2019: Un 20,6% dels contractes registrats a Mallorca no van superar els 15 dies de durada

Publicat originalment a www.illaglobal.com (12-02-2020)

Segons l'Organització Internacional del Treball (OIT), el Regne d'Espanya no només supera amb escreix als seus socis europeus en contractació temporal, sinó que també lidera posicions en el rànquing europeu de contractes de curta durada. De fet, Espanya registra el percentatge més gran de la UE de contractes de durada igual o inferior als sis mesos. Mallorca no és aliena a aquesta pandèmia de contractacions efímeres, que, difícilment, podem identificar-se com a generadores d'oportunitats de vides viscudes amb certa estabilitat social, i sense risc de pobresa ni de carències materials vitals.

Les dades, subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), referides a Mallorca pel recentment acabat any 2019, són força eloqüents: El total de nous contractes registrats va ser de 393.599 (180.947 van ser subscrits per dones, i 212.652 per homes). A partir d'aquesta xifra s'escau fer un primer comentari: Tenint en compte que la població assalariada del conjunt de les Illes Balears es va situar, com a mitjana, en 470.900 persones (dada EPA-INE) en aquest període, una xifra de nous contractes d'aquesta magnitud és un indicatiu prou esclaridor de la temporalitat, rotació, i poca antiguitat en el lloc de treball. Les ocupacions efímeres són un dels factors –no l'únic, però si de gran importància – per començar a escatir conceptualment i quantitativament el fenomen que podríem anomenar precariat mallorquí.

Val a dir que -al marge de la polèmica sobre si el precariat constitueix, com a tal, una classe social (tesi capitanejada per l'economista Guy Standing), o no ho és (com defensen una altra part de l'acadèmia i el mainstream sindical)- pel que fa a aquest article, empro el terme precariat per a referir-me al segment de la societat per al qual, amb l'encanallament del capitalisme actual, és una quimera aquella gran ficció del permanent eixamplament de les classes mitjanes. Recordem que arreu, però, sobretot a la "Mallorca tot turisme", durant molt temps, en paraules de l'admirada Marina Garcés, "... havíem viscut en la ficció que tots érem classe mitjana. Aquesta idea que, des del més ric fins al treballador més esforçat, tots érem classe mitjana. Ningú era ric, ningú era pobre, ningú era classe alta i ningú era classe baixa. Aquesta bombolla ha generat un subjecte polític absolutament uniforme i ficcional, l'individu de classe mitjana que consumeix, que vota, que és client del món, i que, a canvi, té unes garanties de subsistència i d'una certa dignitat de vida".  (Entrevista de Carles Capdevila intitulada "Del capitalisme no es pot esperar cap vida digna". Ara, 7 de setembre de 2014).

Sembla evident que, si es necessita acudir a un treball remunerat com a subministrador de recursos monetaris per a tenir garantit el dret bàsic a l'existència material, és veritablement complicat tenir unes garanties de subsistència, i d'una certa dignitat de vida, amb contractes de poca i molt poca durada (treballs efímers). Per tant, qui pateix aquesta precarietat laboral pren part, sens dubte, del precariat.

Doncs bé, segons les dades de l'OTIB a les que abans he fet referència, del total dels contractes registrats durant 2019, més d'un 84% (331.532 en termes absoluts) van ser temporals dels quals únicament 1.249 (un 0,3%) tenien una durada de més d'un any. La contractació súper inestable –la que no permet saber a què atenir-se- va representar un impressionant 23,5% (92.674 contractes de durada "indeterminada", és a dir, ocupacions de, a tall d'exemple, substitucions o de relleu de dies o mesos). I tanmateix, allò més rellevant és la magnitud de la contractació de curta durada: 237.609 contractes (un 60,4%) no tingueren un any de durada dels quals 223.112 (55,7%) ni tan sols arribaren a sis mesos.

Per a acabar d'arrodonir aquesta aproximació parcial al precariat mallorquí, reblarem el clau amb les dades de la contractació de molt curta durada: Més d'un 40% (173.553 en xifres absolutes) dels contractes registrats en 2019 no van superar els tres mesos de durada, dels quals un 20,6% (81.051 contractes) no van superar ni tan sols els quinze dies.

Acab amb una confessió: A parer meu el precariat sí que és quelcom molt semblant a una classe social sorgida en capitalisme canalla realment existent en aquest segle XXI. En qualsevol cas, aquesta discussió són figues d'un altre paner.