Publicat
originalment a www.illaglobal.com
(12-02-2020)
Segons
l'Organització Internacional del Treball (OIT), el Regne d'Espanya no només
supera amb escreix als seus socis europeus en contractació temporal, sinó que
també lidera posicions en el rànquing europeu de contractes de curta durada. De
fet, Espanya registra el percentatge més gran de la UE de contractes de durada
igual o inferior als sis mesos. Mallorca no és aliena a aquesta pandèmia de
contractacions efímeres, que, difícilment, podem identificar-se com a
generadores d'oportunitats de vides viscudes amb certa estabilitat social, i
sense risc de pobresa ni de carències materials vitals.
Les
dades, subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears
(OTIB), referides a Mallorca pel recentment acabat any 2019, són força
eloqüents: El total de nous contractes registrats va ser de 393.599 (180.947
van ser subscrits per dones, i 212.652 per homes). A partir d'aquesta xifra
s'escau fer un primer comentari: Tenint en compte que la població assalariada
del conjunt de les Illes Balears es va situar, com a mitjana, en 470.900
persones (dada EPA-INE) en aquest període, una xifra de nous contractes d'aquesta
magnitud és un indicatiu prou esclaridor de la temporalitat, rotació, i poca
antiguitat en el lloc de treball. Les ocupacions efímeres són un dels factors
–no l'únic, però si de gran importància – per començar a escatir conceptualment
i quantitativament el fenomen que podríem anomenar precariat mallorquí.
Val
a dir que -al marge de la polèmica sobre si el precariat constitueix, com a
tal, una classe social (tesi capitanejada per l'economista Guy Standing), o no
ho és (com defensen una altra part de l'acadèmia i el mainstream sindical)- pel que fa a aquest article, empro el terme
precariat per a referir-me al segment de la societat per al qual, amb
l'encanallament del capitalisme actual, és una quimera aquella gran ficció del
permanent eixamplament de les classes mitjanes. Recordem que arreu, però,
sobretot a la "Mallorca tot turisme", durant molt temps, en paraules
de l'admirada Marina Garcés, "... havíem
viscut en la ficció que tots érem classe mitjana. Aquesta idea que, des del més
ric fins al treballador més esforçat, tots érem classe mitjana. Ningú era ric,
ningú era pobre, ningú era classe alta i ningú era classe baixa. Aquesta
bombolla ha generat un subjecte polític absolutament uniforme i ficcional,
l'individu de classe mitjana que consumeix, que vota, que és client del món, i
que, a canvi, té unes garanties de subsistència i d'una certa dignitat de vida".
(Entrevista de Carles Capdevila
intitulada "Del capitalisme no es pot esperar cap vida digna". Ara, 7
de setembre de 2014).
Sembla
evident que, si es necessita acudir a un treball remunerat com a subministrador
de recursos monetaris per a tenir garantit el dret bàsic a l'existència
material, és veritablement complicat tenir unes garanties de subsistència, i
d'una certa dignitat de vida, amb contractes de poca i molt poca durada
(treballs efímers). Per tant, qui pateix aquesta precarietat laboral pren part,
sens dubte, del precariat.
Doncs
bé, segons les dades de l'OTIB a les que abans he fet referència, del total
dels contractes registrats durant 2019, més d'un 84% (331.532 en termes
absoluts) van ser temporals dels quals únicament 1.249 (un 0,3%) tenien una
durada de més d'un any. La contractació súper inestable –la que no permet saber
a què atenir-se- va representar un impressionant 23,5% (92.674 contractes de
durada "indeterminada", és a dir, ocupacions de, a tall d'exemple,
substitucions o de relleu de dies o mesos). I tanmateix, allò més rellevant és
la magnitud de la contractació de curta durada: 237.609 contractes (un 60,4%)
no tingueren un any de durada dels quals 223.112 (55,7%) ni tan sols arribaren
a sis mesos.
Per
a acabar d'arrodonir aquesta aproximació parcial al precariat mallorquí,
reblarem el clau amb les dades de la contractació de molt curta durada: Més
d'un 40% (173.553 en xifres absolutes) dels contractes registrats en 2019 no
van superar els tres mesos de durada, dels quals un 20,6% (81.051 contractes)
no van superar ni tan sols els quinze dies.
Acab
amb una confessió: A parer meu el precariat sí que és quelcom molt semblant a
una classe social sorgida en capitalisme canalla realment existent en aquest
segle XXI. En qualsevol cas, aquesta discussió són figues d'un altre paner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada