Publicat
originalment a l’Ara Balears (28-08-2020)
La
crisi de la covid-19 i les seves derivades en crisi sanitària, econòmica,
laboral, social, política, ecològica, humanitària, educativa, geopolítica (pel
que fa a la vacuna), democràtica... provoquen una situació sociològica de
gravíssima incertesa. Aquesta percepció social d’un incert futur té bases
objectives, com ara les inseguretats sociolaborals d’una bona part de la
societat.
I,
tanmateix, malgrat les incerteses, hi ha també certeses corroborades per la
ciència, l’expertesa i l’experiència empírica. Una d’aquestes certeses és el
fracàs dels subsidis condicionats per a erradicar la pobresa, foragitar de les
societats el risc de pobresa o impulsar la reducció de les desigualtats. La
majoria de la literatura científica així ho corrobora. Però, més enllà del que
diguin l’acadèmia i el pensament crític d’arreu sobre les anomenades rendes
mínimes condicionades o 4P (Pobres Programes per a Persones Pobres), crida
l’atenció l’absència de dades de quantes persones beneficiàries de qualsevol
modalitat de 4P han superat la situació de pobresa, de risc d’exclusió social,
els ha significat, en definitiva, una segona oportunitat per a engegar un
projecte de vida que, en absència de mancances materials greus, valgui la pena
ser viscuda. La proclamada transparència no arriba a tant com per presentar
aquesta informació que, de segur, certificaria unes polítiques benintencionades
i caritatives, però estructuralment fracassades en termes de justícia i cohesió
social. Les coses són com són i, a vegades, la sinceritat política ho ha
reconegut. A tall d’exemple, la consellera Fina Santiago, en una compareixença
parlamentària del 8 de novembre de 2017 en contestació als grups de l’oposició,
afirmava: “Vostès mai no ens hauran sentit ni a mi ni a cap membre de l’equip
de la Conselleria de Serveis Socials que la renda social [la Renda Social
Garantida (Resoga) de Balears] servirà per no ser pobre ...”.
No
cal sorprendre’s, doncs, del fracàs de l’Ingrés Mínim Vital (només un 19% de
les sol·licituds s’han analitzat – ARA Balears de 22-08-2020–). L’IMV és una
pobra i insuficient -462€/al mes prestació estatal (d’un disseny similar –i
complementària– a la nostrada Resoga); amb un pressupost minso per atendre la
magnitud de la tragèdia social ocasionada per la pandèmia coronavírica; i en
temps de simplificacions administratives i “declaracions de responsabilitats”
pel capital, amb un caramull de condicionants i dificultats de tramitació que
aborronen. S’imposà la màxima neoliberal segons la qual “ser pobre és sospitós
de ser amant del frau i, fins i tot, del delicte”.
En
definitiva, parafrasejant el vers del gran Marià Villangómez, voler la Renda
Bàsica (una assignació pública monetària que rebria periòdicament i
indefinidament tota la població, universal, incondicional, suficient, individual,
i complementària dels altres instruments de l’estat del benestar) ens cal, i no
que mori el desig d’una societat de persones que, en tenir el dret a
l’existència material garantit, són de debò lliures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada