Pensem

Publicat originalment a Diario de Mallorca (28-02-2022)  

Sense deixar, ans al contrari, la seva funció social d'expositor d'art, Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma ha obert una mena de racó de pensar, i, pensant, d'aprendre. Ha posat en marxa un programa de formació i investigació anomenat Laboratori d'Art i Pensament (LAP), amb la pretensió de "constituir-se com a plataforma d'idees i espai de pensament crític des d'on explorar les potencialitats de la pràctica artística i la producció cultural com a dispositius d'intervenció en el canvi social". És, sens dubte, una pretensió tan ambiciosa com necessària. Hom diria que una institució cultural pública de la rellevància d'Es Baluard Museu té una certa obligació amb la societat mallorquina d'impulsar iniciatives com les que coment en aquestes línies. Cal, doncs, felicitar-se pel fet que ara aquest, per dir-ho així, deure hagi esdevingut en vocació, compromís, i concreció.

La primera edició del LAP intitulada "Zona de contacte: reparar les crisis", que s'ha iniciat aquest mes de febrer amb el primer mòdul, i que es desenvoluparà fins al juny vinent, s'articula entorn de cinc eixos temàtics amb el corresponent mòdul formatiu: Nova institucionalitat, Ecologismes, Treballs, Feminismes, i Fronteres. Com tota la informació està disponible al web d'Es Baluard Museu (www.esbaluard.org), no m'entretindré en la concreció de continguts i equips docents -on participen personalitats de relleu internacional i de l'àmbit de l'Estat Espanyol, com ara, Hito Steyerl, Yayo Herrero, Judith Butler, Banu Cennetoğlu, Tania Adam, Remedios Zafra, o Guy Standing. Val a dir que en els equips docents hi ha també una important presència de persones de casa nostra.

El programa d'aquest primer LAP -que, per cert, desplega importants activitats obertes al públic en general, mentre que d'altres són exclusivament per a les persones inscrites- és força engrescador perquè, en tractar de "les crisis", ens interpel·la a avaluar la repercussió en la vida de les persones i en les construccions socials formalment democràtiques, dels valors morals d'igualtat, solidaritat, i justícia social en la distribució de la renda, en l'afectació de la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, i ecosistemes) entre les persones i els països, i en la participació en tot –també en el poder de debò- de les dones, és a dir de la meitat de la població. Les crisis d'aquestes dues primeres dècades del segle XXI –caracteritzades, entre altres coses, per un espectacular menyspreu als advertiments de la ciència i el coneixement, un "background en ciències socials" fruit del convuls segle XX, i una reacció fora mida del patriarcat com a rèplica  als avanços dels feminismes- són crisis en termes d'explotació d'un capitalisme de despossessió. Explotació sense límits del planeta; doble explotació dels migrats (a ca seva perquè el nostre benestar se sustenta en gran manera sobre el que es coneix com a societats de l'externalització, és a dir, que externalitzam empobriment; i a ca nostra amb lleis d'estrangeria que els priven del dret humà a una ciutadania amb drets); de persistent explotació patriarcal i d'insuficients avanços en matèria de Justícia de Gènere; d'explotació social exemplificada en el "precariat", la pobresa laboral, i el col·lapse dels "ascensors socials". Són unes crisis amb una càrrega d'indignitat a l'engròs. Indignitat de qui? Acudim al Tocats pel foc del gran Manuel de Pedrolo: "- Hi ha res més indigne que ser explotat? –Sí: explotar".

Però la proposta que ens fa Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma en aquesta primera edició del LAP, a més de la necessària dissecció de les crisis, és que pensem "polítiques essencials de reparació". No és poca cosa! Intuesc que la institució museística ens insinua que art, pensament i aprenentatge poden transformar, si més no, la cognició d'una part de la societat, generant nous models de comportament que vagin ampliant el registre ètic del conjunt de la societat. És una tasca potser titànica en la que em plau participar-hi modestament. Sóc dels que creuen fermament que pensar l'impossible -però necessari- és una manera de viure plenament la vida. És, cal dir-ho, urgent fer-ho. No sigui cosa que calgui recordar a Italo Calvino quan a La pompa di benzina afirma: "hauria hagut de pensar-ho abans, ara ja és tard ..."

En qualsevol cas, no ens podem permetre que les precarietats materials, vitals i emocionals, precaritzin la capacitat social de pensament no hegemònic. Per reparar les crisis caldrà, ben segur, aprendre a desaprendre molt de l'après en un context de pensament únic neoliberal perquè així, en paraules de Walter Benjamin, "ens arribi l'esperança dels desesperançats".

 

Malgrat tot, a Catalunya, passen coses ...

 Publicat originalment a dBalears (20-02-2022)

Hi ha molta misèria en la permanent picabaralla entre els partits independentistes catalans. La tossuda realitat és que, fins a un nou alçament popular, el procés d'independència resta hivernat. Intentar sostenir el contrari és politiqueta, vuits i nous i cartes que no lliguen. Ho deixa molt clar Jordi Cuixart a la carta de comiat de la presidència d'Òmnium que ens ha adreçat als socis.

Malgrat tot, a Catalunya passen coses que paga la pena prestar-les molta atenció. Concretament, em referesc al pla pilot per implementar la Renda Bàsica Universal i Incondicional (RB). Fa alguns mesos –tot i que no sóc un entusiasta dels plans pilots de RB- escrivia aquí que "estaria bé que la Generalitat de Catalunya formés part del grup d'institucions governamentals interessades a experimentar la RB com innovació social".

De la conjugació en condicional, toca ara passa a l'indicatiu. Està molt bé que la Generalitat de Catalunya hagi posat en marxa un ambiciós Pla Pilot per Implementar la Renda Bàsica. Endemés, sembla que la cosa va vent en popa. Ja funciona l'oficina creada ad hoc amb la missió principal de "coordinar les polítiques en l'àmbit del disseny i organització d'un pla pilot per implementar la Renda Bàsica Universal i fer-ne el seguiment, així com relacionar-se amb la Unió Europea i les comissions internacionals que impulsin millores i transformacions en polítiques de rendes socials o experiències similars a la renda bàsica universal". Val a dir que al capdavant d'aquesta tasca s'hi ha posat a Sergi Raventós –un expert en la matèria i membre de la Xarxa Renda Bàsica-, i que l'esmentada oficina, a més de treballar en el disseny del pla, no atura de fer una labor d'explicació i difusió del que és i no és la RB.

Cal posar en relleu dues qüestions: Aquesta oficina està adscrita al Departament de la Presidència, la qual cosa indica que, independentment del repartiment d'àrees de responsabilitats governamentals entre els dos socis del Govern de la Generalitat catalana, se li pot donar un tractament transversal. Evidentment, la RB és molt més que una política sectorial, com ara, d'afers socials. La segona qüestió rellevant és que ja hi ha fruits pel que fa a la col·laboració en el marc de la UE, com indica l'acord de cooperació entre la Generalitat de Catalunya i el Govern de Gal·les en l'aplicació dels respectius plans pilot de Renda Bàsica.

Llàstima que una col·laboració consemblant no sigui versemblant a curt termini entre els governs autonòmics de Catalunya i de les Illes Balears. Allà s'està amb la innovació social i pensant sobre els dilemes crucials de la cohesió social en aquest segle XXI que, en els seus inicis, es caracteritza per grans crisis sistèmiques d'incerta superació. Aquí seguim amb les falses creences màgiques que del mal viure del turisme actual, es pot transitar a una organització socioeconòmica en la qual serà possible viure un poc millor del turisme. Això explica, entre altres moltes coses, que a Catalunya fos possible, ja fa algun temps, que a una revista d'anàlisi econòmica depenent de la Generalitat es publiqués un treball intitulat "La renda bàsica incondicional: una proposta racional per al segle XXI". Esmentar i explicar què és la RB en qualsevol de les publicacions sota el control de la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball del Govern de les Illes Balears? Vade retro, Satanàs!

Per transitar transformant, Renda Bàsica

Publicat originalment a Ultima Hora (23-02-2022)

 

I. A finals de setembre se celebrarà el congrés de Basic Income Earth Network (BIEN). Pel que fa a les activitats presencials, la seu serà la ciutat australiana de Brisbane, però bona part del congrés es desenvoluparà en línia. El cas és que aquest esdeveniment global acadèmic, polític, de moviments socials, i de l'activisme de la, diguem-ho així, xarxa internacional de renda bàsica, enguany es desplegarà sota l'eslògan "Crisis and Transformation".

