Guillem Agulló i Salvador, la lluita antifeixista contínua

Publicat originalment a dBalears (24-02-2020)

Van voler invisibilitzar el seu assassinat, perpetrat per un grup de feixistes l’11 d'abril de 1993. En aquells anys, les bandes de feixistes campaven a plaer en  el País Valencià. La història és, més o menys, coneguda: A Guillem Agulló un feixista li va clavar un ganivet al cor. L'assassí -un tal Pedro Cuevas (àlies el Ventosa)- estava acompanyat d'altres quatre feixistes. Els cinc eren del autodenominat grup Marchalenes-IV Reich. La mare de Guillem compta que "sempre ens n'anàvem al càmping en Pasqua. I eixe any, per primera vegada, ell no hi vingué. Isqué amb ell amics". I van anar  al poble de Montanejos (Alt Millars).

A Guillem, que només tenia devuit anys, el van assassinar per ser antifeixista, independentista, i d'esquerres. El judici va ser una pantomima, un escandalós exemple de la impunitat del feixisme sota la protecció de les forces policíaques, el sistema judicial, i la complicitat de bastants mitjans de comunicació de l'època. Entorn del judici-farsa no es van escatimar mitjans per criminalitzar al jove antifeixista, i, fins i tot, a la seva família. Va funcionar el "arribaspaña", i els quatre col·laboradors de l'assassinat de Guillem van quedar absolts, i l'autor material va ser condemnat a catorze anys de presó, dels quals en va complir tan sols quatre.

Però no van aconseguir invisibilitzar l’assassinat, ni criminalitzar la víctima ni la seva família. Ans al contrari, al País Valencià -i arreu de l'univers antifeixista-  aquest assassinat, la cridanera impunitat, i el fastigós intent de criminalitzar a la família Agulló i Salvador, foren un revulsiu antifeixista. Guillem esdevingué un dels  símbols de la lluita per la llibertat i la justícia social. Un gran exemple del que, veritablement, significa la paraula "dignitat".

Recordar aquesta història ve a tomb de la campanya #LA LLUITA CONTINUA que, sens dubte, és imprescindible per fer front a la dictadura de l'amnèsia, i per recordar, tantes vegades com calgui, a tothom, i al jovent en particular, els crims de l'extrema dreta espanyola.

D'aquesta campanya (@Lluita_Continua) n'és part la novel·la "Guillem" de Núria Cadenes (Amsterdam, febrer 2020). Núria Cadenes ens ofereix –a partir d'una llarga conversació amb la família i amics de Guillem, que s'intercala amb fragments dels atestats policials i judicials (uns nyaps monumentals, amb faltes d'ortografia vergonyants, i una sintaxi que ben segur l'autora ha millorat per fer-los més mengívols al lector o lectora), i dels diaris de l'època- un magnífic relat d'un documental-novel·lat que m'ha semblat tant original en la forma com feridor en el contingut. Òbviament el gran mèrit de la novel·la -t'enganxa des de les primeres planes- és cosa de l'excel·lent tècnica literària i la sensibilitat de la Núria Cadenes, però, tanmateix, el material, que ha treballat força, també hi ajuda. A tall d'exemple, l'autora escriu: "A l'atestat número 1058 de 1993 de la guàrdia civil, on expliquen que se'ls ha presentat el Ventura, i que el detenen, escriuen així el nom de la víctima: SALVADOR GUILLEN AGUILLO".

Mai no agrairem prou a la família, amics, amigues, companys i companyes de lluita de Guillem Agulló, la seva dignitat i determinació per impedir l'oblit. Com no els ha resultat fàcil, la victòria és més intensa i indeleble. A la faixa del llibre de Núria Cadenes es pot llegir: "Avui, com ahir, el feixisme és un amenaça per a la vida, i cal combatre'l. Per les llibertats, ni oblit ni perdó". Neus Català ens ensenyà que “la vida és lluita”. Idò seguirem lluitat i cantant “Quan lluitem lluitaràs amb nosaltres, / junts veurem la nostra llibertat. / No veurem mai més el teu cos, / però el vent portarà el teu alè. / Venia al diari, havien assassinat / a un jove, molt jove, per voler llibertat”. (De la cançó “Darrer somriure” de Feliu Ventura).

