Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (28-11-2020)
El
21 d'octubre un centenar de refugiats sahrauís residents als campaments de
Tinduf van iniciar pacíficament el bloqueig –exercint el dret humà a la
manifestació i a la protesta- del pas fronterer entre el Sàhara Occidental i
Mauritània. En el Guerguerat, el Marroc ha construït una entrada il·legal per
la qual circulen en direcció a Àfrica Occidental, fonamentalment, recursos
naturals il·legalment espoliats al Poble Sahrauí. La protesta sahrauí
aconsegueix un gran col·lapse de les il·legals mercaderies. La reivindicació
dels manifestants és un crit -que ens recorda al d'un altre octubre
geogràficament més proper, el de 2017- de "volem votar!".
Davant
la paralització sine die del compliment de la Resolució 690 del Consell de
Seguretat de l'ONU, que estableix l'obligació de l'organització del Referèndum
d'Autodeterminació acordat en l'alto-el-foc signat pel Regne del Marroc i el
Front POLISARIO (Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra y Río de Oro)
en 1991, i la permanent i creixent conculcació dels Drets Humans dels i les
sahrauís per part del Marroc, s'exerceix el dret a la protesta. I es fa en una
zona que, d'acord amb les resolucions de l'ONU, és un territori lliure d'armes,
en el qual no està permesa la presència d'efectius militars.
Malgrat
això, el 13 de novembre l'exercit del Marroc hi fa presència, i ataca als
manifestants sahrauís. És una clara transgressió de l'alto-el-foc, a la qual el
POLISARIO no pot més que contestar, donant per trencat aquest cessament de la
utilització de les armes. Des de llavors l'escenari és de guerra. Ja se sap que,
quan esclata la guerra, una de les primeres víctimes és la veritat, i per això
el Marroc es permet negar l'existència d'aquest nou i lamentable conflicte
bèl·lic. És molt útil per a entendre millor la situació llegir aquesta "Nota explicativa de la
representació del Front Polisario en les Nacions Unides".
A
partir d'aquí, hi hauria molt a dir d'aquesta llarga lluita, que s'acosta al
mig segle, per la llibertat del Poble Sahrauí: de les torrentades de
solidaritat d'arreu del món amb la seva causa; del cúmul de traïcions; dels flagrants
incompliments de la legalitat internacional, europea, i espanyola; del
vergonyós menfotisme en l'aplicació dels Drets Humans quan es tracta de
mantenir el business as usual; dels lligams, encara ara, existents -recordeu
allò de "atado y bien atado"- de l'anomenada "transició
espanyola a la democràcia" (cada vegada està més de demostrat [gràcies,
CIA per desclassificar papers!] que Joan Carles I va malvendre el Sàhara
Occidental al Marroc a canvi de garantir-se la restauració borbònica), etc.
Però em detindré en dos aspectes que van més enllà del conflicte sahrauí, i em
permeten plantejar una discussió sobre el que entenc dues peces claus de la
"realpolitik" que en els nostres dies han tingut una impressionant
embranzida. Cal recordar que la "realpolitik" va ser així definida
per Otto von Bismarck en la segona meitat del segle XIX, i la traducció de
l'alemany voldria dir "política realista", però, veritablement,
significa fer la política que l'establishment considera que s'ha de fer. Sense
embuts: política sense ideologia, sense ètica, sense principis, sense valors...
Dos
són, al meu entendre, els assumptes de debat entorn d'aquesta "realpolitik
del segle XXI" a col·lació de la lluita per un Sàhara Lliure: La llei de
renúncia per aproximació al poder formal, i la conceptualització de la societat
de l'externalització en què vivim.
La
llei de renúncia per aproximació al poder formal és aquella que provoca que,
quan s'aconsegueixen posicions institucionals en les què es podrien fer –o
almenys intentar-lo-, no es facin polítiques coherents amb el que s'ha defensat
abans d'arribar a tals posicions. Hi ha molts exemples d'aquesta aparentment
inexorable llei: La defensa de la Renda Bàsica Incondicional i Universal, del
decreixement, de les mesures per fer front a l'emergència climàtica, de la
radical defensa dels Drets Humans, de la fiscalitat veritablement justa i de la
lluita contra els paradisos fiscals, etc., defensa que perd intensitat en la
mesura que l'apropament a aquest poder formal és major.