Sens dubte és un eslògan encertat. La confluència de les crisis democràtica (estirabot de la plutocràcia), de pèrdua de capacitat d'integració social del treball remunerat (extensió de la pobresa laboral), econòmica (grans desigualtats, evasió fiscal a l'engròs, deute impagable, etc.), i de triple crisi ecològica (climàtica, biodiversitat i ecosistemes) fa imprescindible l'impuls de transformacions.

II. La Renda Bàsica (RB, en endavant) és una de les qüestions de l'agenda transformadora. No és "la" solució o "la" alternativa al desordre neoliberal, però és conditio sine qua non per construir un sentit comú alternatiu al desori actual. És, d'antuvi, inversemblant imaginar l'abordatge dels canvis en curs (robotització, digitalització, intel·ligència artificial, entre d'altres) i les imprescindibles accions de mitigació del canvi climàtic amb les mateixes polítiques públiques del passat. La RB és una mesura realitzable, finançable amb una millora via fiscal del repartiment de la riquesa, i, alhora, modernitzadora del model socioeconòmic.

Però, abans d'avançar més, de què xerram quan fem esment a la RB? Per resumir-ho: d'una assignació pública monetària que rep periòdicament i indefinidament tota la població. Una assignació que és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària i compatible al que coneixem com a Estat del Benestar. És universal perquè en té dret tothom, talment com es té dret a la salut o a l'educació. En ser concebuda com un dret de ciutadania és, òbviament, individual (no és una prestació familiarista) i incondicional, és a dir, no exigeix cap contraprestació. La suficiència vol dir que ha de tenir una quantia com a mínim equivalent al llindar del risc de pobresa. Val a dir que, convencionalment, aquest llindar s'ha establert en el 60% del valor de la mitjana dels ingressos disponibles anuals equivalents de les persones en un determinat país.

III. En una organització social de democràcia representativa, els costos socials i polítics d'una transició de debò envers un canvi de model socioeconòmic, com el que les Illes Balears necessiten sense demora, esdevenen en un fre fàctic. La RB, en ser una garantia incondicional d'existència material per a tothom, és un veritable desllorigador per esvair les pors socials i polítiques associades als costs de les transicions en els processos de canvis de debò.

IV. Els canvis necessaris -per exemple, les propostes del Fòrum de la Societat Civil sobre transició social i lluita conta la pobresa- cal afrontar-los amb diagnosis dels resultats d'allò que s'ha fet fins ara, amb innovació i superació d'inèrcies conservadores. Sobre diagnosis dues informacions d'impacte: a) Segons un recent informe de l'Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials d'Espanya, només el 9% de la població que viu sota el llindar de la pobresa a Espanya es beneficia de les Rendes Mínimes d'Inserció (RMI). A les Illes Balears aquest percentatge és lleugerament superior, el 10,2%. b) El president de l' EAPN a Balears, Xavier Torrens, en una entrevista a Diario de Mallorca (30-11-2021), afirmà “fa anys que augmentam la despesa social i no es redueix la desigualtat". Les rendes per a les persones empobrides –es diguin com es diguin, i siguin més o manco "generoses"- a més d’ estigmatizadores, són molt ineficients en la seva gestió. Per exemple, ElDiario.es de 06-08-2018 informava que “l’administració (d’Euskadi) va realitzar 4,4 milions de tràmits per a la gestió de 60.000 rendes de garantia d’ingressos”. En actuar ex post, no erradiquen el risc de pobresa, ni són eficaces per reduir les desigualtats. Potser ha arribat el bon punt de fer cas a Albert Einstein: "Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix". La RB és, en la lluita contra la pobresa i la desigualtat,  quelcom estructuralment diferent de la panòplia de subsidis i ajuts condicionats perquè actua ex ante.

V. En pocs anys la RB ha passat de ser una proposta defensada en reduïts cercles acadèmics i de l'activisme, a estar present a les propostes i reivindicacions de molts moviments socials, i, també, de bastants agendes politicoinstitucionals. A casa nostra malauradament, de moment, les institucions resten d'espatlles al moviment global que reivindica un nou pacte social que inclogui la garantia incondicional a l'existència material, és a dir, la RB. Res de nou. En la nostra història recent, els grans canvis els ha imaginat i impulsat la societat civil.

