedoria! Però això són "figues d'un altre paner".

Publicat originalment a “Illa Global” (20-04-2019)

La llibertat és incondicional o no és llibertat

Publicat originalment a “Illa Global” (13-04-2019)

David Casassas aterrà a Palma, convidat pel Grup Renda Bàsica Illes Balears, el passat 10 d'abril per a, entre altres coses, presentar el seu últim llibre "Libertad incondicional. La renta básica en la revolución democrática" (Paidós. Estado y Sociedad, 2018). Tant en el llibre com en la conferència que va impartir en la seva presentació palmesana, el professor de teoria social i política de la UB, membre del Consell Assessor de Basic Income Earth Network (BIEN), i vicepresident de la Xarxa Renda Bàsica, va, sense embuts, a l'ofensiva en la lluita de les idees. I fa bé! En els temps que corren: Ni un pas enrere!

Sens dubte, és extraordinàriament suggeridor aquest "no passaran!" en la defensa de les idees, que haurien de sustentar l'activisme social i la política institucional transformadora. En aquest sentit, Casassas insisteix en un assumpte cabdal: l’igualitarisme ha estat, és, i, gairebé amb tota seguretat, continuarà sent part de la motxilla de l'ideari de l'esquerra emancipadora. Potser, amb el rampant neoliberalisme de les grans desigualtats, recobra especial importància adjectivar aquest igualitarisme emancipador d'equitatiu. K. Marx continua sent actual, perquè actual és allò de "de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats", la qual cosa, sigui dit de pas, aconsellaria parlar menys d' "igualtat d'oportunitats", i molt més d' "igualtat de resultats". Igualitarisme, equitat, combatre les grans desigualtats, garantir mitjans perquè sigui possible l’ igualtat de resultats... són idees que s'associen, si o si, amb la proposta de Renda Bàsica.

Val a dir que la Renda Bàsica és una assignació pública monetària, que rep periòdicament i indefinidament tota la població, incondicionalment i individualment, suficient i complementària, i compatible amb el que coneixem com a Estat del Benestar. Res té a veure, per tant, amb les rendes per a pobres, condicionades, estigmatitzadores, i que, tinguin el nom i llinatges que tinguin, són pobres programes que fa dècades que fracassen en el suposat objectiu d’eradicar la pobresa.

Però David Casassas també reivindica, amb tota la raó, per a aquesta motxilla emancipadora la llibertat. Ni un pas enrere en la seva defensa! Ja està bé que el liberalisme s'apropiï de l'ideal de llibertat! Una llibertat, la liberal, que té molta retòrica, perquè malament es pot ser realment lliure sense tenir garantida l'existència material per a decidir quina vida es vol viure. Sense aquesta garantia per a tothom, unes persones poden ser lliures (les que des del bressol, o sobrevingut en un moment de la vida, tenen -a vegades ostentosament- garantit poder triar vides que els mereixi viure-les), mentre que unes altres estaran privats d'aquesta llibertat, i, en el millor dels casos, seran dependents del treball assalariat, és a dir, del, en definició d'Aristòtil i Marx, "esclavisme a temps parcial". Vet aquí una de les grans diferències que exigeix -utilitzant el títol d'un altre llibre que el 2016 coordinà David Casassas- "revertir el guió" en matèria de treballs (retribuïts i no retribuïts), drets i llibertat. En definitiva, "la libertad no se puede pensar desde la justicia (re)distributiva. La libertad es un fin es sí mismo que no puede depender de azares sociales que puedan invitar a formas de asistencia ex post. Distribuir recursos ex ante, esto es predistributivamente, constituye la estrategia central del constitucionalismo republicano democrático" (p. 27 de "Libertad incondicional. ..."). Per això, la llibertat no deixa de ser un miratge, si no va acompanyada d'un sòlid paquet de drets incondicionals, entre ells, la Renda Bàsica.

Concloc amb una recomanació: regalar o regalar-se "Libertad incondicional. La renta básica en la revolución democrática" és una molt bona opció pel Sant Jordi d'aquest any, que està a tocar. Un llibre farcit, a parer meu, de l'esperit del gran Karl Polanyi (encara que no sigui el més citat), i en el qual  Casassas ens recorda, a les primeres pàgines, històries com la de l'origen de solidaritat obrera de la menyspreada expressió "viure de gorra", i, a les una mica més de dues-centes que té el volum, ens ofereix punyents reflexions, com ara la inclosa a l'epíleg (p. 219): "El mundo del trabajo asalariado se asemeja a una noria que gira y gira y no se detiene, una noria de la que, por consiguiente, es difícil bajarse sin romperse la crisma. También es difícil encaramarse a ella: sus cestas van repletas y, además, pasan por delante de nosotros a toda velocidad. Es, pues, una noria que, al mismo tiempo, engulle y expulsa."

Passem a l'acció, espolsem-nos la vessa intel·lectual i les pors polítiques, posem de debò la Renda Bàsica en els programes polítics. Entre altres coses perquè, com escriu David Casassas en aquest llibre que coment (p. 39) "La épica de la resistencia agota".

Si és el cas, bona lectura.