Desigualtat i precarietat a Palma

Publicat originalment a dBalears ( 17-02-2020)

En el llibre "Turistificación global. Perspectivas críticas en turismo”, del qual en són editors Ernest Canyada i Ivan Murray, l'antropòleg social i investigador de la UIB, Marc Morell, reflexionant sobre processos de turistització i de gentrificació en general, però tenint present la seua molt coneguda i investigada Palma, finalitza la seva participació en el citat llibre amb la següent frase, tan contundent com precisa: "... la posibilidad de beneficio que ofrece el diferencial de renta exige el constante sacrificio de la clase obrera que lo mantiene con su trabajo. No hay vacaciones para la lucha de clases".

És ben cert que la lluita de classes mai no ha tingut vacances a Palma. Les ciutats –i la nostra no n’és una excepció- sempre han estat construccions socials amb conflictes. Cada etapa històrica ha tingut la seva conflictivitat. En l'actual etapa de turistització, Palma viu en el conflicte provocat per la neoliberalització del capitalisme turístic amb la consegüent triple problematització: negació del dret bàsic a un habitatge digne per a tothom; privatització de l'espai públic, que abans servia per a viure i socialitzar (per exemple, en pocs anys el carrer de l'Argenteria és gairebé tan invivible com el carrer del Jamón de s'Arenal); i crisi de la desigualtat i la precarietat sociolaboral.

A aquest darrer assumpte em vull referir, tot comentant dues dades que em semblen força rellevants:

1.- Fa ja alguns mesos (concretament en el setembre passat) l'Institut Nacional d'estadística (INE) publicà una estadística que, sorprenentment, ha estat poc cementada. Em referesc a l' "Estadística experimental – Atles de Distribució de Renda de les llars", segons la qual, en 2015 i 2016, la diferència entre la renda mitjana de les llars palmesanes del districte amb major renda, i les del districte amb menor era d'un 31,9%, i un 31,7% respectivament. Un gap de desigualtat impressionant!

2.- Segons les dades recentment subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) sobre la contractació registrada a Palma durant l'any passat, hom pot concloure que la precarietat sociolaboral a la ciutat és un tret estructural de la situació laboral. Les principals dades són les següents: a) Un total de 211.167 contractes nous registrats, la qual cosa, tenint en compte la població assalariada que pot haver-hi a Palma, indica la gran rotació, i minsa antiguitat en els llocs de treball de gran part d'aquesta població assalariada palmesana. b) Un 85% (178.527 contractes) són contractes temporals. c) La important xifra de 51.058 contractes (gairebé, un de cada quatre) són, per la seva durada "indeterminada", generadors d'incertesa vital, perquè la persona contractada viu en una situació laboral en la qual en qualsevol moment li poden comunicar que, posem per cas, ha acabat la substitució o el relleu que formalment motivava el seu contracte. d) La magnitud de la contractació de curta durada: 126.585 contractes (un 60%) no passaren de l'any de durada, dels quals 119.529 (56,6%) tot just arribaren a sis mesos. e) I, tanmateix, el més feridor de tot plegat són les dades de la contractació de molt curta durada: Més d'un 46% (97.232 en xifres absolutes) dels contractes registrats en 2019 no van superar els tres mesos de durada, dels quals, un 23,6% (49.897 contractes) no van superar ni tan sols els quinze dies.

Fet i fet, la desigualtat i la precarietat són part de la cara oculta (i ocultada) de la marca promocional “This is Palma”.

Precarietat laboral, llibertat precària

Publicat originalment a dBalears (10-02-2020)

Ja tocava fer el primer balanç de la precarietat laboral de 2019. Si ho he demorat ha estat perquè he esperat a tenir dades més robustes. Com aquest primer balanç va de contractacions de curta i molt curta durada -un dels aspectes de la nostrada situació laboral del que fins ara s'ha dit poc o res- era fonamental disposar de dades dels contractes de molt curta durada (d'1 a 5 dies, de fins a 10 dies, o dels que no arriben a dues setmanes).

Amb les dades de contractació oficialment publicades s'observa que en 2019 es van registrar un total de 520.066 contractes, dels quals 283.602 van ser subscrits per homes, i 236.464 per dones. Una primera conclusió és que, en un balanç de la situació laboral amb una població assalariada que s'ha situat com a mitjana en la xifra de 470.900 persones, una quantitat de 520.066 contractes nous és un indicador d'una brutal rotació laboral. Això, pot ser, expliqui que l'any passat, de mitjana, el 22% del total de la població assalariada illenca tenia una antiguitat en l'empresa inferior a l'any. És a dir, més d'una de cada cinc persones assalariades va viure amb una situació laboral precària (baixa protecció enfront de l'acomiadament, desincentivació a la sindicació, etc.)

La segona dada rellevant és que, del total de contractes registrats, almenys el 20,7% (19% dels contractes a homes, i 23% dels de dones) van ser contractes amb una durada inferior a un mes. Dic almenys perquè en el total de contractes registrats hi ha una gran quantitat que són qualificats d' "indeterminats", dels quals no s'especifica la seva durada per ser aquesta incerta. Aquestes contractacions poden ser, a tall d'exemple, contractes de substitucions, o de relleu de dies o mesos. Aquesta segona dada –la de la contractació de curta durada- és, clarament, un dels indicadors més punyents de la precarietat laboral del model illenc de tot turisme, i d’administracions púbiques practicants de  polítiques de contractació força precaritzants.

Per acabar d’arrodonir el balanç, afegim-hi unes dades tan importants com poc exhibides: les de la contractació de molt curta durada: Més del 15% -com a mínim- del total de contractes registrats tingueren una durada d’ 1 a 5 dies (79.215 en termes absoluts). Del total de contractes  a homes, un 14,6% tingueren aquesta curta durada, i, pel que fa a les dones, el percentatge arriba a un 16%.

Tot plegat fa palesa la precarietat laboral que oculten els i les  que bravetjen de l'ocupació que es crea, sense esmentar la pobresa laboral que, en massa ocasions, aquesta ocupació du associada. Digui's sense embuts que aquestes situacions laborals precàries –i molt precàries- situen a qui les pateix en posicions de llibertat precària. És la modernització d'aquella gran veritat segons la qual "qui no té mitjans propis de vida, ha de demanar permís a altres per a viure, i, per això, no és lliure". És clar que han canviat molt les coses des de 1875 en què en Karl Marx escrivís "Crítica del Programa de Gotha", però avui dia segueix sent molt i molt escaient dir que, qui ha de viure pendent de la renovació del contracte de curta o de molt curta durada, no és lliure.

2019: Un 20,6% dels contractes registrats a Mallorca no van superar els 15 dies de durada

Publicat originalment a www.illaglobal.com (12-02-2020)

Segons l'Organització Internacional del Treball (OIT), el Regne d'Espanya no només supera amb escreix als seus socis europeus en contractació temporal, sinó que també lidera posicions en el rànquing europeu de contractes de curta durada. De fet, Espanya registra el percentatge més gran de la UE de contractes de durada igual o inferior als sis mesos. Mallorca no és aliena a aquesta pandèmia de contractacions efímeres, que, difícilment, podem identificar-se com a generadores d'oportunitats de vides viscudes amb certa estabilitat social, i sense risc de pobresa ni de carències materials vitals.

Les dades, subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), referides a Mallorca pel recentment acabat any 2019, són força eloqüents: El total de nous contractes registrats va ser de 393.599 (180.947 van ser subscrits per dones, i 212.652 per homes). A partir d'aquesta xifra s'escau fer un primer comentari: Tenint en compte que la població assalariada del conjunt de les Illes Balears es va situar, com a mitjana, en 470.900 persones (dada EPA-INE) en aquest període, una xifra de nous contractes d'aquesta magnitud és un indicatiu prou esclaridor de la temporalitat, rotació, i poca antiguitat en el lloc de treball. Les ocupacions efímeres són un dels factors –no l'únic, però si de gran importància – per començar a escatir conceptualment i quantitativament el fenomen que podríem anomenar precariat mallorquí.

Val a dir que -al marge de la polèmica sobre si el precariat constitueix, com a tal, una classe social (tesi capitanejada per l'economista Guy Standing), o no ho és (com defensen una altra part de l'acadèmia i el mainstream sindical)- pel que fa a aquest article, empro el terme precariat per a referir-me al segment de la societat per al qual, amb l'encanallament del capitalisme actual, és una quimera aquella gran ficció del permanent eixamplament de les classes mitjanes. Recordem que arreu, però, sobretot a la "Mallorca tot turisme", durant molt temps, en paraules de l'admirada Marina Garcés, "... havíem viscut en la ficció que tots érem classe mitjana. Aquesta idea que, des del més ric fins al treballador més esforçat, tots érem classe mitjana. Ningú era ric, ningú era pobre, ningú era classe alta i ningú era classe baixa. Aquesta bombolla ha generat un subjecte polític absolutament uniforme i ficcional, l'individu de classe mitjana que consumeix, que vota, que és client del món, i que, a canvi, té unes garanties de subsistència i d'una certa dignitat de vida".  (Entrevista de Carles Capdevila intitulada "Del capitalisme no es pot esperar cap vida digna". Ara, 7 de setembre de 2014).

Sembla evident que, si es necessita acudir a un treball remunerat com a subministrador de recursos monetaris per a tenir garantit el dret bàsic a l'existència material, és veritablement complicat tenir unes garanties de subsistència, i d'una certa dignitat de vida, amb contractes de poca i molt poca durada (treballs efímers). Per tant, qui pateix aquesta precarietat laboral pren part, sens dubte, del precariat.

Doncs bé, segons les dades de l'OTIB a les que abans he fet referència, del total dels contractes registrats durant 2019, més d'un 84% (331.532 en termes absoluts) van ser temporals dels quals únicament 1.249 (un 0,3%) tenien una durada de més d'un any. La contractació súper inestable –la que no permet saber a què atenir-se- va representar un impressionant 23,5% (92.674 contractes de durada "indeterminada", és a dir, ocupacions de, a tall d'exemple, substitucions o de relleu de dies o mesos). I tanmateix, allò més rellevant és la magnitud de la contractació de curta durada: 237.609 contractes (un 60,4%) no tingueren un any de durada dels quals 223.112 (55,7%) ni tan sols arribaren a sis mesos.

Per a acabar d'arrodonir aquesta aproximació parcial al precariat mallorquí, reblarem el clau amb les dades de la contractació de molt curta durada: Més d'un 40% (173.553 en xifres absolutes) dels contractes registrats en 2019 no van superar els tres mesos de durada, dels quals un 20,6% (81.051 contractes) no van superar ni tan sols els quinze dies.

Acab amb una confessió: A parer meu el precariat sí que és quelcom molt semblant a una classe social sorgida en capitalisme canalla realment existent en aquest segle XXI. En qualsevol cas, aquesta discussió són figues d'un altre paner.

Silencis, neollenguatges i eufemismes que sorprenen

Publicat originalment a dBalears (03-02-2020)

I. Després de la declaració del vicepresident del Govern de les Illes Balears (PODEMOS) i de Més per Mallorca oposant-se a la projectada ampliació de l'Aeroport de Palma, sorprèn el cridaner silenci de la Presidenta Francina Armengol (PSOE) sobre aquest transcendental assumpte, i preocupen les declaracions de la portaveu del Govern, Pilar Costa (PSOE), defensant un "creixement [de les instal·lacions aeroportuàries de Son Sant Joan] proporcional amb les necessitats". De quines necessitats xerram? Ja estam embolicant la troca amb neollenguatges com els emprats amb l'autopista Llucmajor-Campos que el poder eufemísticament va anomenar desdoblament?

El cas és que, com les mentides tenen les cames molt curtes, per molt que el director de l’Aeroport de Son Sant Joan, Tomás Melgar, digués que Aena només planeja "actualitzar" les instal·lacions aeroportuàries, com havia avançat la Plataforma contra l'ampliació de l'aeroport de Palma, la veritat és que el projecte consisteix en una ampliació per a poder continuar absorbint més trànsit aeri, i, per tant, més turistes. Mentrestant van creixent les adhesions al "Manifest contra l'ampliació de l'aeroport de Palma”. Per un canvi de model".

II. Sorprenen moltes coses de l'escàndol de l'explotació sexual de persones menors tutelades a Mallorca. Per exemple, la manca d’assumpció de responsabilitats de tot l’entramat institucional. Dit sense embut: Ell que ha fallat ha sigut l’Estat. Però hi ha un assumpte que, més que sorprendre'm, m'escandalitza: La utilització partidària de l'assumpte que, alhora, va acompanyada d'una extensa demagògia. Per a la  dreta, el neofeixisme, i alguns mitjans de comunicació i opinadors i opinadores, la defensa de debò dels drets dels menors cotitza la baixa.

