Publicat
originalment a dBalears (24-02-2020)
Van
voler invisibilitzar el seu assassinat, perpetrat per un grup de feixistes l’11
d'abril de 1993. En aquells anys, les bandes de feixistes campaven a plaer
en el País Valencià. La història és, més
o menys, coneguda: A Guillem Agulló un feixista li va clavar un ganivet al cor.
L'assassí -un tal Pedro Cuevas (àlies el Ventosa)- estava acompanyat d'altres
quatre feixistes. Els cinc eren del autodenominat grup Marchalenes-IV Reich. La
mare de Guillem compta que "sempre ens n'anàvem al càmping en Pasqua. I
eixe any, per primera vegada, ell no hi vingué. Isqué amb ell amics". I
van anar al poble de Montanejos (Alt
Millars).
A
Guillem, que només tenia devuit anys, el van assassinar per ser antifeixista,
independentista, i d'esquerres. El judici va ser una pantomima, un escandalós
exemple de la impunitat del feixisme sota la protecció de les forces
policíaques, el sistema judicial, i la complicitat de bastants mitjans de
comunicació de l'època. Entorn del judici-farsa no es van escatimar mitjans per
criminalitzar al jove antifeixista, i, fins i tot, a la seva família. Va
funcionar el "arribaspaña", i els quatre col·laboradors de
l'assassinat de Guillem van quedar absolts, i l'autor material va ser condemnat
a catorze anys de presó, dels quals en va complir tan sols quatre.
Però
no van aconseguir invisibilitzar l’assassinat, ni criminalitzar la víctima ni
la seva família. Ans al contrari, al País Valencià -i arreu de l'univers
antifeixista- aquest assassinat, la
cridanera impunitat, i el fastigós intent de criminalitzar a la família Agulló
i Salvador, foren un revulsiu antifeixista. Guillem esdevingué un dels símbols de la lluita per la llibertat i la
justícia social. Un gran exemple del que, veritablement, significa la paraula
"dignitat".
Recordar
aquesta història ve a tomb de la campanya #LA LLUITA CONTINUA que, sens dubte,
és imprescindible per fer front a la dictadura de l'amnèsia, i per recordar,
tantes vegades com calgui, a tothom, i al jovent en particular, els crims de
l'extrema dreta espanyola.
D'aquesta
campanya (@Lluita_Continua) n'és part la novel·la "Guillem" de Núria
Cadenes (Amsterdam, febrer 2020). Núria Cadenes ens ofereix –a partir d'una
llarga conversació amb la família i amics de Guillem, que s'intercala amb
fragments dels atestats policials i judicials (uns nyaps monumentals, amb
faltes d'ortografia vergonyants, i una sintaxi que ben segur l'autora ha
millorat per fer-los més mengívols al lector o lectora), i dels diaris de
l'època- un magnífic relat d'un documental-novel·lat que m'ha semblat tant
original en la forma com feridor en el contingut. Òbviament el gran mèrit de la
novel·la -t'enganxa des de les primeres planes- és cosa de l'excel·lent tècnica
literària i la sensibilitat de la Núria Cadenes, però, tanmateix, el material,
que ha treballat força, també hi ajuda. A tall d'exemple, l'autora escriu:
"A l'atestat número 1058 de 1993 de la guàrdia civil, on expliquen que
se'ls ha presentat el Ventura, i que el detenen, escriuen així el nom de la
víctima: SALVADOR GUILLEN AGUILLO".
Mai
no agrairem prou a la família, amics, amigues, companys i companyes de lluita
de Guillem Agulló, la seva dignitat i determinació per impedir l'oblit. Com no
els ha resultat fàcil, la victòria és més intensa i indeleble. A la faixa del
llibre de Núria Cadenes es pot llegir: "Avui, com ahir, el feixisme és un
amenaça per a la vida, i cal combatre'l. Per les llibertats, ni oblit ni
perdó". Neus Català ens ensenyà que “la vida és lluita”. Idò seguirem
lluitat i cantant “Quan lluitem lluitaràs amb nosaltres, / junts veurem la
nostra llibertat. / No veurem mai més el teu cos, / però el vent portarà el teu
alè. / Venia al diari, havien assassinat / a un jove, molt jove, per voler
llibertat”. (De la cançó “Darrer somriure” de Feliu Ventura).