Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (20-01-2022)
En proposar-me dedicar aquesta
primera col·laboració de 2022 per a Illa Global a l'acord entre el Govern
d'Espanya, CCOO, UGT i CEOE-CEPYME sobre la promesa derogació de la reforma
Laboral del PP, i al "Reial decret llei 32/2021, de 28 de desembre, de
mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia de l'estabilitat en
l'ocupació i la transformació del mercat de treball" que dona forma legal
a aquell acord, mai vaig pensar que, a tocar finals de gener, hi hagués dubtes
del que passarà al Congrés dels Diputats amb aquesta nova legislació laboral.
L'acord de l'anomenat
"diàleg social", en ser un acord que s'allunya substancialment de
derogar la reforma de 2012, té seriosos problemes per a ser aprovat per la
majoria de la moció de censura contra Rajoy i de la investidura de Pedro
Sánchez. La declaració conjunta d'ahir
d'ERC, EH Bildu, CUP, i BNG
incentiva les incerteses sobre la convalidació del RDL. Al seu torn, en la
mesura que es mantingui la llunyania de reversió de la legislació laboral de
l'austericidi imposada en 2010 i 2012 per la Troika (Comissió Europea, Banc
central Europeu, i Fons Monetari Internacional), és plausible –tot i que amb una
aritmètica parlamentària molt complicada- que el RDL sigui convalidat amb els
vots de Cs. Un autèntic somni humit de bona part del PSOE, i un escenari
endimoniat per a UP.
Molt s'ha dit i escrit sobre el
context, el valor de les formes "d'exquisit diàleg social", i sobre
els continguts de la reforma acordada. No obstant això, insistiré en tot plegat.
El context: Amb una dreta
extremada i una extrema dreta supermobilitzada, i amb el consegüent perill
d'avanç del, en paraules de Noam Chomsky, protofeixisme, el fet assenyat hauria
estat que el Govern de Coalició Progressista mobilitzés a la seva base electoral
entorn d'aquest tema emblemàtic, i així visualitzar l'actual majoria
parlamentària com un veritable "no passaran" pel que fa als
compromisos governamentals de drets sociolaborals. El compromís formal, i
reiterat en multitud de declaracions, era el següent:
"1.3.- Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos
los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012. Impulsaremos
en el marco del diálogo social la protección de las personas trabajadoras y
recuperaremos el papel de los convenios colectivos. En concreto, y con carácter
urgente: - Derogaremos la posibilidad de despido por absentismo causado por
bajas por enfermedad. - Derogaremos las limitaciones al ámbito temporal del
convenio colectivo, haciéndolo llegar más allá de las previsiones contenidas en
el mismo, tras la finalización de su vigencia y hasta la negociación de uno
nuevo. - Derogaremos la prioridad aplicativa de los convenios de empresa sobre
los convenios sectoriales. Asimismo, - Modificaremos el art. 42.1 del Estatuto
de los Trabajadores sobre contratación y subcontratación laboral a efectos de
limitar la subcontratación a servicios especializados ajenos a la actividad
principal de la empresa. - Limitaremos la capacidad de modificación unilateral
de las condiciones del contrato por parte de la empresa. - Revisaremos el
mecanismo de inaplicación de los convenios colectivos, orientándolo a
descuelgue salarial vinculado a causas económicas graves".
Sens dubte, les expectatives
suscitades pel text de l'acord de Gobierno PSOE-UP no s'han vist complertes, i,
amb tota seguretat, això ha provocat cert desencís que, al meu parer, el poble
d'esquerres no ens podem permetre (Vegeu en aquest sentit el molt interessant
Dossier Especial "Por qué pierde la izquierda" que Le Monde Diplomatique publica en el
número d'aquest gener).
Hi ha un altre factor contextual
desmobilitzador: Cal recordar que l'acord assolit pel Consell Europeu del 17-21
de juliol de 2020 per posar en marxa el pla de recuperació econòmica contra la
pandèmia es presentà com un pla absent de condicionalitats. Semblava un canvi
radical de la UE en la forma d'afrontar la crisi provocada per la covid-19 en
relació amb la resposta que tingué enfront de la crisi financera de 2008. De
l'austeritat sense pietat per a la població no expressament rica, a uns Fons
Europeus que combinen un fons de 750.000 milions d'euros (dels que 390.000 són
subvencions i 360.000 són crèdits) amb la utilització del pressupost plurianual
de la UE per al període 2021-2027, que ascendeix a 1.074 bilions d'euros. És a
dir, un total de gairebé dos bilions d'euros. Poca broma! I, a sobre, sense
condicionalitats, amb sobirania plena pels Estats membres! A l'estiu de 2020
vaig tenir algunes discussions entre amics en les que jo defensava vehementment
les bondats de la incondicionalitat de la resposta europea a la gran crisi
coronavírica. Però –com l'alegria a casa dels pobres no dura gaire- passat
aquell estiu començarem a aparèixer les condicions. Unes ben encertades (la condicionalitat dels fons al
respecte a l'estat de dret),
unes molt rebutjables (els condicionants de creixement
sense límits i incentivadors de processos de més enriquiment dels rics –de, seguint a José Manuel
Naredo, "Taxonomía del lucro-, els programes Next Generation EU), i unes
altres que apareixerien al final de la negociació de la Reforma Laboral, i que
són condicionants relatius. Em referesc al "Component 23" del Pla de
Transformació i Resiliència pactat amb la Comissió Europea. És certament un
condicionant, així i tot, no impedia que el contingut de la Reforma Laboral
PSOE-UP fos més ambiciosa. La interpretació i biaix de la cosa acordada amb les
institucions europees protagonitzà el pols entre la ministra de Treball i la
d'Economia, és a dir, entre els dos components partidistes del Gobierno de
Coalición. No va ser una picabaralla pel protagonisme. La disputa era de
contingut.
El diàleg social: Sense
mobilització social es converteix en un atorgament a la patronal del poder de
veto. Val a dir que, més enllà de les dificultats imposades per la pandèmia, hi
ha hagut condicions estructurals de desmobilització en el període de negociació
de la reforma laboral que comentem. La Reforma Laboral del PP ha estat una
màquina generadora de precarietat, inseguretat, incertesa, i devaluació
salarial. Amb tot plegat, s'ha desplegat un, en paraules de Carl Marx,
"poder disciplinari" tremend. Els diversos artefactes antisindicals
posats en marxa en 2012 tenien aquest objectiu desmobilitzador. Davant
l'aturada dels ascensors socials, abans que sindicar-se, s'impulsen sortides
individuals i/o corporatives! Per a combatre la pobresa laboral, abans la
caritat que la lluita sindical!
Per a un diàleg social de debò es
requeria fer creu i ratlla, és a dir, reconstruir els equilibris dinamitats per
la legislació laboral imposada pel PP el 2012. Aquest era part substancial del
gran significat –amb una càrrega simbòlica gens negligible en una època en què
les dretes no perden ocasió per a les "guerres culturals"- del "Derogaremos
la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la
reforma laboral de 2012".
Una última anotació marginal
sobre aquest assumpte del diàleg i l’acord social: No està empíricament
demostrat el mantra segons el qual les reformes de l'anomenat mercat de treball
acordades entre sindicats i patronals funcionin millor.
Continguts: Era versemblant que
aquesta reforma laboral, en la correlació política actual, contingués noves
retallades en drets laborals? Veritablement no ho era versemblant. Per tant, aquest
no és el debat. Lògicament, no hi ha retrocessos, no hi ha pèrdua de drets. El
debat és si s'ha aprofitat a bastament l'existència de la majoria parlamentària
de la moció de censura i de la investidura per avançar en un nou paradigma de
relacions laboral que posi en el centre la reducció de desigualtats.
Sens dubte es recuperen alguns
drets laborals perduts per la reforma laboral de 2012. Alguns són
importantíssims, com ara (i) la ultraactivitat dels convenis col·lectius (la
prolongació indefinida de la seva vigència fins a la substitució per un conveni
nou); (ii) la prioritat del conveni sectorial al d'empresa (tot i que aquesta
recuperació només és aplicable al salari, no a la resta del conveni); (iii) el
positiu canvi de lògica sobre contractació temporal: del "tot contracte
pot ser temporal" a l'exigència de casualitat per a la temporalitat
(aquest és un assumpte capital, al que Zygmunt Bauman s'hi referia com el
"fenomen dels contractes de treball temporal que són, en el fons, el resultat
més cridaner de la postdemocràcia i de l'apogeu del neoliberalisme"). En
qualsevol cas, sense una major protecció del contracte indefinit que recuperi
la seva característica bàsica de seguretat, i, per tant, d'indefinitud,
mitjançant una reforma en clau protectora de l'acomiadament (retornar a la
indemnització de 45 dies per anys en els acomiadaments improcedents,
recuperació dels salaris de tramitació, augment de les causes d'acomiadament
nul radical, autorització administrativa dels EROs ...) la batalla contra la temporalitat
endèmica no acabarà amb aquesta reforma laboral.
Per una altra banda, hi ha
aspectes -singularment el Mecanisme RED, el substitut dels ERTO- que caldrà
veure com es concreten i s'apliquen per poder fer una valoració acurada. Igual
passa amb els contractes formatius sobre els quals plana el repte d'acabar amb
les "males experiències d'inserció en el mercat de treball".
Emperò, malauradament, i probablement
conseqüència dels condicionants contextuals abans esmentats i del desequilibrat
diàleg social practicat, no es limiten les subcontractacions a "servicios
especializados ajenos a la actividad principal de la empresa" (una peça clau del
capitalisme digital i de la degradació de les condicions laborals i salarials
de les persones subcontractades). Tampoc es limita "la capacidad
de modificación unilateral de las condiciones del contrato por parte de la
empresa".
Mantenir la potestat empresarial sense intervenció sindical de modificació de
condicions del contracte és mantenir la no democratització al si de les
empreses, i sembla contradictori amb qualsevol cosa semblant a una transició
(ecològica i digital) justa. No s'avança en una regulació del contracte a temps
parcial que garanteixi la voluntarietat, i es corre el perill de considerar
vides laborals fixes discontinues i/o a temps parcial com normalitzadament
estables. Manté tots el aspectes centralitzadors d'anteriors reformes
(autorització administrativa dels EROs, prevalença del conveni col·lectiu
d'àmbit estatal ...).
En conclusió, estam en presència
d'una reforma laboral que no retalla drets laborals, però que no acaba de
capgirar el guió escrit en temps de l'austericidi.