¿Per què no ens demanam, tots plegats, si la societat amb les seves institucions polítiques i socials al capdavant no hauria d'haver fet més cas a entitats com ara Save the Children que, fa temps, assenyalen que, a Espanya, un de cada cinc menors sofreix abusos sexuals, i que la prostitució infantil és una xacra de grans dimensions? Idò si, sorprèn i indigna que, especialment, en el que fa referència als drets dels menors, quan el savi apunta a la lluna hi hagi tant neci que miri el dit.

III. Mentre s'obren inoportuns debats sobre la futura llei autonòmica d'educació, s'entra al joc de les provocacions del neofeixisme sobre què fa o deixa de fer el professorat a les escoles, o es promociona acríticament la Formació Possessional Dual, sorprèn  que, si més no aparentment, no preocupi i no ocupi prou l'abandonament escolar primerenc. L'Enquesta de Població Activa (EPA) publicada la setmana passada fixava que el recentment acomiadat 2019 va acabar amb una taxa mitjana anual d’abandonament d'un 24,16% (28,06% d’homes i 20,29% de dones). És cert que, en els darrers anys, es va millorant (en 2015 aquesta taxa estava en un 26,71%, sent la taxa d'abandó escolar prematur masculí d’un 31,47% i el femení d’un 21,62%). S'avança, però massa lentament. Aquesta és la qüestió.

IV. No em sorprèn que determinats mitjans de pensament pro TSL (Turisme Sense Límits), comencin a reconèixer, encara que sigui bastant indirectament, l'avanç, sospit que feliçment imparable, del pensament, i del plural moviment social contrahegemònic al model de turisme extractivista. Un exemple d'això és l'últim número de la revista Hosteltur. El seu titular de portada és prou explícit: "El turismo frente a su lado oscuro". I, a l'editorial no s'estan d'escriure que “no se ha escuchado lo suficiente a la gente que vive en los lugares que son visitados por miles o millones de turistas al año". Segur que té molt d'intent de rentada de cara, però el veritablement sorprenent és que governs progressistes d'arreu i, especialment, de casa nostra, ni tan sols vulguin dissimular que una cosa és la retòrica -farcida de neollenguatges i eufemismes-  sobre emergències climàtiques, i una altra és el sostenella i no enmendalla a l'impuls del TSL.

Bé, potser  que tot plegat sigui la manera de xerrar de la  modernitat ...

On són les “clàusules socials” de l'Ajuntament de Palma?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-02-2020)

M’afany a fer una precisió relacionada amb el títol d'aquestes línies que, per raons d'espai, he resumit. Més enllà de les meves normals dificultats per a qualsevol reflexió en un títol, en aquesta ocasió era del tot insintetitzable una idea com ara: "A col·lació de la detenció de cinc persones per la mort d'un treballador a la piscina de Son Roca, on són les clàusules socials de les institucions de les Illes Balears, i, concretament, de l'Ajuntament de Palma?"