D’aquestes i altres propostes engrescadores per fer front a la necessària transició social que necessitam a les nostres illes parlarem a la jornada que està organitzant el Fòrum de la Societat Civil pel pròxim 22 de febrer a l’Estudi General Lul·lià.

 

Potser m'estic perdent alguna cosa ...

Publicat originalment a dBalears (13-02-2022)

El propvinent 24 de febrer es celebrarà l'Assemblea General Extraordinària de l'Obra Cultural Balear (OCB) on en sortirà elegida una nova junta directiva i un nou president. Seguint el que és una mena de tradició de l'entitat, s'hi ha presentat una única candidatura, per tant, l'interès, almanco el meu, no és altre que esbrinar què ens proposen als socis les persones que regiran el destí de l'entitat en els anys vinents.

I és en aquest afany que, si més no en un assumpte que em neguiteja força, potser m'estic perdent alguna cosa.

A les entrevistes, declaracions i articles d'opinió en els mitjans de comunicació del qui serà el nou president ha desaparegut una idea força per a mi de gran importància: "la defensa del català com a eina de cohesió social". A parer meu és una qüestió clau per impulsar de debò l'ús social de la nostra llengua pròpia. Cal que el coneixement i l'ús del català augmentin les oportunitats laborals i professionals; i articulin veritables processos d'integració, o, pot ser, és més adient xerrar de processos d'assimilació (en qualsevol cas d'això en discutim en un altre moment), de les persones nouvingudes i no tan nouvingudes. Em sembla oportú reivindicar el català com a element essencial d'igualtats d'oportunitats d'arribada, i no sols d'oportunitats d'inici. En aquest sentit, potser m'estic perdent alguna cosa entorn de posicions tan, aparentment, dissonants com ara "L'OCB destaca que la nova llei d'Educació́ permet donar continuïtat a l'actual model lingüístic escolar", i l'article del company Pere Bueno intitulat "Centra Martí March, remata Jorge Campos". En qualsevol cas, en un context d'escreix de les polítiques a dretcient divisives, em sembla quelcom maldestre expressar bons desitjos, i no fer bandera del català com a eina de cohesió social.

Evidentíssimament, la nostra llengua pròpia és el nostre patrimoni cultural més important, però supòs que estarem d'acord que el gran repte és que sigui, com afirma Ngũgĩ wa Thiong'o a Descolonitzar la ment, la llegua de la vida real. Val a dir que l'escriptor, acadèmic, i activista kikuiu, manlleva aquest concepte als clàssics del marxisme, concretament a Karl Marx, i a Friedrich Engels que, a La ideologia alemanya: Feuerbach, escrigueren: "La producció d'idees, de conceptes, de consciència, està a l'inici directament entrellaçada amb l'activitat i les relacions mentals dels homes, el llenguatge de la vida real. Imaginar, pensar, les relacions mentals entre homes, apareixen en aquest estadi com a sortida directa del seu comportament material ...".

Esper no ser l'entotsolat soci marxista de l'OCB. Tant se val! La qüestió és si cal emfatitzar en la batalla per a un llenguatge de la vida real en català que garanteixi comportaments materials de cohesió social.

Contra la desmemòria històrica

Publicat originalment a dBalears (06-02-2022)

"Quan va arribar la Transició ja feia més de 35 anys que s'havia anat recreant sense descans una falsa història d'Espanya, en especial la història del segle XX i, encara avui, la memòria col·lectiva institucionalitzada, els referents estesos en la societat civil, estan molt condicionats per la falsa memòria de la història d'Espanya del segle XX, que va desenvolupar el franquisme", escrivia en 2004 la historiadora i professora universitària catalana, especialitzada en història contemporània, més concretament en l'estudi del franquisme, Carme Molinero i Ruiz. Al seu torn, la sociòloga Marta Rovira Martínez, en el seu llibre de 2014 "La Transició franquista. Un exercici d'apropiació de la història", ens recordava que l'ocultació de memòries alternatives, les memòries dels vençuts de la guerra, provocà "que el referent de la Segona República va tenir ben poc pes en els anys de la transició, almenys en el discurs dominant, i aquest oblit podem dir que encara perdura".

Venen a tomb les anteriors referències de textos de fa 18 i 8 anys per plantejar la següent qüestió: En el període en que s'han aplicat polítiques públiques de memòria democràtica, algunes extraordinàriament insuficients, com ara, la Llei de finals de 2007 aprovada en l'època del Gobierno de España presidit per Zapatero, i d'altres de valentes i en bona direcció, com les aplicades pel Govern de les Illes Balears des de l'anterior legislatura autonòmica, ¿Ha canviat "la falsa memòria de la història d'Espanya del segle XX"?, ¿Perdura encara ara un discurs dominant que invisibilitza la república?

Si hem de fer cas a la petició que més d'un centenar de persones hem remès a la Conselleria d'Educació i Formació Professional, hom diria que, si més no, hem avançat massa poc en revertir aquesta desmemòria. A l'escrit els signants recolzen una iniciativa de l'associació memorialista Memòria de Mallorca que demanà a la Conselleria quants alumnes de 4t curs d'ESO deixen, per diferents circumstàncies, de rebre a l'aula els continguts corresponents a la Història d'Espanya a partir de la tercera dècada del segle XX. Val a dir que la maldestra contestació de les autoritats educatives illenques és que no disposen de la informació sol·licitada. Que ni ho saben, ni sembla que ho vulguin saber. Malda dir que nosaltres ho volem saber!

En el segon assumpte plantejat per els signants de l'escrit dirigit a la Conselleria d'Educació i Formació Professional denuncien una "deficiència rellevant en el llibre de text 'Descobreix', editat per Santillana i que correspon a l'assignatura d'Història del 4t curs d'ESO. L'edició és de 2016, i s'utilitza des de llavors a determinats centres educatius que depenen de la Conselleria". El cas és que el glossari del citat llibre inclou 108 termes entre els quals no apareix el de "república" que, dit sia de passada, és, com bé indiquen les persones signants de l'escrit que coment, "la forma d'Estat vigent a gairebé les 3/4 parts dels més de 190 països del món". I, tanmateix, el punt brutalment esperpèntic és que en el dit glossari hi apareixen citats i definits fins a tres models de monarquia (l'absoluta, la constitucional, i la parlamentària). Si això no és adoctrinament monàrquic, se li sembla bastant! Òbviament, se sol·licita una intervenció urgent per tal d'aturar aquest desori.

Contra fets inductors a la desmemòria com els comentats, cal exigir a les nostrades autoritats educatives i a les responsables de les polítiques públiques de memòria democràtica que actuïn i no llancin a la paperera una petició carregada de raons.

Reforma Laboral PSOE-UP: Millora sense capgirar el guió

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (20-01-2022)

En proposar-me dedicar aquesta primera col·laboració de 2022 per a Illa Global a l'acord entre el Govern d'Espanya, CCOO, UGT i CEOE-CEPYME sobre la promesa derogació de la reforma Laboral del PP, i al "Reial decret llei 32/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia de l'estabilitat en l'ocupació i la transformació del mercat de treball" que dona forma legal a aquell acord, mai vaig pensar que, a tocar finals de gener, hi hagués dubtes del que passarà al Congrés dels Diputats amb aquesta nova legislació laboral.

L'acord de l'anomenat "diàleg social", en ser un acord que s'allunya substancialment de derogar la reforma de 2012, té seriosos problemes per a ser aprovat per la majoria de la moció de censura contra Rajoy i de la investidura de Pedro Sánchez. La declaració conjunta d'ahir d'ERC, EH Bildu, CUP, i BNG incentiva les incerteses sobre la convalidació del RDL. Al seu torn, en la mesura que es mantingui la llunyania de reversió de la legislació laboral de l'austericidi imposada en 2010 i 2012 per la Troika (Comissió Europea, Banc central Europeu, i Fons Monetari Internacional), és plausible –tot i que amb una aritmètica parlamentària molt complicada- que el RDL sigui convalidat amb els vots de Cs. Un autèntic somni humit de bona part del PSOE, i un escenari endimoniat per a UP.

Molt s'ha dit i escrit sobre el context, el valor de les formes "d'exquisit diàleg social", i sobre els continguts de la reforma acordada. No obstant això, insistiré en tot plegat.

El context: Amb una dreta extremada i una extrema dreta supermobilitzada, i amb el consegüent perill d'avanç del, en paraules de Noam Chomsky, protofeixisme, el fet assenyat hauria estat que el Govern de Coalició Progressista mobilitzés a la seva base electoral entorn d'aquest tema emblemàtic, i així visualitzar l'actual majoria parlamentària com un veritable "no passaran" pel que fa als compromisos governamentals de drets sociolaborals. El compromís formal, i reiterat en multitud de declaracions, era el següent:

"1.3.- Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012. Impulsaremos en el marco del diálogo social la protección de las personas trabajadoras y recuperaremos el papel de los convenios colectivos. En concreto, y con carácter urgente: - Derogaremos la posibilidad de despido por absentismo causado por bajas por enfermedad. - Derogaremos las limitaciones al ámbito temporal del convenio colectivo, haciéndolo llegar más allá de las previsiones contenidas en el mismo, tras la finalización de su vigencia y hasta la negociación de uno nuevo. - Derogaremos la prioridad aplicativa de los convenios de empresa sobre los convenios sectoriales. Asimismo, - Modificaremos el art. 42.1 del Estatuto de los Trabajadores sobre contratación y subcontratación laboral a efectos de limitar la subcontratación a servicios especializados ajenos a la actividad principal de la empresa. - Limitaremos la capacidad de modificación unilateral de las condiciones del contrato por parte de la empresa. - Revisaremos el mecanismo de inaplicación de los convenios colectivos, orientándolo a descuelgue salarial vinculado a causas económicas graves".

Sens dubte, les expectatives suscitades pel text de l'acord de Gobierno PSOE-UP no s'han vist complertes, i, amb tota seguretat, això ha provocat cert desencís que, al meu parer, el poble d'esquerres no ens podem permetre (Vegeu en aquest sentit el molt interessant Dossier Especial "Por qué pierde la izquierda" que Le Monde Diplomatique publica en el número d'aquest gener).

Hi ha un altre factor contextual desmobilitzador: Cal recordar que l'acord assolit pel Consell Europeu del 17-21 de juliol de 2020 per posar en marxa el pla de recuperació econòmica contra la pandèmia es presentà com un pla absent de condicionalitats. Semblava un canvi radical de la UE en la forma d'afrontar la crisi provocada per la covid-19 en relació amb la resposta que tingué enfront de la crisi financera de 2008. De l'austeritat sense pietat per a la població no expressament rica, a uns Fons Europeus que combinen un fons de 750.000 milions d'euros (dels que 390.000 són subvencions i 360.000 són crèdits) amb la utilització del pressupost plurianual de la UE per al període 2021-2027, que ascendeix a 1.074 bilions d'euros. És a dir, un total de gairebé dos bilions d'euros. Poca broma! I, a sobre, sense condicionalitats, amb sobirania plena pels Estats membres! A l'estiu de 2020 vaig tenir algunes discussions entre amics en les que jo defensava vehementment les bondats de la incondicionalitat de la resposta europea a la gran crisi coronavírica. Però –com l'alegria a casa dels pobres no dura gaire- passat aquell estiu començarem a aparèixer les condicions. Unes ben encertades (la condicionalitat dels fons al respecte a l'estat de dret), unes molt rebutjables (els condicionants de creixement sense límits i incentivadors de processos de més enriquiment dels rics –de, seguint a José Manuel Naredo, "Taxonomía del lucro-, els programes Next Generation EU), i unes altres que apareixerien al final de la negociació de la Reforma Laboral, i que són condicionants relatius. Em referesc al "Component 23" del Pla de Transformació i Resiliència pactat amb la Comissió Europea. És certament un condicionant, així i tot, no impedia que el contingut de la Reforma Laboral PSOE-UP fos més ambiciosa. La interpretació i biaix de la cosa acordada amb les institucions europees protagonitzà el pols entre la ministra de Treball i la d'Economia, és a dir, entre els dos components partidistes del Gobierno de Coalición. No va ser una picabaralla pel protagonisme. La disputa era de contingut.

El diàleg social: Sense mobilització social es converteix en un atorgament a la patronal del poder de veto. Val a dir que, més enllà de les dificultats imposades per la pandèmia, hi ha hagut condicions estructurals de desmobilització en el període de negociació de la reforma laboral que comentem. La Reforma Laboral del PP ha estat una màquina generadora de precarietat, inseguretat, incertesa, i devaluació salarial. Amb tot plegat, s'ha desplegat un, en paraules de Carl Marx, "poder disciplinari" tremend. Els diversos artefactes antisindicals posats en marxa en 2012 tenien aquest objectiu desmobilitzador. Davant l'aturada dels ascensors socials, abans que sindicar-se, s'impulsen sortides individuals i/o corporatives! Per a combatre la pobresa laboral, abans la caritat que la lluita sindical!

Per a un diàleg social de debò es requeria fer creu i ratlla, és a dir, reconstruir els equilibris dinamitats per la legislació laboral imposada pel PP el 2012. Aquest era part substancial del gran significat –amb una càrrega simbòlica gens negligible en una època en què les dretes no perden ocasió per a les "guerres culturals"- del "Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012".

Una última anotació marginal sobre aquest assumpte del diàleg i l’acord social: No està empíricament demostrat el mantra segons el qual les reformes de l'anomenat mercat de treball acordades entre sindicats i patronals funcionin millor.

Continguts: Era versemblant que aquesta reforma laboral, en la correlació política actual, contingués noves retallades en drets laborals? Veritablement no ho era versemblant. Per tant, aquest no és el debat. Lògicament, no hi ha retrocessos, no hi ha pèrdua de drets. El debat és si s'ha aprofitat a bastament l'existència de la majoria parlamentària de la moció de censura i de la investidura per avançar en un nou paradigma de relacions laboral que posi en el centre la reducció de desigualtats.

Sens dubte es recuperen alguns drets laborals perduts per la reforma laboral de 2012. Alguns són importantíssims, com ara (i) la ultraactivitat dels convenis col·lectius (la prolongació indefinida de la seva vigència fins a la substitució per un conveni nou); (ii) la prioritat del conveni sectorial al d'empresa (tot i que aquesta recuperació només és aplicable al salari, no a la resta del conveni); (iii) el positiu canvi de lògica sobre contractació temporal: del "tot contracte pot ser temporal" a l'exigència de casualitat per a la temporalitat (aquest és un assumpte capital, al que Zygmunt Bauman s'hi referia com el "fenomen dels contractes de treball temporal que són, en el fons, el resultat més cridaner de la postdemocràcia i de l'apogeu del neoliberalisme"). En qualsevol cas, sense una major protecció del contracte indefinit que recuperi la seva característica bàsica de seguretat, i, per tant, d'indefinitud, mitjançant una reforma en clau protectora de l'acomiadament (retornar a la indemnització de 45 dies per anys en els acomiadaments improcedents, recuperació dels salaris de tramitació, augment de les causes d'acomiadament nul radical, autorització administrativa dels EROs ...) la batalla contra la temporalitat endèmica no acabarà amb aquesta reforma laboral.

Per una altra banda, hi ha aspectes -singularment el Mecanisme RED, el substitut dels ERTO- que caldrà veure com es concreten i s'apliquen per poder fer una valoració acurada. Igual passa amb els contractes formatius sobre els quals plana el repte d'acabar amb les "males experiències d'inserció en el mercat de treball".

Emperò, malauradament, i probablement conseqüència dels condicionants contextuals abans esmentats i del desequilibrat diàleg social practicat, no es limiten les subcontractacions a "servicios especializados ajenos a la actividad principal de la empresa" (una peça clau del capitalisme digital i de la degradació de les condicions laborals i salarials de les persones subcontractades). Tampoc es limita "la capacidad de modificación unilateral de las condiciones del contrato por parte de la empresa". Mantenir la potestat empresarial sense intervenció sindical de modificació de condicions del contracte és mantenir la no democratització al si de les empreses, i sembla contradictori amb qualsevol cosa semblant a una transició (ecològica i digital) justa. No s'avança en una regulació del contracte a temps parcial que garanteixi la voluntarietat, i es corre el perill de considerar vides laborals fixes discontinues i/o a temps parcial com normalitzadament estables. Manté tots el aspectes centralitzadors d'anteriors reformes (autorització administrativa dels EROs, prevalença del conveni col·lectiu d'àmbit estatal ...).

En conclusió, estam en presència d'una reforma laboral que no retalla drets laborals, però que no acaba de capgirar el guió escrit en temps de l'austericidi.

A Ona Mediterrània, "Veu Sahrauí"

Publicat originalment a Diario de Mallorca (30-01-2022)

L'actualitat i l'anàlisi de la situació en el Sàhara Occidental torna a Ona Mediterrània. La temporada passada no ens vam estar de fer tant com vàrem poder per trencar el mur de silenci que planeja sobre la inconclusa descolonització del Sàhara Occidental. Ho férem al programa "El bon dia de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí", emès com una secció del matinal "Bon Dia", que dirigeix i presenta Toni Rotget. Aquest dimarts, 1 de febrer, ens estrenam amb una nova proposta radiofònica de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB): "Veu Sahrauí".

Mantindrem l'esquema de la temporada passada: notícies; anàlisi; entrevistes amb protagonistes de la lluita per la llibertat del Sàhara Occidental, referents del moviment de solidaritat, i persones responsables dels projectes de solidaritat que executa l'AAPSIB; música i cultura sahrauí; ... A "Veu Sahrauí" s'incorporen noves veus i seccions.

La presència de "Veu Sahrauí" a les ones radiofòniques és força escaient: Alguna cosa es mou en aquest conflicte en curs des de fa més de quatre dècades. A tall d'exemple, la situació en bona part de l'Àfrica Septentrional és qualsevol cosa menys tranquil·la, com ho palesa l'enfrontament del Marroc amb Algèria; hi ha nou enviat especial de l'ONU per a el Sàhara Occidental, Staffan de Mistura, que tot just ha iniciat el contactes amb les parts implicades en el conflicte; el Front Polisario va tenir una importantíssima victòria jurídica el passat setembre amb la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea anul·lant l'acord pesquer i altres acords comercials entre la UE i el Marroc perquè inclouen il·legalment el mar i altres recursos naturals del Sàhara Occidental (endemés la sentència del TJUE declara –i això és importantíssim- que el Front Polisario és l'únic representant del poble sahrauí, i que, com a tal, té capacitat legal de representar-lo davant les instàncies jurídiques de la UE-); segueix la guerra reiniciada fa gairebé un any i tres mesos quan les Forces Armades marroquines violaren deliberadament l'acord de l'alto-el-foc, signat el 1991 entre Front Polisario i el Marroc. Val a dir que, veritablement, aquest llarg període previ a la reiniciació de la guerra van ser anys de "no guerra – no pau", doncs la pau no és només absència de guerra. És no colonització, no ocupació, exercici del dret d'autodeterminació i d'independència, drets humans...

Malauradament, amb relació al Sàhara Occidental hi ha coses que no es belluguen: L'espoliació dels recursos naturals, el manteniment dels presos polítics sahrauís injustament empresonats a les immundes presons marroquines, les difícils condicions de vida de la població sahrauí refugiada en els campaments de Tinduf (Algèria); la repressió i la conculcació dels drets humans en els territoris ocupats pel Marroc com, per exemple, el cas de Sultana Jaya i la seva família. I, sobretot, es manté la il·legalitat internacional, i la falta d'assumpció de responsabilitats del Gobierno de Espanya.

Sense embuts: és tan decebedor que el Gobierno de PSOE-Unidas Podemos mantingui la política de tots els governs espanyols que l'han precedit, és a dir, de no assumpció de la responsabilitat d'Espanya com potència administradora del Sàhara Occidental, i que, almanco, faci una aferrissada denúncia de l'aberrant conculcació dels DDHH a la que va ser la 53 província espanyola, que s'escau recordar aquella cançó de Lluis Llach que diu: "No és això, companys, no és això / Ens diran que ara cal esperar / I esperem, ben segur que esperem / És l'espera dels que no ens aturarem / Fins que no calgui dir: no és això".

"Veu Sahrauí" (els dimarts d'11 h a 12 h a FM 88.80 i a www.onamediterrania.cat) pretén ser una contribució a la llibertat d’aquest poble germà, contribució d’un moviment solidari que, fins a veure un Sàhara Lliure,  no s’aturarà. Fins que no calgui dir: no és això!