Fer mamballetes als turistes

Publicat originalment a dBalears (22-06-2020)

Hi ha moltes imatges icòniques de la història del turisme a les Illes Balears. Una de les meves preferides és la d'una portada de 1960 de la publicació Merian, una revista de viatges alemanya fundada el 1948. A aquesta portada es refereix Alicia Fuentes Vega, en el seu llibre "Bienvenido, Mr. Turismo. Cultura visual del boom en España", afirmant que "sorprende constatar que en el imaginario turístico de la isla [Mallorca] no todo eran playas, palmeras y cubos de sangría". La foto és la instantània d'una dona d'espatlles contemplant una cala des de la Serra de Tramuntana. Em resulta particularment icònica aquesta imatge per la seva "amoralitat" en una època en la qual les fotografies habituals de la promoció turística de Mallorca eren les de platges ben poblades de turistes prenent el sol.

Des de la setmana passada, n'hauré d'incorporar una altra d'imatge icònica de la nostrada història del turisme: La dels treballadors i treballadores aplaudint als primers clients participants en el pla pilot de turisme en arribar a un dels hotels de la Platja de Palma.

Sembla –pels comentaris que han circulat per xarxes socials i mitjans de comunicació- molt evident que és una imatge potentíssima del grau, gairebé total, de dependència del turisme que pateix gran part de la gent d'aquesta terra que per a viure –o mal viure- ha de treballar. Però, s'ha comentat menys una qüestió també força evident: Que en una època de precarietat laboral estructural -i en moments de màxima precarietat vital-, aquesta fotografia ens interpel·la a, si més no, pensar com serà la "nova normalitat sociolaboral".

Grosso modo, se m'ocorren dos models de nova normalitat sociolaboral post covid-19: La basada en un escreix d’incertesa i inestabilitat, provocant un efecte disciplinant mai vist del factor treball, o, per contra, una renovació de certeses i estabilitats consubstancials amb un dret laboral de debò tuïtiu, és a dir, protector de la part més feble en qualsevol relació laboral. Per a la primera de les possibilitats no cal moure cap peça clau de l'arquitectura de l'austericidi. Basta deixar les coses com estan: sense derogació de les Reformes Laborals de 2010 i 2012, sense avançar cap a una Renda Bàsica incondicional i universal... La segona de les possibilitats passa, si o si, per fer exactament el contrari. Per exemple, no hi haurà estabilitat laboral sense retornar i augmentar les proteccions al contracte indefinit. Per això, és imprescindible acabar amb la "revolució neoconservadora" en matèria d'acomiadament que es va plasmar en les mencionades Reformes Laborals.

A més a més, no hi haurà "nova normalitat sociolaboral" sense una real i efectiva participació dels treballadors i treballadores en la presa de decisions a l'empresa, i sense drets incondicionals a l'existència material. En aquest sentit, s'escau interrogar-se sobre qui va decidir fer la benvinguda amb mamballetes a la porta de l'hotel a la vista, a dretcient, de les càmeres audiovisuals dels mitjans de comunicació. No bastava un check-in un poquet especial?

El cas és que mai no sabrem quants dels treballadors i de les treballades que aplaudien ho feien perquè combreguen en allò d' "un turista, un amigo", o perquè, parafrasejant Richard Sennett, la necessitat vital d’arribar a fi de mes -i l'angoixa de passat d’un ERTO a un ERO- en el nou capitalisme, corroeix el caràcter. El que sí sabem del cert, és que, legalment, el poder de direcció i control de l'activitat laboral és exclusiu de l'empresari o empresària. I, alhora, és sensat sospitar que Francis García i Andityas Soares (que acaben de publicar un assaig que sembla força interessant intitulat "El virus como filosofia, la filosofia como virus") tenen molta raó en afirmar que "s'estan explotant la precarietat i la por en favor d'una nova volta de rosca capitalista".

En fi, quins temps aquells en els que eren els clients els que aplaudien (amb propina, però, encara millor, sense) als treballadors i treballadores en agraïment a una feina dura, com ho és la d'hoteleria, mentre ells –la majoria classe treballadora europea- havien passat unes bones vacances!