Recordem succintament els fets, a partir de la informació publicada per Diario de Mallorca (04-02-2020): La Policia va detenir a cinc persones per la mort d'un obrer en un accident laboral ocorregut a la piscina municipal de Son Roca, és a dir, en una instal·lació depenent de l'Institut Municipal d'Esports (IME). El desgraciat fet va ocórrer el passat 5 d'agost de 2019, i, ja llavors, es va informar que l'IME havia adjudicat les obres a una empresa privada que, alhora, va subcontractar a una segona empresa la realització dels treballs. Estam, per tant, davant un cas d'allò que s'ha denominat contractació en cascada. El Grup d'Homicidis de la Policia ha conclòs que el traspassat va caure des d'una altura de set metres, va sofrir lesions molt greus, i va ser traslladat en ambulància a Son Espases, on va morir poc després. En el seu moment, Diario de Mallorca ja va avançar que quan els agents policials van acudir aquella mateixa nit al lloc de l'accident, van comprovar que l'escena havia estat manipulada, i que la bastida estava completament desmuntada i recollida. Ara s'ha sabut que l'estructura de la bastida no reunia les condicions mínimes de seguretat, que s'havia demorat l'avís als serveis d'emergències, i, en conseqüència, l'atenció mèdica a la víctima, que quan es va produir l'accident laboral hi havia altres dos treballadors sense contracte en el lloc dels fets, i que, en comptes de telefonar a emergències, només van avisar al seu cap, l'administrador de l'empresa subcontractada, qui, davant la gravetat de l'obrer accidentat, va reclamar la presència d'una ambulància mentre els seus empleats irregulars marxaven. La Policia sosté que va ser aquest empresari qui va desmuntar la bastida desplomada abans que els agents arribessin al lloc dels fets per a examinar-lo, amb la suposada intenció d'ocultar les seves deficiències, i eludir possibles responsabilitats. Per a acabar d'arrodonir els fets, l'anàlisi de la documentació de l'empresa també mostra irregularitats com, per exemple, que el Pla de Prevenció de Riscos Laborals contenia documents falsificats.

Tot plegat ha acabat, de moment, amb l'administrador de l'empresa subcontractada acusat d'homicidi imprudent i d'un delicte contra els drets dels treballadors, l'administradora de l'empresa adjudicatària acusada per l'homicidi, els dos testimonis han estat imputats per omissió del deure de socors, i un altre empleat de l'empresa és investigat per un delicte de falsedat documental.

Diguem de bell antuvi que, sense cap dubte, les hipotètiques responsabilitats (administratives i, fins i tot, penals) directes són de les empreses adjudicatària i/o subcontractada. Però hi ha una possible responsabilitat ètica i política per part de l'administració municipal palmesana. En aquest sentit, la pregunta clau és la següent: Amb quins criteris l'IME va adjudicar l'obra? Va prevaler el preu més barat? En qualsevol cas, no sembla que s'apliqués quelcom semblant a un procediment d'adjudicació amb clàusules socials. En aquest sentit, sembla escaient preguntar-se si quan el govern municipal de Palma xerra de "contractació pública amb responsabilitat social" es refereix també a la contractació que realitzen les empreses, organismes, i instituts municipals. Si no és així, hauríem de concloure que el punt 63 dels Acords de govern de l'Ajuntament de Palma de 14 de juny de 2019, pel qual es comprometen a intensificar "l'aplicació dels sistemes de contractació que preveu la instrucció per una contractació pública amb responsabilitat social, mediambiental, i lingüística de l'Ajuntament de Palma", és un compromís extraordinàriament aigualit.

Val a dir que en la legislatura passada el govern autonòmic, el del Consell de Mallorca, i el de l'Ajuntament de Palma van aprovar, respectivament, normatives i guies d'aplicació sobre clàusules socials en la contractació pública en cadascun dels àmbits institucionals. L'actual batle de Palma, José Hila, en la seva anterior etapa com a màxima autoritat municipal, en una de les presentacions sobre el "compromís social a la contractació pública" (11-10-2016) va dir: "Avui és marca un abans i un després en la contractació pública responsable, donarem exemple i esperem que la resta de la societat s'hi sumi". En aquest "abans" cal posar el que no hauria d'haver succeït, en l'evitable accident en la piscina municipal de Son Roca? A qui afecta veritablement el "després" anunciat fa més de tres anys? Quan es començarà a donar exemple de debò?

Capitalisme: "més danys que beneficis"

Publicat originalment  a dBalears (27-01-2020)

La setmana passada ha estat la setmana de FITUR, una gran fira turística per a la qual no hi ha restriccions pressupostàries. FITUR, com altres fires turístiques internacionals, s'ha convertit en un aparador on la crisi socioecològica (climàtica, de biodiversitat, d’ecosistemes, de desigualtats), es mostra pornogràficament com a una  “externalitat del sistema”.  FITUR d’enguany ha servit  per posar de manifest la hipocresia dels governs amb les seves pròpies declaracions d' "emergència climàtica", o per a servir en safata altaveus públics on el capitalisme turístic (extractivista per la seva pròpia naturalesa) faci les seves reclamacions. Un dels exemples més desvergonyits de reclamació extractivista en el FITUR 2020 són les declaracions del director comercial d'IBEROSTAR, Finn Ackerman, que no s'està de reclamar que ens robin més espais comuns, i que se subvencioni a l'oferta complementària perquè els seus hotels puguin generar més i més beneficis empresarials, i, a sobre, emetre més emissions de CO₂.

Durant la setmana passada també ha tingut força protagonisme una altra trobada internacional i que, també, ja és un clàssic de cada mes de gener. Em referesc al Fòrum Econòmic Mundial de Davos. Aquesta cimera, que reuneix líders dels negocis, polítics, i representants de la filantropia i l'acadèmia, ha celebrat enguany el seu 50 aniversari de reunions a les muntanyes de Suïssa. Els debats extraoficials no es coneixen de moment, però, com vam llegir en el llibre d'Andy Robinson "Un reporter a la muntanya màgica. Com l'elit econòmica de Davos va enfonsar el món", res bo podem esperar. De moment, allò que sí que coneixem són els continguts de les discussions oficials. Idò, l'elit ha discutit principalment de l'anomenada "Quarta revolució industrial", és a dir, han tornat -aquest és un tema recurrent en els últims anys- a debatre molt sobre el capitalisme digital, el capitalisme robotitzat, i el capitalisme d'algoritmes. Un altre dels temes que ha estat protagonistes a les discussions de l' "elit global" reunida al poble alpí de Davos ha sigut la crisi climàtica global.

I quines han estat les decisions davant aquests desafiaments? Cap orientada a corregir les majors desigualtats que provoca el capitalisme actual des que és capitalisme, i aprovar un retòric nou "manifest per la sostenibilitat". Noti's que el discurs entorn del capitalisme de la "quarta revolució industrial" i sobre la "sostenibilitat" té un comú denominador: el tecnosolucionisme per a continuar creixent. No obstant això, la comunitat científica internacional no deixa de donar el següent senyal d'alarma: per a sobreviure s’ha de decréixer!

Sense que, lamentablement, existeixi una gran mobilització social per a confrontar propostes, debats, i agenda amb l'elit internacional, durant la setmana del Fòrum de Davos es mouen bastants coses. Un clàssic és l'informe d'Oxfam Intermón, que enguany, sota el títol de "El treball de curis i la crisi global de desigualtat", posa de manifest que "l'actual sistema econòmic, que ha generat desigualtat extrema, se sosté en part gràcies al treball de cures que realitzen essencialment les dones, sovint de forma no remunerada o mal remunerada". Vet aquí els missatges més rellevants d'aquest informe: 1.- En 2019, els 2.153 mil milionaris que hi havia al món posseïen més riquesa que 4.600 milions de persones. 2.- Els 22 homes més rics del món posseeixen més riquesa que totes les dones d'Àfrica. 3.- Si una persona hagués estalviat 10.000 dòlars diaris d'ençà de què es van construir les piràmides d'Egipte, ara posseiria tan sols una cinquena part de la mitjana de la fortuna dels cinc mil milionaris més rics del món. 4.- L'1% més ric de la població posseeix més del doble de riquesa que 6.900 milions de persones. 5.- El valor econòmic del treball de cures no remunerat que duen a terme a tot el món les dones de 15 o més anys ascendeix, almenys, a 10,8 bilions de dòlars anuals, una xifra que triplica la grandària de la indústria mundial de la tecnologia. 6.- Un increment de només el 0,5% addicional en el tipus impositiu que grava el patrimoni de l'1% més ric de la població permetria recaptar els fons necessaris per a invertir en la creació de 117 milions de llocs de treball en sectors com l'educació, la salut, i l'assistència a les persones majors, acabant així amb els dèficits de cures en aquests àmbits.

No és estrany doncs que –i aquesta és una novetat de la moguda d’enguany  al voltant del Fòrum de Davos- el "Baròmetre de confiança Edelman", que és una gran enquesta internacional d'absoluta solvència, en preguntar sobre la confiança en el capitalisme hagi donat com a resultat que el 56% dels participants creu que aquest sistema "fa més mal que bé".

P. S. Aquest article es publicarà dilluns 27 de gener, és a dir, el dia en què es compleixen 75 anys de l'alliberament del camp d'extermini nazi d'Auschwitz. Memòria, justícia, reparació! Feixisme mai més!