En
el cas del procés de descolonització del Sàhara Occidental l'efecte d'aquesta
llei és paradigmàtic, des de la traïció històrica de Felipe
González, fins a l'actual Govern de
Coalició. La llei de renúncia per aproximació al poder formal opera només en
els àmbits en els quals realment s'haurien d'executar les polítiques. En altres
àmbits és possible la, diguem-ho així, politiqueria. A tall d'exemple, és
possible que els partits polítics que signen, posem per cas, la Declaració de partits polítics
que formen part de l'Intergrup "Pau i Llibertat per al Poble Sahrauí"
en suport al Poble Sahrauí davant l'escalada de la tensió a la zona del
Guerguerat, o la
Declaració de la Junta de
Portaveus sobre la situació al Sàhara Occidental" del Parlament de
Catalunya, dos
textos realment compromesos, i que van al moll de l'os de l'assumpte, no
subscriguin una cosa semblant quan són ells mateixos qui han d'executar el que
es proposa.
Tant
és així que el Govern de Coalició espanyol ha eliminat de les seves
declaracions qualsevol referència al dret a l'autodeterminació del poble
sahrauí, al mateix temps que pràctica una equidistància netament esbiaixada als
interessos del Marroc. Un exemple és una piulada del passat 25 de
novembre de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al
Desenvolupament
instant a reprendre "el procés negociador i s'avanci cap a una solució
política mutuant acceptable" (sic). L'AECID sap que dient això, no sols
practica un lamentable llenguatge diplomàtic, sinó que és un missatge al Regne
del Marroc de suport al manteniment de l'actual statu quo. En el cas del Sàhara
Occidental, la llei de renúncia per aproximació al poder formal és molt cruel.
Ho és tant que el delegat del Front Polisario per a
Espanya, Abdulah Arabi, no es va poder estar de declarar: "D'Espanya no
esperem res; que no ens faci més mal".
La
societat de l'externalització en què vivim és el segon assumpte de l'actual
"realpolitik" relacionat amb la causa del poble sahrauí que vull
plantejar. Va al dir que manllev el terme a Stephan Lessenich –autor del llibre
"La
sociedad de la externalización"-
que explica que les societats de capitalisme democràtic són societats
externalitzadores, que la seva reproducció opera a través d'un conjunt complex
de mecanismes, començant per l'apropiació dels recursos, particularment,
recursos humans i naturals, a costa d'expropiar pobles i terres d'altres parts
del món.
Ras
i curt: Aquesta és la perversa lògica de la brutal espoliació de recursos
naturals (minerals, energètics, pesquers...) que practiquen el Marroc i la UE
al Poble Sahrauí. En aquest sentit, ve a tomb citar unes paraules de Lessenich
força rotundes: "La perversió de la nostra societat de l'abundància és que,
per mantenir les condicions de vida, es fa necessari danyar a uns altres".
Pot ser, doncs, interessaria contenir l'irrefrenable consumisme, i, per una
altra banda, fer un pensament sobre la contradicció entre la gran i persistent
solidaritat dels pobles de les Illes Balears amb el del Sàhara Occidental, i,
alhora, viure consumint acríticament productes procedents d'aquest espoli, com,
entre altres coses, construir amb sorra robada als germans i les germanes
sahrauís.
En
qualsevol cas, malgrat la maleïda "realpolitik", tard o d'hora, el
Sàhara Occidental serà lliure. Personalment, m’identific molt amb les següents
paraules escrites per Maider Saralegi Gutierrez en un extraordinari article: "En mi primer
viaje allí descubrí como al pueblo saharaui podrían robarle muchas cosas, pero
jamás podrán robarle soñar. Una sociedad que sueña con recuperar lo que les arrebataron
de la noche a la mañana; sus tierras y sus derechos humanos".
Mentrestant,
i ara més que mai: Marroc culpable, Espanya
(UE, i ONU) responsable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada